27 de març 2025

Pakistan-15. Ciutat emmurallada de Lahore: el fort

Tenim sort i ens autoritzen també a entrar al fort, i a l’igual que a la mesquita, entrem per una porta lateral. Quan nosaltres arribem surt un grup de coreans.

Al fort hi ha forces ràngers controlant. Hi ha un grup de noies que també visiten el fort, són d’una escola militar; no deixen que els dos grups coincidim en el mateix espai, fins que elles no surten d’una sala no podem entrar-hi nosaltres; minimitzen el contacte.

Fins que no he vist el plànol del fort no m’he fet a la idea de la ubicació de la mesquita (a l’esquerra) respecte del fort; ara també me n’he adonat de que la construcció de color clar i diferent a la resta, que es veia al fons, era la porta d’entrada al recinte del fort.

El fort de Lahore, o ciutadella de Shahi Qila, està situat a l’extrem nord-occidental de la ciutat fortificada, al costat del recinte emmurallat.

Se sap que al segle XI ja existia un fort construït amb argila. L’any 1241 va ser destruït pels mongols i en el 1267 el soldà de Delhi, Ghiyath al-Din Balban, va fer construir una nova fortalesa en el mateix lloc. Va ser destruït altre cop per l’exèrcit de Tamerlà, en el 1398,  i reconstruït en el 1421.

El fort que es veu actualment correspon, en gran part, a la construcció feta durant el regnat de l’emperador mogol Akbar el Gran, a finals del segle XVI. Era l’any 1566 quan Akbar va reconstruir el fort per poder controlar des d’aquí la frontera nord-oest del seu regne; probablement també el va ampliar cap al riu Ravi que en aquella època, i fins al 1849, passava pel costat de la muralla nord. En el nou fort hi va incorporar elements arquitectònics perses i el va convertir en un símbol del poder mogol. La ubicació estratègica, prop del riu Ravi, el va convertir en un important centre militar i administratiu.

Al llarg del segle XVII, els emperadors mogols Jahangir, Xa Jahan i Aurangzeb van fer noves ampliacions i modificacions. Xa Jahan va introduir el marbre com a element bàsic per les edificacions, amb dissenys florals, i Aurangzeb va fer construir la porta d’Alamgiri, flaquejada per dues torres semi-circulars.

Amb el declivi de l’Imperi Mogol el fort va quedar sota el control de l’Imperi Sikh, a principis del segle XIX. El maharajà fundador de l’Imperi sikh, Ranjit Singh, va convertir el fort en la seva residència i hi va fer modificacions. Va fer construir la fortificació exterior del costat nord i va fer construir un palau d’estil sikh, conegut com el Haveli de Kharak Singh. En aquesta època el fort seguia tenint un important paper militar i polític.

Durant el període britànic, entre el 1846 i el 1927, es va emprar amb finalitats militars, i tot i que es van fer alguns canvis, a nivell estructural no van ser massa significatius. L’any 1927, després de la demolició parcial del mur sud, els britànics van cedir el fort al Departament d’Arqueologia. I després de la independència es va començar la seva restauració, tot i que queda encara molta feina per fer.

En el fort es poden veure diferents estils arquitectònics, ja que s’hi ha anat fent reformes i ampliacions al llarg del temps. Alguns dels llocs més destacats són:

La porta Alamgiri, que va fer construir Aurangzeb, és un exemple de l’arquitectura militar mogol, dissenyada per resistir setges i també per impressionar als visitants.

El Sheesh Mahal, o palau dels miralls, el va fer construir Xa Jahan; està considerat un dels millors exemples de l’art decoratiu mogol.

El pavelló Naulakha és també una contribució de Xa Jahan; destaca pel disseny elegant i la utilització de pedres precioses en la decoració.

El Mur de les Pintures, és una paret decorada amb frescos, que va fer afegir Jahangir. Hi ha també treball amb rajoles que representen escenes de la vida quotidiana en aquella època.

El fort estava dividit en dues parts: la part dedicada a l’administració i la zona residencial.

Em sembla que és per aquí, el que es veu en aquesta fotografia, que hi ha el Hathi Paer, o escala dels elefants. Correspon a l’entrada privada a la zona residencial i permetia a la reialesa pujar fins a la porta del fort sense necessitat de baixar de l’elefant. És una escalinata ampla i amb graus molt baixets per facilitar que els elefants poguessin pujar.

Em sembla que també era per aquí que passaven els elefants carregats de mercaderies precioses com joies i seda.

En una de les cantonades del fort hi ha un pati amb diferents construccions, una d’elles és el palau dels miralls.

Arribem al jardí de les dones, el Paien Bagh, i al bany reial, Shahi Hammam.

