Bulgària (2012)-2. Sofia: recorregut pel centre històric

Vam arribar a Sofia al vespre; de camí de l’aeroport a l’hotel vam aturar-nos per canviar moneda (1 euro = 1,94 levs).

L’hotel era correcte, però el barri on estava, a uns 15 minuts  a peu del centre, em va semblar força descuidat, potser perquè estaven fent les obres del metro. Hi havia tramvia. Vam sortir a sopar, però no vam saber trobar una zona de restaurants, i feia fred. Al final vam trobar un local on hi havia poca gent.  Em va costar uns 18 levs, uns 9 euros; vaig prendre una mena de bistec rus amb formatge i arròs. Van anar-nos a buscar el pa expressament per a nosaltres. La carta del restaurant estava en angles i en búlgar; al costat del nom del plat hi havia un número que era el pes del plat (tinc anotat això, suposo que també hi havia el preu).

Es veien molts edificis envellits o descuidats, que contrastaven amb els nous. Tornàvem de sopar a les 10 de la nit i gairebé no hi havia ningú pel carrer, i això que era dissabte! Es veia tot una mica desangelat, i els rètols en ciríl·lic, el que feia difícil entendre res.

Des de la ciutat es veu el mont Vitoxa, que estava nevat; al vespre feia fred però en canvi al mati la temperatura era agradable i es podia anar en mànigues de camisa.

La ciutat es troba en una vall envoltada de muntanyes, una d’elles, és el mont Vitoxa (Vitosha). Hi ha tres passos de muntanya que condueixen a la ciutat, i han estat rutes clau des de l’antiguitat, connectant la mar Adriàtica i l’Europa Central amb la mar Negra i la mar Egea.

Hi ha alguns rius que creuen la ciutat, com el Vladaya i el Perlovska. La ciutat té també nombroses deus i aigües termals.

Sofia és una de les capitals més antigues d’Europa; la seva història es remunta al segle VIII aC, quan els tracis van establir un assentament a la zona. Sofia ha tingut diversos noms en els diferents períodes de la història, però va adoptar, finalment, el nom de l’Església d’Hagia Sofia, una de les més antigues de la ciutat, en homenatge nacional als Sants Màrtirs de Sofia. Sofia va ser declarada capital de Bulgària el 3 d’abril de 1879. Va ser bombardejada intensament per les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial.

El lloc on es troba la ciutat, ha estat habitat des del segle XIII aC, sent la segona ciutat més antiga d’Europa. Ha tingut diversos noms al llarg de la història, i encara s’hi poden veure les restes de les ciutats antigues.

Sofia era originalment un assentament traci anomenat Sàrdica, nom que prové de la tribu celta de Serdi. Va ser conquerida per Roma el 29 dC. Quan Dioclecià va dividir la província de Dàcia en Dacia Ripensis a la vora del riu Danubi i Dacia Mediterranea, Sàrdica es va convertir en la capital de la segona. Va ser destruïda pels huns el 477 i reconstruïda per l’emperador romà d’Orient Justinià I, amb el nom de Triaditsa. Coneguda com a Sredets pels búlgars, va ser anomenada Sofia, que en grec significa saviesa, l’any 1376. Sofia va ser conquerida pels otomans el 1382 i es va convertir en la capital de la província turca de Rumèlia. Va ser reconquerida pels russos el 1878, i es va convertir en la capital de Bulgària el 1879.

En el nostre recorregut per la ciutat passem per davant del teatre Modern.

El Teatre Modern es va construir l’any 1908 per iniciativa del comerciant italià Carlo Vaccaro; va ser un dels primers cinemes d’Europa. Tenia una de les sales més grans de la seva època i va tenir un paper fonamental en el foment de la indústria cinematogràfica a Bulgària, tant a través de la producció cinematogràfica com de la distribució regional de l’equipament cinematogràfic Pathé Frères.

Pathé Frères, era una companyia cinematogràfica fundada pels germans Pathé, al setembre del 1896. Al principi del segle XX, era la productora cinematogràfica més important del món, a més de la principal productora de discs de vinil. El 1908, Pathé va inventar la pel·lícula de notícies projectades als cinemes abans del llargmetratge.

En només cinc anys, el Teatre Modern es va convertir en un important centre cultural, on intel·lectuals i artistes podien gaudir tant del cinema búlgar com del cinema estranger.

Aquest edifici es troba en un dels bulevards més antics i prominents de Sofia, al cor de la ciutat històrica. Va ser dissenyat per l’arquitecte búlgar Dimitar Nachev en estil secessió de Viena i exemplifica aquest període de modernització de Bulgària.

L’edifici va sobreviure als estralls dels bombardejos de Sofia de 1944 i als canvis de règim posteriors; el cinema va tancar les portes l’any 2013 i des de llavors ha anat en decadència. O sigui que quan jo el vaig veure encara estava en funcionament.

Després del tancament, s’ha anat deteriorant. Les finestres trencades i  la teulada parcialment ensorrada han deixat l’edifici exposat als elements, provocant l’entrada d’aigua i el creixement de plantes. L’edifici també ha patit vandalisme, i s’hi ha instal·lat tanques per evitar més danys. La decoració de la façana principal està en perill, amb elements que cauen en alguns llocs.

Actualment, l’edifici està catalogat com a edifici històric d’importància local; això vol dir que la façana està protegida i no es pot enderrocar, però la resta d’edifici es pot tirar a terra i substituir per un de nou. He llegit un article en que comenten que el lloc podria ser catalogat com a edifici d’importància nacional i, llavors es preservaria en la seva totalitat.

Hi ha una campanya per salvar el Teatre Modern, i defensen que podria tornar a ser un centre creatiu i cultural.

De les 70 mesquites que hi havia hagut a Sofia, actualment només la mesquita Banya Bashi segueix funcionant. Va ser dissenyada el 1576 pel més gran de tots els arquitectes otomans, Mimar Sinan, que també va construir la mesquita del soldà Selim a Edirne i la mesquita blava a Istanbul. Banya Bashi significa “molts banys”. No hi vam entrar perquè teníem poc temps, però diuen que l’interior val molt la pena.  

La Sinagoga Central de Sofia és una de les tres sinagogues sefardites (jueves espanyoles) més grans d’Europa i la més gran de la península balcànica.

A principis del segle XX, la comunitat jueva de Sofia (liderada pel rabí Dr. Ehrenpreis i el president de la comunitat Ezra Sol) va recollir donacions i va encarregar a l’arquitecte vienès Friedrich Grünanger que preparés un projecte per a la sinagoga. El nom dels 10 principals mecenes estan escrits a a la paret esquerra després de l’entrada. La construcció es va acabar en quatre anys. Es van utilitzar làpides d’un antic cementiri jueu per construir la base de la sinagoga.

