Comencem el viatge per la regió central-oest del país; a la
introducció ja he posat un mapa de la divisió administrativa de Tadjikistan, i
he anomenat aquesta regió, que està sota control del govern central, el seu
nom, és Regió sota Subordinació
Republicana. Però tot i que la capital del país, Duixanbé es troba físicament
en aquesta regió, té un status apart. Per això poso aquest altre mapa per
acabar de clarificar les coses.
https://www.mapsofworld.com/tajikistan/tajikistan-political-map.html
En aquest viatge comencem el nostre recorregut a Duixanbé,
creuem part de la Regió sota Subordinació Republicana, per arribar a la porta
d’entrada del Pamir, o la regió de Gorno-Badakhxan, Kalaikhum.
Per arribar a la capital del Tadjikistan vam volar amb Air
Baltic, amb escala a Riga. Em va sorprendre que tot i ser vols llargs, el
menjar no estava inclòs en el preu del bitllet, calia pagar a part.
L’aeroport de Duixanbé em va semblar petit i descuidat. L’hotel
tampoc em va semblar massa agradable; era força desangelat, tot i que
l’habitació era molt espaiosa, però la pintura estava en molt mal estat i el
bany feia molta pudor a florit.
Vam arribar de matinada i després de descansar una mica i
esmorzar vam sortir a veure la ciutat.
Duixanbé és la capital del Tadjikistan. Duixanbé era la
ubicació d’un gran basar que funcionava els dilluns, això va donar lloc al nom
de Duixanbé Basar, que significa dilluns en llengua persa; literalment, el
segon dia (du) següent al dissabte (xanbe).
Entre 1929 i 1961 el nom de la ciutat era Stalinabad, la ciutat
de Stalin; després de la desestalinització es va rebatejar. Abans de 1929 se la
coneixia amb el nom rus de Diuixambé.
Encara que existeixen restes arqueològiques que es remunten al
segle V aC, Duixanbé va ser un petit poblat fins fa uns vuitanta anys.
El 1920, l’últim emir de Bukharà es va refugiar a Duixanbé
després de ser derrocat per la revolució bolxevic. L’emir va fugir a
l’Afganistan després que l’Exèrcit Roig conquistés la zona l’any següent.
Enver Paixà va capturar la ciutat l’any 1922.
Ismaïl Enver (1881-1922) conegut generalment com a Enver Paixà
fou un militar i polític turc cap dels Joves Turcs que van fer la revolució de
1908 i van dirigir l’Imperi fins al 1918. L’1 de gener de 1919 va ser expulsat
de l’exèrcit i condemnat per diversos crims entre els quals el genocidi armeni.
El seu projecte era unir als diversos grups rebels sota el seu
lideratge i fer una ofensiva contra els bolxevics per aconseguir la creació
d’un estat panturc (Panturània). És en aquest context que va ocupar Duixanbé el
14 de febrer del 1922. Uns mesos més tard, el4 d’agost moria en un atac dels
bolxevics prop de la ciutat.
La ciutat també i va ser
el quarter general d’Ibrahim Bek, un líder tadjik que va lluitar contra els
bolxevics en la revolta basmatxi.
Amb la victòria de l’Exèrcit Roig i l’arribada del ferrocarril
el 1929, la ciutat es va convertir en capital de la República Socialista
Soviètica del Tadjikistan. El seu nom va canviar pel de Stalinabad, en
homenatge a Stalin, fins al 1961.
Els soviètics van transformar l’àrea fins a convertir-la en un
centre de producció de cotó i seda, i van portar a la ciutat a milers de
persones d’altres repúbliques de la Unió Soviètica. La població també es va
incrementar a causa dels milers de tadjiks ètnics que van emigrar al
Tadjikistan després del pas de Bukharà i Samarcanda a la República Socialista
Soviètica de l’Uzbekistan.
Durant el període soviètic Duixanbé va ser una ciutat
tranquil·la i relativament pròspera, seu d’una universitat i de l’Acadèmia
Tadjik de Ciències.
L’any 1990 s’hi van produir diversos disturbis, després de
descobrir-se els plans per a reubicar a la ciutat a desenes de milers de
refugiats armenis; això va despertar el sentiment nacionalista local. La ciutat
va quedar molt danyada com a resultat de la Guerra Civil del Tadjikistan
(1992-1997), que es va produir poc després de la independència.
Duixanbé es troba a la confluència de dos rius, el Varzob (que
flueix de nord a sud) i el Kofarnihon.
