Després de la parada tècnica per sota del pas de Bara-lacha continuem la ruta cap al Ladakh.
El primer mapa és d’un article que no té res a veure amb la història ni el viatge que hem fet, però m’ha semblat clar, i per això l’he agafat.
http://dx.doi.org/10.1177/0022022114567195
He trobat també un mapa de l’oficina de turisme, en el que estan marcades les grans serralades amb els pics més importants, així com els rius i llacs més rellevants, inclosos dos dels llacs que visitem.
En la direcció nord-oest a sud-est trobem la gran serralada de l’Himàlaia separa la vall del Caixmir de Ladakh.Més a l’est, i en la mateixa direcció, les muntanyes Zanskar
tanquen la vall del riu Zanskar. Encara més a l’est hi ha la serralada de
Ladakh, que forma la vall del riu Indus. Al nord-est la serralada del Karakorum
és el límit oriental de la vall de Nubra.
L’alçada d'aquestes serralades impedeix que els núvols de pluja
creuin al Ladakh i, com a resultat, el Ladakh només rep uns 5 cm de pluja a
l’any. Per això és una zona molt àrida, amb muntanyes sense vegetació i valls
amb molt poc verd.
Em sembla que ja ho he dit abans, però per si no és així, un
gompa és un monestir budista.
La vall es troba a una altitud d’uns 3.500 metres i alguns dels
cims circumdants arriben a tenir uns 7.000 metres. La ciutat de Leh és la
capital de Ladakh.
Se sap molt poc sobre Ladakh abans del segle VII. Als segles
VII i VIII va començar la tibetanització de Ladakh. Les cròniques encara
existents es refereixen a l’àrea de Ladakh com a part del Tibet. Ladakh també
va ser influenciat pel Caixmir, que en aquell moment era una regió budista. La
influència artística del Caixmir encara es pot veure en les talles de fusta
dels primers monestirs de Lamayuru i Alchi, i les primeres estàtues de bronze
budistes del Caixmir es troben en diversos monestirs de Ladakh.
A finals del segle IX, la cultura central tibetana va començar
a influir fortament en la història, la cultura i el desenvolupament religiós de
Ladakh. Per això, per entendre el desenvolupament de Ladakh, primer cal revisar
els esdeveniments que ocorren al Tibet.
A partir del segle VII i fins al IX, el Tibet es va convertir
en una potència militar cada vegada més important a l’Àsia Central. Els
governants del Tibet, coneguts com la dinastia Yarlung, van ampliar
constantment les fronteres del Tibet, sent prou forts com per col·locar un
emperador titella al tron xinès el 768 dC. Només quan el regne islàmic a l’oest
del Tibet es va aliar amb la Xina es va veure obligat a aturar el seu
expansionisme militar. Es va desenvolupar una tensió creixent entre els
seguidors del budisme i els de la creença religiosa anterior del Tibet, que si
no estic confosa era la creença bon.
Ralpacan, un rei fort i un devot budista, va aplicar mesures
per donar suport al budisme i a les seves institucions, com ara la recaptació
d’impostos especials. Va ser assassinat l’any 836 i va pujar al tron el seu
germà Lang Darma. Tot i que Lang Darma era antibudista, el budisme ja havia
guanyat un gran nombre de seguidors al Tibet. Lang Darma va ser assassinat,
l’any 842, per un monjo budista. Posteriorment el budisme va declinar com a
religió patrocinada per l’estat al mateix temps que també hi havia un declivi
de la força de la monarquia central al Tibet. Amb el declivi del govern central
del Tibet, Ladakh es va convertir en un regne independent sota governants
locals dels quals se sap poc.
Sota la dinastia Lha Chen, es van produir els primers textos de Ladakh sobre el budisme tibetà i el budisme es va convertir en la religió de l’estat, protegida i propagada per la monarquia. Per tal d’entendre i implementar millor el budisme, Ladakh es va dirigir cap al Tibet i va enviar els seus monjos novells als monestirs tibetans per als seus estudis. Va ser aquesta pràctica la que va portar a la tibetanització del budisme Ladakhi. No obstant, Ladakh mai ha consolidat els poders religiosos i seculars en un sol governant, com ho va fer el Tibet quan va començar el govern dels Dalai Lamas al segle XVI.
