21 d’agost 2024

Est de Turquia-23. Diyarbakir, districte de Sur i església ortodoxa siríaca

Després ens dirigim cap a l’església ortodoxa siríaca de la Verge Maria. Per arribar-hi, passem per carrerons estrets, amb cases mig enrunades, que recorda tota la violència que s’ha viscut en aquest barri, Sur. Quan vaig passar per aquí no era conscient de tot el que havien passat els seus habitants.



Arribem a l‘Església Ortodoxa Siríaca de Meryem Ana, o de la Verge Maria. Aquesta església es troba prop d’una de les portes de la muralla, la porta d’Urfa. Es va construir per primera vegada com a temple pagà, al segle I aC, i la construcció actual es remunta al segle III. Ha sobreviscut a diversos incendis i intents de destrucció. L’any 1304 es va restaurar per ubicar-hi el Patriarcat d’Antioquia, i va ser el centre de l’episcopat fins al 1933. Està sota la jurisdicció de l'arxidiòcesi siríaca de Mardin.

Quan Diyarbakir es coneixia amb el nom siríac Amida, va ser la seu d’alguns patriarques de l’Església Assíria de l’Est. D’aquí van sorgir molts teòlegs i patriarques famosos. En aquesta església hi ha moltes relíquies, com els ossos de l'apòstol Tomàs i Sant Jaume de Sarug. També es conserva una important col·lecció de manuscrits, que van des del segle VI fins al XX; hi ha bíblies, llibres litúrgics, literatura religiosa i un parell de textos científics.

El cristianisme siríac es va establir a la regió entre els segles I i IV dC, particularment entre els assiris de la ciutat. El primer bisbe documentat d'Amida va ser Simeó de l'Església Assíria d'Orient, que va participar en el Primer Concili de Nicea, l’any 325, en nom dels assiris.

Acaci d'Amida, va ser el bisbe de la ciutat del 400 al 425, durant el regnat de l’emperador romà Teodosi II. L’any 422 a la ciutat hi havia uns 7.000 perses, capturats pels romans, i que estaven en unes condicions deplorables. Els soldats no tenien intenció de tornar-los al seu país, així que Acaci va decidir vendre els vasos d'or i plata de l'església, per tal d’alliberar als presoners i enviar-los de retorn a la seva terra. Diuen que aquest gest va acabar amb les hostilitats entre l’Imperi Bizantí i l’Imperi Sassànida.

Molts bisbes de l'Imperi Bizantí van fugir davant la invasió persa de principis del segle VII, amb la consegüent expansió de l'Església jacobita, o església ortodoxa siríaca.

Al començament havia dit que la primera impressió de la ciutat no era molt bona, en canvi ara, després de tot el que he après llegint i escrivint aquestes pàgines,  mirant les fotografies i recordant, sense el cansament del moment, em sembla una ciutat molt interessant i que val la pena visitar amb calma, i si és possible amb menys calor.










A última hora de la tarda, vaig descobrir alguns racons més d'aquest districte tot tornantcap a l'hotel. 

De camí trobem la mesquita Fatih Paşa, que va ser la primera mesquita otomana que es va construir a la ciutat. El nom és el del mecenes, Bıyıklı Mehmed Paixà, també conegut com Fatih Paixà. Aquest va ser el general otomà que va conquerir la ciutat en el 1515. Actualment també se la coneix com la mesquita de la cúpula de plom.

A finals del 2015, va patir un incendi durant els enfrontaments entre l’exèrcit turc i el PKK.

 

Est de Turquia-22. Diyarbakir, mesquita del xeic Matar i minaret de quatre potes

El primer que vam anar a veure va ser una maqueta de la ciutat, que et permet veure la part emmurallada i els horts a la vora del riu Tigris. Em sembla que l’home que ens l’ensenyava era l’autor i ens explicava que ara la farà 10 vegades més gran; em sembla que quedarà com una ciutat en miniatura. Tenia per allà algunes de les peces de la nova obra.

Vam veure algun caravanserrall, amb la combinació de pedra de dos colors, típica d’aquesta zona. I després vam començar la visita de les esglésies i la mesquita.

Una de les coses que crida l’atenció és el minaret que està davant de la mesquita, al que col·loquialment anomenen el minaret de quatre potes.

Sembla que inicialment aquí hi hauria hagut una torre de vigilància, construïda cap al 906 aC. Quan la ciutat va ser conquerida i la seva població convertida a l’islam, cap al 1500 dC, es va reconvertir la torre en un minaret. Es diu que els quatre pilars representen quatre denominacions de l'islam sunnita i el minaret de dalt representa la religió de l'islam en el seu conjunt. La tradició local diu que si passes set vegades entre les quatre columnes se’t compliran tots els teus desitjos.

Després de visitar l'església caldea vam tornar una mica enrera per entrar a la mesquita del xeic Matar, que té al davant el minaret de quatre potes. Abans no hi havíem entrat perquè era l’hora de la pregària.

Aquesta mesquita du el nom del Xeic Matar, o Mutahhar, ja que es creu que en el seu recinte hi ha la seva tomba.

Segons una inscripció que hi ha en el minaret, aquesta mesquita es va construir l’any 1500 i té cabuda per unes 500 persones.

El més rellevant és el minaret. En els anuaris de la ciutat consta que la torre es va construir l’any 906, com una torre estable i alta; i després, quan es va construir la mesquita al costat, es va reconvertir la torre en minaret.

 



Est de Turquia-21. Diyarbakir, església armenia i església catòlica caldea

Primer visitem l’Església Armènia de Sant Giragos. Segons consta a la placa que hi ha a l’exterior es va construir en el 1376. Però la informació que trobo diu que es va construir entre el 1515 i 1518, o sigui que no sé si la data de la placa és d’un altre calendari.

No sé exactament qui és sant Giragos. Hi ha una placa en la que expliquen la història del martiri de sant Kyrikos i la seva mare Julitta. Per tant, pot ser que sant Giragos sigui sant Quirze, o sant Ciríac, o sant Cir...

