Continuem direcció sud, fins al llac Manchar on fem un petit
recorregut en barca per conèixer els habitants del llac.
El llac Manchar és el llac d’aigua dolça més gran del Pakistan,
es troba a l’oest del riu Indus, a 18 km de la ciutat de Sehwan.
Es troba al sud del llac Hamal, i els dos llacs estan
connectats pel desguàs principal de la vall de Nara construït el 1921. En algun
lloc he llegit que es va formar a partir d’una ramificació de l’Indus, però per
tot arreu diuen que és un llac artificial que es va crear l’any 1932, quan es
va construir la presa de Sukkur i llavors es va connectar amb l’Indus a través
de dos canals.
A més dels canals que el connecten al riu Indus, aquest llac
rep l’aigua d’una sèrie de petits corrents de les muntanyes de Kirthar. La seva
superfície oscil·la, segons l’any i les pluges, entre els 250 i els 500 km²; en
l’època de les pluges monsòniques arriba a duplicar la seva superfície. És molt
poc profund, amb una profunditat mitjana de 2,5- 3,75 metres, i es troba 6
metres més baix que el llit del riu Indus, això fa que depenent de l’època
l’aigua vagi del riu Indus al llac o a l’inrevés.
El propòsit per a la construcció del llac era regular les
inundacions i permetre l’expansió de les terres agrícoles mitjançant el
regadiu; aquest objectiu es va aconseguir durant gairebé mig segle.
Els problemes van començar l’any 1982, quan el govern va
decidir construir una xarxa de canals i desguassos a la riba dreta de l’Indus.
El desviament de l’aigua de l’Indus, i la disminució de l’aigua provinent de
les muntanyes han contribuït a la reducció de subministrament d’aigua dolça al
llac, i de retruc a augmentat la salinitat de l’aigua del llac Manchar.
Llegeixo que l’aigua salina de drenatge dels camps agrícoles
del Balutxistan i els voltants desemboca també al llac Manchar.
També arriben, o potser ja s’ha corregit, descàrregues
industrials al llac, el que ha contaminat l’aigua.
Entre els contaminants i la salinitat de l’aigua la vida
aquàtica va deteriorar-se molt i la pesca va disminuir dràsticament.
Això va afectar també a les aus migratòries de Sibèria, que
seguien la ruta de l’Indus; el llac era un punt de parada en el seu camí, però
en disminuir la quantitat de peixos presents, les aus no troben prou aliment i
han anat canviant de rutes. L’any 1998 hi havia passat uns 25.000 ocells mentre
que en el 2002 van ser tan sols 2.800.
El llac havia proporcionat grans volums d’aigua per al rec,
però això també s’ha reduït ihi ha menys extensió de terreny irrigada per
l’aigua del llac Manchar.
L’any 2012 es va començar la construcció de la presa Nai Gaj,
aigües amunt del llac, per poder descarregar aigua dolça al llac, durant tot
l’any en lloc d’estacionalment. L’objectiu és millorar la qualitat de l’aigua.
Estava prevista la seva inauguració per a l’octubre del 2024. En un article del
maig del 2025 diuen que estarà plenament operativa en els propers tres anys.
L’any 1958, l’aigua del llac es va evaporar completament a
causa de la sequera. A l’agost del 2009, durant 13 dies es va introduir aigua
al llac a través del riu Indus, 20 m3/s; suposo que per problemes de sequera.
En canvi l’any 2010 hi va haver importants inundacions a Pakistan i degut a la
gran quantitat d’aigua que hi arribava, va desbordar.
A principis de setembre del 2022 el llac va tornar a desbordar.
Hi va haver grans inundacions a la vall del riu Indus i el nivell de l’aigua al
llac va pujar excessivament; hi havia el risc de que es desbordés afectant a
zones densament poblades. Per evitar-ho es van obrir algunes bretxes que
ajudessin al desguàs. Em sembla que la presa havia patits danys i apareixen
esquerdes en diferents punts. Aquestes bretxes, unes naturals i les altres
provocades, servien per provocar inundacions controlades, en llocs menys
poblats; això va afectar a centenars de pobles i a uns 100.000 residents.
Aquestes havien sigut les pitjors inundacions que patia el país
en una dècada. Hi havia hagut 1.300 morts, milers de ferits, centenars de
milers de desplaçats i més d’un milió de llars destruïdes.
Els habitants del llac i els seus voltants són de l’ètnia
mohana (senyors dels vaixells) o ells prefereixen que se’ls denomini com mir
bhar (senyors de la mar).
El llac havia sustentat a milers de pescadors mohana que vivien
en cases flotants al llac. La disminució en la quantitat de peixos i la
qualitat de l’aigua els ha afectat molt, ja que no poden sobreviure amb la
pesca. Molts d’ells han hagut de buscar-se la vida en altres llocs.
El llac Manchar és l’únic llac que acull la comunitat de pescadors
mohana, que habiten aquí des de fa segles. Com a curiositat, al voltant del
llac hi ha diversos jaciments arqueològics de la civilització de l’Indus.
