Àsia Central. Uzbekistan_1. Vall de Fergana

La vall de Fergana no coneix fronteres i s’estén per Kirguizistan, Uzbekistan i Tadjikistan. És una vall molt fèrtil. Es troba entre dues importants serralades, una d’elles és el Tian- Shan, i està regada per dos rius el Naryn i el Kara Darya, que després s’ajunte per formar el Sirdarià.

En l’època soviètica es va prioritzar el cultiu de cotó, però actualment s’estan recuperant altres tipus de cultius que ja s’havien fet abans. S’està diversificant de nou els seus productes. 

Aquesta vall té una historia antiga. L’any 329 aC, Alexandre el gran va fundar una ciutat prop de Kokand, que actualment està a l’altra banda de frontera, a Tadjikistan. Aquesta ciutat mantenia relacions comercials amb el regne de Bactriana, al nord del que és actualment Afganistan, i amb la província de Xinjiang, a la Xina. Sembla que els primers contactes que van tenir amb població xinesa van ser cap a l’any 220 aC. 

La principal ciutat de la vall era Kasan, que en el segle VII pertanyia a un khanat turc, més tard a la Xina, i va tornar a estar governada per una dinastia turca. Les disputes pel control de la vall van continuar, quedant a partir del segle IX sota control musulmà. 

L’any 1220 la vall de fergana va passar a formar part de l’imperi mongol fundat per Genguis Khan. De totes formes, sempre va ser un indret cobejat per tothom amb constants disputes pel seu control. En el segle XIV va formar part de l’imperi timúrida fundat per Tamerlà, descendent de Genguis Khan. 

Nosaltres vam anar a visitar la ciutat de Kokand. Aquí hi ha dues importants vies, la que porta cap a Taixkent, i la que va cap a Tadjikistan. És una ciutat interessant però tan sols 

Vam tenir temps de visitar el palau del khan, que estava en procés de restauració, però que és molt bonic. 

Abans vam anar a dinar, a un restaurant molt agradable, amb diferents menjadors privats. Vam menjar molt be, per uns tres euros. El canvi aquí a Uzbekistan és de 10,000 soms per un euro. Quan vam anar a canviar, ens donaven bitllets grans, que corresponia a 10 euros. Se’m va acudir demanar que em donessin una part en bitllets més petits. I em van donar un feix impressionant. Et diuen que els comptis, però hi perdia la paciència. A part d’això, després el problema era guardar tots aquells bitllets. 

Kokand és una de les ciutats més antigues del país. Hi ha cròniques del segle X en les que es parla d’una ciutat ubicada en aquest lloc, que en alguns escrits consta com Hukande i en altres com Havokande. 

Entre el segle X i el XIII va ser un lloc de parada de les caravanes, però en el segle XIII va ser destruïda pels mongols. Va tornar a agafar rellevància en el segle XVIII quan es va convertir en la capital del khanat de Kokand. Aquest khanat va ser un dels més rics i desenvolupats de l’època. 

A començaments del segle XVIII, aquest era un petit territori que formava part del khanat de Buhara, però quedava molt aïllat i allunyat del centre de poder. Al voltant del 1710 Shaybanid Shahrukh es va establir aquí, amb la tribu uzbeka Min, i van crear un principat que es va declarar independent. La ciutat de Kokand va convertir-se en la capital. Una de les primeres coses que van fer va ser construir una fortalesa. La ciutat no tenia cap muralla. Se la coneixia com la ciutat dels vents. 

El nou khanat, i amb ell la capital, va anar agafant importància, ja que estava en una ruta comercial. Va anar controlant cada cop més territori, en el que actualment son Uzbekistan, Kirguizistan i Tadjikistan. Taixkent també va formar part d’aquest khanat. 

Ara be, en algun lloc he llegit que en el 1758 va perdre part del seu territori, per una banda, per ocupació xinesa i també per la banda occidental va perdre zones d’influència. 