Aquest edifici es va construir a l’antic emplaçament d’una altra sinagoga, coneguda amb el nom hebreu “Ahava ve Chesed” (Amor i Bondat). La nova sinagoga es va construir en estil hispano-morisc amb elements de secessió vienesa. D’acord amb les tradicions búlgares de les sinagogues sefardites, hi ha un gran pati davant de l’entrada. La sinagoga es va construir segons un pla rectangular amb una cúpula central i un nàrtex. El santuari principal és octogonal, amb quatre semi-cúpules a les cantonades punxegudes i espais rectangulars entre elles. Tots ells estan separats del santuari per arcs que serveixen com a suports de la sala femenina.

L’altar (aron hakodesh) està sobre un pedestal de marbre blanc envoltat de baranes. La sala principal de pregària té 1.170 seients, i a sobre hi ha una cúpula octogonal, que acull una enorme làmpada. Aquesta sala té un diàmetre de 20 metres i una alçada total de 31 metres.

L’interior estava ricament decorat amb mosaics venecians multicolors, columnes de marbre de Carrera i moltes talles ornamentals i elements de paret. Les cadires estan fetes de roure dels boscos de Sèrbia. L’autor es va adherir estrictament a la llei i la tradició jueves. No es representen cares humanes, i el sostre està pintat de manera que simbolitza el cel. Al terra dels camins central i sud hi ha reixes metàl·liques integrades sota les quals es trobava el sistema de calefacció per a l’hivern. L’aire calent de la caldera encesa sortia per allà. Abans d’entrar a la Sinagoga, es poden veure dues torres al sostre, són les xemeneies de calefacció.

Durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, el 13 d’abril de 1944, una bomba va caure a la cantonada nord-est de la sinagoga, però no va explotar. La cantonada va patir alguns danys i, a causa de les vibracions causades per la bomba, els vitralls de les finestres es van trencar.

En època socialista, l’any 1982, el ministre de Cultura va intentar transformar la Sinagoga en una sala de concerts, però els líders de la sinagoga s’hi van oposar, i van resistir les pressions. La sinagoga va ser declarada monument cultural d'importància nacional el 1956.

Actualment la comunitat jueva de Sofia és petita, i hi ha parts de la sinagoga que no s’utilitzen o tan sols en ocasions especials. En la sala que es fa servir hi ha uns 400 seients, la meitat esquerra és per a dones, i la dreta per a homes.

L’arquitecte Grünanger va incrustar a la sinagoga diversos símbols jueus, principalment basats en el número 8. El vuit té un significat simbòlic important en el judaisme. Els nadons es circumciden el vuitè dia, i és quan reben el nom i es converteixen en membres de la comunitat. La flama dels canelobres també va cremar durant vuit dies al Temple després de la seva reconsagració, al final de l’ofensiva dels Macabeus contra la dinastia selèucida governant l’any 168 aC.

El primer símbol es troba a la làmpada, que és de llautó  i es va fabricar a Viena, segons un disseny de Friedrich Grünanger. El seu pes és de 1.700 kg. Hi ha al voltant de 400 estrelles de sis puntes a la seva perifèria; té forma de corona, representació simbòlica de la Torà (el Pentateuc); els elements que es repeteixen és en nombre de vuit.

El segon símbol amb el número 8 es troba al mosaic venecià. L’ornament utilitzat és una estrella octogonal al centre de la qual hi ha una flor de vuit fulles.

El Mercat Central es va inaugurar l’any 1911. Fins a finals de la dècada de 1940 hi havia unes 170 parades i botigues; els lloguers i la qualitat del producte estaven estrictament regulats. L’interior de l’edifici es va remodelar en la dècada de 1950 i posteriorment, l’any 1988 el mercat va tancar i es va reconstruir i modernitzar; va tornar a obrir l’any 2000.

L’estil de l’edifici, considerat la millor obra de Torbov, és neorenaixentista, amb elements d’arquitectura neobizantina i neobarroca. A la façana destaca, sobre la porta principal, un relleu de l’escut d’armes de Sofia. L’edifici està coronat per una petita torre del rellotge. Originalment tenia quatre entrades i actualment no s’utilitzen les quatre.

L’escut d’armes de Sofia està dividit en quatre parts. A la part superior dreta hi ha representada l’església d’Hagia Sofía, que dona nom a la ciutat; al cantó esquerra, una figura humana de l’antic poble de Serdica, agafada d’una antiga moneda. A la part inferior dreta hi ha un baldaquí amb l’estàtua d’Apol·lo, representant les deus d’aigua que hi ha a les rodalies de la ciutat; a la part inferior esquerra (que aquí no es veu) hi ha representada la reserva de Vitoxa, ja que la ciutat es troba als peus d’aquesta muntanya.

En el centre hi ha un altre petit escut on hi apareix un lleó, que és un tradicional símbol búlgar.

A la part superior de l’escut hi ha una corona de muralles i torres, un element típic reservat per als escuts d’armes de ciutats. A la part inferior el sobrenom de la ciutat: Расте, но не старее (Creix però no envelleix). En aquest que vaig fotografiar jo no hi apareix.

Fonts d’aigua mineral, a on ve la gent a omplir garrafes. Si no estic confosa es troba a la plaça Banski, on en una banda hi ha la mesquita i a l’altra l’antic edifici dels banys Centrals. 

Aquesta zona és rica en fonts d’aigües minerals i aquests banys es van construir, a principis del segle XX, prop de l’antic bany turc que ja havia desaparegut. Es van utilitzar com a banys públics de la ciutat fins al 1986.

A la ciutat hi havia banys públics, com a mínim des del segle XVI;n’hi ha constància per la descripció que en va fer un viatger bohemi, Hans Dernschwam, que va visitar Sofia entre 1553 i 1555. Va explicar que a la ciutat hi havia un gran bany i dos de més petits.

L’edifici actual dels Banys Minerals Centrals va ser dissenyat pels arquitectes Petko Momchilov i Friedrich Grünanger, entre 1904 i 1905, i aprovat el 30 de gener de 1906. Es va emprar l’estil de la Secessió de Viena, però integrant elements ornamentals típicament búlgars, bizantins i ortodoxos orientals. La construcció bàsica es va acabar el 1908 i una empresa búlgara va construir la teulada complexa i el conducte d’aigua mineral. Els banys es van inaugurar el 13 de maig de 1913, però l’edifici es va acabar completament dos anys més tard. Els artistes Haralampi Tachev i St. Dimitrov van dissenyar la decoració ceràmica de majòlica de l’edifici.