Vivint en les cases de fusta flotants es mantenien amb l’estoc de peixos
disponible al llac.
Els peixos han disminuït fins a tal punt a causa de l’aigua
contaminada que la gent no ja no vol viure en vaixells, perquè no obtenen prou
aliment. Es veuen obligats a traslladar-se als terraplens per poder guanyar-se
la vida d’alguna altra forma, per poder donar educació als nens i tenir accés a
l’aigua potable per beure i rentar-se.
Molts mohanes han canviat de professió i de residència. Això
representa un canvi cultural important, ja que han hagut de canviar el seu
estil de vida.
Quan l’aigua no estava contaminada, es capturaven al voltant de
37.000 kg de peix al dia. En canvi ara, la captura de peixos està entre 1.100 i
1.800 kg.
He llegit que tenen dos tipus de vaixells: els residencials, on
viu la família, i que generalment estan estacionats al llac, anomenats galio, i
uns altres més petits, els batelo, que serveixen per desplaçar-se i són
vaixells de treball, em sembla que són compartits entre el grup de famílies que
viuen en les embarcacions residencials.
A les ribes del llac hi ha molts poblets de pescadors mohana.
Quan el llac estava en millors condicions, en l’època de pluges molts mohanes
vivien de forma temporal a terra; en disminuir la captura de peixos, els
refugis temporals es van convertir en permanents. Actualment hi ha més mohanes
que viuen al voltant del llac que al llac en habitatges flotants. Cada
assentament familiar ha donat lloc a un poblet anomenat segons el nom mohana de
la família. Després aquests pobles han acollit a d’altres mohanes.
Les aigües contaminades del llac són un gran revés per a la
vida dels mohanes, tant pels que viuen al llac com els que viuen a terra. Les
aigües contaminades segueixen emprant-se per al reg i usos domèstics, afectant
els cultius i la vida. Han augmentat els problemes de salut i el nombre de
persones que emmalalteixen.
Els tradicionals pobles flotants dels mohanes estan propers a
l’extinció. Alguns mohanes es traslladen estacionalment per pescar en aigua
salada, tot i que les tècniques de pesca en aigua del llac i en aigua de mar
són diferents.
Les cases vaixell tenen una banda coberta amb làmines fetes de
fulles de palma, per preservar la privacitat de la família i la orientació dels
vaixells depèn del moment, de si volen interactuar amb els de les cases veïnes
o no.
La casa flotant té una part coberta i una que no. Em costa
imaginar com viuen i conviuen en un espai tant reduït. He llegit que algunes
tenen petits panells solars per encendre una làmpada quan no hi ha llum solar.
Hi havia hagut una iniciativa d’instal·lar una escola en un
vaixell, perquè els nens poguessin estudiar, però sembla que no hi tenien massa
interès i preferien ajudar en les tasques a l’aire lliure. A nosaltres ens van
explicar que sí que tenen escola i que el metge passa un cop per setmana. Ara
el govern els hi ha regalat filtres per l’aigua.
Hem donat diners a la família que ens acull durant una estona,
i que ens permet veure com viuen. No tenen problemes perquè els hi fem
fotografies, però ens demanen que no fotografiem la gent de les altres cases;
no a tothom l’hi sembla bé que vinguin estrangers a veure’ls, i en general
posen la casa vaixell de forma que no els puguem veure.
Aquestes situacions sempre em creen una certa contradicció. Per
una banda m’agrada anar-hi, conèixer la seva forma de vida i els problemes que
tenen per sobreviure; si no hi hagués anat no hauria buscat res en relació a
aquesta ètnia. Per altra banda, el fet de donar-los hi diners em fa sentir
incòmode; una part dels diners és per a pagar als barquers que ens han dut fins
allà, una altra part és per ajudar-losen la compra de medicaments, i en sembla
que també hi ha una part per la família que accepta que els visitem.
Hi havia una dona que era la que gestionava la visita i a la
que han donat els diners, i una altra molt més gran amb la que vaig passar una
bona estona, tot i que no ens enteníem de res, les dues parlàvem i gesticulàvem
sense saber el que ens dèiem.
A la vora del llac tenen xarxes esteses en vertical al sol, per
assecar-hi els peixos. Ens expliquen que pesquen amb cormorans. He vist que
aquesta és una tècnica que es fa servir també al Japó.
El sistema que fan servir em sembla que és similar al del Japó.
Surten a pescar de nit, duen cormorans lligats a la barca. Quan són al lloc,
amb torxes o llums il·luminen l’aigua per atraure als peixos cap la superfície.
Llavors es deixen anar els cormorans perquè els atrapin; però no es deixa que
s’empassin els peixos que atrapen, sinó que duen una corda lligada al coll que
els hi impedeix empassar-los. I quan les aus tornen a la barca després de la
pesca fan que treguin el peix.
A principis de la dècada de 1980 la comunitat mohana al llac va
arribar a ser d’unes
20.000 persones, i
podien viure de la pesca, que llavors era abundant.
Abans d’anar cap a Sehwan fem una parada per veure com
construeixen i restauren les embarcacions tradicionals.