En els segles XVIII i XIX va ser un important centre religió, cultural i comercial, que competia amb els altres khanats de la zona: el de Bujara i el de Khiva. Tenia una trentena de madrasses i centenars de mesquites. 

Durant la segona meitat del segle XIX els tres khanats es disputaven el control d’Àsia central, i el tsar de Rússia va aprofitar aquest moment en que estaven entretinguts amb les seves lluites per iniciar la conquesta de la regió. 

L’any 1876 el khanat de Kokand desapareixia, quedant sotmès a l’imperi rus. Va ser independent durant 170 anys. 

Al llarg de la historia d’aquest khanat hi va haver 29 khans, sent el més famós l’últim, Khudoyar, que va llegeixo que va obtenir el càrrec als 12anys, en el 1845. Durant el seu mandat el van fer fora del càrrec quatre cops, però després recuperava el control. En aquest període va embellir la ciutat, amb construccions molt elegants de diferents tipus. 

Quan el khanat va passar a mans russes el palau del khan es va convertir en una fortalesa i el perfil de la ciutat va canviar, apareixent noves construccions d’estil europeu. La ciutat va esdevenir ràpidament un gran centre comercial i el nombre de bancs va augmentar significativament, arribant a ser mes gran que el que hi havia Taixkent. 

El palau del darrer khan es va construir entre el 1863 i el 1870. En la construcció hi van treballar 16,000 esclaus. Es va construir en dues fases, amb artesans de dues regions ben diferenciades. En la primera fase eren de la zona de Buhara i en la segona de la vallde Fergana. Així que diuen que els estils eren força diferents. 

El palau tenia 7 patis i 119 habitacions, però amb l’ocupació russa bona part del complex arquitectònica va desaparèixer i van quedar reduït a dos patis i 19 habitacions. 

És interessant de veure i es nota el luxe que devia tenir en el seu temps. Actualment està en restauració. 

La següent parada que vam fer a la vall de Fergana va ser a la població de Margilan on vam anar a visitar una fàbrica desada. 

Per la carretera es pot veure que és una vall molt fèrtil, on alternen els camps de cultiu amb les poblacions. Un dels productes més abundant és el dels arbres fruiters. 

No vam tenir temps de passejar per la població. Hem passat per la vall de Fergana però no m’he pogut fer massa idea o gens, de com viu la gent, els mercats que de ben segur hi ha, els pobles més petits...Una mica frustrant. 

Margilan formava part també del khanat de Kokand. Ja en el segle XVIII era famosa per la seva industria tèxtil, especialment de seda i el cotó. A l’igual que la resta delkhanat, els russos la van ocupar sense que oposessin resistència. 

Hi ha una llegenda sobre el nom de la ciutat i el relacionen amb la visita d’Alexandre el gran. Diuen que els habitants de la població quan es van assabentar que Alexandre tenia intenció de visitar la ciutat van preparar una catifa vermella per la rebuda i com a benvinguda l’hi van oferir pollastre i pa. En acabar l’àpat Alexandre va preguntar el nom del plat que l’hi havia ofert, i l’hi van dir: Murginon, que vol dir pollastre i pa. En el viatge de tornada en algun altre lloc va prendre el mateix i va anomenar a aquesta regió amb aquest nom, que més endavant va derivar en el nom actual. 

Em sembla recordar que la llegenda que em van explicar allà era una mica diferent, i tindria més sentit. Alexandre preguntava pel nom de la població i a la persona que l’hi va preguntar va entendre que l’hi preguntava el nom del plat. 

A finals del segle XVI i començaments del segle XVII era una pròspera ciutat de la vall, en la que també hi paraven les caravanes. És una altra de les antigues ciutats d’Uzbekistan. I ja en temps antics era famosa per la seva seda, que deien que era la millor de l’Àsia central i que podia competir amb la seda xinesa. 

