Est de Turquia-6. Sanliurfa: història

Deixem enrere Halfeti per anar cap a Sanliurfa, popularment coneguda com Urfa. Està a uns 100 km a l’est del riu Èufrates, i triguem dues hores en arribar-hi. Per aquí fa molta calor, estem a 40 graus a l’ombra.

Hi ha una certa rivalitat entre Antep i Urfa, i quan a Antep la van nomenar “la victoriosa” adoptant el nou nom de Gaziantep, Urfa reivindicava que era més antiga que Antep, així que l’any 1984 la Gran Assemblea Nacional de Turquia la va nomenar “la gloriosa”, canviant el nom d’Urfa pel de Sanliurfa. El nom d’Urfa és el que l’hi van donar en l’època otomana, anteriorment era Edessa.

El nostre hotel estava a la ciutat vella, en una antiga mansió, que em sembla que és de l’època otomana. I les fotografies que he posat en aquesta part d’història de la ciutat corresponen a l’hotel i el seu voltant.

La història d’aquesta població és mil·lenari i resumir-ho m’ha costat molt. He intentat seguir un fil més o menys cronològic, i he agafat algunes coses que  m’han semblat curioses.

La història es remunta aproximadament fins al 9000 aC; prop del que es coneix com Balikligöl s’hi va trobar un jaciment neolític, sota les cases de la ciutat vella. Es va descobrir quan es construïa una carretera a començaments del segle XX; es va començar a excavar l’any 1997. En aquest jaciment s’hi van trobar eines de sílex, puntes de fletxa i dos edificis circulars. Pels ossos d’animals que hi havia es va deduir que la gent que hi vivia es dedicava a la caça, i les mostres de llavors carbonitzades indiquen que conreaven blat i ordi.

La fundació de la ciutat, cap a l’any 303 o 302 aC,  s’atribueix al rei selèucida Seleuc I Nicàtor, que va anomenar a la nova ciutat Edessa, en record de l’antiga capital de Macedònia del mateix nom; totes dues ciutats tenien moltes fonts i per això diuen que la va anomenar així. Per diferenciar-les a aquesta l’anomenaven Edessa Selèucida o Edessa de Mesopotàmia.

No hi ha documents escrits en que confirmi que hi hagués hagut algun assentament anterior, però la seva ubicació geogràfica fa pensar que podia ser un lloc adient per al comerç i que abans del 303 aC probablement hi havia petits assentaments en aquesta zona. El nom en arameu que tenia aquest indret abans dels selèucides era Orhai o Orhay. Es pensa que devia ser un petit assentament no fortificat i que per això no hi ha referencies escrites.

L’Edessa Selèucida tenia una disseny típic de les colònies militars hel·lenístiques: els carrers formaven una quadricula, amb quatre carrers principals que es creuaven entre si. La ciutat tenia quatre portes i la ciutadella principal estava fora de les muralles. Els soldats macedonis es van establir a la nova ciutat, però en cap moment van ser la majoria de la seva població. La cultura de la ciutat va continuar sent  predominantment semítica, va conservar l’arameu,  l’hel·lenització va ser mínima.

Edessa va ser un important centre comercial durant els segles III i II aC. Abans de la fundació d’Edessa, la principal ruta comercial que anava d'est a oest, a través de l'Alta Mesopotàmia, passava per Harran, però la fundació d'Edessa va fer que aquesta ruta es desplacés cap al nord, passant per aquí.

El declivi de l’Imperi Selèucida en el segle II aC, va fer que Edessa es convertís en la capital del regne Abgarida  d’Osroene, cap a l’any 132 aC.

Originaris de Nisibis, els abgàrides van ser una dinastia arabitzada i podrien haver governat el seu regne com ho feien els xeics àrabs, a través d’un consell d'ancians tribals. Generalment eren aliats de l'Imperi Part i també estaven sota la seva influència cultural.

En el segle II dC els abgàrides van quedar sota la influència romana. Abgar VII va donar suport a la campanya de l’emperador romà Trajà a Mesopotàmia, però després s’hi va rebel·lar i com a revenja els romans van capturar Edessa i van matar a Abgar VII.

Els romans van col·locar en el trono a un príncep titella part, l’any 117, però després els abgàrides van tornar a tenir el poder. Els Parts van fer el mateix, col·locar un rei titella, quan van capturar Edessa l’any 163.

Els romans van ocupar Edessa l’any 165  i l’any següent el regne d’Osroene es va convertir en un regne client de Roma. L’any 177 va pujar al trono Abgar VIII, anomenat Abgar el Gran.

Va donar suport a Pescenni Níger en la seva guerra civil contra Septimi Sever, i com que Sever va guanyar, com a càstig el va desposseir de la major part del seu regne. Osrhoene es va convertir en una província romana, i Abgar només va poder governar a Edessa. Abgar es va retirar de la política internacional i va passar la resta del seu regnat, fins a l’any 212, com un mecenes de les arts i l'aprenentatge. Cap a l’any 200 es va convertir al cristianisme.

L’any 201 hi va haver una greu inundació que va destruir bona part de la ciutat, i segons les cròniques van morir unes 2.000 persones. De seguida es va començar la reconstrucció de la ciutat; es va restaurar l’antic palau reial que estava al costat del riu i que havia patit danys amb la inundació, però també va fer construir un nou palau en un lloc més elevat.