És una església Apostòlica Armènia, també anomenada església Gregoriana Apostòlica Armènia, o sigui una de les esglésies ortodoxes orientals; és l'església armènia més gran de l'Orient Mitjà. L’any 2016 el govern turc la va confiscar i va tornar a obrir al públic, després de fer-hi reformes, al maig del 2022.

L’existència de l’església és del 1515-18,i després va ser restaurada i ampliada al llarg dels segles XVII i XVIII. En el 1880 va patir un incendi que la va destruir. Va ser reconstruïda 3 anys més tard.

L’any 1913 un llamp va caure sobre el campanar i es va reconstruir el mateix any. Quan es va acabar, el nou campanar era l'estructura més alta de la ciutat, i això va provocar friccions amb la comunitat musulmana local, ja que era més alt que els minarets de qualsevol mesquita local.

Durant la Primera Guerra Mundial es va fer servir com a quarter general de l'Exèrcit Imperial Alemany. Durant el genocidi armeni del 1915, el foc d'artilleria va destruir el campanar de l'església. Després de la guerra, l'església va ser utilitzada com a caserna de l'exèrcit, magatzem i com a fàbrica tèxtil per l'estat. L’any 1960, l’església va retornar a mans de la comunitat armènia local que havia sobreviscut, però estava abandonada. Des de l’any 1915 i fins al 2011, no s’hi va celebrar cap cerimònia religiosa. A la dècada de 1990, fortes tempestes de neu van provocar el col·lapse del sostre, i l’interior va quedar a la intempèrie.

A començaments del segle XXI es va renovar, en part com un gest de reconciliació dels líders  locals envers la comunitat cristiana. La restauració va començar l’any 2009 amb al creació d’una fundació formada per armenis que vivien a Istanbul, que van supervisar la gestió i el finançament del projecte. El suport financer va venir de la diàspora armènia internacional i de les autoritats polítiques locals de Diyarbakir. L’església va tornar a obrir a l’octubre del 2011; sembla que va ser la primera església de Turquia que va tornar a ser un lloc de cukta permanent. Es va tornar a consagrar i ja al 2013 hi anaven centenars de persones cada dia, molts d’ells eren armenis islamitzats.

Aquesta església es troba al districte de Sur, que és el que ha patit més en totes les lluites, la religiosa, primer i la del PKK i forces turques després.

Al febrer del 2016 aquesta església no va patir masses danys, a diferència de la veïna església catòlica armènia, que va quedar parcialment destruïda. Al març del 2016 el govern va confiscar l’església en base a un dels articles de la llei d’expropiacions.

Totes les esglésies, aquesta, la siríaca, la caldea i la protestant van ser expropiades. De fet, al districte de Sur, és a dir a la ciutat emmurallada, es van expropiar 6.300 parcel·les de terra, que és aproximadament el 80% de la propietat d'aquest districte. El Col·legi d'Advocats de Diyarbakir va emetre un comunicat dient que aquesta decisió violava el dret de propietat i també anava en contra de la llei constitucional turca, la llei d'expropiació i el Conveni europeu de drets humans.

Finalment, després d’una important renovació va tornar a obrir al públic el 7 de maig del 2022.

Com he dit, és l’església armènia més gran de l’Orient Mitjà. Té cabuda per unes 3.000 persones. Hi ha un pis a sobre que feien servir les dones. Aquesta església és única pel nombre d’altars, en té set:5 a la planta baixa i 2 en el pis superior.

La comunitat apostòlica armènia és la comunitat cristiana més gran de Turquia.

Aquesta església havia sigut el lloc de culte més important de la comunitat armènia del sud de la península d’Anatòlia fins a l’any 1915, quan hi va haver el genocidi armeni.

L’Església Apostòlica Armènia, o Església Gregoriana Apostòlica Armènia, té els seus orígens en els viatges evangelitzadors a Armènia que van fer els apòstols Bartomeu i Tadeu. Gràcies a la prèdica de Gregori l'Il·luminat, que va ser el primer catolicós de l'Església armènia, el rei Tiridates III va declarar el cristianisme com a religió del país l'any 301. Cap a l’any 435 es va traduir la Bíblia del grec a l’armeni, amb l’alfabet que s’havia creat l’any 406.

L'església armènia es va separar de la branca principal del cristianisme l’any 451, ja que va rebutjar les decisions del Concili de Calcedònia, i va adoptar el monofisisme, que considera que Crist només tenia naturalesa divina.

Al costat hi ha l’església Catòlica Caldea Mar Petyun.

L'Església Catòlica Caldea, també anomenada Església Caldea de l'Orient és una de les Esglésies Catòliques Orientals. El cap de l'Església porta el títol de catolicós-patriarca de Babilònia dels Caldeus, amb residència a Bagdad a l'Iraq. És hereva de l'antiga Església de Pèrsia i la seva llengua litúrgica és el siríac, derivat de l'arameu.

Es creu que la primera església es va construir en el segle IV i que després es va enderrocar i es va reconstruir diversos cops. L’estructura actual és del segle XVII. Des de l’any 1681 és l’església Caldea d’Amida. Encara està en us, especialment pels siríacs d’orient.

Hi ha catalogats 31 manuscrits procedents d’aquesta església; molst d’ells són llibres de comptes i registres de batejos, defuncions i altres esdeveniments que proporcionen dades detallades sobre la comunitat caldea i les seves institucions culturals a Diyarbakır durant els segles XIX i XX. Aquesta col·lecció mostra la diversitat lingüística al sud-est d’Anatòlia, ja que s’ha trobat material en àrab, en turc otomà i en siríac.

També s’ha trobat un registre de defunció que inclou una nota en francès, sobre un oficial alemany que va morir a la ciutat, durant la Primera Guerra Mundial.

Una altra troballa que es va feren aquesta església és una còpia parcial d’unes glosses dels segle XIV, d’Ibn al-Maḥrūmah,  una important obra àrab medieval tardana de diàleg cristià-jueu-musulmà, de la que anteriorment tan sols hi havia constància d’un únic exemplar a la Biblioteca Angèlica de Roma.