Si ho he entès be, a la vall de fergana porten més de 4,000 anys dedicats a la fabricació de la seda. Han desenvolupat una tècnica i una tecnologia úniques. 

La factoria Yodgorlik és la que vam visitar i continuen elaborant la seda deforma manual. L’actual factoria és del 1972, em sembla que abans havia estat nacionalitzada. Hi treballen més de dos mil persones. El que no està clar és com va arribar a la vall el secret de l’obtenció del fil de seda.

Àsia Central. Kirguizistan_6. Oix (vall de fergana).

Al matí vam sortir d’hora del camp base del pic Lenin per anar cap a Oix. Un grup de muntanyencs es preparava per sortir. Estaven preparant el material i tenien uns burros a punt pel transport. 

Nosaltres vam continuar ruta amb el nostre vehicle. Havíem estat molt poc temps allà dalt, però havia valgut la pena. Teníem unes quantes hores de camí fins arribar a Oix. Les vistes son molt boniques; és espectacular la baixada de la muntanya fins a la vall. 

Quan vam haver deixat la muntanya, ens vam aturar en un riu, on els xofers es van dedicar a fer una neteja a fons als vehicles. L’aigua estava molt freda, i també l’aire era fred, aixñi i tot, es van ficar de peus a l’aigua i van estar netejant fins que ja no quedava fang ni sorra enganxat. 

La ciutat es troba a poc menys de 1000 metres d’alçada. És la segona ciutat més gran i més important del país. Biskek es troba al nord, i hi ha una important zona muntanyosa que la separa de Oix, que es troba al sud. Per això sovint es parla d’Oix com de la capital del sud. 

Oix es troba en la vall de fergana. Em feia molta il·lusió conèixer la vall de fergana, tant pel cantó kirguís com uzbek, però al final la visita d’aquesta zona va quedar molt descafeïnada. 

Vam arribar a Oix a dinar, o sigui que ens va donar temps a fer tan sols una petita volta per la ciutat. La seva historia es remunta almenys al segle V aC. Ha sigut sempre la població més important de la vall de Fergana. 

Hi ha diverses llegendes sobre la seva fundació. En unes es diu que la va fundar el rei Sulayman (Salomó), mentre que en d’altres es diu que va ser el gran Alexandre el seu fundador. 

En l’època de la ruta de la seda, era una etapa clau deles caravanes. El seu mercat ha estat al mateix lloc durant segles, a la vora del riu Ak-Bura. Els nòmades baixaven de les muntanyes a vendre els seus animals, i aquí coincidien amb els mercader que venien tant d’Àsia com d’Europa. 

En aquesta ciutat hi ha una de les poques estàtues de Lenin que es conserven. Gegantina, com totes les escultures de l’època soviètica. 

Vam passar també pel costat d’una església ortodoxa. És la catedral de l’arcàngel Miquel. Es va construir en el 1877; durant un temps s’hi van allotjar soldats i altre gent. 

L’any 1909 es va reconstruir i ampliar. En l’època soviètica va ser la casa de cultura i la filharmònica. Finalment va tornar a la comunitat ortodoxa. És punt de trobada de les famílies russes que encara queden a la ciutat. I em sembla que hi ha també una escola. 

El seu mercat és molt important i molt extens. La gent és molt agradable. En la part dels ferrers, on es treballa el metall em va fer gracia veure els lavabos portàtils que hi ha a tots els campaments. Em sembla recordar que els seus ganivets tenen fama. 

L’any 1762 la ciutat formava part del khanat de Kokand (a la vall de fergana pel cantó uzbek), i era una de les sis ciutats mes importants del khanat. Uns cent anys més tard, en el 1868, l’imperi rus es va annexionar aquest khanat. 

Hi ha una dona que va néixer en aquesta ciutat i que va tenir un paper clau en la historia de la regió: Kurmanjan Datka. 

