Salento és una població molt agradable i cuidada, però també molt turística. Com ja vaig comentar, és el punt de sortida per visitar la vall de Cocora.
Segons consta a les cròniques Simón Bolívar va passar per aquestes terres l’any 1830, però no va ser fins al 1842 que es va fundar una població a la vall de Boquía. Aquesta ubicació presentava problemes ja que s’inundava tot sovint per les crescudes del riu quíndio. Així que la població va decidir canviar de lloc.
Aquí s’hi havia construït una presó on hi tancaven els presos provinents de diferents zones del país.
En el 1865 és quan es va traslladar el poble cap a un lloc anomenat Barcinales. Aquest era el nom d’un arbre de la regió. És el que ara forma part de la plaça i el centre de la ciutat. Amb el nou emplaçament canvien també el nom i es converteix en Villa nueva de Salento. Van escollir el nom de Salento en record de la ciutat homònima cretenca, que era molt pròspera.
L’església que es va construir inicialment va haver-se de reconstruir diversos cops degut als terratrèmols. També les cases s’han hagut d’anar refent. La ciutat també va quedar molt afectada pel terratrèmol del 1999.
És una vil·la de casetes baixes, amb les façanes pintades de blancs o color pastel i marcs de finestres i portes també en color. Plantes i flors adornen els balcons. És molt agradable per passejar tot i l’excés de turisme. Hi ha un carrer que està tot dedicat al turisme: restaurants, cases d’hostes, botigues d’artesania... pel meu gust una mica excessiu.
Al fons del carrer turístic hi ha una escalinata, que és un viacrucis, que porta fins al mirador de la creu. S’han de pujar uns 250 graons que tenen acabats de rajola decorada. Fa bonic. I per pujar cal prendre-s’ho amb calma, però vallapena l’esforç.
Des de dalt la vista és molt bonica. Es veuen les muntanyes del voltant molt verdes, la vall de cocora, però jo esperava veure muntanyes nevades... i res de res. També es té una bona vista sobre el poble.
El que em va sorprendre una mica és el que anomenen el mirador. L’escalinata està molt cuidada, i a dalt trobes algun venedor d’artesania i potser de refrescos, no ho recordo. Però és un espai que no està massa cuidat; em sembla que no hi havia ni tan sols un banc.
Després encara una última volta per la plaça i el centre abans de marxar cap a Calarcá. Hi havia paradetes d’artesania i estaven muntant taules de bars i restaurants ambulants.
El jardí botànic es va crear en el 1979 amb tres objectius ben definits: conservació ecològica, investigació científica i educació mediambiental.
S’alimenten preferentment del nèctar que extreuen de les flors. Això contribueix a la pol·linització. Hi ha molta varietat de colibrís i tenen el bec adaptat a la planta que pol·linitzen.
Com que el nèctar és ric en sucres els hi aporta molta energia, que és la que necessiten pel seu tipus de vol amb un gran moviment d’ales. Se senten especialment atrets per les flors de color vermell o taronja.
Hi ha uns miradors des d’on es poden observar les aus que s’apropen als abeuradors però no vam tenir sort.
Ens explicaven que les FARC van tenir quatre etapes. En el primer període el que volien era ajudar a la gent; alguns havien estat a Cuba, tenien una filosofia comunista i també tenien algun suport de la unió soviètica. Van obrir escoles i hospitals en llocs on el govern no havia fet res per la població.
Si no fugies i et negaves a pagar, segrestaven a la teva família. Ens expliquen d’un cas en que van segrestar l’home i dos fills. Van demanar el rescat. La família va trigar uns mesos a tenir la quantitat demanada. Van entregar els diners, però no van alliberar als hostatges. Van anar donant llargues. Mesos més tard van trobar els cossos i l’autòpsia va determinar que els havien matat poc després del segrest, molt abans de que paguessin.
Quan van veure que amb l’extorsió no treien prou diners és quan van dedicar-se als segrestos i la “pesca”. I quan amb això tampoc en tenien prou van entrar en el mon del narcotràfic.
Aquests fills es van malcriar. Els hi enviaven més diners del que aquí es guanyava, amb el que es van malacostumar a tenir diners. Quan hi va haver la crisi econòmica a Espanya, els que havien vingut cap aquí no van poder seguir enviant diners als fills, o no al mateix ritme. M’expliquen que en la zona de Pereira, en l’eix cafeter, moltes noies van començar a prostituir-se per tal de seguir mantenint el ritme de vida al que s’havien acostumat.
Diuen que mig en broma es parla de Pereira i Cali, i un altre lloc que no recordo, com del “silicon valley” de Colòmbia, ja que hi ha moltes noies que s’implanten silicona i es fan cirurgia estètica. En els anys de control dels narcotraficants, les famílies d’estrats baixos, 1 i 2, recollien diners per quan la filla fes quinze anys. Llavors l’hi pagaven la cirurgia estètica per tal de que algun ric es fixés en ella i pogués tenir una vida acomodada.
Ens expliquen que els joves colombians no consumeixen droga. Tenen massa present totes les desgracies que ha portat.