L’any 1533 nous governants van conquerir el Ladakh instaurant
la dinastia Namgyal. Aquesta línia es va originar amb Chovang Namgyal, un
descendent de la família reial tibetana. El més important dels seus successors
va ser Singe Namgyal, que va governar durant un període de relativa pau al
segle XVII. Es va dedicar a la construcció i renovació de les gompas de Ladakh,
construint Hemis Gompa en nom del seu monjo protegit tibetà, Stagtshang Raspa;
més tard va fundar les gompas de Stokna i Chemre. També va fer construir el
palau de Leh. Les parets de de pedres mani, amb mantres gravats, es van
introduir en aquesta regió durant el regnat d’aquest rei.
Deldan Namgyal es va involucrar en diverses guerres i aliances
alternes tant amb el govern tibetà com amb els reis musulmans del Caixmir (el
Caixmir s’havia convertit prèviament a l’islam, deixant enrere el budisme). A
canvi de l’ajuda del Caixmir contra el Tibet, Deldan Namgyal va prometre, entre
altres coses, construir una mesquita a Leh. El rei va complir la seva promesa i
la mesquita, al final del carrer principal de Leh, encara està en ús.
Al segle XVIII es va establir el domini sikh sobre Jammu i
Caixmir. Un general de l’exèrcit de Jammu, Zorawar Singh, va envair Ladakh en
el que es va conèixer com la invasió Dogra de 1834. El palau de Leh va quedar
molt malmès i el rei de Ladakh es va retirar a Stok, on encara viu la família.
La religió predominant a Ladakh és el budisme tibetà, tot i que
les influències islàmiques es troben des de la vall del Caixmir fins a Kargil,
i hi ha algunes famílies cristianes a Leh.
El budisme tibetà es basa en una religió tibetana anterior, la
religió bon, o xamanisme bon, i va incorporar molts dels dimonis i déus bon. De
manera similar, va incorporar molts dels déus del panteó hindú,
transformant-los en Bodhisattavas o diferents encarnacions o manifestacions de
diverses personalitats.
Els monestirs segueixen una de les dues sectes principals del
budisme que es van desenvolupar al Tibet: la secta Karyu-pa o de barret vermell
i la secta Gelug-pa o secta de barret groc. El Dalai Lama, que es creu que és
una reencarnació del Boddhisattva Avalokitesvara, és el cap de la secta
Gelug-pa.
Per als ladakhis, la religió està incorporada a la vida diària,
fan rituals amb freqüència, com ara fer girar rodes d’oració, fer pelegrinatges
a gompas, chortens, parets de pedres mani i tombes sagrades, cantar mantres i
recitar oracions a la zona de la casa reservada com a capella.
Els ladakhis són tibetà-mongoloides en aparença, tot i que
també es poden veure rastres de la influència musulmana del Caixmir. El més
probable és que al principi de la seva història, Ladakh fos poblat pels grups
de persones Mon i Dard.
Els pobles de parla tibetana anomenaven Mon als habitants de
les valls; aquests són, probablement, els constructors de molts dels castells
que es troben a Ladakh, particularment els de la vall de Zanskar. Els Mon eren
budistes primerencs, per això no mostra les influències tàntriques xineses o
tibetanes tan freqüents en els monestirs posteriors de Ladakh. Avui en dia, els
Mon són músics en molts pobles de Ladakh, participant en reunions socials,
festes o cerimònies matrimonials.
És menys freqüent que les dones porten vestits occidentals. La
seva goncha és lleugerament més ajustada que la versió masculina, recollida en
petits plecs prop de la cintura i portada amb una capa de brocat o pell de
cabra a l’esquena. Alternativament, les dones porten un buckoo, un vestit sense
mànigues, tot i que això és més típic dels tibetans que dels ladakhis.
En el passat Ladakh havia tingut importància per la seva
ubicació estratègica en una cruïlla de rutes comercials, però quan les
autoritats xineses van tancar la frontera entre la Regió Autònoma del Tibet i
el Ladakh, en la dècada de 1960, el comerç internacional va disminuir.
La ciutat més important del Ladakh és Leh, seguida per Kargil.
El districte de Leh conté les valls del rius Indus, Shyok i Nubra; i el
districte de Kargil conté les valls dels
rius Suru, Dras i Zanskar.
Les zones més poblades són les valls, tot i que en els vessants
de les muntanyes hi ha els pastors nòmades Changpa.
Des del port de Bara Lacha fins al llac Tso Kar hi ha uns 130 km. El paisatge el trobo molt bonic, malgrat que és àrid. Els colors de les muntanyes, les tonalitats.... aquest entorn em fascina, tot i la duresa de les condicions.
Una de les coses que em sorprèn d’aquesta terra és que malgrat
l’aridesa de tant en quant trobes petits matolls amb flors, que aporten una
nota de color.