L’ala nord va quedar malmesa durant el bombardeig de Sofia a la Segona Guerra Mundial, i es va restaurar uns anys més tard.

Els banys van continuar funcionant com a banys públics fins al 1986, quan l’edifici es va tancar a causa del seu mal estat i el possible col·lapse de la teulada. Posteriorment va ser parcialment reconstruït i netejat a fons, i des del setembre de 2015 acull el Museu d’Història Regional de Sofia.

Quan nosaltres vam passar per davant estava tancat i encara no s’havia convertit en museu.

Molt a la vora hi ha l’Estàtua de Sofia, una escultura de Sofia sobre una columna. Es va inaugurar al desembre del 2000.

La construcció d’aquest monument la va aprovar el Consell Municipal de Sofia el 17 de setembre de 2000, que és la data en que l’Església Ortodoxa Búlgara honra la màrtir Sofia de Roma. L’estàtua estava destinada a ser un símbol de temps millors en el nou mil·lenni, i es va erigir en dos dies, del 25 al 27 de desembre de 2000, en el lloc on abans hi havia una estàtua de Lenin.

En un primer moment s’havia d’anomenar Santa Sofia, però finalment es va treure la paraula santa. L’estàtua és obra de l’escultor Georgi Chapkanov, que va argumentar que és un símbol per a tots els residents de la capital, independentment de la religió. En altres paraules, el projecte va ser controvertit en connotar la pagana Sofia (saviesa) del període hel·lenístic. Amb 8,1 metres d’alçada i un pes d’unes 5 tones, l’estàtua de coure i bronze s’aixeca sobre un pedestal de 16 metres d’alçada. Està adornada amb símbols de poder (corona), fama (corona) i saviesa (òliba); la corona també s’associa amb la Deessa del Destí, Tyche, inspirada en l’antic emblema de Sofia que data de l’any 1900.

De la catedral ortodoxa de Santa Nedèlia només veiem la part superior que sobresurt per darrera la tanca. Potser estava en obres.

Inicialment, segurament cap al segle X, hi hauria hagut una església dedicada a Santa Nedèlia, construïda en pedra i fusta. L’església ha patit freqüents danys amb el pas dels segles, i ha estat destruïda i reconstruïda diversos cops.

Esmentada per primer cop per un viatger alemany, l’any 1578, en el segle XVIII aquesta església va ser la residència d’un bisbe. Des de l’any 1460 aquí s’hi conserven les restes del rei i sant serbi Esteve Uroš II Milutin; és per això que a finals del segle XIX la van rebatejar com l’església del Rei Sant, nom que va mantenir-se fins a principis del segle XX.

A l’abril del 1856, l’església es va enderrocar per tal de construir una catedral, molt més gran. Les obres de la nova catedral es van allargar molt, ja que l’any 1858 hi va haver un terratrèmol a la regió. Finalment va ser inaugurada al maig de 1867.

La catedral va ser renovada el 1898, i s’hi van afegir noves cúpules. L’any 1915 s’hi va enterrar el patriarca i exarca de l’Església oriental búlgara, Josep I.

El 16 d’abril de 1925, hi va haver un atemptat amb bomba que pretenia matar el rei Borís III; van haver-hi 128 morts i la catedral va quedar molt malmesa. La reconstrucció no es va començar fins al 1927, i es va inaugurar de nou l’any 1933. L’iconòstasi daurat, que havia sobreviscut a l’atemptat, es va tornar a col·locar al seu lloc.

Curiositats sobre el nom de l’església. Jo pensava que Nedèlia era una santa, però no ho tinc tant clar. Sveta Nedelya es pot traduir com a “Diumenge Sant”, “Santa Nedelya” o “Diumenge Sagrat”, depenent de quina etimologia es prengui com a base.

Sembla que el viatger alemany, Stephan Gerlach, l’any 1578, va deixar constància de que aquesta església era coneguda amb diferents noms, com ara “L’Església del Senyor” (en búlgar: Gospodnya Tsurkva) i “Església de Jesucrist” (Tsurkva Isus Hristos), i també  pel nom grec Kyriaki, que tant pot significar “Diumenge” com “Dia del Senyor”,per tant podria ser “L’Església del Senyor”. A més, Kyriaki és el nom d’una màrtir cristiana del segle III, Santa Kyriaki, coneguda en búlgar com a Sveta Nedelya (Nedelya es tradueix com diumenge).

El nom d’aquest edifici que hi ha a la plaça de la Independència em xoca. S'anomena Largo. És un conjunt arquitectònic de tres edificis de classicisme socialista. Va ser dissenyat i construït a la dècada de 1950 amb la intenció de convertir-se en el nou centre representatiu de la ciutat. Avui dia es considera un dels principals exemples d’arquitectura del classicisme socialista al sud-est d’Europa.

En els tres edificis que formen el complex Largo hi ha: el Consell de Ministres i els grans magatzems TSUM, al costat nord, l’Assemblea Nacional (antiga seu del Partit Comunista) amb la seva icònica agulla al costat est, l’Administració Presidencial (antic Consell d’Estat) i l’Hotel Balkan, al costat sud. Els plans per a una Casa dels Soviets de 16 plantes al costat est, semblant a l’edifici principal de la Universitat Estatal de Moscou, no es van dur a terme després de la desestalinització. En canvi, el 1966 es va erigir una estàtua de Vladímir Lenin al costat est de la plaça, que va ser substituïda per la de Sofia l’any 2000.

La plaça de la Independència anteriorment s’anomenava plaça Lenin. El 1951 es va publicar un decret del Consell de Ministres de Bulgària sobre la construcció del Largo. El terreny al centre de la ciutat, danyat pels bombardejos de Sofia durant la Segona Guerra Mundial, es va buidar a la tardor de 1952, de manera que la construcció dels nous edificis pogués començar en els anys següents.

El primer edifici que es va construir va ser la Casa del Partit, que en el seu moment estava coronat per una estrella vermella en un pal, i es va completar el 1955. Després dels canvis democràtics posteriors a 1989, es van eliminar els símbols del comunisme en la decoració del Largo, sent l’acte més simbòlic la retirada de l’estrella vermella d’aquest edifici i la seva substitució per la bandera de Bulgària.