L’any 1979 quan s’estaven fent unes excavacions en un parc del centre de la ciutat, Camilik Parki, s’hi van descobrir set tombes tallades a la roca, dels primers segles de la nostra era. El terra de les tombes estava decorat amb mosaics amb uns rostres, que es pensa que eren de membres de la dinastia abgàrida, possiblement algun d’ells devia ser d’Abgar el Gran. Em sembla que les tombes, amb els mosaics a l’interior, es van tornar a tancar.

La dinastia agbàrida va regnar entre el 134 aC i el 242 dC; hi va haver deu reis d’aquesta dinastia, alguns amb noms iranians i d’altres àrabs. La llengua que parlaven era similar a l’arameu. En aquest períodes va ser successivament un regne part, arameu siríac, armeni, romà i eventualment una província romana. La seva ubicació a la frontera oriental de l'Imperi va fer que fos conquerida freqüentment durant els períodes en què el govern central bizantí era feble; així que durant segles, va ser conquerida alternativament per governants àrabs, bizantins, armenis i turcmans.

Abgar el Gran va morir l’any 212 i el va succeir el seu fill, Abgar IX, dit el Sever, però només va regnar un any, ja que en el 213 l’emperador Caracal·la el va deposar i el va fer anar a Roma on va ser assassinat. L’any 214 Caracal·la va convertir Edessa en una colònia romana, i s’acabava així l’autonomia que havia tingut aquesta ciutat.

A partir d’aquest moment les dinasties abgàrides només governaven de nom, mantenien el títol però a la pràctica, cap poder. Abgar X Frahad, que va ser el darrer governant de la dinastia (240-242), va anar a viure a Roma amb la seva esposa. 

L’any 260 l’emperador sassànida Sapor I va vèncer als romans en la batalla d’Edessa i va capturar a l’emperador. No està clars i va arribar a conquerir la ciutat o si la va poder conservar molt poc temps, ja que no apareix en una inscripció en que hi consten les ciutats que va capturar. Després de la batalla diuen que va haver de subornar la guarnició d'Edessa per poder entrar amb el seu exèrcit.

Com a resultat de la reorganització de l’imperi que va fer Dioclecià, l’any 293 es va construir una fàbrica estatal, aquí a Edessa, per fabricar armes i equips per als soldats estacionats al llarg de la frontera. L’any 298, Galeri Maximià va guanyar la batalla contra els sassànides, i Edessa es va convertir en capital de la nova província d'Osroene i es va emprar com a base militar.

El període entre els segles IV i VI va ser de prosperitat; de nou tornava a ser un important centre comercial, i els comerciants es van enriquir amb la venta de productes de luxe de l'est, particularment la seda.

A l’igual que en períodes posteriors, la ciutat tenia un consell de ciutadans notables que estaven, almenys parcialment, a càrrec del govern i l'administració local.

Al segle V, a la ciutat hi havia tres escoles teològiques diferents: l'Escola dels Sirians (afiliada al patriarcat d'Antioquia), l'Escola dels Armenis, i l’Escola dels Perses (els mestres no eren en realitat perses, sinó més aviat membres de l'Església d'Orient). L'Escola dels Perses va tancar l’any 489 i el seu personal es va traslladar a Nisibis. En aquell temps hi havia moltes esglésies a la ciutat, i també diversos monestirs en la regió. Fora del recinte emmurallat hi havia hospitals i infermeries.

Quan l'emperador romà Jovià va entregar Nisibis als sassànides, l’any  363, molts dels seus habitants, especialment els cristians van venir a refugiar-se a Edessa. Un d'aquests refugiats va ser l'escriptor i teòleg Efrem el Sirià, que va ser cofundador de l'Escola dels Perses a Edessa.

Edessa va resistir el setge de l’any 544, però l’any 609 l'emperador sassànida Cossorow II va capturar la ciutat, durant la seva campanya a Mesopotàmia. En el 628 era l'emperador bizantí Heracli qui la va capturar.

L’any 639 era el general àrab Iyad ibn Ghanm el que ocupar la ciutat després de que la població es rendís. Segons el pacte de rendició els ciutadans es comprometien a reparar els ponts i carreteres; a més, els cristians de la ciutat mantindrien la propietat de la catedral. Poc després de quedar sota domini musulmà es va construir una mesquita.

En els primers segles de domini àrab, especialment en el període omeia, Edessa seguia sent una ciutat cristiana. Tenia més de 300 esglésies i molts monestirs. La població era majoritàriament de l’església ortodoxa siríaca, però també hi havia una significativa comunitat de jueus i de melquites; la comunitat musulmana, en canvi, era relativament petita.

En el segle VIII, durant el regnat del califa abbàssida al-Mansur, es van enderrocar les muralles de la ciutat, després de la revolta del governador musulmà local. De fet, els murs ja estaven força malmesos per culpa de les inundacions que havia patit la ciutat.

En no tenir muralles, quan l’any 812 un rebel anti-abbàssida volia atacar la ciutat, la població l’hi va pagar perquè no ho fes. Després ells mateixos van finançar la construcció d’unes noves muralles defensives. Les muralles i torres que encara es veuen són d’aquella època, tot i que posteriorment s’hi van fer reformes. La ciutadella es devia començar al mateix temps, i probablement s’hi va afegir un fossat al costat sud.

L’any 825 es van promulgar una sèrie de polítiques anticristianes ala ciutat i es va ordenar la destrucció de diverses esglésies, al·legant que s’havien construït il·legalment després de la conquesta musulmana. El mateix any, es va construir una nova mesquita al tetràpilon davant de la catedral melquita de la ciutat. Abans de la seva conversió en mesquita, el tetràpilon havia estat un lloc de reunió per als líders eclesiàstics.