 


Est de Turquia-20. Diyarbakir i la seva història

 Arribem a Diyarbakir, una gran ciutat, i tornàvem a la calor. Només havíem tingut un respir al mont Nemrut, la resta de dies a 40-42 graus a l’ombra, i amb nits per sobre dels 30 graus. Això passa factura i no gaudeixes tant de les coses. A la llibreta que sempre porto a sobre tenia anotat que la ciutat no m’havia entusiasmat. Em sorprèn una mica ja que mirant ara les fotografies he recordat moltes de les coses que vam veure i va ser molt interessant. Potser ho vaig escriure al migdia, i era la impressió del primer moment, en part per culpa de la calor i el cansament que provoca; però hi ha un altre detall que em va provocar rebuig, i és que en llocs transitats de la part antiga hi havia pintades a terra banderes d’Israel, per ser trepitjades.

La ciutat es troba a la riba del Tigris, l’altra riu que rega Mesopotàmia, juntament amb l’Èufrates. Està considerada la capital del Kurdistan turc. El seu nom en kurd és Amed.

La ciutat es va construir en un altiplà basàltic, el turó Amida, al costat del riu i de les terres fèrtils i cultivables de la vall, que amés era una posició defensable. Això ha fet que hagi estat habitat de forma continuada; a més, es troba en una cruïlla d’antigues rutes comercials, el que l’hi ha permès ser un important centre comercial i agrícola.

L’assentament més antic del que s’han trobat evidències en aquest turó se situa entre el 4200 i 3800 aC, i seria d’una comunitat local. Es pensa que podria haver existit una ciutat al peu del turó, en el període d’Uruk, i que s’hagués anat estenent fins a on hi ha la ciutadella a l’interior de la fortalesa.

En aquest turó s’hi ha trobat també restes del període Hurrita- Mitanni, del segon mil·lenni aC (el regne Hurrita dels Mitanni).

El document històric més antic que s’ha trobat a 25 km de la ciutat, és l’estela de l’emperador accadi Naram-Sin (2254 aC-2218 aC), net de Sargon.

En els textos assiris s’esmenta Amida, com la capital d’un regne semític. Amb el declivi de l’Imperi Assiri hi va haver una migració significativa de la seva població (anomenats arameus, caldeus, siríacs o també assiris) cap a les ribes del Tigris; això era cap al 1050 aC.

Degut a la seva situació estratègica i a la proximitat de l’aigua, es va trobar enmig dels conflictes entre els romans i els perses.

L’emperador Constanci II va establir, en aquest turó d’Amida, una ciutat guarnició mentre lluitava contra els sassànides, cap al 330. Les tropes de Sapor II de Pèrsia van assetjar la ciutat durant 73 dies. Va ser per resistir aquests enfrontaments que Constanci II havia fet construir les muralles de la ciutat, que encara es conserven. Sapor II es va apoderar de la ciutat l’any 359. Després els romans la van recuperar, però en el 502 ho va haver una nova invasió per part dels perses.

Poc després, en el 505 o 506, el rei persa Kavadh va decidir fer les paus amb l’Imperi Romà d’Orient; a canvi de diners la ciutat d’Amida tornava a formar part de l’Imperi Bizantí.

Havent recuperat la ciutat, Justinià I va fer reparar les muralles i reconstruir la ciutat; a partir del 532 se sap que ja estava reconstruïda.

Abans de la conquesta musulmana del segle VII aquí s'hi va establir part important de la tribu àrab de Bakr ben Wakil, procedents de la regió de Kufa (a l’actual Iraq). En la segona meitat del segle VII, en les terres que hi havia lliures a la regió s’hi van instal·lar altres tribus àrabs, els Banu Mudar i Banu Rabia. Els Banu Bakr són els que es van instal·lar a Amida, Diyar Bakr, terra dels Bakr.

Els omeies van capturar la ciutat l’any 639. Van establir aquí una base militar per mantenir el control i per recaptar impostos. I amb els omeies s’introduïa l’islam.

La ciutat va estar primer sota control omeia, després abbàssida, i quan aquest califat va començar a fragmentar-se, a finals dels segle IX, va estar sota domini de diferents dinasties autònomes. En el 1183 va dependre del soldanat aiúbida, en el 1260 envaïen la ciutat els mongols, després va estar governada per federacions turques rivals, fins que en el segle XVI els safàvides, perses, es van apoderar de la ciutat. L’any 1514 eren els otomans els que conquerien la ciutat de Diyarbakir.

Hi va haver dos breus períodes de temps en que els safàvides van reconquerir la ciutat: 1603-1618 i 1623-1624.

En el període otomà la ciutat es va convertir en un centre administratiu i una important base militar per controlar la regió. Va esdevenir una ciutat pròspera, coneguda pels seus artesans del vidre i el metall.


Històricament, Diyarbakır produïa blat i sèsam. Conservaven el blat en magatzems, amb cobertes de palla i branquetes d'arbres de regalèssia; amb aquest sistema els blat es podia conservar fins a uns deu anys.

A finals del segle XIX i començaments del XX, exportava a Europa, panses, ametlles i albercocs. Es criaven cabres d'angora i s'exportava la seva llana, el moher. Fins aquí hi venien comerciants d'Egipte, Istanbul i Síria per comprar cabres i ovelles. Un altre producte que es produïa, però essencialment per us local, era la mel. També s’havien dedicat a la sericultura, la cria de cucs de seda.

Abans de la Primera Guerra Mundial, aquí hi havia sis mines de coure en actiu; el mineral que s’extreia principalment era la tenorita, un òxid de coure, CuO. S’extreia a mà i ho feien els kurds. Bona part del mineral s’exportava a Anglaterra. En aquesta regió també es produïa ferro, guix, carbó, calç i quars, però principalment per a ús local.

Entre els segles XVI i XIX els principats kurds eren entitats semi-independents.