Bulgària (2012)-1. Introducció, història, llengua i alfabet

Aquest és un viatge que vaig fer per setmana santa del 2012, a l’abril, pel sud-oest del país. Després ja posaré un altre mapa més ampliat amb el nom dels llocs que vam visitar.

Bulgària es troba a la part oriental de la península dels Balcans; el seu relleu és variat, alternant franges muntanyoses amb regions planes. Les dues principals serralades són la dels Balcans i la de Rila-Rhodopes; és en el massís de Rila on es troba el pic més alt, el Mussala (2.925 m d’altitud).

El riu Danubi, al nord,  marca la frontera amb Romania. El riu Iskar, un afluent del Danubi és el riu més llarg que discorre únicament per Bulgària. A la part sud de l’estat, el riu principal és el Maritsa i els seus afluents, i hi ha també el Mesta i el  Struma.

He trobat un mapa en el que es veu molt be el relleu del país.

https://bluegreenatlas.com/maps/relief_map_of_bulgaria.html

Una mica d’història

Bulgària, és un dels estats més antics del continent europeu, fundat en el segle VII.

El país el creuen rutes històricament importants: des del nord i l’est d’Europa fins a la conca mediterrània i des de l’Europa occidental i central fins al Pròxim Orient. Abans de la creació de l’estat búlgar, els imperis de l’antiga Roma, Grècia i Bizanci van tenir-hi una forta presència, i persones i mercaderies viatjaven amb freqüència per aquestes terres.

L’activitat humana a les terres de l’actual Bulgària es remunta al Paleolític; aquí hi va haver les cultures neolítiques d’Hamangia i de Vinča, així com la cultura de Varna, de l’Eneolític (mil·lenni V aC). La cultura de Varna va inventar el treball i l’explotació de l’or; a la necròpolis de Varna s’hi ha trobat monedes, armes i joies, essent aquestes joies en or les més antigues del mon, trobades fins al moment, amb una antiguitat aproximada de més de 6.000 anys. Aquest jaciment es troba a la costa de la mar Negra.

Els tracis, un dels tres grups ancestrals primaris de búlgars moderns, van començar a aparèixer a la regió durant l’edat del ferro, però quan entren veritablement a la història és en el segle V aC, quan les diferents tribus que hi havia en l’actual territori búlgar, es van unir formant el regne traci dels Odrisis. Després de 9 anys de lluites, l’any 343 aC  Filip II de Macedònia va conquerir el país i el va sotmetre, fundant-hi diverses colònies i ciutats, com Philippopolis, actual Plovdiv.

Després d’anys de lluites sagnants, els romans van dominar la Tràcia, l’any 46 dC. Durant el regnat de l’emperador Claudi, el territori búlgar formava dues províncies romanes Tràcia i Mèsia.

Els romans van fortificar les ribes del Danubi i van organitzar les vies de comunicació. És l’època de la pau romana. Els habitants de l’antiga Tràcia obtenen la ciutadania romana.

A partir del segle III dC la tranquil·litat s’acaba, ja que hi ha invasions constants de pobles de les estepes d’Àsia Central; llegeixo que n’hi va haver 50 en dos segles.

L’any 330 l’emperador Constantí va transferir la capital de Roma a Bizanci, que passa a anomenar-se Constantinoble. Hi ha una llegenda que corre per Bulgària en que diu que l’emperador va estar dubtant entre Bizanci i Serdica per ubicar-hi la capital.

L’any 395 les províncies romanes de Tràcia i Mèsia  passen a formar part de l’imperi romà d’Orient; fins i tot hi aporten un parell d’emperadors: Marcià (450-457) i Justinià el Gran (527-565). Al segle IV les invasions continuen, amb els gots, els huns i els àvars. 

En el segle V comencen a fer aparició a la regió les primeres tribus eslaves.  En aquell moment ja no quedava pràcticament res dels tracis romanitzats ni de la seva civilització. A finals del segle V el territori de Bulgària es troba poblat per múltiples tribus; teòricament depèn de Constantinoble, però  a la pràctica, excepte en alguns moments puntuals, Bizanci no hi exerceix cap control.

En aquesta època, el cristianisme ja s’havia estès a la regió. Una petita comunitat gòtica a Nicòpolis del Danubi va produir el primer llibre en llengua germànica al segle IV, la Bíblia d’Úlfila. El primer monestir cristià el va establir en aquesta mateixa època, sant Atanasi, al centre de Bulgària.

A finals del segle V, al baix Danubi, o sigui al territori búlgar, s’hi estableix un nou poble, els búlgars, més o menys vassall d’un khanat turc. En un primer moment, aquestes tribus es dediquen a fer raids sagnants en el territori traci; la seva relació amb Bizanci era a vegades com a aliats i d’altres com a adversaris. 

L’any 632 el khan búlgar Kubrat, format a Constantinoble, uneix les tribus búlgares al nord de la mar Negre i del Danubi, formant un veritable estat. Però el territori era difícil de defensar i el seu successor, el khan Asparukh, va decidir canviar de lloc. L’any 679 creuava el Danubi i es va establir a zona entre el baix Danubi i els Balcans, establint la capital a Pliska. El seu germà, el khan Kuber, va fundar un altre estat en el territori de l’actual Macedònia.

Asparukh es va aliar amb els eslaus per lluitar contra els bizantins, en canvi el seu germà, Kuber va reconèixer la sobirania de Bizanci.

Un tractat de pau amb l’Imperi Romà d’Orient el 681 va marcar el començament del Primer Imperi Búlgar. Els búlgars es van barrejar gradualment amb la població local, i adoptaren un llenguatge comú a partir del dialecte eslau local.

Els governants successius van enfortir l’estat búlgar al llarg dels segles VIII i IX. Un dels que va expandir el territori va ser Krum, khan de Bulgària des del 802 fins a la seva mort, en el 814. Va ser aquest khan el que va introduir el primer codi legal escrit.

Borís I de Bulgària, que va regnar des del 852al 889, va ser el primer rei de Bulgària amb títol de tsar; va abolir el paganisme i l’any 864 instaurava el cristianisme ortodox com a religió oficial de l’estat; també es va adoptar l’alfabet ciríl·lic, desenvolupat a Preslav. Tot això va enfortir l’autoritat central i va ajudar a fusionar els eslaus i els búlgars en un únic poble.

La diversitat religiosa en un imperi tant extens era un obstacle per a la unificació. Els búlgars adoraven al déu Tangra, els eslaus eren politeistes , i el cristianisme s’anava estenent, gràcies a nombrosos predicadors. Amb l’objectiu de reforçar la cohesió del seu regne, Boris I va decidir, l’any 865, convertir-se al cristianisme i fer que aquesta fos la religió d’estat. L’any 870, el IV Concili de Constantinoble va reconèixer l’Església Ortodoxa Búlgara, autònoma, però sota la protecció del Patriarca de Constantinoble.