A la primavera del 943, l'exèrcit bizantí va fer campanya a l'alta Mesopotàmia, capturant diverses ciutats i assetjant Edessa; els bizantins exigien que el mandylion, una famosa relíquia cristiana, fos lliurat a l'emperador. A canvi, la ciutat seria salvada i 200 presoners musulmans serien alliberats. Amb el permís del califa el poble d'Edessa va entregar el mandylion i va signar una treva amb els romans d'Orient.

Mandylion és una paraula grega bizantina, i és el nom d’una relíquia cristiana, també conegut com llenç d’Edessa o imatge d’Edessa. Consisteix en una peça quadrada o rectangular de tela en la que s’hi hauria quedat imprès el rostre de Jesús; correspondria per tant a la primera imatge o icona del cristianisme

Aquesta imatge també es coneixia com el Tetradiplon, que en grec vol dir doblegat quatre cops. O sigui que s’identifica aquesta relíquia amb el Sant Sudari. Mandylion en siríac es tradueix com a sudari.

Segons la llegenda que va recollir, a començaments del segle IV, Eusebi de Cesarea, el rei Abgar V d’Edessa hauria escrit a Jesús demanant-li que vingués a guarir-lo ja que estava malal. Eusebi deia que havia traduït i transcrit la carta original que es trobava entre els documents de la cancelleria síria del rei d’Edessa. En el document d’Eusebi, Jesús va respondre per carta, dient que quan hagués complert amb la seva missió terrenal i pugés al cel enviaria un deixeble per sanar a Abgar, i així ho hauria fet.

La llegenda cristiana diu que l’apòstol Tomàs va enviar a Tadeu, un dels setanta deixebles mencionats en els Evangelis segons Lluc, a Edessa duent una tela que duia impresos els trets facials de Jesús, i gracies a això el rei es va guarir miraculosament.

El que no explicava Eusebi era que se n’havia fet d’aquesta tela entre el segle I i el segle IV.

El Mandylion va desaparèixer durant la conquesta sassànida d’Edessa en el 609. Una llegenda àrab, que va recollir l’historiador Andrew Palmer quan va visitar Edessa explica que la tovallola o mandil de Jesús es va llençar a un pou que hi havia on ara hi ha la Gran Mesquita. La tradició cristiana, en canvi, diu que en el 943 el general bizantí Joan Curcues el va bescanviar per un grup de presoners musulmanes.

L’any 944 aquesta relíquia es va dur a Constantinoble, on va estar allà custodiada fins que els croats van saquejar la ciutat, en el 1204, i es van endur gran part dels tresors de la ciutat cap a Europa occidental. 

No hi ha cap text d’aquella època que mencioni aquesta tela i el seu destí posterior és discutible. Segons uns, estava a París i va desaparèixer durant la Revolució Francesa; uns altres diuen que l’any 1388 estava a Gènova, a l’església de Sant Bartomeu dels Armenis, i actualment a Torí; altres diuen que és una icona bizantina que està a Itàlia, des del segle XIII i que des de finals del segle XVI es coneix com “el rostre d’Edessa”, i que actualment està al palau del vaticà.

Al llarg del segle XI Edessa se la disputaven els bizantins i els seljúcides. En aquest segle hi va haver una gran afluència d'immigrants armenis a la regió, especialment les ciutats. A Edessa els armenis van prendre el relleu als sirians i eren els ciutadans més importants i els terratinents més rics.

Edessa va estar sota el govern dels Seljúcides fins a la primera croada, quan l’any 1098 Balduí de Bolònia es va fer amb el poder, provocant el final del govern armeni, i es va proclamar el seu successor, establint el primer estat croat de l’est, conegut com el Comtat d’Edessa. A diferència d'altres estats croats, aquí hi va haver força tolerància religiosa envers els cristians apostòlics armenis, els jueus i  els musulmans que hi havia a la ciutat; se’ls hi va permetre mantenir els seus costums i institucions.

Aquesta ciutat va ser la capital del comtat croat d'Edessa durant aproximadament mig segle. A la ciutat hi vivia una barreja d’armenis i sirians, sent el grup predominant l’armeni.

Els  croats no van fer gaires obres a Edessa. L'única estructura existent que se'ls pot atribuir és una de les torres de la muralla, que ja s’havia començat a reconstruir abans de que els croats s’apoderessin de la ciutat; aquesta torre es va acabar l’any 1123.

Ara be, els musulmans del Pròxim Orient es van reunificar i sota el comandament de Zengi, les tropes musulmanes van tenir la primera gran victòria contra els croats, conquerint Edessa, l’any 1144, després d’un llarg setge. Després van desmantellar sistemàticament l'estat croat quehi havia a la regió.

Els croats van intentar en el 1146 reconquerir-la, però tant sols van poder tenir-la durant 6 dies; la població va ser massacrada i la comunitat cristiana mai més es va recuperar. La caiguda d'Edessa va ser un dels motius per fer la Segona Croada.

El maig de 1146, hi va haver un complot de la comunitat armènia d'Edessa per enderrocar els turcs i restaurar la ciutat al darrer compte d’Edessa, Joscelí II, però no se’n van sortir. Els turcs van sufocar el complot i van establir 300 famílies jueves a la ciutat.

Saladí va capturar Edessa l’any 1182. Durant el regnat de Saladí, la catedral dels melquites va ser demolida. Una part es va utilitzar com a material de construcció per a la ciutadella d'Edessa, i una part es va portar a Harran.