Aquesta dona va governar la regió de les muntanyes Alai, mantenint durant força temps la seva independència quan altres zones ja havien caigut sota control rus. L’any 2014 es va fer una pel·lícula sobre la seva vida. 

Kurmanjan va néixer a la regió d’Oix. Es diu que quan tenia 18 anys la volien casar, i com s’estilava en aquell temps, no coneixeria al futur marit fins al dia del casament. Sembla que va anar aquell dia però quan el va conèixer no l’hi va agradar, o no va sentir res per ell. O sigui que trencant la tradició no va accedir a casar-se amb ell. Defensava que el casament tenia que ser amb algú que s’estimés. 

Va fugir primer cap a Xina i després va anar a viure amb el seu pare. L’any 1832 un senyor feudal, de nom Alimbek, que tenia el títol de datka, va conèixer ala noia. Els dos es van entendre be i es van casar. Alimbek governava les terres muntanyoses d’Alai, en el sud de l’actual Kirguizistan. 

En aquell temps el khanat de Kokand estava en pugna constant amb els senyors feudals del territori que tenien més poder real sobre la població. Degut a aquesta situació Alimbek va ser assassinat, en haver-hi una mena de cop d’estat. Així va ser com Kurmanjan, la vídua, va passar a governar la regió d’Alai, l’any 1862. 

Diuen que Kurmanjan era una dona justa i respectuosa amb les diferents cultures que convivien en la regió. Segons consta en alguns manuscrits en diferents llengües, va ser reconeguda com la dakta de les muntanyes Alai, pels khans de Buhara i de Kokand. 

Rússia seguia expandint-se per Àsia central i volia apoderar-se de les terres que estaven sota el control de Kurmanjan. Hi va haver enfrontaments, fins i tot em sembla que van capturar al seu fill i executar. Es diu que no va voler que ningú arrisques la vida per salvar-lo. La població va agrair el gest de que poses per davant la seguretat del poble a la de la seva família. Alguns diuen que fins i tot va estar present en el moment de l’execució del jove. 

Quan va veure que no podien lluitar contra les tropes russes, que hi hauria masses pèrdues en vides humanes, va negociar la pau amb ells i va convèncer a la seva gent de que era el millor que podien fer. Finalment Rússia es van annexionar el territori l’any 1867. 

Malgrat l’annexió del territori els russos van reconèixer la vàlua de Kurmanjan i l’anomenaven, de forma afectuosa, la tsarina d’Alai. La gent també parlava d’ella com de la reina del sud. 

Aquesta dona, tot i que va governar pocs anys, ho va fer en una època en el que no era freqüent trobar les dones al poder. L’any 2014 es va fer una pel·lícula basada en la seva vida. Sembla que va viure uns 90 anys. 

Com ja he comentat, la ciutat d’Oix està propera ala frontera Uzbeka, i aquí s’hi poden trobar tant kirguisos com uzbeks. Actualment no hi ha masses problemes entre ells, però en el passat sí. L’any 1990 hi va haver una revolta perque els uzbeks reclamaven la separació i formar part d’Uzbekistan. Va intervenir l’exèrcit rus,hi va haver uns 300 morts i es van tancar les fronteres entre els dos països. 

Entre els anys 2005 i 2010, les relacions entre kirguisos i uzbeks es van anar deteriorant, sembla que propiciat per les polítiques del president del país, Bakiyev. Amb la caiguda del seu govern a la ciutat d’Oix van haver-hi quatre dies d’enfrontaments entre les dues comunitats; això va comportar l’arribada de tropes especials. El resulta va ser de 187 morts, 1928 ferits, i s’estima que uns 100,000 uzbeks desplaçats, que van fugir de la massacre. 

Una de les coses que un no pot deixar de visitar quan passa per Oix és la muntanya que es coneix com el trono de Sulayman o de Salomó. I nosaltres vam complir. Abans de deixar la ciutat vam anar cap allà. 