Les dinasties kurdes més antigues conegudes sota el domini musulmà (del segle X al XII) són la hasanwàyhida, la marwànida i la xaddàdides, seguida per la dinastia aiúbida fundada per Saladí. Entre l’any 983 i el 1085 la dinastia marwànida és la que va governar la regió de Diyarbakir.

La batalla de Caldiran el 1514 és una data important en la història kurda ja que marca l'aliança dels kurds amb els turcs. El Sharafnameh, de 1597, és el primer relat de la història kurda.

En època del soldà otomà Selim I, durant el conflicte dels otomans amb els safàvides, en el 1514,  van establir relacions amb els kurds, i en un primer temps aquesta relació va ser positiva. Els kurds, liderats per Idris Bitlisi, es van posicionar al costat dels invasors otomans contra els safàvides, durant la batalla de Caldiran. Les forces kurdes van tenir un paper important en la conquesta de Diyarbakır i altres parts d'Anatòlia oriental, que estava en mans dels safàvides.

El soldà Selim I va recompensar als kurds, per la seva ajuda a fer-se amb el control d'Anatòlia Oriental, amb exempcions fiscals i militars quan era necessari, així com l'estatus semi-autònom, que va ser protegit i reconegut pels otomans. Aquest sistema autònom estava governat per tribus kurdes i es transmetia de pares a fills, eren els principats kurds, que van ser autònoms fins al 1736 o potser va ser fins una mica més tard.

A l’Imperi Otomà als kurds se’ls coneixia com la Nació Negra i als turcmans com la Nació grisa.

El vilayet (província) de Diyarbekir, que tenia la seva capital a Diyarbekir, limitava amb l'Eufrates (oest), el Tigris (est), les terres altes d'Armènia (nord) i el desert de Síria (sud). La zona governada per l'Imperi Otomà des de 1534 va gaudir de prosperitat basada en la seva ubicació al llarg de la Ruta de la Seda. La zona era preindustrial i la majoria dels habitants eren agricultors de subsistència o pastors. Hi havia una important diversitat ètnica i religiosa.

Després de la guerra amb els russos, 1828-29, la relació dels governants otomans amb la població kurda es va començar a tensar.

Les reformes del soldà Mahmud II van centralitzar molt més el control de l’imperi i va afeblir el poder dels kurds en la seva autonomia, o sigui que interferia en el sistema tribal kurd. Això va propiciar que després sorgís el Moviment Nacional Turc.

Les tribus kurdes es van resistir a les reformes impulsades pel soldà, i aquest va reprimir la resistència kurda.

El soldà Abdul Hamid II, que va pujar al tron en el 1876, va centralitzar encara més el poder, en un intent de controlar la integritat de l’imperi. Va atiar els odis religiosos contra les comunitats no turques. En aquella època les relacions amb els kurds eren bones. Va afavorir els atacs dels kurds als armenis en la zona del llac Van, que era el cor de la nació Armènia, i això va provocar una insurrecció en el 1885.

Aquest soldà va crear un regiment de cavalleria, el hamidiye, al que hi van entrar molts kurds, i el va fer servir per assetjar als armenis que vivien a les províncies orientals de l’imperi. La massacre dels armenis del 1894-96 s’atribueix a aquest regiment, especialment el bany de sang que hi va haver per aturar la revolta armènia del 1894 a la localitat de Sasun, en la regió del llac Van.

Aquest regiment també va participar en la massacre de Diyarbakir. Aquesta massacre formava part del que es va conèixer com les massacres Hamidianes, sobre la població cristiana, especialment armènia i assíria.

Aquests fets van tenir lloc entre el 1894 i el 1896, en el vilayet (província) de Diyarbakir, per part del grups ètnics turcs i kurds.

Els atacs estaven dirigits inicialment cap als armenis, instigats pels polítics i clergues otomans, amb l’excusa de que pretenien atemptar contra l’estat. De seguida es va convertir en un pogrom general anticristià, quan les matances van arribar al vilayet de Diyarbakir i als voltants de Tur Abdin, que estaven habitats per cristians d'ètnia assíria. Els relats contemporanis situen el nombre total d'assiris assassinats entre 1894 i 1896 en uns 25.000.

L’origen d’aquestes matances va començar amb períodes de fam i d’inestabilitat. A l’agost del 1888 els agàs kurds van dirigir atacs contra els pobles assiris de Tur Abdin, i van morir 18 persones. El patriarca de l’església ortodoxa siríaca va demanar una investigació dels fets als otomans, però no va obtenir cap resposta. L’any següent hi va haver una altra incursió kurda en diversos pobles cristians assiris, durant la qual van morir 40 persones.

Aquests esdeveniments van ser l’inici de les massacres que caracteritzarien al vilayet de Diyarbekir durant la dècada següent.

Les massacres hamidianes van començar l’any 1894, quan uns 4.000 armenis de Sasun, en una de les províncies armènies de l’imperi, prop del llac Van, es van rebel·lar contra les tribus kurdes que els exigien impostos tradicionals. Les autoritats locals van informar al sultà de que hi havia una gran revolta, així que hi va enviar a l’exèrcit juntament amb el regiment de cavalleria Hamidiye, i van tenir també l’ajut de les tribus locals kurdes. Després d'enfrontar-se amb els rebels armenis, els kurds van anar als pobles cristians, els van cremar i van matar als seus habitants. Van morir més de 7.500 armenis.

La intervenció de les potències europees va portar a la destitució del governador del vilayet de Bitlis, el gener de 1895. Els tres poders europeus, britànics, francesos i russos creien que reformant el govern local ajudaria a prevenir la violència i van proposar al soldà Abdul Hamid II un pla de reformes, que el soldà no va acceptar.