En aquest mapa tret de la wikipedia es pot veure l’extensió d’aquest Primer Imperi Búlgar, a finals del segle IX.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Primer_Imperi_B%C3%BAlgar#/media/Fitxer:Balkans850.png

El rei Boris va decidir retirar-se a la vida monàstica, l’any 889, i va dipositar la corona en mans del seu hereu Vladímir. La política de Vladimir era molt diferent a la del seu pare; entre d’altres coses volia reinstaurar el paganisme, perseguir als cristians i destruir els temples. Això va fer que el seu pare tornés del seu retir espiritual l’any 893, va prendre de nou el poder i va ordenar que Vladímir fos detingut i encegat. Boris va cedir el tron al seu fill tercer Simeó I, d’educació cristiana, i se’n va tornar al monestir.

Simeó I el Gran, va regnar del 893 al 927. La seva ambició d’ascendir al tron imperial romà d’Orient, el va conduir a embrancar-se en moltes guerres amb l’Imperi Romà d’Orient (894, 896, 913, 917, 923). Mai va aconseguir prendre Constantinoble, però l’any 925 es va atorgar el títol de basileu o tsar de tots els búlgars i també va declarar l’Arquebisbat autònom búlgar com a autocèfal i el va elevar a la categoria de Patriarcat.

Als Balcans, va estendre el poder de Bulgària sobre el sud de Macedònia, el sud d’Albània, i Sèrbia, que es van convertir en els seus vassalls, però el domini búlgar al nord del Danubi es va perdre probablement durant el seu regnat. Simeó es va casar dues vegades i va deixar quatre fills, dels quals el major del seu segon matrimoni, Pere I, és el que el va succeir.

Durant el regnat de Simeó, Bulgària va aconseguir el seu apogeu cultural, convertint-se en el centre literari i espiritual de l’Europa eslava. Simeó va continuar la política cultural del seu pare, Boris, per consolidar i disseminar la cultura eslava, atraient a acadèmics i escriptors. Va ser a l’escola literària de Preslav i a l’escola literària d’Ohrid, ambdues fundades per Boris, on es va concentrar la producció literària búlgara d’aquest període.

A finals del  segle IX i principis del segle X, va ser el període més productiu de la literatura medieval búlgara, i també el més antic. Havent passat els seus primers anys a Constantinoble, Simeó va introduir la cultura romana a la cort búlgara al mateix temps que aconseguia evitar l’assimilació cultural a través del poder militar i de l’autonomia religiosa.

Simeó va transformar la seva nova capital, Preslav, en un magnífic centre religiós i cultural. El propòsit no era ser tot just una fortalesa militar i la residència de l’emperador, sinó també una demostració de l’evolució búlgara.

Després de la mort de Simeó, Bulgària es va debilitar per les guerres amb magiars i petxenegs i la propagació de l’heretgia de Bogomil.

L’any 986, l’emperador bizantí Basili II va emprendre una campanya per conquerir Bulgària. Després d’una guerra que va durar diverses dècades, va infligir una derrota decisiva als búlgars el 1014 i va completar la campanya quatre anys més tard. L’any 1018, després de la mort del darrer tsar búlgar, Ivan Vladislav, la major part de la noblesa búlgara va optar per unir-se a l’Imperi Romà d’Orient. Bulgària va perdre la seva independència i va romandre sota Bizanci durant més d’un segle i mig. Amb la caiguda de l’estat, l’església búlgara va caure sota la dominació dels eclesiàstics bizantins, que van prendre el control de l’arquebisbat d’Ohrid.

Un cop conquerida Bulgària, Basili II va impedir les revoltes i el descontentament, conservà el control de la noblesa local i exonerà les terres recentment conquerides de l’obligació de pagar impostos en or, cosa que els permetia de pagar-los en espècie. També va permetre al patriarcat búlgar de retenir el seu estatus d’autocefàlia i totes les seves diòcesis, però el va reduir a un sol arquebisbat, el d’Ohrid.

Després de la mort de Basili II, hi va haver una sèrie de rebel·lions infructuoses contra el domini bizantí, i poc a poc va anar revifant el moviment d’alliberament nacional. Van ser dos germans, Pere i Ivan Assèn, dos nobles de Tàrnovo, els que van aprofitar la descomposició de l’Imperi Bizantí  per restaurar la independència i recuperar la major part dels territoris búlgars. Van fundar la dinastia Assèn, que va regnar a Bulgària des del 1186 al 1280, en el que s’anomena el Segon Imperi Búlgar.

Els dos germans van ser assassinats i els va succeir el seu germà Kaloján, que va regnar des de 1197 fins al 1207. Va instal·lar la capital a Tàrnovo. Va ser rei de tota Bulgària des del 1204 i va ser en aquesta data que va trencar amb l’Església ortodoxa unint-se a la catòlica.

Durant el regnat del tsar Ivan Assèn II (1218-1241) es va viure un darrer període d’esplendor. El territori de Bulgària compren Tràcia, Macedònia, Epir i Albània; s’estén entre la mar Negra, la mar Egea i la mar Adriàtica. En aquesta època hi va haver un important creixement econòmic i cultural.

A finals del segle XIV, les divisions de faccions entre els terratinents feudals i la propagació del bogomilisme havien fet que el Segon Imperi Búlgar es fragmentés en tres estats separats: el Tsarat de Vidin, el Tsarat de Tàrnovo i el Despotat de Dobrudja. Aquests estats residuals continuaren estant en freqüent conflicte amb els romans d’Orient, els hongaresos, els serbis, els venecians i els genovesos. A finals del segle XIV, els turcs otomans havien començat la conquesta de Bulgària i havien ocupat la majoria de les ciutats i fortaleses al sud de la serralada dels Balcans.

L’any 1364 els turcs otomans van conquerir Plovdiv i van forçar al tsar de Tsàrnovo a declarar-se vassall de del soldà. L’any 1388 els turcs capturaven Sofia. Malgrat l’aliança entre forces cristianes, Veliko Tàrnovo va caure en mans dels otomans l’any  1393.

La batalla de Nicòpolis (setembre de 1396), va ser un intent per part dels croats francesos, hongaresos i altres aliats europeus, de contenir l’amenaça dels turcs otomans que s’endinsaven cada cop més cap a l’oest d’Europa. A la població búlgara de Nicòpolis, és on hi va haver l’enfrontament que va acabar amb la derrota dels croats. Això va comportar el final dels estats cristians a la regió. 