Hi ha un camí ben condicionat, fàcil, per anar fent la pujada. Em sembla recordar que hi ha algun tram d’escales. A la part baixa de la muntanya hi ha una cova on han instal·lat un museu. Estava tancat però al final van aconseguir que l’obrissin. 

El museu, ocupa dues coves a diferent nivell i connectades entre elles, molt espaioses, especialment la que està més avall. Hi ha estalactites que diuen que son les llàgrimes de Sulayman. 

La muntanya sagrada de Sulayman és patrimoni de la Unesco. S’alça enmig de la vall de fergana, en un punt de trobada de les rutes de les caravanes. Durant més de 1500 anys s’ha considerat un lloc sagrat. Aquesta muntanya en realitat consta de 5 pics i en ells hi ha diferents punts que s’havien dedicat al culte. Concretament s’han trobat pel moment 17 punts que s’havien dedicat al culte. Alguns d’ells encara s’utilitzen. 

En aquests llocs de culte la gent creu que poden millorar d’algunes malalties. La muntanya és sagrada ja des d’abans de l’arribada de l’islam. Es considera que és una de les muntanyes d’Àsia central que ha sigut lloc de culte més divers i durant mes temps. Un dels cultes pre-islàmic que s’havia practicat aquí tenia al cavall com a motiu de veneració. 

En algunes coves, com en la que hi ha el museu, també s’han trobat petroglifs. En la cova del museu se’n pot veure algun. Els petroglifs representen figures humanes, animals i també dibuixos geomètrics. 

Des de dalt i també mentre es va pujant, es té una bona vista sobre la ciutat i la vall de fergana. Deia abans que Oix era important com a cruïlla on s’aturaven les caravanes de mercaders. Cal destacar que aquesta ciutat està ala vall de Fergana, que era i és una vall molt fèrtil. La gent que venia aquí aprofitava també a visitar la muntanya sagrada. 

A dalt de tot hi ha una mesquita, en el lloc on sembla que n’hi havia hagut una de més antiga, del segle XIII, i al peu de la muntanya el mausoleu de Asaf ibn Burhia, que era un visir de Sulayman que havia demanat ser enterrat aquí. L’arquitectura és de l’estil de la vall de fergana, en el segle XVIII que és quan es va construir. És un lloc molt venerat pels musulmans. 

Aquí ve molta gent en peregrinació. Venen dones que tenen problemes de fertilitat. Hi ha una pedra en la que diuen que si llisques estirat per ella, com si fos un tobogan, tres cops, quedes embarassada. 

Vam trobar famílies i dones kirguises que pujaven a la muntanya, no se si en peregrinació o turistes locals. Els hi encantava fer-se fotografies amb nosaltres. 

També vam trobar un grup de joves que pujaven i baixaven corrent. Estaven fent entrenament, eren militars del grup de rescat. 

Amb aquesta visita acabava la nostra estada a Oix i a Kirguizistan. Em vaig quedar amb ganes de passar més temps en aquest país, veure amb més calma les seves poblacions i gaudir una mica més del contacte amb la gent. 

La frontera uzbeka està molt a la vora, sembla que estigui enmig d’un mercat. Hi havia moltíssima cua de gent del país per creuar, però a nosaltres ens van fer posar en una altra filera, que va anar molt més ràpid. Aquestes diferencies sempre em saben greu. És com si hi hagués un pas de primera classe i un de segona. 

Els tràmits van ser força ràpids, sobretot si es compara amb els de la Xina. Les sales per les que vam passar nosaltres estaven relativament poc poblades, en canvi pel lloc que passaven els locals estaven molt atapeïts.

Àsia Central. De Kaixgar (Xina) al camp base del pic Lenin (Kirguizistan)

Vam sortir de Kaixgar abans de les 7 del matí, ja que teníem que sortir de Xina per entrar altra cop a Kirguizistan. El pas de frontera de Xina és terriblement llarg, tant per entrar com per sortir. Els controls comencen a 150 Km abans de la frontera entre els dos països. 