El 30 de setembre de 1895, un partit armeni va organitzar una manifestació a Constantinoble, per demanar que s’implementessin les reformes proposades pels europeus. Després de la manifestació els barris cristians de la ciutat van ser atacats per multituds musulmanes enfadades i la ciutat va caure en el caos. La massacre de Constantinoble va ser seguida per més conflictes entre musulmans i armenis en altres zones; sempre morien més cristians que musulmans. Finalment a l’octubre del 1895 se signava el document de les reformes.

Els musulmans tenien en general una visió distorsionada del que representaven  aquestes reformes d’inspiració europea; creien que es volia crear un regne armeni sota la protecció de les potencies europees, i que per tant el domini islàmic s’acabaria. Per això la desconfiança envers els cristians i augmentaven els enfrontaments entre musulmans i cristians.

Els civils musulmans van comprar grans quantitats d'armes i municions. Un influent xeic kurd, va incitar als musulmans de la ciutat en contra dels cristians. Els notables musulmans de Diyarbakır, que havien perdut la seva confiança en el soldà, li van telegrafiar dient que Armènia s’havia conquerit amb sang i només la lliurarien amb sang.

La massacre que va tenir lloc a la ciutat de Diyarbakır, entre el 1 i 3 de novembre de 1895.

Un mes abans havien nomenat governador de la ciutat a un funcionari que ja s’havia distingit per la seva persecució als cristians a Mardin. Aquest governador va fer que els cristians nobles i els líders de la comunitat enviessin telegrames de gratitud a Constantinoble pel seu nomenament.  Això va provocar un gran rebuig per part de la població cristiana, armènia i assíria; van tancar les botigues, van ocupar les esglésies armènies impedint les cerimònies religioses i van estar tocant les campanes, durant tres dies i tres nits.

Unes 1200 persones van signar una petició, que van enviar al Patriarcat Armeni, per protestar pel seu suport al governador. El bisbe assiri de la ciutat es va veure obligat a buscar refugi al consolat francès. Les protestes van continuar durant deu dies, fins que es va rebre una resposta del Patriarcat.

Tot plegat va crear descontent entre els musulmans que volien cremar botigues dels cristians, però que el comandant de l'exèrcit ho va impedir. L'anunci de les reformes va crispar l’ambient corrien rumors sobre els plans violents que tenien els musulmans. El governador va advertir als musulmans que s'abstinguessin de qualsevol atac contra els cristians, recordant-los que l'islam prohibia l'assassinat.

L’origen de la massacre no està clar, però l’ambient ja estava molt caldejats. Diuen que el dia 1 de novembre de 1895, uns individus no identificats van disparar disparessin contra la Gran Mesquita, Ulu Camii, durant la pregària del migdia. La noticia que l’hi havia arribat al cònsol francès era que tot havia començat quan un policia havia disparat a un caldeu que passava per allà, durant les oracions; els documents otomans informaven que els assiris havien començat a disparar mentre els musulmans resaven.

Després del primer moment, els musulmans van començar a atacar als armenis que hi havia per allà, i de seguida la persecució dels cristians es va estendre per tota la ciutat. Van començar els saquejos als que s’hi van unir tant civils com funcionaris governamentals. Van cremar tot el barri del mercat i l’incendi es va descontrolar, destruint centenars de botigues i tallers; diuen que el fumes veia des de més de 50 km de distància. Als cristians que no van poder escapar els hi disparaven.

Al matí següent els barris cristians era atacats de forma sistemàtica, cremats, i les famílies assassinades. Salvaven a les noies que les segrestaven per convertir-les a l’islam.

El vicecònsol francès va deixar escrit que les autoritats van tancar les portes de la ciutat per por de l'arribada de tribus kurdes, que estaven a les afores de la ciutat, i que no diferenciaven entre musulmans i cristians en les seves incursions.

Alguns cristians es van poder armar i defensar pels carrerons del barri, uns 3.000 es van refugiar al monestir dels caputxins i 1.500 van anar al consolat francès. El consolat francès va ser atacat per la multitud, que va disparar contra les muralles.

La massacre encara va continuar un tercer dia. Després es va aturar, ja que per ordre del governador qualsevol persona que fes servir una arma podia ser castigat. Fora de les muralles s’hi havia reunit uns 2500 kurds, però no se’ls hi va deixar entrar a la ciutat i no van participar en les matances.

Segons l’informe oficial otomà, van morir 480 cristians i 130 musulmans. Un altre informe diu que haurien mort almenys 1.191 cristians, entre ells uns 1000 armenis i uns 150 assiris, i 195 musulmans. Aquest mateix informe diu que haurien desaparegut unes 2.000 persones. Segons el vicecònsol britànic que hi va anar l’any següent, deia que haurien mort uns 1.000 cristians, suposant que els desapareguts haguessin sobreviscut. 155 dones van ser segrestades pels kurds.

A molts cristians que van sobreviure a la matança els van obligar a convertir-se a l’islam, a punta de pistola. Uns 25.000 armenis s’haurien convertit durant les massacres, però molts d’ells van retornar al cristianisme un cop va passar la persecució i van poder tornar a casa seva.

Els assiris van patir menys que els armenis; els seu barris no van quedar totalment arrasats. Uns anys més tard, el sentiment anticristià, a la ciutat seguia present.

Les massacres en els pobles de les rodalies de la ciutat van continuar durant 43 dies més.

Diverses fonts esmenten que les autoritats otomanes havien obligat els clergues d'alt rang, inclòs el patriarca de l'Església ortodoxa siríaca, a signar documents oficials que afirmaven que el caos va ser causat per una revolta armènia. Això va portar a un menyspreu generalitzat entre els cristians que ocupaven esglésies i impedien que el clergat celebrés la missa. Alguns sacerdots fins i tot van ser maltractats per ells. Aquesta va ser una de les raons esgrimides per les autoritats otomanes per justificar alguns dels assassinats.

L’any 1915 hi va haver una nova massacre de població cristiana al vilayet de Diyarbakir; van perdre la vida la majoria dels d'armenis, cristians siríacs, ortodoxos grecs i grecs catòlics que hi vivien. El genocidi va ser ordenat pel governador Mehmed Reshid, en part amb el suport del Comitè Central de la CUP (Comitè de la Unió i el Progrés); algunes tribus kurdes van participar-hi i això va provocar divisió entre ells ja que alguns no hi estaven a favor.