Es troba entre 750 i 950 metres d’altitud; al sud i a l’oest,
l’elevació és més baixa que al nord i nord-est. El nord i l’est de la ciutat
estan delimitats per la serra de Gissar, que té pics de 4.000; al sud hi ha les
muntanyes més baixes, Babatag, Aktau, Rangontau i Karatau, que no arriben als
2.000 metres (1.400-1.700 m). Per tant Duixanbé es troba en una conca a la vall
de Gissar. Té un terreny principalment muntanyós. El 80% dels edificis de la
ciutat es troben a la vall; abans de la dècada de 1960, estaven majoritàriament
a la riba esquerra del riu Varzob, però després la ciutat es va expandir.
El 27 d’abril de 1927, el Consell de Comissaris del Poble de la
República Tadjik va adoptar una resolució sobre la construcció de la ciutat de
Duixanbé. Fins a l’any 1930, a la ciutat només hi havia edificis d’un pis. El
gener de 1930 es va construir una nova fàbrica de maons a la ciutat i va
començar a produir.
L’any 1933 es va construir l’edifici de la central tèrmica, que
es va convertir en el primer edifici de formigó armat prefabricat a Duixanbé
(la construcció va començar el 1930). El mateix any es va posar en funcionament
una fàbrica de roba.
L’octubre de 1936 es va construir el primer edifici de
l’estació de ferrocarril de Duixanbé. A finals de la dècada de 1930, hi havia 4.295 edificis a
Duixanbé, la gran majoria dels quals eren d’una sola planta. A la primera meitat de la dècada de 1940 es van posar en
funcionament plantes de ciment, reparació d’automòbils i electromecànica. El 1946 es va acabar la construcció de la Casa del Govern a la
plaça Lenin, que havia va començat als anys quaranta.
A la dècada de 1950 es va iniciar la construcció d’edificis
residencials de tres i quatre pisos. Durant aquest període, es van construir
diversos edificis, com ara la Biblioteca Pública Republicana, el Banc de
l’Estat, el Comitè Central del Partit Comunista de l’RSS de Tadjik, el museu
d’història local, el Ministeri de l’Interior a la plaça de la Victòria, el
Teatre Acadèmic Estatal de Drama.
A la dècada de 1960 es va construir un aeroport, una nova
estació de ferrocarril i l’hotel Dushanbe. L’any 1972 es va posar en
funcionament una central telefònica automàtica de llarga distància. L’any 2011, la ciutat va construir el pal de bandera més alt
del món.
Recentment, a Duixanbé s’han construït edificis d’estil
pseudo-neoclàssic, com ara el complex Duixanbe Plaza de 22 pisos, el centre
comercial Bozori Mehrgon, el complex residencial del Palau Bukhoro, la casa de
te més gran d’Àsia central Navruzgokh i els edificis del Ministeri d’Afers
Exteriors i del Comitè Fiscal de la República del Tadjikistan, i el teatre més
gran d’Àsia central. No sé de quan és la informació, si ja era així quan jo hi
vaig anar en el 2011 o si segueix sent vàlid ara.
Prop de la ciutat hi ha diverses mines de carbó, plom i
arsènic. A més, Duixanbé és un important centre tèxtil, principalment a causa
del cotó, encara que també produeix seda, maquinària, electrodomèstics,
objectes de cuir, components per a tractors i alimentació.
El primer que vam anar a visitar va ser una mesquita. Saber
quina era m’ha costat una mica perquè des del 2011 se n’ha construït una altra
de molt gran i que és la principal. Basant-me en les fotografies dedueixo que
la que vam visitar és la mesquita Haji Yaqub. El nom de la mesquita fa referència a un líder religiós tadjik
que va fugir a l’Afganistan.
La mesquita es va construir el 1856 amb el suport econòmic de
Haji Yaqub i la seva mare. Aquesta mesquita és una de les principals mesquites
de Dusambé. El Centre Islàmic de la República del Tadjikistan (Muftiyat) i
l’Institut Islàmic del Tadjikistan, es troben en el recinte. Però l’àrea
original de la mesquita era molt més petita que ara.
Es va ampliar per convertir-ho en mesquita en el 1905-1910. Es
va renovar en el 1996.
És d’estil arquitectònic tadjik; incorpora ornamentació
islàmica tradicional persa: rajoles, bandes cal·ligràfiques, voltes muqarnas i
arcs apuntats. En alguns llocs també s’utilitzen rajoles quadrades de mosaic
amb temàtica moderna; la juxtaposició de mosaics tradicionals i moderns en el
mateix edifici és curiosa.
Una placa original d’inscripció a la mesquita, escrita en
persa, atribueix la construcció de la mesquita, entre els anys 1997 i 2001, al
president del Tadjikistan “Emomali Sharifovich Rahmonov”, una versió del seu
nom que ja no utilitza, juntament amb l’alcalde de Duxanbé, Muhammad Saiid
Ubaidulloev, i el cap del Consell Islàmic del Tadjikistan, el xeic Amonalloh Ni’matzoda.