Després de la dinastia Zengita hi va haver la dinastia kurda Aiúbida, del 1182 al 1260, que es va acabar quan la ciutat va ser capturada dels Mongols. De fet, Edessa es va sotmetre voluntàriament a les tropes d'Hulegu i com que s'havien rendit pacíficament, els seus habitants es van salvar.

Els mongols no van restaurar la fortalesa, es diu que com que Edessa estava massa propera de la seva frontera occidental amb el soldanat mameluc, veien que era un lloc difícil de defensar, i tampoc es van aquarterar aquí.  De fet la ciutat estava mig abandonada, tan sols hi vivien alguns nòmades turcmans.

A començaments del segle XIV va passar a formar part del Sultanat Mameluc. Els mamelucs van restaurar la ciutadella que estava en ruïnes i la guarnició mameluca només ocupava la ciutadella; a la ciutat al voltant de la ciutadella hi vivia molt poca gent, i per això no van destinar soldats a defensar-la. Degut a la seva ubicació frontera, no tenia importància comercial, la que la ruta comercial en aquella època passava per Mardin.

Això va canviar a finals del segle XIV, a finals del període mameluc; llavors el transit comercial va començar a passar per Edessa camí d’Alep i això va comportar que es comencés a repoblar.

Cap al 1400, l’escriptor i matemàtic egipci, al-Qalqashandí, va escriure que Edessa havia estat reconstruïda i tornava a ser pròspera. Mentrestant, el 1394, Tamerlà ocupava la ciutat sense trobar massa resistència; i se’n va endur la riquesa que era fàcil de transportar.

A començaments del segle XV la va capturar el grup turcman Aq Qoyunlu. Els Aq Qoyunlu es van fer càrrec de la ciutat a principis del segle XV. Consideraven que tenia interès estratègic, des del punt de vista militar, per la seva proximitat a la frontera occidental. Es va tornar a reparar la ciutadella i es pensa que la mesquita Hasan Paşa podria ser d’aquesta època.

 

En la primera meitat del segle XV els mamelucs van voler reconquerir la ciutat i eliminar aquesta base dels Aq Qoyunlu, per por a que la fessin servir per atacar Alep, que estava sota control dels mamelucs. Van assetjar la ciutat i quan la van capturar van saquejar-la; van enderrocar la fortalesa, van esclavitzar les dones i els nens i van matar molts altres.

Després hi va haver els Safàvides i cap al 1517 van ser els Otomans els que van prendre el control de la ciutat i el van mantenir fins a la dissolució de l’imperi, ja en el segle XX.

La conquesta de Bagdad per Solimà el Magnífic el 1534 va impulsar indirectament el comerç a Urfa fent que les rutes comercials regionals fossin més segures per viatjar.

Urfa probablement va ser incorporada inicialment a l'Imperi Otomà durant el govern de Selim I al voltant de 1517. El primer registre fiscal otomà que ha sobreviscut, compilat en el 1518, documentava que hi havia 700 famílies musulmans i 382 cristians.

Edessa va passar a anomenar-se Urfa, durant el domini otomà. En aquest període va experimentar un renaixement; la indústria i el comerç es van recuperar, i la seva població va repuntar, tot i que mai va assolir les el nombre d’habitants que havia tingut en els períodes clàssic i alt medieval. El punt àlgid va durar aproximadament un segle i mig, començant per la seva conquesta pels otomans. Entre 1520 i 1570 és quan sembla que la població d’Urfa va passar a ser majoritàriament tuca.

La prosperitat en el segle XV i es basava en el comerç i en la producció agrícola. Les terres conreades van anar en augment, assortint els mercats de la ciutat. Al mateix temps, el pas de les caravanes també afavoria l’activitat comercial. Urfa estava en les rutes comercials entre l'Iran i Alep. Cap a finals del segle ja era un important centre del poder econòmic i polítics dels otomans.

En la segona meitat del segle XVI les rutes comercials en aquesta zona eren més segures; a partir d’un registre fiscal del 1566 se sap que a la ciutat aproximadament el doble de famílies musulmanes que cristianes.

Ara be, la prosperitat va atraure també als bandits i a tribus nòmades. En principi això afectava a les poblacions rurals del voltant de la ciutat; hi va haver una revolta de les tribus beduïnes de la regió. A finals de segle la situació conflictiva va estendre’s i va arribar a Urfa. En el 1599-1600, l'exèrcit de Karayazıcı, un rebel otomà, va assetjar la ciutat i va apoderar-se’n. Es diu que probablement volia armes i municions per resistir si arribaven reforços dels otomans. Els reforços otomans van arribar i va haver-hi una gran batalla a l’interior de la ciutat. Diuen que els rebels tenien poques municions i que van fondre monedes per fabricar-ne.

Aquests esdeveniments van afectar al creixement i prosperitat; hi ha relats que expliquen que en el segle XVII hi havia zones de la ciutat en molt mal estats.

L’any 1638 el sultà Murat IV va fer restaurar la ciutadella, i va deixar una inscripció que ho confirma, en les seves parets.

El relat més detallat del primera època d’Urfa otomana el va escriure Evliya Celebi, un viatger i geògraf turc otomà, que va visitar la ciutat l’any 1646. Esmenta tres portes d’entrada i que dins de la ciutat fortificada hi havia 2.600 cases. Les cases generalment estaven construïdes amb maons de fang. Les cases de les famílies benestants tenien el seu propi jardí i banys. També indica que hi havia 22 mesquites, 3 madrasses i 3 zàuiyes (petits oratoris), diversos hans o caravanserralls, que hi havia unes 400 botigues i diversos molins.