Això va comportar la desaparició de Bulgària com a estat i la seva integració a l’Imperi Otomà, convertint-se en la província de Rumèlia.

La noblesa búlgara va ser posteriorment eliminada i els camperols van passar a ser serfs dels senyors otomans, mentre que gran part del clergat educat va fugir cap a altres estats.

Sota el règim otomà els cristians eren considerats una classe inferior (rayah); els búlgars estaven sotmesos a forts impostos, i la seva cultura va ser suprimida. Hi va haver una islamització parcial. Les autoritats otomanes van establir una comunitat administrativa religiosa anomenada Rum Millet, que governava tots els cristians ortodoxos, independentment de la seva ètnia. La majoria de la població autòctona va perdre gradualment la seva consciència nacional diferent, i s’identificà només per la seva fe. No obstant això, el clergat romanent en alguns monestirs aïllats va mantenir la seva identitat ètnica viva, fet que permeté la seva supervivència en zones rurals remotes, i en la militant comunitat catòlica del nord-oest del país.

Quan va començar el declivi de l’Imperi Otomà, l’Àustria dels Habsburg i Rússia van veure els cristians búlgars com a aliats potencials i van donar suport a diversos aixecaments contra els otomans.

La Il·lustració de l’Europa occidental al segle XVIII va influir en la iniciació d’un despertar nacional de Bulgària. Va restaurar la consciència nacional i va proporcionar una base ideològica per a la lluita d’alliberament, que donà lloc a la Revolta d’abril de 1876.

La Revolta d’abril va ser una insurrecció organitzada pels búlgars de l’Imperi Otomà entre abril i maig de 1876, durant la Gran crisi oriental després de l’inici de la revolta d’Herzegovina, i que va tenir com a resultat, indirectament, la independència de Bulgària en el 1878. A Bulgària ja hi havia hagut altres revoltes en contra del poder otomà, aquesta va ser la darrera, tot i que no es va donar en tot el territori i que no va triomfar.

Uns 30.000 búlgars van morir quan les autoritats otomanes van esclafar la rebel·lió. Les massacres van portar a les grans potències a prendre mesures. Van convocar la Conferència de Constantinoble, però els otomans van rebutjar les seves decisions. Això va permetre a l’Imperi Rus de buscar una solució militar sense arriscar-se a enfrontar-se a les altres grans potències, tal com havia passat en la Guerra de Crimea. L’any 1877, el tsar Alexandre II de Rússia va declarar la guerra als otomans i els va vèncer amb l’ajuda dels rebels búlgars (opaltxentsi), particularment durant la crucial batalla del pas de Xipka.

El soldà es va veure obligat a capitular i a signar, el 3 de març de 1878, el Tractat de Sant Stefano.  Aquest tractat incloïa una disposició per establir un principat búlgar autònom més o menys als territoris del Segon Imperi Búlgar. Les altres grans potències van rebutjar immediatament el tractat per por que un estat tan gran als Balcans pogués amenaçar els seus interessos. Sota la pressió anglesa, Alexandre II acceptà la reunió del congrés de Berlín, i el 13 de juliol se signava el nou tractat, que preveia un estat molt més petit; es dividia el territori en tres parts: al nord, el principat vassall dels turcs, Bulgària septentrional, que comprenia la Mèsia, el territori entre el Danubi i els Balcans, i la regió de Sofia; al sud, Tràcia esdevé Rumèlia oriental, amb capital Plodviv, serà una província turca amb un governador cristià nomenat pel soldà; Macedònia i la Tràcia d’Adrianòpolis segueix sent turca. Aquesta divisió deixava grans poblacions de búlgars ètnics fora del nou país.

https://es.wikipedia.org/wiki/Liberaci%C3%B3n_de_Bulgaria

El principat búlgar va guanyar una guerra contra Sèrbia, va incorporar el territori otomà semiautònom de Rumèlia Oriental el 1885, i es va proclamar estat independent el 5 d’octubre de 1908.

En els anys posteriors a la independència, Bulgària es va militaritzar cada cop més i se la coneixia sovint com “la Prússia balcànica”. Es va involucrar en tres conflictes consecutius entre 1912 i 1918, dues guerres dels Balcans i la Primera Guerra Mundial. Després d’una desastrosa derrota en la Segona Guerra dels Balcans, Bulgària es tornà a trobar lluitant al bàndol perdedor com a resultat de la seva aliança amb les potències centrals en la Primera Guerra Mundial. El país va capitular el 1918, la guerra va provocar pèrdues territorials significatives, un total de 87.500 soldats morts i més de 253.000 refugiats van immigrar a Bulgària des de 1912 fins a 1929 a causa dels efectes d’aquestes guerres, fet que afegí una tensió addicional sobre l’economia nacional ja en ruïnes.

A la web de l’Enciclopèdia Catalana he trobat aquest mapa que resumeix molt bé els canvis territorials que ha patit aquest territori al llarg del temps.

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/bulgaria

Llengua i alfabet

El búlgar és una llengua indoeuropea pertanyent a la branca de les llengües eslaves. Va ser la primera llengua eslava en la qual es va produir literatura, i en la seva forma primerenca va ser la llengua emprada per l’Església ortodoxa. És la llengua oficial de Bulgària des de 1908, i des de 2007 forma part de les llengües oficials de la Unió Europea. També és parlat per les comunitats històriques búlgares de Macedònia del Nord, Ucraïna, Moldàvia, Sèrbia, Romania, Hongria, Albània i Grècia.

La llengua búlgara ha anat evolucionant al llarg dels segles i els especialistes marquen diferents períodes evolutius.

El període prehistòric cobreix el temps entre la migració eslava als Balcans orientals (cap al segle VI dC) i la missió dels sants Ciril i Metodi a la Gran Moràvia, a l’any 860. Després parlaré una mica més d’ells.

La segona etapa evolutiva seria la de l’eslau eclesiàstic antic (segles IX a XI) o búlgar antic. Els sants Ciril i Metodi i els seus deixebles van utilitzar aquesta norma quan van traduir la Bíblia i altra literatura litúrgica del grec a l’eslau.

El búlgar mitjà (segles XII al XV), era la norma literària que va evolucionar a partir del  búlgar antic, després que es produïssin grans innovacions. Llengua de rica activitat literària, va servir com a llengua oficial d’administració del Segon Imperi Búlgar, Valàquia, Moldàvia (fins al segle XIX) i una llengua important a l’Imperi Otomà.