La província era ètnicament i religiosament diversa. Els musulmans otomans dominaven les àrees urbanes. La majoria dels armenis de Diyarbekir eren agricultors i habitaven 249 ciutats i pobles concentrats al nord del vilayet; pertanyien a l'Església Apostòlica Armènia, a l'Església Catòlica Armènia o eren protestants. Els cristians siríacs de Diyarbekir consistien en l'Església Ortodoxa Siriaca, l'Església Catòlica Siriaca, l'Església Catòlica Caldea, l'Església de l'Orient i els protestants.

Després de l'agost de 1914, les requises en temps de guerra van ser una oportunitat per implementar la política d'economia nacional de la CUP reclutant armenis econòmicament actius i confiscant-los propietats. La nit del 18 al 19 d'agost de 1914, el basar de la ciutat de Diyarbekir va ser incendiat pel cap de policia, seguint ordres dels governador, Mehmed Reshid. La policia i la gendarmeria no van fer cap esforç per apagar les flames i van impedir que els botiguers rescatessin les seves mercaderies. En total 1.578 botigues i magatzems van quedar destruïts, la majoria propietat d'armenis i siríacs. Com que l'acte era massa escandalós, Reshid va ser destituït i el va substituir Hamid Bey.

La situació a Diyarbakir va empitjorar durant l'hivern de 1914-1915 quan l'església de Sant Efraïm va ser vandalitzada i quatre joves del poble siríac de Qarabash van ser penjats acusats de deserció. Dos d’ells van ser penjats aquí a Diyarbekir el 18 de febrer, i observava l’operació Hamid Bey, que el dia abans s’havia vist obligat a dimitir.

Els siríacs que es van reunir per protestar per l'execució van ser apallissats per gendarmes i dos van morir com a resultat. Al març, molts soldats no musulmans van ser desarmats i traslladats a batallons de treball on van ser posats a treballar en la construcció de carreteres. Les dures condicions, els maltractaments i els assassinats individuals van provocar moltes morts.

Hamid havia de ser substituït inicialment per Mustafa Bey, el governador de Bitlis, però les pressions dels cercles locals de la CUP, van fer que Mustafà fos rebutjat i al seu lloc es nomenés a Reshid, que va assumir el càrrec el 25 de març. Havia sigut escollit pel seu historial de violència en contra dels armenis, ja que va ser un dels membres fundadors de la CUP.

En el període en que no va estar governant a Diyarbakir va tenir diversos càrrecs a l’Iraq, va orquestrar assassinats i va crear un exèrcit privat circassians, que va portar amb ell a Diyarbekir quan hi va tornar. Reshid va organitzar un comitè per a la “solució de la qüestió armènia”. El 6 d'abril, seguint l'ordre de Talat, Reshid va reemplaçar l'alcalde moderat que tenia la ciutat per un radical antiarmeni, i va completar l'ompliment de tots els llocs clau de la ciutat amb incondicionals de la CUP.

Molts funcionaris locals es van negar a seguir les ordres de Reshid i van ser substituïts, entre maig i juny del 1915. Les confederacions kurdes van rebre pressions perquè permetessin que els seus clients siríacs fossin assassinats.

Per Reshid tots els armenis eren una amenaça i conspiraven per fer actes revolucionaris. L'1 d'abril, va llançar una gran operació contra la deserció a Diyarbekir i va exigir la rendició de totes les armes. Els registres sense ordre judicial pels districtes armenis, anaven acompanyats de violacions, detencions arbitràries i actes diversos de violència contra els armenis.

Dues setmanes després, més de 600 artesans i notables armenis havien sigut detinguts i torturats per extreure informació sobre amagatalls d'armes. No estava content amb els resultats i va demanar reforços a Constantinoble, però no l’hi van enviar i laseva actuació es va tornar més radical.

El 20 d'abril, armenis de totes les confessions religioses i els partits Dashnak, Hnchak i Ramgavar es van reunir per discutir una proposta d'autodefensa, però no tenien prou armes i no van poder tirar-ho endavant.

El genocidi armeni va començar a l’abril del 1915, tot i que les ordres no es van donar fins a finals de juny. Al vilayet de Diyarbakir l’extermini sistemàtic dels cristians estava liderat per Reshid i no seguia ordres de ningú. Ell va ser el responsable dels fets ocorreguts.

No es va prendre cap acció contra Reshid per exterminar a cristians no armenis, ni tan sols per assassinar a funcionaris otomans, que no estaven d'acord amb les massacres. I l’any 1916 se’l va recompensar amb el nomenament com a governador d'Ankara.

El novembre de 1918, durant l’ocupació d’Istanbul, Reshid va ser arrestat i va sortir a la llum el seu paper en les massacres de Diyarbakir. Més tard es va escapar de la presó el gener de 1919, però es va suïcidar després de ser acorralat per les autoritats locals el mes següent.

La pèrdua de la població cristiana a Diyarbakir entre 1915 i 1916 va ser del 83%. L’església apostòlica armènia va perdre un 97% de la seva població, l’església catòlica armènia un 92%, l’església catòlica caldea un 90%, l’església catòlica siríaca un 62%, l’església ortodoxa siríaca un 72% i el protestantisme un 69%.

L’any 1916 començava la deportació dels kurds. Talat Paixà, referint-se a les deportacions, va declarar: “per evitar que els refugiats kurds continuïn la seva vida tribal i la seva nacionalitat allà on hagin estat deportats, els caps han de ser separats de la gent comuna per tots els mitjans, i totes les personalitats i líders influents han de ser enviats per separat a les províncies de Konya i Kastamonu,  i als districtes de Niğde i Kayseri. Els malalts, els ancians, les dones i els nens sols i pobres que no poden viatjar seran assentats i recolzats a la ciutat de Maden i als comtats d'Ergani i Behremaz, per dispersar-los als pobles turcs i entre els turcs”.