També va deixar constància de que hi havia una adoberia que produïa cuir d'alta qualitat. En aquella època a Urfa també se la coneixia pels seus teixits de cotó.

Sembla que en la dècada de 1750 la ciutat va tenir problemes i va començar la seva decadència. Un dels problemes més greus era el bandolerisme, que impedia la producció agrícola a les zones rurals circumdants i dificultava la recuperació econòmica. En la dècada del 1780 va haver-hi un brot de pesta va morir molta gent.

En el període otomà, Urfa era un centre de comerç a causa de la seva ubicació en una cruïlla amb Diyarbakir, Antep, Mardin i Raqqa. A la ciutat hi vivien molts comerciants jueus, armenis, grecs i especialment d'Alep.

A començaments del segle XIX el nom d’Urfa era el predominant, i només els cristians àrabs de la ciutat l'anomenaven amb el nom antic de al-Ruha. El nivell de vida havia augmentat significativament, les cases ja no eren de maons de fang, sinó que eren estructures de maçoneria més fina. Les cases tenien harem i selamlik (sala dels homes)i sales de recepció molt ben moblades. Els visitants de l’època explicaven que hi havia un pròsper comerç de cotó, i que també es fabricaven teles i catifes de llana gruixudes.

En la segona meitat del segle XIX, Urfa va perdre importància com a centre comercial. L'obertura del canal de Suez, l’any 1869 va modificar les rutes comercials, les rutes de caravanes van perdre importància mentre prosperava el comerç marítim. Per tant, el volum de tràfic comercial procedent d'Urfa va disminuir notablement en comparació amb períodes anteriors. El seu comerç va passar a ser més local o regional. L'economia local es va allunyar de la producció de béns per a l'exportació i va satisfer les necessitats bàsiques de la població local. El tallers produïen menys, centrant-se en productes més bàsics i barats, com teixits locals i articles per a la llar. Les importacions també van disminuir perquè els locals se centraven més en consumir béns bàsics barats que en luxe. Com que la gent utilitzava més productes locals, el cost de la vida també va disminuir i la gent va haver de treballar menys per fer front a les seves despeses. Els registres judicials contemporanis documenten que hi va haver un ampli contacte comercial entre musulmans i no musulmans; compraven i venien béns lliurement entre ells i van establir associacions comercials junts, cosa que indica que hi havia una confiança relativament alta entre ambdós grups.

Els principals centres d'activitat comercial en el període otomà eren els basars, on es compraven i venien tant productes locals com importats. Generalment, un basar rebia el nom de la seva funció principal i dels béns principals que s'hi venien. El viatgers musulmans i no musulmans sembla que utilitzaven els mateixos hans o caravanserralls, independentment de la religió.

En la segona meitat del segle XIX les plagues de llagostes van fer estralls i també una important sequera, per mana de pluja, en el 1870.

Fins a mitjans de la dècada de 1890, uns 20.000 dels 60.000 residents de la ciutat eren armenis. L’any 1895, milers d'armenis van morir en una sèrie de massacres perpetrades tant per civils com per soldats. L’inici va ser a l’octubre, quan els habitants turcs i kurds van matar centenars d'armenis, en dos dies. Després, durant dos mesos, el barri armeni va estar sotmès a setge, sense menjar ni aigua. Els turcs deien que els armenis hi tenien un amagatall d'armes, i exigien les armes a canvi deposar fi al setge. Al desembre, es va acabar el setge quan un nombre important de soldats i civils turcs van entrar al barri armeni i van matar a milers dels seus habitants. Uns 3.000 supervivents van buscar refugi en una església propera; segons la llei islàmica es reconeixia que era un lloc de refugi, però els soldats la van cremar i van matar a tots els que hi havia a dins. Les tropes van saquejar i cremar total barri armeni. S’estima que en total van morir uns 8.000 armenis.

Hi havia una petita i antiga comunitat jueva, que en el segle XIX estava formada per unes 1.000 persones. La majoria dels jueus van emigrar, l’any  1896, fugint de les massacres d’armenis, i es van establir principalment a Alep, Tiberíades i Jerusalem. Hi havia tres comunitats cristianes: siríaca, armènia i llatina. Els últims cristians neo-arameus van marxar l’any 1924 i van anar a Alep, on es van establir on més tard es va anomenar Hay al-Suryan, El barri Siríac.

Durant la Primera Guerra Mundial, a partir del 1915 aquí hi va haver el genocidi d’armenis i assiris. Els membres de la comunitat armènia d'Urfa van ser deportats i assassinats. Urfa també va ser una parada en la ruta de deportació, els supervivents d'assassinats en altres llocs arribaven a Urfa, on llavors van començar les matances.

A Urfa hi havia la resistència contra el genocidi. En resposta a aquesta resistència, es van enviar milers de soldats turcs per acabar amb ella.  Uns 20.000 deportats armenis, que estaven en trànsit a la ciutat, van morir.

Mentrestant, durant l'ocupació russa d'Armènia occidental, molts turcs que fugien d'aquestes regions van venir i es van establir a Urfa. S’estima que al voltant de 8 a 10 mil turcs van emigrar a la regió d'Urfa.

