Continuem cap al sud, a uns 30 km al sud de Plòvdiv hi ha el
monestir de Bàtxkovo; a les pagines web en angles o castellà apareix escrit com
Bachkovo, però a la wikipèdia en català he vist que ho escriuen com Bàtxkovo.
He optat per agafar aquesta versió.
Aquest és el segon monestir més important del país, tant per
les seves dimensions com per l’antiguitat, i potser el més important en quant a
la preservació del culte, espiritualitat i tradicions ortodoxes. Sabent tot
això va ser frustrant que no deixessin fer fotografies. És curiós perquè he
trobat moltes fotografies per internet, no sé si ara deixen fer-ne o bé és gent
que es van saltar la prohibició.
El monestir de la Dormició de la Mare de Déu de Bàtxkovo,
antigament anomenat monestir Petritsoni o Monestir de la Mare de Déu
Petritzonitissa, és un important monestir ortodox oriental al sud de Bulgària.
Es troba a la riba dreta del riu Chepelare, a 189 km de Sofia i a 10 km al sud
de la fortalesa d’Assenovgrad, i està directament subordinat al Sant Sínode de
l’Església Ortodoxa Búlgara.
Aquest monestir combina les cultures bizantina, georgiana i
búlgara, unides per una fe comuna.
El monestir de Bàtxkovo el va fundar el polític i comandant
militar de l’Imperi Romà d’Orient, Grigorii Bakuriani o Gregori Pacurià, l’any
1083, sota el regnat de l’emperador bizantí Aleix I Comnè. Bakuriani era amic
de l’emperador i el governant d’aquesta regió. El seu germà, Abàs, també
cofundador, va proporcionar un suport financer significatiu però va morir abans
de veure acabada la construcció.
Hi havia uns 50 monjos i l’abat al càrrec del monestir; aquesta
era una xifra significativa, ja que només hi havia dues institucions més a
Bizanci tenien més monjos. El primer abat del monestir va ser Grigorii Vanski i
els primers monjos provenien de les regions orientals de Bizanci, d’origen
georgià o armeni, com els fundadors.
Els fundadors, Gregori i Abàs, van quedar orfes a una edat
primerenca i van aconseguir triomfar a la vida gràcies al fidel servei als
emperadors bizantins, perseverança i disciplina.
Segons el capítol 24 dels Estatuts del monestir, no s’hi
permetia cap deixeble d’origen grec, ja que aquests havien de ser principalment
georgians.
Gregori va aconseguir un decret reial especial que atorgava al
monestir la completa independència de qualsevol altra institució ortodoxa,
especialment del bisbe metropolità de Plòvdiv i també del pagament d’impostos.
El decret va ser signat pel patriarca de Jerusalem. Gregri va cedir al monestir
diverses propietats de la zona. Es van construir tres fondes-claustre per als
pelegrins; només s’ha conservat l’església d’una d’elles. El monestir també
rebia animals domèstics, hi havia uns 110 cavalls.
Per a finalitats litúrgiques es proporcionaven llibres
litúrgics, juntament amb icones, vestimentes ricament decorades, plats
d’església i altres. Es van redactar setanta decrets imperials per establir
l’estatus del monestir i la propietat dels béns. El nom inicial havia estat
Petricionski (pel lloc on va ser construït), i més endavant durant l’edat
mitjana es va convertir en Bàtxkovski.
Es va establir una societat acadèmica que va atreure algunes de
les ments més destacades de l’època, com Joan Petrich, que va traduir textos al
georgià i va escriure molts assaigs contra l’heretgia. Va morir a Gelati,
Geòrgia, després d’haver passat trenta anys al monestir.
Gregori va morir en una batalla tres anys després que el
monestir obrís portes, el seu cos no es va trobar, en canvi els ossos del seu
germà Abàs estan a l’ossari.
El monestir de Batxkovo va aconseguir mantenir el seu estatus
independent fins al 1363. Els reis búlgars van elogiar el lloc i van fer moltes
donacions; a la primera meitat del segle XIV, el tsar Ivan Alexandre en va fer
algunes de molt significatives i més tard va ser reconegut com a cofundador; hi
ha una imatge seva als arcs del nàrtex de l’ossari.
En temps de les croades, els soldats visitaven el monestir i el
trobaven en un bell estat: pedres emblanquinades, moltes icones, adornades amb
or i plata, propietats ben conservades. Durant la Tercera Croada, l’abat va
rebre l’ordre d’anar a una reunió amb Friedrich Barbarosa, emperador de
l’Imperi Romà, que va mostrar una gran cortesia i va enviar una donació per al
monestir.
Després de la conquesta dels Balcans pels turcs otomans el
1393, la vida al monestir es va tornar més dura. Es van introduir impostos i es
van perdre alguns dels antics privilegis. Durant el segle XVI, el soldà Solimà
I va rebaixar una mica la pressió fiscal i això va permetre al monestir reunir
fons i poder-lo renovar.
El 1393, la capital búlgara de Tàrnovo va quedar sota domini
otomà i el fundador de l’Escola Literària de Tàrnovo i últim Patriarca de
l’Església Ortodoxa Búlgara medieval, el patriarca Eutimi, va viure exiliat en
aquest monestir, on va treballar a la seva escola; sembla que molts monjos van
adoptar els seus costums.
A la primera meitat del segle XV, Constantine Kostenechki, un
destacat llibreter búlgar, va visitar el monestir buscant el patriarca Eutimi,
desitjant la seva tutela, però ja havia mort; va trobar al seu deixeble
Andronik. Malauradament, a causa d’errors històrics, no ha sobreviscut gaire
obra religiosa i literària.