Quan portàvem sis hores, una mica abans de la una del migdia, havíem passat 4 controls, amb escanejat de maletes un cop, revisat el passaports en cada parada, escaneig facial un cop. Havíem arribat al cinquè control, a 5 Km de la frontera per sortir ja del país, però era ja tard, ¾ 1, i havien parat per dinar. O sigui que ens vam haver d’estar allà, dues hores i mitja esperant a que tornessin a obrir el pas. 

En aquest control no hi havia lavabos, però si alguna botigueta i petits restaurants. Vam anar, com deu fer tothom, al darrera de les construccions a fer les nostres necessitats. 

Si no estic confosa vam creuar set controls pel cantó xinès i dos pel cantó kirguís. Una mica abans de les 4 de la tarda vam entrar a Kirguizistan. Allà ens esperava el nostre vehicle, que estaven esperant des de les 9 del matí. Ells també havien hagut de passar controls dels dos països abans d’arribar al punt de trobada. Ens duien el dinar que em vaig menjar de seguida ja que estava una mica famèlica. 

El pas fronterer entre els dos països esta a 238 Km d’Oix i a 250 Km de Kaixgar. És un pas natural de muntanya, anomenat Irkestam pass. He llegit que la primera persona que va creuar aquests pas es deia Chang Chien, en elseu viatge cap ala vall de fergana, enviat per l’emperador xines, a la recerca d’aliats. 

L'any 1893 es va eixamplar el camí entre Oix i Irkestam, es van instal·lar fortaleses i es va desenvolupar la zona. Es deia que la pista era apte per vehicles de rodes, ja que en aquell temps el transport es feia majoritàriament amb animals. 

L’Irkestam pass es troba a uns 2800 metres d’alçada. Això fa que no estigui obert tot l’any. Les condicions climàtiques només permeten que s’obri uns quants mesos. Durant molts anys tant sols estava obert pel transport de mercaderies. 

S’havia parlat molt d’obrir-lo també al pas de la gent, però no va ser fins a l’estiu del 2002 que va ser possible que els viatgers poguessin creuar la frontera entre Kirguizistan i Xina per aquí. 

L’origen d’aquesta frontera es de mitjans del segle XIX, quan l’imperi rus controlava bona part d’Àsia central. En aquest zona la Xina té tres fronteres: amb Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan; aquests tres països en aquella època estaven sota control rus. L’establiment de la frontera és de l’època de la dinastia qing, en el 1860. 

L’any 1893 la Rússia tsarista va desenvolupar la regió que enllaça Oix (Kirguizistan) amb el Irkestam pass, que la connecta amb la regió de Xinjiang, a la Xina. 

Durant les revoltes en la regió de Xinjiang de finals del segle XIX, l’exercit xines va estar molt present en la regió i hi va haver un reajustament de fronteres xino-russes en el 1915. En l’època soviètica, les males relacions amb la Xina van fer que el pas fronterer estes tancat i no es va tornar a obrir fins al 1998. 

Si no estic confosa el pas fronterer no es troba en la part més alta del pas de muntanya. Llegeixo que als oficials que treballen aquí (no se de quin dels dos països), un any en aquest lloc els hi compta per dos de servei militar. 

Aquest pas separa dos regions molt diferents tant des del punt de vista geogràfic com cultural. S’ha trobat documentació en la que es parla d’aquest pas, en el que durant la dinastia han, en els segles II i III dC, aquí hi vivia gent i hi havia també personal armat. 

Una mica més avall del pas, en la carretera del Pamir, hi ha el poble de Sary Tash. Es troba en la regió d’Oix, ja al Kirguizistan. El nom del poble vol dir pedra groga. No sé massa be perquè; potser pel color de la terra, però com que vam fer-hi tan sols una parada tècnic, no tinc ni idea de quin color era la terra. 