Al final de la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Sèvres va assignar Urfa al Mandat de Síria controlat pels francesos, a 5 km al sud de la frontera amb Turquia. Com a resultat, Urfa va ser ocupada per tropes britàniques i després franceses. Els habitants d'Urfa van formar una milícia i van expulsar amb èxit les tropes ocupants l'11 d'abril de 1920. El Tractat de Lausana de 1923 va resoldre oficialment l'assumpte incloent Urfa com a part de la nova República de Turquia.

Durant la Guerra Civil Síria, milers de refugiats sirians van fugir a Turquia, i molts d'ells es van establir a Urfa. Quan Raqqa es va convertir en la capital de l'Estat Islàmic, Urfa es va convertir en una porta d'entrada per als gihadistes que entraven a Síria, ja que està propera a un pas fronterer i també propera a Raqqa.

Est de Turquia-5. Halfeti i el castell de Rumkale.

Després de la visita de Zeugma,  continuem cap al nord, seguint l’Èufrates, fins arribar a Halfeti. A Zeugma segueixen fent-se excavacions i hi havia part, més a prop del riu, a la que no vam tenir accés, perquè segueixen treballant-hi.

Halfeti està a uns 100 km de Zeugma, a l’altra riba de l’Èufrates, a la part baixa de la presa de Birecik. El primer que fem és parar al mirador que hi ha abans d’arribar per tenir una visió general del riu i el poble.

Abans del 1999, la gent vivia de la pesca en el Èufrates i de l'agricultura a la vora del riu, especialment del cultiu de festucs. Quan es va construir la presa de 0Birecik i es va inundar aquesta zona, Halfeti va quedar parcialment sota l’aigua; part del nucli antic està submertgit i és ara una tracció turística. Alguns edificis es van enderrocar i es van reconstruir en la nova ciutat. Actualment Halfeti està dividia en dues parts, l’antiga Halfeti, que és la part submergida,  i la nova Halfeti, que està a uns 15 km de l’antiga.

La història de Halfeti es remunta a l’any 855 aC, quan el rei assiri Salmanasar III hi va establir el primer assentament. En l’època romana se sap que hi havia també  un assentament, anomenat Koyla, que prové de “Romaion Koula”, que vol dir castell romà.

Diverses civilitzacions han passat per aquí al llarg dels segles: els hitites, els perses, macedonis i selèucides. La riquesa històrica d'Halfeti també té influencies de les cultures abbàssida, omeia, seljúcida, zengi i aiúbida. En el segle XVI va passar a formar part de l’Imperi Otomà.

Antigament en aquest poble la major part de la població era armènia, però amb el genocidi armeni del 1915 van desaparèixer. Les autoritats turques declaren que la gent va marxar voluntàriament, gens sorprenent ja que neguen el genocidi; els historiadors diuen que se’ls va obligar a marxar i que es van veure cossos flotant riu avall, de la gent que va ser assassinada.

Quan vaig començar a buscar informació sobre Halfeti vaig anar trobant referències a la rosa negra, que en turc s’anomena Karagül. És una flor però també hi ha una telenovel·la amb aquest nom, i també és marca de perfum.

Es diu que aquí és l’únic lloc del planeta on hi creixen roses negres. La població local a aquest tipus de rosa l’anomena “nena àrab ploranera”.

Aquesta rosa creix aquí de forma natural però en poca quantitat; s’ha aconseguit crear roses negres hibridant 2 varietats de roses molt fosques, la violeta i la vermella. Diuen que actualment venen roses falses, que estan tenyides.

Hi ha diferents factors que fan que el color de les roses canviï de vermell fosc a negre: el tipus de sòl i la seva densitat, les antocianines (pigments que donen el color vermellós a flors i fruites) i el pH de les aigües subterrànies filtrades pel riu Èufrates.

No totes les roses que creixen aquí són negres i les seves tonalitats varien en funció de l’època de l’any.

En el cas de la rosa negre, el color més negre l’adquireixen des de finals de la primavera fins a començaments de l’estiu. En les altres èpoques tenen colors morats, granats, vermell fosc.

Quan la gent va haver de marxar deixant l’antic Halfeti es van trobar que les roses que plantaven en el nou emplaçament ja no eren negres, ja que les condicions no eren les mateixes. Així que les autoritats van decidir construir hivernacles en el lloc original per mantenir aquesta espècie.

En general aquestes roses son molt apreciades, però els turcs tenen sentiments ambivalents envers aquesta flor. Per una banda estan relacionades amb mals auguris, mort o arts ocultes; per altra banda, s’han fet famoses i fins i tot, com he dit abans,  han donat nom a una sèrie televisiva i a alguns perfums.

L’aroma de la rosa negre també és diferent al de les altres roses. Actualment hi ha també la rosa verda que comença a tenir reconeixement.

Baixem cap al poble per agafar una embarcació i fer un recorregut per l’Èufrates per veure les ruïnes del castell de Rumkale i una mica més enllà l’antic poble de Savaşan.

Del poble de Halfeti des de l’aigua es veu bé com la mesquita està només parcialment submergida.

En el nostre recorregut per l’embassament de Birecik, a la riba oposada de Halfeti es veuen les ruïnes d’una gran fortalesa anomenada Rumkale o Hromgla, que vol dir castell dels romans; em sembla que eren els bizantins els que l’anomenaven així; posteriorment els croats l’anomenaven Ranculat.

Rumkale es troba en el punt on el riu Merziman s’uneix a l’Èufrates. Quan es va construir la presa de Birecik bona part del castell va quedar sota les aigües, però encara es poden veure alguns murs.