El búlgar modern data del segle XVI i va experimentar canvis generals de gramàtica i sintaxi als segles XVIII i XIX. La llengua búlgara escrita actual es va estandarditzar sobre la base de la llengua búlgara del segle XIX.

Ciril i Metodi eren dos germans, nascuts a Tessalònica, a l’actual Grècia. Ciril va néixer el 827 i Metodi el 815. Ciril era el més jove de set germans, i va néixer amb el nom de Constantí, però va assumir el nom de Ciril quan va es va fer monjo, poc abans de la seva mort. Metodi va néixer amb el nom de Miquel i a l’igual que el seu germà, va canviar el nom pel de Metodi en fer-se monjo. Ciril el filòsof, va morir a Roma, l’any 869, i Metodi de Tessalònica a Moràvia l’any 885.

Aquests dos germans van ser missioners i difusors del cristianisme entre els pobles eslaus de la Gran Moràvia i Pannònia.

Per ajudar-se en la tasca evangelitzadora van idear l’alfabet glagolític, el primer que va servir per a transcriure la llengua eslavònica, l’antic eslau. Després de la seva mort, els seus deixebles van continuar la seva missió als pobles eslaus. Els dos germans son venerats a l’Església Ortodoxa com a sants amb el títol d’iguals als apòstols. El 1880, el papa Lleó XIII va introduir la seva festivitat al calendari de l’Església catòlica.

Els alfabets glagolític i ciríl·lic són els alfabets eslaus més antics coneguts i van ser creats per aquests dos germans i els seus estudiants, per poder traduir els evangelis i els llibres litúrgics a les llengües eslaves.

L’alfabet glagolític primerenc es va utilitzar a la Gran Moràvia entre el 863 (l’arribada de Ciril i Metodi) i el 885 (l’expulsió dels seus estudiants) en documents i llibres governamentals i religiosos, i a la Gran Acadèmia de Moràvia fundada per Ciril. L’alfabet s’ha atribuït tradicionalment a Ciril; aquesta atribució ha estat confirmada explícitament per una carta papal del 880, en la que aprova l’ús de l’eslavó eclesiàstic antic, que diu que l’alfabet va ser “inventat per Constantí el filòsof”.

L’alfabet ciríl·lic inicial es va desenvolupar al Primer Imperi Búlgar, pels deixebles dels sants Ciril i Metodi, a l’Escola Literària Preslav a finals del segle IX. Posteriorment el van finalitzar i difondre els deixebles Climent i Naüm a les escoles d’Ocrida i Preslav del tsar Borís I de Bulgària; aquest alfabet era una simplificació de l’alfabet glagolític que s’assemblava més a l’alfabet grec.

Després de l’adopció del cristianisme el 865, part del clergat enviat des de l’Imperi Romà d’Orient, feia les cerimònies religioses a Bulgària en grec. Tement de la creixent influència romana d’Orient i el debilitament de l'estat, Borís va considerar convenient adoptar l’antiga llengua eslava, per tal de preservar la independència política i l’estabilitat de Bulgària; per això va establir dues escoles literàries (acadèmies), a Pliska i Ocrida, on s’ensenyava teologia en llengua eslava.

El búlgar va ser la primera llengua eslava certificada per escrit. Com que la unitat lingüística eslava va perdurar fins a l’antiguitat tardana, els manuscrits més antics es van referir inicialment a aquesta llengua com a llengua eslava. Al període búlgar mitjà aquest nom va ser substituït gradualment pel nom  de llengua búlgara. En alguns casos, aquest nom es va utilitzar no només pel que fa a la llengua búlgara mitjana contemporània del copista, sinó també al període del búlgar antic.

El viatge

Com he dit al començament aquest va ser un viatge curt, de 9 dies, per la part del sud-oest del país. En el mapa he marcat els llocs que vam visitar, fent un recorregut més o menys circular, amb inici i final a la capital, Sofia. 

He marcat amb un requadre els tres parcs nacionals que hi ha al país i que estan en les zones que vam visitar, També he marcat on es troba el massís muntanyós del Ròdope, que fa frontera de frontera entre Bulgària i Grècia.

Tadjikistan (2011)-24. Duixanbé, fortalesa d'Hissar

El darrer dia del viatge el vam aprofitar per anar a visitar una fortalesa prop de Duixanbé, la Fortalesa d’Hissar.

Hissar o Hissor, és una ciutat de que es troba al sud-oest  de Duixanbé, a uns 27 km. És capital del districte de Hissor a la regió de Subordinació Republicana (sota administració directe del govern central). La fortalesa d’Hissar es troba a uns 8 km al sud de la  ciutat actual, que és del període soviètic, i va obtenir l’estatus de ciutat l’any 1993.

La vall d’Hissar és la regió més fèrtil i poblada del país; és una vall ampla, d’uns 70 km de llarg i entre 2 i 18 km d’ample, per on passen els rius Kofarnihon, Qaratag i Shirkent. Aquesta zona va estar poblada ja a l’edat de pedra entre el quart i tercer mil·lenni aC. Més endavant va passar a formar part de la satrapia de Bactriana i després dels estats greco-bactrians i kuixan. Hi ha diverses troballes arqueològiques que confirmen aquests assentaments.

El complex fortificat ha experimentat diverses reconstruccions, renovacions i ampliacions. Els documents històrics indiquen que cap a l’any 1000 aC aquí ja hi havia un fort; altres registres indiquen que el fort es va construir a l’època en què Cir el Gran va fundar el primer Imperi Persa (cap al 550 aC).

La fortalesa d’Hissar es troba sobre un turó estratègic, amb vistes a la vall entre dues serralades. El fort ha estat un lloc d’habitatge des de l’edat de pedra, passant lentament per les mans de diverses dinasties i governants. Consta que precisament per la seva bona ubicació, ha estat destruïda 21 cops. Alguns dels seus conqueridors van ser: Cir el Gran,  Alexandre Magne, els àrabs, Gengis Kan, Tamerlà i l’exèrcit roig.

A l’Edat Mitjana, Hissar ja era famosa al Pròxim Orient per la seva producció artesanal i per un important mercat.

Com passa amb molts assentaments de la regió, Hissar era vital perquè controlava una cruïlla crítica a la Ruta de la Seda, convertint-se en un punt de parada important. La fortalesa es va construir per protegir la població local i les caravanes comercials de les ràtzies dels nòmades.