Hi ha una sala que anomenen la galeria mogol, ubicada en el que eren les habitacions de l’emperador mogol Jahangir, que va governar des del 1605 al 1627. 

Hi ha tres sales: la central per on s’entra, i dues més, una a cada banda d’aquesta. S’exposen objectes antics, pintures, miniatures, monedes, manuscrits escrits en persa i en àrab, i llibres escrits pels historiadors de la cort. 

El què atrau més l’atenció és la maqueta que hi ha davant de la porta d’entrada. És una reproducció del Taj Mahal feta en ivori. L’any 1842 va entrar a formar part de la col·lecció del museu Fitzwilliam a Cambridge; l’any 1924 va passar al museu londinenc Victoria and Albert, i l’any 1950 es va oferir com a regal al govern de Pakistan.

Hi havia molt poca llum pel que no vaig poder fer fotografies de  les miniatures i altres coses exposades.

En alguns llocs del recinte trobem homes vestits d’època, que volen que els hi fem fotografies pagant. Normalment deuen tenir èxit, però avui que no hi ha pràcticament ningú estan una mica frustrats.

Seguim en les dependències privades, en el quadrangle de l’emperador Jahangir. Aquest espai el va començar a construir Akbar, el pare de Jahangir, i es va acabar en època del fill, per això du el seu nom.



















23 de març 2025

Pakistan-14. Ciutat emmurallada de Lahore: mesquita de Badshahi

Finalment ens donen permís per entrar a visitar la mesquita de Badshahi que es troba dins de la ciutat emmurallada, davant d’una de les portes, la porta d’Alamgiri.

La mesquita de Badshahi, que vol dir mesquita imperial, la va fer construir el sisè emperador mogol, Aurangzeb; les obres es van fer entre el 1671 i 1673, i en aquella època era la tercera mesquita més gran del mon. Actualment és la segona mesquita més gran del Pakistan i la cinquena més gran del món. En el pati hi caben unes 100.000 persones i a l’interior de la mesquita unes 10.000.

El sisè emperador mogol, Aurangzeb, a diferència dels emperadors anteriors, no va ser un gran mecenes de l’art i l’arquitectura, ja que durant bona part del seu regnat es va centrar, en les conquestes militars per engrandir l’imperi. Va fer construir aquesta mesquita per commemorar les seves campanyes militars al sud de l’Índia.

Per donar major rellevància a la mesquita es va construir just davant del fort de Lahore i la seva porta d’Alamgiri; la mesquita i la porta es van construir alhora.

Al juliol del 1799 l’exèrcit sikh de Ranjit Singh es va fer amb el control de la ciutat de Lahore; després va fer servir l’ampli pati com a estable pels  cavalls de l’exèrcit i les 80 “hujras” (petites habitacions d’estudi que envolten el pati) com estances per als soldats i com a magatzems.

L’any 1818, va fer construir un edifici en marbre, el Hazuri Bagh, davant de la mesquita, conegut com a Hazuri Bagh Baradari, que va utilitzar com a sala d’audiències.

Es pensa que les lloses de marbre que es van fer servir podrien provenir d’altres monuments de Lahore, que haurien saquejat els sikhs.

El 1839, després de la seva mort, el seu fill i successor, Kharak Singh, va començar la construcció d’un samadhi (em sembla que és un mausoleu) en la seva memòria, al costat de la mesquita. Només va governar uns mesos, ja que va ser destronat i empresonat, morint en el 1840. 

Porta Alamgiri
Durant la Primera Guerra Anglo-Sikh, l’any 1841, un altre fill de Ranjit Singh, Sher Singh, va utilitzar els grans minarets de la mesquita per col·locar-hi uns canons lleugers que es van utilitzar per bombardejar els partidaris de Chand Kaur (la vídua de Kharak Singh) que s’havien refugiat al fort assetjat de Lahore. En un d’aquests bombardejos, el Diwan-e-Aam (Sala d’Audiències Públiques) del fort va quedar destruït, i reconstruït en època britànica.

En aquesta època també es va emmagatzemar pólvora en un túnel que connectava aquesta mesquita de Badshahi amb el fort de Lahore.

L’any 1849 els britànics van prendre el control de la ciutat als sikh; durant el Raj Britànic la mesquita i el fort van continuar tenint us militar.

Després de la rebel·lió índia del 1857, els britànics van enderrocar les 80 cel·les que hi havia al voltant del pati, per evitar que s’hi poguessin realitzar activitats anti-britàniques. Les cel·les es van substituir per unes arcades, formant uns porxos.

A causa del creixent ressentiment musulmà contra l’ús de la mesquita com a guarnició militar, els britànics van establir la figura de l’Autoritat de la Mesquita de Badshahi, l’any 1852, per supervisar la restauració i que pogués tornar a ser un lloc de culte. Es va començar a fer alguna restauració puntual i es va retornar oficialment l’edifici a la comunitat musulmana.