Es creu que la fundació de la ciutat de Rumkale es remunta als proto-hitites en el 1230 aC. Altres fonts diuen que va ser el rei assiri Salmanasar III, l’any 855 aC, en la mateixa època en que es va instal·lar a Halfeti. Podria correspondre a la històric vila de Shitamrat, que va conquerir Salmanasar III, en el 855 aC. 

Posteriorment va ser anomenada Urima, en armeni Uremna i més tard Hromklay o Hromgla. El que sí està clar és que aquest lloc va estar sota el domini dels hitites, assiris, medes, perses, macedonis, selèucides i parts, abans de l’arribada dels romans. Però la major part de l’estructura dels castell que s’ha conservat és hel·lenística, romana i bizantina.

Es diu que l’apòstol Joan va viure en una cova excavada a la roca, on es va dedicar a fer copies de la bíblia. Encara es creu que en algun lloc de Rumkale hi ha aquestes bíblies enterrades i amagades.

Va ser un bisbat armeni que va subsistir com a mínim fins al segle XI, en temps del monjo i historiador armeni Mateu d'Edessa. Segurament és el lloc anomenat Kala Romayta pels autors siríacs, i Rhomaion Koula pels romans d'Orient.

L’any 1102 va ser incorporada al comtat d'Edessa. L'esposa de Joscelí II d'Edessa la va cedir al patriarca armeni en el 1151, i el catolicós armeni Grigor III Pahlavuni s'hi va establir i hi va residir fins al 1292. A la fortalesa hi vivien cristians jacobites i armenis.

Durant els primers segles de l’Edat Mitjana la zona va canviar de mans diversos cops, entre musulmans, armenis, mongols i croats. 

Els reis armenis van acabar comprant la fortalesa al compte d’Edessa, ampliant-la i convertint-la en un indret gairebé inexpugnable. Aquí s’hi va instal·lar el catolicós, o cap de l’església armènia fins a la conquesta dels mamelucs, l’any 1293, que van anomenar aquest lloc com Qal’at al-Muslimin. 

Van necessitar tres dies i 33 catapultes per conquerir la fortalesa. Van saquejar la població i van massacrar als seus habitants.  Van envair al catolicós Stepanos IV de Romqla a Damasc, on va morir el 1293. Van reconstruir la fortalesa i la van anomenar Kalat al-Muslimin. En el 1373-1374 va patir una inundació.

Durant el període armeni el lloc es va convertir en un dels principals scriptorium medievals, en el que hi van treballar alguns dels millors il·lustradors de manuscrits de tota l’Edat Mitjana, entre ells el famós l’armeni Toros Roslin (1210–1270).

L’Imperi Otomà es va apoderar de Rumkale l’any 1516 i el va convertir en una presó oberta; aquí hi enviaven, exiliats, als oponents polítics i a tot el que es considerés que era una amenaça per a la societat otomana. Aquest lloc era remot i era difícil escapar d’aquí.

Encara tenia aquesta funció quan l’any 1737 la va visitar l’escriptor anglès Richard Pococke. Un segle després, cap al 1832, el lloc va quedar abandonat definitivament i va començar a degradar-se.

L’any 1838 el comte Helmut von Moltke va visitar aquest indret deia que era difícil diferenciar on acaba la roca i on començava l’obra de l’home. I que era un indret ben protegit, i de difícil accés.

Un altre viatger, informava també en el segle XIX: "només les àguiles romanes, bellament tallades, han estat parcialment arrencades, i les grans columnes amb rics capitells jauen a terra. Només les majestuoses muralles i la poderosa roca segueixen en peu tal com les van veure els romans. Un pou dels armenis, de 200 peus de profunditat, és digne dels seus predecessors romans; és prou ample com perquè una escala de cargol excavada a la roca descendeixi per ell fins al nivell de l'Èufrates, en què les mules pugen l'aigua".

La part inferior de la fortalesa està majoritàriament coberta per l’aigua. Es conserven encara en peu restes d’una església o convent armeni, d’una mesquita, cisternes d’aigua, fonts i rases. A la part nord hi ha un palau de l’època otomana i restes de cases. Les estructures conservades més antigues daten del segle XII.

També es conserva, o al menys restes, de l’església de Sant Nerses, de finals del segle XII; en el segle XVII va ser transformada en mesquita.

El monestir de Barşavma es troba al nord de la ciutadella inundada; és del segle XIII. Diuen que aquí va venir a predicar Joan, un dels deixebles de Crist, en l’època romana; Es diu que va amagar una de les còpies de la Bíblia en una cova de Rumkale i que després aquestes  còpies es van dur cap a Beirut.

Després de Rumkale es veu la part del poble de Savaşan que no ha quedat submergit.

Hi ha dues coses que es repeteixen al llarg de tot el viatge, una és la presència de la bandera turca, que està per tot arreu. L’altra és l’afició a les colònies i perfums: al baixar de l’embarcació, quan surts d’un restaurant... sempre et ruixin les mans amb perfum.

Est de Turquia-4. Zeugma, recinte arqueològic: les cases de Dionís i Dànae

Al matí següent vam deixar Gaziantep per anar al recinte arqueològic de Zeugma, a la riba del riu Èufrates. Com passa en altres llocs, el nom d’aquestes cases fa referència als mosaics que s’hi han trobat.