El 1916, al voltant de 300.000 kurds de Bitlis, Erzurum, Palu i Muş van ser enviats a Konya i Gaziantep durant l'hivern i la majoria d'ells van morir de fam. A Diyarbakir el govern hi va portar migrants dels Balcans. Per poder tornar a Diyarbakir els kurds necessitaven un permís.

També en el 1916, l'Imperi Rus, amb l'ajuda d'assiris i armenis, va massacrar al voltant de 8.000 kurds a Rawandiz.

Fins i tot després de la dissolució de l'Imperi Otomà i la creació de Turquia, les deportacions de kurds van continuar.

Després de la dissolució de l'Imperi Otomà i la divisió de l'antic Imperi Otomà per les potències europees, els kurds es van dividir entre la recentment creada Turquia, la Síria francesa i l'Iraq britànic. El Regne del Kurdistan, un petit regne dirigit per Mahmud Barzanji, estava en contra de les fronteres dibuixades pels britànics. El Regne del Kurdistan va durar de 1921 a 1925, quan va ser absorbit per la resta de l'Iraq britànic.

Ja he comentat que el nom de la ciutat en kurd és Amed, però el nom oficial és Diyarbakir, i és el que se l’hi va donar en el 1923, quan es va crear l’estat turc, i vol dir terra dels Bakr.

Diyarbakır està considerada la capital del Kurdistan turc; en una enquesta del 2006, un 76% dels habitants de Diyarbakir van afirmar que la seva llengua habitual, d’us diari era el kurd. Actualment és un important centre polític, cultural i econòmic per als kurds de Turquia.

Després de les massacres per motius religiosos musulmans-cristians, va esclatar el conflicte ètnic, entre l’estat turc i el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan.

El punt àlgid del conflicte va ser en les dècades de 1980 i 1990; en aquesta època la població de la ciutat va créixer significativament ja que molts camperols es van refugiar a la ciutat fugint dels combats i també hi havia els que havien hagut de marxar perquè el govern turc buidava els pobles.

Les revoltes kurdes van començar al segle XIX i es van anar produint al llarg de tot el segle. L’any 1925, liderats pel Xeic Said, els kurds i els turcs que s’oposaven a les reformes, van iniciar una revolta; s’oposaven a les reformes occidentals i volien retornar a un califat islàmic. Van intentar capturar Amed, Diyarbakir que estava sota control turc, però no van aconseguir-ho. Tres anys més tard hi havia una nova revolta, i progressivament aquesta regió es va convertir en el centre de la resistència política kurda.

Ja en el segle XXI els habitants de Diyarbakır han patit de nou molta violència, per part de diferents grups: les forces de seguretat turques, el PKK i l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (ISIL).

El 30 de novembre de 2002 es va establir l'estat d'emergència. L’any 2005, l'alcalde kurd va protestar perquè el govern turc privava a la zona dels recursos que li pertanyien, procedents de projectes o fons europeus o internacionals.

Al març de 2006 van esclatar intensos combats al voltant de Diyarbakir, entre el PKK i les forces de seguretat turques; a la ciutat hi va haver grans disturbis i l'exèrcit va tancar temporalment les carreteres a l'aeroport de Diyarbakır, i també van tancar, escoles i negocis, no sé si obligats o de forma voluntària.

Entre el 8 de novembre de 2015 i el 15 de maig de 2016, bona part del barri de Sur (el barri històric de Diyarbakir) va ser destruït, degut als combats entre l'exèrcit turc i el PKK. La ciutat va patir molts atacs, tant contra objectius militars com civils. Pel que he llegit eren bombes i atacs provocats pel PKK; al llarg del 2016, una bomba al costat d’una carreta, un bombardeig, un camió bomba, un altre bombardeig prop d’un edifici de la policia...

Trobo un article de l’any 2016 en el que expliquen l’origen de la represa de l’activitat per part del PKK.

El 7 de juny de 2015 hi va haver eleccions legislatives a Turquia i el Partit Democràtic del Poble, HDP, esquerra pro-kurda va tenir prou escons per entrar al parlament, per primer cop. Llavors l’estat turc va iniciar una sèrie d’operacions militars a tot el sud-est del país, on és la zona predominantment kurda, i no es va poder formar govern. Es van haver de repetir les eleccions el dia 1 de novembre del 2015.

Abans de la nova data de les eleccions hi va haver molts enfrontaments entre el PKK i l’exercit turc. Unes setmanes abans de les eleccions el partit HDP va patir diversos atacs gihadistes, a diverses ciutats, entre elles, aquí a Diyarbakir.

L’ofensiva d’hivern, com la va anomenar el govern, la justificava dient que calia expulsar els militants que estaven vinculats al PKK, que era un partit prohibit.

Quan va començar aquesta ofensiva a Diyarbakir, molta gent abandonava Sur, que és el centre històric emmurallat. Duien el poc que havien pogut agafar. Els soldats turcs i els vehicles blindats estaven a fora a punt d’entrar.

Els que no havien fugit de la ciutat, vivien en unes condicions precàries, sense electricitat ni aigua. Diuen que hi havia els cossos dels morts, civils i combatents, pels carrers, ja que les famílies no havien pogut recuperar els cadàvers.

A la ciutat es va establir el toc de queda. L’Associació de Drets Humans de Turquia deia que el govern estava impulsant el conflicte.

Aquí a Sur molts kurds volen l’autogovern ja que el govern i l’exèrcit turc no actuen d’acord amb el dret internacional.

A finals de gener del 2016 es van documentar 40 civils morts durant els tocs de queda, només al districte de Sur, de Diyarbakir, i 198 en tota la zona.

Després de les eleccions, els serveis de seguretat van detenir centenars d'activistes i membres del partit HDP, en les poblacions on aquest partit havia obtingut molts vots.

En els barris kurds més actius es van organitzar uns grups armats de defensa, els YDG-H, que van cavar trinxeres i aixecar barricades, creant zones fora dels límits de les forces de seguretat turques i anunciant l’autogovern dels barris.