Característic d’aquella època molt optimista de l’era
post-soviètica del Tadjikistan, la inscripció està escrita en persa utilitzant
tant l’alfabet persa-àrab com el ciríl·lic. Durant aquells anys hi havia una
intenció seriosa de tornar la nació a l’alfabet persa-àrab original, però mai
no es va produir i, sota Emomali Rahmon, la nació s’ha aferrat més a les seves
polítiques d’estil soviètic del que s’esperava inicialment.
Tinc anotat que era una mesquita nova. La guerra havia acabat
en el 1997, o sigui que feia uns 15 anys que havia acabat, i la ciutat estava
en transformació. Tenia estil soviètic, però també algunes cases d’estil de
principis de segle XX, amb més encant, i molts edificis en construcció.
La gent ens mirava amb curiositat, tot i que no érem els únics
turistes. Vam passar molta calor, i és d’agrair trobar carrers amb arbres i
també hi ha canals per on circula l’aigua. A les fonts els nens es banyen.
El dinar ens va costar menys de 3 euros per cap: momos, arròs,
pinxo de pollastre i te.
La policia pel carrer feia controls aleatoris als cotxes, per
poder fer-los pagar per alguna cosa. En aquell moment hi havia molta corrupció.
Passem pel costat del
Teatre Lahuti, un edifici de color blau cel. Aquest és el primer teatre republicà, que es va inaugurar a
l’octubre de 1929. El 1933, el teatre va rebre el nom d’un escriptor poeta i
dramaturg tadjik; el nom l’he trobat transcrit en diferents formes: Abu l-Qasem
Lahuti, Abulqasim Lahuti o Abulqosim Lohuti; Va néixer a Kermansah, Pèrsia, en
el 1887 i va morir l’any 1957 a Moscou. A més d’escriptor va ser també un
revolucionari comunista.
L’any 1925 va arribar a Duixanbé, on fou comissari adjunt d’educació
i va esdevenir president honorari de la Unió d’Escriptors Tadjiks. Va rebre l’orde
de Lenin i se’l considera el fundador de la poesia soviètica tadjik i el poeta
comunista persa més important. Va escriure l’himne nacional tadjik. La
contribució de Lahuti al desenvolupament del teatre al Tadjikistan és
inavaluable; entre d’altres coses, va ser el primer a traduir els drames de
Shakespeare a la llengua tadjik.
Molt a prop del teatre hi via ha un edifici que cridava
l’atenció. Era el Chaikhana Rohat, un saló de té molt agradable; a la nit vam
anar-hi a sopar. Vam prendre ensaladilla, verdures i briqueta de peix. Tenien vi georgià,
l’ampolla costava 80 somonis, uns 12 euros.
Si no estic confosa, aquest any 2025, al mes de març van acabar
enderrocar aquest chaikhana. El Chaikhana Rohat era una de les cases de te més antigues que
es conservaven al Tadjikistan. El seu exterior funcional de l’època soviètica
data de 1958, quan la ciutat era coneguda com Stalinabad.
Aquest local era un lloc emblemàtic de la ciutat, lloc reunió,
on fer vida social, i veure passar a la gent, ja que tenia vistes a l’avinguda
Rudaki, el principal carrer comercial de Duixanbé.
L’edifici el va dissenyar l’arquitecte rus KN Terletsky, i la
construcció la va realitzar-la un equip internacional d’artesans. La influencia
dels mestres artesans tadjiks es veu en tota l’estructura, que combinava
ornaments locals intricats amb l’arquitectura soviètica austera i quadrada de
l’època. Tenia dos pisos, una terrassa central i molts salons. Deien que hi
cabien uns 1.000 convidats a la vegada.
Aquest local va estar durant molt de temps exclòs dels edificis
catalogats del Tadjikistan, i l’any 2015 ja corria el risc de ser enderrocat.
En aquell moment, només hi havia quatre edificis protegits: el Teatre d’Òpera i
Ballet, construït entre 1940 i 1946, l’edifici del parlament del Tadjikistan,
del 1940, el Complex Memorial Ismoili Somoni, del 1999 i l’Antic Assentament de
Duixambé, que data del segle III aC. La demolició proposada formava part dels
plans governamentals per construir una nova franja de gratacels alts.
Desenvolupaments similars als anys 2000 ja havien enderrocat
l’oficina central de correus, el Teatre Dramàtic Rus Mayakovsky, construït en
el 1929, i el Cinema Jomi. Però, miraculosament, el Chaikhana Rohat va
sobreviure. L’any 2021 tornava estar amenaçat i gràcies a la indignació i
pressió pública les autoritats van revertir la seva decisió i van renovar la
façana, incorporant un parell de grans mosaics que imiten motius decoratius
perses.