Originalment, Hissar era la capital del khanat independent del mateix nom, fins que l’Emirat de Bukharà la va conquerir. Llavors es va convertir en la residència d’hivern del governador de l’est de Bukharà, que controlava el territori fins a la frontera xinesa. La província oriental de Bukharà s’estenia pràcticament fins a la frontera actual amb la Xina. Aquesta ciutat reial era una de les 28 possessions de l’emirat de Bukharà.

Aquest lloc va ser arrasat innombrables vegades per tots els conqueridors històrics dignes del seu nom, incloent-hi Cir, Alexandre, els àrabs, Gengis, Timur i finalment l’Exèrcit Roig, així que queden poques coses de l’antiga Hissar.

A finals del segle XIX i principis del XX, el complex de Hissar constava de dues madrasses, més d’una dotzena de mesquites, quatre portes de la ciutat i un mercat central. Tot això es va mantenir així fins al setge que va fer l’exercit roig, i que va acabar conquerint la ciutat en el 1924.

Aquesta fortalesa era la residència del governador de l’Emir Ibrahim Bey fins a l’any 1924, quan va ser derrotat per l’exèrcit roig. Llavors es va anar deteriorant fins acabar en ruïnes; part de les pedres van desaparèixer ja que les agafaven els agricultors locals.

En la dècada de 1980, historiadors i arqueòlegs van començar a interessar-se per aquesta fortalesa  i més tard s’ha restaurat, tot i que llegeixo que no està clar que la forma actual s’assembli realment a l’original. Em sembla que en 2011 no estava restaurada, o no tant com ara.

De la fortalesa original es conserva poca cosa, la major part del que es veu són les construccions que es van realitzar entre el segles XVI i XIX.

A principis del segle XX, Hissar es trobava en un estat de decadència severa. Al lloc de l’antic poble, actualment es conserven monuments arqueològics i arquitectònics de diferents èpoques, ocupant una superfície d’unes 86 hectàrees.

El complex arquitectònic original es va formar al voltant de la fortalesa d’Hissar, on es trobava el palau del governador general de l’Est de Bukharà, un dels aristòcrates més influents de l’emirat de Bukharà. S’han conservat les portes de maó cuit, amb dues torres cilíndriques connectades per un arc, de l’anell exterior de la fortalesa. La porta original era del segle XVI.

Hi havia unes terrasses esglaonades que conduïen fins a les portes. Les portes de la fortalesa d’Hissar són similars a les portes de Bukharà dels segles XVIII i XIX, tant pel seu aspecte com per les característiques de construcció.

Els edificis millor conservats són l’antiga madrassa (segles XVI) (madrassah-i kuhna), un edifici en forma de cúpula amb un ampli pati i hujra (cel·les) a l’interior, un edifici de biblioteca i una nova madrassa (madrassah-i nav) del segle XVIII, que només té dos pisos a la part frontal esquerra. Totes les estructures s’assemblen a complexos de Bukharà i Samarcanda. A principis del segle XX, la madrassa-i kuhna (l’antiga) tenia entre 100 i 150 estudiants. Les classes a la madrassa van acabar el 1921.

L’antiga madrassa actualment és el museu d’història. La nova Madrassa va acollir un centre d’educació islàmica fins al 1921.

Al sud de l’antiga madrassa hi ha el mausoleu Mahdumi Azam dels segles XVI-XVII. Mahdumi Azam no és el nom d’una persona sinó que significa “Gran Mestre”. A l’Àsia Central hi ha diversos complexos amb aquest nom. Els investigadors encara no han identificat qui stà enterrat aquí.

Hi ha un altre monument local remarcable, la mesquita de Sangin (Pedra) dels segles XII-XVI. En un altre lloc trobo que és del segle VII. La mesquita va rebre aquest nom pel fet que la meitat inferior de les seves muralles estava construïda en pedra. La característica única d’aquesta estructura és la presència de quatre cambres ressonants sota els marcs de la cúpula en forma de gerres ceràmiques sense fons incrustades a la massa de maó. Les cambres de ressonància estaven destinades a millorar les característiques acústiques de l’interior de les mesquites, on es feien sermons i pregàries.

La Mesquita Chashmai Mokhiyon  es va construir en el segle VIII, i s’ha restaurat mantenint la forma original. Les dues verandes i el minaret són afegits del segle XV.

Una altra de les construccions dins del complex és el caravanserrall Khishtin (“construït amb maons”), del 1808. A primera vista, aquesta construcció no destaca per res especialment interessant. Tanmateix, és un objecte destacable principalment per la gran quantitat d’esforç que la gent ha dedicat a la seva restauració. Al principi, aquest caravanserrall dels segles XVII-XVIII era només ruïnes inacabades, amb fonaments i murs de maó cuit de no més d’un metre d’alçada. Els restauradors només tenien una foto de 1913 on es veia la seva forma original. Després d’un estudi detallat de la foto i altres documents que descrivien estructures similars, els especialistes van començar la restauració, i és el que es pot veure ara. El caravanserrall tenia habitacions amb calefacció, cosa poc habitual en aquella època.

Hi havia també la plaça del mercat, el Registan, davant de la fortalesa. Actualment és un lloc molt animat, amb diverses activitats, com ara casament, especialment en cap de setmana. 

El Mausoleu de Makhdumi Azam és del segle XVI; aquest mausoleu, construït sobre la tomba de Khodzhi Muhammed Khaivoki, es va mantenir relativament intacte.

Hi ha diverses llegendes popularsque es refereixen a la fortalesa de Hissar. Es diu que Rustam i Afrosiyab, els reconeguts herois del llibre dels reis, Xahnamé, de Firdausi, es van enfrontar aquí. Segons la llegenda, la fortalesa la va construir Afrosiyab per protegir-se de Rustam.

Una altra llegenda diu que el califa Just Ali va arribar a aquesta zona amb el seu cavall Dul-dul per predicar l’islam i es va aturar a la muntanya que avui es diu Poi Dul-dul (cama de Dul-dul), situada a l’oest de Hissar. Va baixar una corda des de la muntanya fins a la fortalesa i, com un acròbata que camina per la corda fluixa, es va colar dins la fortalesa, però allà va ser reconegut i empresonat. Per escapar de la captivitat, Ali va invocar el seu cavall, que li va portar l’espasa de Zulfiqor. Amb aquesta espasa va derrotar els seus enemics, inclòs el mag malvat que controlava la fortalesa en aquell moment.

Prop de la fortalesa creixen dos arbres enormes, d’uns 500-700 anys. 

Em sembla que actualment totes les habitacions de l’antiga madrassa i del caravanserrall són botigues de records, com passa a Bukharà.