Abans de la vista a les antigues vil·les romanes hi ha una maqueta sobre com era Zeugma i Apamea en el segle III dC, basant-se en les informacions obtingudes de les excavacions. Apamea era la ciutat que hi havia a l’altra banda del riu Èufrates.

En aquest mapa es poden veure els diferents llocs que s’han anat excavant i on hi ha restes de la ciutat romana de Zeugma que anteriorment era la Selèucia de l’Èufrates.

El que es visita és el que s’han anomenat les cases de Dionís i Dànae, que eren habitatges contigus.

En una de les cases es va trobar en el rebedor un mosaic on es podia veure a Dionís i a Ariadna; d’aquí que se l‘anomenés la casa de Dionís.

Aquesta casa estava en el barri residencial oriental de l’antiga ciutat selèucida, sobre un turó. 

L’edifici és de finals del segle II i començaments del II. La casa tenia un pati obert amb les habitacions al voltant. Una de les habitacions era el rebedor d’hivern, que més tard es va transformar i s’hi va afegir un mosaic, en el que es representa el casament de Dionís i Ariadna, on hi ha servents duent els presents del casament i també un grup de músics. 

Aquest mosaic i d'altres trobats aquí estan al museu de Gaziantep.

El rebedor d’estiu està tallat a la roca i està decorat amb motius geomètrics. A l’igual que la resta de cases de la ciutat, tant del període selèucida com romà, van quedar abandonades després dels incendis i saquejos  provocats per la invasió de sassànida en el 253 dC. Les cases es van ensorrar i van quedar colgades per la terra.

El mosaic que dona nom a la casa és un dels primers que es coneixen en el que apareix aquesta composició de Dionís i Ariadna. La major part del mosaic el van robar l’any 1988 i la resta està al museu dels mosaics. La parella de Dionís i Ariadna eren un tema popular a Zeugma, ja que a la sala d’estar d’una altra casa de la mateixa època s’hi ha trobat un mosaic en que estan representats tos dos asseguts de costat.

Els mosaics de les cases de Zeugma cobrien tota la superfície de l’habitació, i comencen a tenir una finalitat decorativa. Es considera que potser va ser l’inici de la influència oriental en el mon mediterrani. A Antioquia s’han trobat mosaics de finals del segle V fets totalment amb finalitats decoratives: flors, fulles d'arbres, coloms... Es pensa que aquest estil nou de mosaics en el mon romà va iniciar-se a Antioquia i a Zeugma.

Dionís va ser acceptat pel poble grec com un déu oriental, ja que la seva mare era tràcia. Aquest déu va ser molt acceptat a Anatòlia com s’ha posat de manifest amb la presència de mosaics que els representen trobats en aquesta regió. La llengua més parlada era el grec i la vida social va conservar les formes de l'època hel·lenística, per això diuen que no es estrany que en aquesta part oriental d’Anatòlia  els estils dels mosaics continuessin reflectint l’estil grec. Per tant, els investigadors suggereixen que en els mosaics seguien la tradició hel·lenística i representaven els seus déus amb una característica divina, i no tan sols mitològica.

Els mosaics sobre Dionís i Ariadna es van trobar per primera cop a Antioquia i aquí a Zeugma, durant els segles II i III dC; després es van expandir per les regions de la Mediterrània oriental i el nord d'Àfrica, durant els segles III i IV  dC. Aquesta expansió es devia produir gracies als viatges dels mestres del mosaic, pels vincles comercials que hi havia entre les regions costaneres de la Mediterrània, o bé a través d'esborranys de mosaics.

La casa de Dànae és de la mateixa època, finals del segle II començaments del segle III. El nom d’aquest habitatge privat prové del mosaic que s’hi va trobar, que representa a Dànae amb el seu fill Perseu quan arriben en una mena de caixó a l’illa de Sèrifos i Dictis, un pescador allarga la ma al nen.

Aquest mosaic es va trobar en una piscina poc profunda (impluvium) del pati interior. Una imatge similar s’ha trobat en altres mosaics, i l’escena apareix també en frescos i en la decoració de recipients. Llegeixo que no és freqüent que sigui el motiu d’un mosaic.

Al patí de la casa s’hi va afegir, posteriorment, a començaments del segle III, una elegant font. En una de les habitacions hi havia el mosaic de les tres gràcies, però part del terra i els mosaics de la casa es van perdre en col·lapsar la cisterna que hi havia a sota.

En altres habitacions (peristil, sala d’estar i latrina) s’han trobat mosaics amb motius geomètrics.

Com que aquesta casa està més alta i no l’ha cobert l’aigua de la presa, s’han deixat els mosaics al lloc on estaven.

Segons la mitologia grega, Dànae era una princesa a la que el seu pare, Acrisi, va tancar en una torre; ho va fer perquè segons l’oracle, el seu net, o sigui el fill de Dànae, el mataria. La va tancar per evitar que quedés embarassada, però  Zeus aconseguir entrar i deixar-la prenyada, i de la seva unió va néixer Perseu.

El pare per evitar la presència del net, els va col·locar a tots dos en una caixa i els va deixar a la deriva en mig del mar. A petició de Zeus, Posidó calmà la mar i el corrent els portà fins a l'illa de Sèrifos, on els va acollir Dictis, que no sé si era un pescador o un pastor. I aquesta és l’escena que es veu en el mosaic de Zeugma.

Aquesta habitació amb frescos ales parets té una inscripció en un racó proper al terra, en que es desitja fortuna i sort a la família i els esclaus que vindran a viure aquí. Es va construir en el segle II i sembla que el terra no tenia mosaic.