En aquest poble es troben la carretera que du cap al pas i Xinjiang, per la que veníem nosaltres, la que porta cap a la frontera de Tadjikistan i la que porta cap a Oix i uneix amb la vall de fergana entrant ja cap a Uzbekistan. 

Com he dit, vam fer una parada tècnica, per lavabos i un te. Una família ens havia preparat el te en una iurta que tenien al seu terreny. 

Des d’aquí vam continuar ruta cap al camp base del pic Lenin que es troba a 3600 metres d’alçada. 

El pic Lenin, que es troba entre Kirguizistan i Tadjikistan, té 7134 metres d’alçada. Diuen que es un dels set mils de més fàcil accés, i que per això hi ha molts accidents, perquè la gent es confia una mica massa. 

El campament està equipat amb unes tendes força confortables. Hi ha dos espais, un primer a l’entrada on es pot deixar l’equipatge (que no sigui massa gran) i l’interior on hi ha dos llits plegables, equipats amb matalàs i un sac de dormir. L’espai és reduït, però s’hi està calent. Amb el sac vaig al·lucinar. Vaig arribar a tenir calor. 

El llit estava cobert amb una manta de llana, i això ja ajuda a mantenir-se calent, i juntament amb el sac gruixut i molt càlid, s’estava la mar de be. La doble porta també ajuda a mantenir el confort. Hi ha una petita tauleta de nit, amb una lampareta i endoll. O sigui que no s’ha d’anar amb llanterna. 

A la nit va fer molt de vent, i se sentia la remor des de dins de la tenda, però com que no estava en la de l’extrem, vam estar be. Això si, quan vaig haver de sortir a mitja nit per anar a la latrina feia molta mandra, ja que t’havies d’equipar be per no passar fred. De totes formes va ser molt agradable. Silenci, el vent fred, l’ombra de les muntanyes... és una sensació que m’agrada molt. 

Hi ha una tenda comunitària, que serveix de menjador i punt de reunió. És curiós coincidir turistes i alpinistes en el mateix espai. Després de sopar ens van dir que no féssim soroll quan anéssim a dormir, ja que com que aquella tarda havien baixat de la muntanya estaven cansats. 

El menjar estava força be, especialment si es té en compte les condiciones en les que es cuina. És bufet lliure. Venen begudes, i els preus els tenen marcats en dòlars. Era l’aniversari d’una persona del nostre grup i l’hi van preparar un pastis que estava molt bo. Vam demanar a la cuinera que sortís ja que la volíem felicitar; ho va fer però era una noia molt jove i molt tímida. La veritat és que em sorprèn com en llocs remots la gent pot arribar a preparar coses tant elaborades. 

Una de les coses que em va xocar del campament és que les latrines, tenien el símbol indicant les que son per dones i les per homes, i n’hi havia el doble per homes que per dones. Suposo que té a veure amb la relació homes/dones que hi ha en les expedicions, que suposo que predominen els homes 

Un altre dels detalls que hi ha en aquest campament i no en els que havíem estat de iurtes és que aquí en el lavabo hi ha paper per eixugar mans. Sabó en els altres també n’hi havia, però el paper per les mans no. 

El camp base es troba en l’altiplà Achik-Tash. La serralada que es veu, més o menys, i de les que forma part el pic Lenin es diu Trans -Alay. 

La pista que puja fins al camp base és molt bonica. Hi ha un punt en el que es té una bona vista sobre la serralada, mentre estàs envoltat de prats. La vista depèn de les nuvolades. 

El dia abans havia plogut molt, i estaven preocupats perquè per arribar al camp base s’ha de creuar un riu, i tenien por que anés massa ple d’aigua. Els hi preocupava que no arribéssim amb llum i dificultes el creuament del riu. 

Vam arribar encara amb llum, el riu tenia un cabdal reduït i tampoc hi havia neu al campament. A més encara no estava del tot tapat i es veien una mica les muntanyes. O sigui que vam tenir sort.