Tot i que el monestir va sobreviure a les primeres onades
d’invasions turques a terres búlgares, després va ser saquejat i destruït, però
restaurat cap a finals del segle XV. El refectori va ser reconstruït l’any
1601, les pintures murals que hi ha són d’un pintor anònim, però tenen un valor
artístic significatiu. L’església de Maria, que encara es conserva es va acabar
en el 1604.
A principis del segle XVII, el monestir de Bachkovo i les
construccions del voltant van ser restaurades i/ o reconstruïdes.
Durant el segle XVII, el monestir va perdre completament la
seva independència i passà a formar part del Patriarcat de Constantinoble. Va
nomenar abats, majoritàriament d’origen grec, i en general la presència grega
va augmentar. Els segles XVIII i XIX van estar marcats per la lluita per la
superioritat, entre grecs i búlgars.
Això també passava em sembla a Plòvdiv.
Els monjos van donar un gran suport a l’establiment de la
primera escola búlgara a Plòvdiv. Cap a la primera meitat del segle XIX, es va
afegir un segon pati al monestir, ja que el nombre de pelegrins anava en
augment. L’any 1836 s’hi va construir una església, la de Sant Nicolau, més
tard pintada per Zahari Zograf.
A finals de segle, amb la lluita per aconseguir l’Església
búlgara independent, alguns dels monjos grecs van abandonar el monestir i també
van amagar les còpies més antigues de l’ordenança del monestir. Actualment, es
troben a l’illa grega de Qios, a la biblioteca de Korais. També es van endur
alguns llibres i objectes de valor. Però amb l’establiment de l’Exarcat Búlgar
el 1894, el monestir va passar de forma permanentment a quedar sota la
jurisdicció de la Nova Església Búlgara.
Actualment, el monestir forma part del Patriarcat Búlgar i és
un lloc on es troben les restes de dos abats de l’Església Ortodoxa Búlgara:
l’exarca Stefan i el patriarca Kiril.
Tot i que els georgians van perdre el domini sobre el monestir
en el segle XIII, les seves tradicions es van conservar fins a principis del
segle XIV.
En aquest monestir hi ha enterrats el patriarca Eutimi
(1330–1404) i el patriarca Ciril (1953–1971), em sembla aquest darrer va evitar
la deportació dels jues de Bulgària.
L’única part que ha sobreviscut de l’estructura original del
monestir és l’ossari, que té un disseny arquitectònic específic i frescos
antics, i es troba a 300 m del complex monàstic contemporani. Des del punt de
vista arquitectònic, el pla de l’ossari no segueix l’estil local sinó recorda
més les estructures funeràries siriano-palestines, amb dues plantes de disseny
idèntic. Cada planta té un nàrtex, una sola nau i un absis. La planta baixa
està destinada a una cripta i disposa de 14 nínxols funeraris. Sembla que
l’ossari original estava dissenyat per allotjar catorze cadàvers específics
sota el paviment del terra. Aquest tipus d’ossari no es troba enlloc més al
món. L’absis de la planta superior, l’església pròpiament dita (coneguda com
l’Església de la Santíssima Trinitat), és semicircular a l’interior i
pentagonal a l’exterior amb 3 obertures que deixen entrar una mica de llum
natural a l’altar.
L’ossari és interessant pels mètodes de construcció. Representa
una barreja de tradicions constructives georgianes i bizantines. La façana està
diversificada amb 8 nínxols cecs i una successió de capes de maó i pedra,
unides amb morter. L’avantcambra està separada de l’església per parets
gruixudes i portes de fusta massís, pintades amb la Creu Georgiana que
representa la forta influència dels georgians en la construcció i gestió
d’aquest monestir als segles XI i XII. Sobre l’arc de la porta hi ha el mural de
la Mare de Déu amb el Nen.
La Catedral de la Mare de Déu, del 1604, és el lloc on es
conserva una valuosa icona de la Mare de Déu Eleusa, del 1310, portada de
Geòrgia. Segons la llegenda, la icona és una obra miraculosa que atrau molts
pelegrins. Aquesta església es va construir al lloc de l’església més antiga
del monestir, destruïda pels turcs. L’edifici ha sobreviscut en la seva
estructura original: una basílica de tres naus laterals, en forma de creu, amb
cúpula i tres absis pentagonals. Una creu daurada de plata que s’eleva de la
cúpula porta la inscripció “Guanya sempre!”» en georgià. Els murals de
l’espaiós nàrtex es van pintar el 1643 i representen retrats a mida real de
Georgi i el seu fill Constantí, que eren notables d’alt rang a Istanbul i
donants de l’església. Els frescos de la nau van ser pintats molt més tard, el
1850, per Joan Mosch (mestre Mosko). Les dues icones centrals de l’iconòstasi
són del 1793, i representen a la Verge i Jesucrist. La fusteria de l’església
(iconòstasi, tron episcopal i similars, data del segle XVIII.
Una altra església medieval del monestir és l’Església dels
Arcàngels, que probablement data del segle XII, el nàrtex obert i voltat de la
qual va ser pintat per Zahari Zograf, l’any 1841. L’interior de l’església va
ser pintat per l’artista Joan Mosch el 1846.
Al pati hi ha un arbre, crec que és un ginjoler, que es va dur
de Geòrgia fa més de dos segles. Al monestir preparen un licor, un destil·lat,
a partir del seu fruit.
La paret exterior del refectori té un mural que representa la
historia del monestir. Hi havia una inscripció en que deia que es va acabar en
època de l’abat Cyril, el 22 de juliol de 1846. Es va cremar en el 1902.