L'exèrcit turc va estar lluitant simultàniament contra els militants del YDG-H a les ciutats kurdes i realitzant atacs aeris a les bases del PKK a les muntanyes de Qandil, a la frontera entre Turquia i l'Iraq.

El 26 de gener del 2016 més de 20.000 persones haurien fugit del districte de Sur. I a la que van començar els tocs de queda la xifra devia augmentar. Es van destruir moltes de les cases durant els combats.

Diuen que el que el missatge que volia donar el govern era que si demanes autogovern et destruïm la casa.

El govern es defensava dient que no era una operació en contra del poble kurd sinó en contra dels terroristes. I justificava l’allargament dels tocs de queda, com una mesura per a restablir l’ordre.

Un dels molts que va morir assassinat aquí a Sur, el novembre del 2015, va ser un advocat de drets humans conegut pel seu suport als drets polítics i culturals kurds.

S’ha presentat una denuncia al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en nom de les famílies que van viure sota el toc de queda, per ser il·legals. Per ara, el moment en que es va escriure aquest article, 2016, el TEDH ha condemnat els abusos individuals comesos per l'estat turc durant els tocs de queda, però ha rebutjat els casos perquè els tocs de queda siguin considerats il·legals.

Segons la constitució de Turquia els tocs de queda no són legals. I diuen que Europa se’n renta les mans perquè l’hi interessa donar suport al govern turc, per frenar els fluxos migratoris cap a Europa.

Un informe del 2018 posa de manifest que, des de l’any 2015, un 72% del districte de Sur (centre històric de Diyarbakir), ha estat destruït per poder-lo reurbanitzar, iq eu s’han ignorat les lleis dissenyades per protegir els monuments històrics. No s’han reparat els bens culturals que van quedar malmesos durant el conflicte, i molts edificis històrics que estaven registrats com a tal estan completament destruïts.

En oposició a l’estat turc que volia reconstruir la ciutat eliminant qualsevol vestigi de multiculturalitat, a començaments del segle XXI, van començar a sorgir veus crítiques, que volien donar a Diyarbakir una imatge de ciutat de cultura, reclamant visualitzar les herències que s’havien erradicat de forma violenta, no turques (kurdes) i no musulmanes (armènies). Es volia recuperar el patrimoni cultural cosmopolita de Diyarbakir. Però sembla que la historia recent de violència política queda amagada.

En un article del 30 de maig d’aquest any 2024, o sigui poc abans de la nostra arribada, llegeixo que han detingut al propietari del cafè Pine, que havia anunciat feia quinze dies que en el seu local tot seria en kurd.

Advocats i polítics han condemnat aquesta detenció, perquè és un dret legítim i legal prestar serveis en llengua kurda, tot i que l’argument per la seva detenció és dir que és un delicte. Acusen al propietari de fer propaganda terrorista pel sol fet d’oferir serveis només en kurd.

Des del Partit per la Igualtat i la Democràcia dels Pobles Kurds, també van condemnar la detenció. Consideren que és un atac contra el poble kurd i les llengües natives.

Els nacionalistes turcs estaven furiosos i el propietari del local va dir que els no kurds també eren benvinguts a la seva cafeteria, i que així podien aprendre kurd.

Els kurds són el segon grup ètnic més gran de Turquia després dels turcs. La seva llengua indoeuropea és parlada per almenys 25 milions de persones repartides per Turquia, l'Iraq, Síria i l'Iran, i en comunitats de la diàspora de tot el món.

No es coneix el nombre exacte de kurds que viuen a Turquia, ja que la constitució turca prohibeix la recopilació de dades sobre l'ètnia. S’estima que poden ser entre un 12 i un 35% de la població total de Turquia. Els kurds dominen les províncies orientals i sud-orientals de Turquia, però més de la meitat de la població kurda ha s’ha desplaçat cap a ciutats més desenvolupades de l’oest, per tal de trobar feina.

En els primers anys del seu govern, el president Erdogan va oferir alguns canvis polítics sobre la llengua kurda, com cursos optatius en kurd, programes acadèmics per educar professors de llengua kurda, canals de televisió en kurd i senyals de carrer en kurd on la població kurda és majoritària. Però poc a poc s’han anat revertint aquests concessions i els kurds estan patint una assimilació forçada.

M’he estes molt més del que volia en aquesta introducció a la ciutat, però m’ha servit per aprendre molt més de la complexitat de la seva societat. Una de les coses que m’ha impactat és descobrir que els kurds (ja sé que no es pot generalitzar) van participar en la persecució religiosa de cristians, al costat dels turcs, i que després ells, com a grup ètnic no turc, són maltractats i perseguits pel govern turc.

Est de Turquia-19. Pont Nissibi

Va estar fent vent tota la nit i a les 7 del matí s’estava força be de temperatura, 23 graus, tot i que ja es notava que el sol tornaria a escalfar. L’hotel estava a Karadut, tot i que no vam arribar a veure la població. Des d’aquí vam continuar pel sud del país, cap a l’est, direcció Diyarbakir que era el nostre destí d’aquell dia; uns 170 km de cotxe.


Al cap de poca estona de sortir vam trobar de nou amb el pantà d’Atatürk en el riu Èufrates, i ens vam aturar per veure el pont Nissibi, que va entrar en funcionament en el 2015.


Quan l’any 1992 es va construir la presa i es va omplir el pantà d’Atatürk el pont que hi havia a la carretera que unia Kahta amb Diyarbakir i que permetia creuar l’Èufrates va quedar cobert per l’aigua. El trànsit entre Adıyaman i Diyarbakır es va haver de desviar per altres carreteres i també amb un ferri que creuava pel pantà.


Per millorar la comunicació es va construir aquest nou pont, que creua el pantà i diuen que escurça el trajecte en uns 60 km. El nom de Nissibi correspon a una antiga ciutat que hi havia prop d’aquí.