En un article de l’abril del 2025 es parla de la dèria per
reconstruir la ciutat eliminant tot el que recorda l’època soviètica, l’objectiu
de fomentar la identitat del país després de la independència. I finalment, al
març d’aquest any, l’antic chaikhana ha sigut enderrocat. Sembla que la
indignació de la gent per la pèrdua d’edificis històrics ha disminuït, i que
s’han acostumat al boom constructor i de remodelació de la ciutat.
En aquell moment ja es veia que la ciutat estava en pelna
efervescència constructora, però fins ara comparant el que jo vaig veure amb el
que trobo per internet, no me n’adono de total que ha desaparegut. Suposo que
si hi tornés, ja no reconeixeria la ciutat.
Un edifici que veiem d’una mica lluny, quan jo vaig
visitar la ciutat en el 2011 era el palau presidencial. Actualment ja no
existeix, es va enderrocar l’any 2021.
Ara hi ha el Palau de la Nació, en els terrenys que ocupaven la
sinagoga, el mikveh (bany ritual) i una botiga kosher, enderrocat tot això en
el 2006, per construir-hi el nou palau.
El Parc Rudaki es va construir en el 1933, ha sigut sempre un lloc de
trobada pels residents a la ciutat.
El nom del parc fa referència al poeta persa Abu Abdallah
Rudaki; hi ha un monument on es veu a aquest poeta sobre un pedestal gris amb
inscripcions en tadjik i en persa; em sembla que el que hi ha gravat són versos
d’aquest poeta que va viure entre el 858 i el 941. Va ser el primer gran poeta
persa en escriure els poemes en persa modern, amb l’alfabet aràbic.
Visitem un museu, però no tinc clar si és el museu Nacional o
el museu d’Antiguitats; curiosament es tenia que anar descalç, i ens van oferir
bosses de plàstic per posar-nos als peus, per si no volíem anar descalços.
Tadjikistan és un país on les cultures zoroastriana, budista,
hel·lenística, islàmica i la cultura del Pamir s’han desenvolupat durant milers
d’anys. Llegeixo que moltes de les peces trobades en excavacions arqueològiques
es troben en el Museu d’Antiguitats de Tadjikistan, i que son l’evidencia d’aquesta
diversitat cultural de la terra tadjik.
El Museu d’Antiguitats es va fundar l’any 1934, amb les
troballes arqueològiques presentades a L’Exposició dels Èxits de l’Economia
Nacional. L’exposició va ser representada per la branca tadjik de l’Acadèmia de
Ciències de l’URSS, i llavors ja comptava amb 530 peces.
Al llarg del segle XX noves troballes van anar ampliant la
col·lecció del museu; va arribar un moment en que les peces es van dividir en
categories: ceràmica, estris, armes, eines, escultura, joieria, numismàtica... Tots
els objectes es conservaven en sales petites i en el soterrani de l’Institut d’Història
de l’Acadèmia de Ciències de la RSS de Tadjikistan; l’accés estava obert
principalment per a estudiants i investigadors.
Després de la independència es van assignar subsidis per obrir
un veritable museu. Així que a l’abril del 1996 s’obria el Museu d’Antiguitats
de Tadjikistan. L’any 2001 tenia ja un edifici separat, on es va presentar una
col·lecció completa d’investigacions arqueològiques, etnogràfiques i naturals
realitzades al llarg del segle XX.
Actualment el Museu d’Antiguitats de Tadjikistan està ubicat en
un edifici al centre de Duixanbe. La seva col·lecció està dividia en períodes
que comencen en el IV mil·lenni aC, i acaben amb l’inici del segle XX. La
col·lecció inclou troballes de tot el territori de Tadjikistan.
La peça més valuosa i popular és una escultura de Buda estirat
i recolzat sobre el seu cantó dret. Aquesta escultura es va trobar en la dècada
de 1960 durant les excavacions a la ciutat d’Ajina-Tepe (prop de Kurgan-Tyube).
Aquesta escultura fa gairebé 13 metres de llargada i pesa més de 5,5 tones.
El teatre Ayni, d’òpera i ballet, es va començar a construir l’any 1938, sota influència soviètica i es va acabar l’any 1940. El teatre
porta el nom de Sadriddin Ayni, una figura central de la literatura tadjik.
Suposo que vam passejar pel mercat; els pans que venien em
recorden els que havia vist per
Geòrgia.
A l’artèria principal de la ciutat, l’avinguda Rudaki, hi ha
una escultura dedicada a Omar Khayyam, un famós poeta i matemàtic persa del
segle XI. També hi ha un parc també dedicat a aquest personatge.
Aquesta avinguda rep el nom de Rudaki, pel poeta nacional
tadjik. Durant el període soviètic s’anomenava Avinguda Lenin, i hi havia una estàtua
de Vladímir Lenin. A l’estiu del 1992 és quan se l’hi va donar el nom actual.