A l’abril del 1919, després de la massacre d’Amritsar, una multitud de sikhs, hindús i musulmans, entre 25.000 i 35.000 persones, es va reunir al pati de la mesquita en senyal de protesta. En l’acte es va llegir un discurs de Gandhi.

En una protesta que s’estava fent a Amritsar, en contra del govern britànic, la policia va disparar morint 379 persones i hi va haver 1200 ferits.

La restauració més significativa es va fer a partir del 1939, quan Sikandar Hayat Khan (polític del Panjab ) va començar a recaptar fons per dur-ho a terme. En reconeixement a la tasca feta per la renovació de la mesquita Khan està enterrat al costat, al Hazuri Bagh.

Les obres de restauració iniciades el 1939 van continuar després de la independència del Pakistan i es van completar el 1960.

Com que no estava oberta al públic no vam entrar per la porta principal. Vam trobar-hi algunes persones, però molt poca gent havia aconseguit permís per entrar. 

 


 



Pakistan-13. Lahore: Minar-e-Pakistan

Avui ens dediquem a la ciutat. Comencem anant a la ciutat antiga, la ciutat emmurallada.  

La ciutat es va establir al voltant de l’any 1000, a la part occidental de la ciutat emmurallada, que es va fortificar amb un mur de fang durant l’època medieval. Des de finals de l’època medieval ha estat el principal centre cultural de la regió del Panjab.

La importància de la ciutat emmurallada va anaren augment quan va ser la capital mogol, que és quan es va construir el fort. En aquesta mateixa època es van reforçar les muralles. Moltes de les construccions més rellevants del període mogol es troben aquí, a la ciutat antiga.

Sota el domini sikh, Lahore també va ser escollida com a capital, i la ciutat emmurallada va tornar a guanyar protagonisme; es van construir nombrosos edificis religiosos.

En principi teníem que visitar el parc Iqbal i la torre de Pakistan o Minar-e-Pakistan, però quan vam arribar estava tancat. Les coses no pintaven gens bé, ja que van dir que estava tot tancat, el parc, el fort, la mesquita... Hi havia algun acte programat relacionat amb el criquet.

No vam poder entrar al parc ni apropar-nos a la torre. Per sort, la resta de visites les vam poder fer. 

El nom del parc fa referència al poeta i filòsof Muhammad Iqbal. En el terreny on es troba el parc en l’època mogol s’hi feien desfilades militars cerimonials. Quan els sikhs van pujar al poder seguia utilitzant-se amb la mateixa finalitat. Quan els britànics van capturar Lahore en el 1849, van anomenar aquest espai Parc Mirto, en referència al primer comte de Minto que va ser governador general de l’Índia entre juliol de 1807 i 1813. Després de la creació del Pakistan és quan el parc es va anomenar Iqbal.

El poeta i filòsof Muhammad Iqbal era un membre destacat de la Lliga Musulmana, i en el presidencial que va fer l’any 1930 en la convenció de la Lliga Musulmana va defensar que era essencial que existís un estat musulmà en el sud-est asiàtic dominat pels hindús. Va ser l’embrió perquè en el 1940 es presentés la Resolució de Lahore, que després es va anomenar Resolució de Pakistan. Si no estic confosa es va presentar i em sembla que ratificar aquí. Per commemorar aquest esdeveniment es va construir la torre o minaret (1960-1968). Diuen que l’estil arquitectònic reflecteix una combinació d’estil mogol i modern.

Nosaltres ens hem d’acontentar amb veure-la des de darrera la tanca. I des d’aquí es veu el minaret de la mesquita.

Mentre intentaven trobar una solució perquè no perdéssim les visites més importants de Lahore, ens van dur a un jardí a veure un entrenament d’una mena de lluita lliure.

He trobat que aquest esport s’anomena  Pehlwani, o també Kushti. Es va desenvolupar a l’Imperi Mogol combinant dues lluites, una persa i l’altra índia. Les paraules pehlwani i kushti deriven dels termes perses pahlavani (heroic) i koshti (lluita, literalment matança),o sigui que significa lluita heroica. Entrem doncs en el pati d’una casa, amb una zona de terra on es fa l’entrenament. Hi ha exercicis diversos, com ara arrossegar una gran pedra per allisar el terra, i enfortir musculatura, i exercicis de lluita.

 

22 de març 2025

Pakistan-12. Pas fronterer Wagah-Attari : cerimonia de la baixada de bandera

La Grand Trunk Road enllaça Lahore amb Amritsar, a l’Índia. El pas fronterer Wagah-Attari és l’únic que hi ha a la Grand Truk Road. Per la banda pakistanesa el poble de Wagah es troba a uns 600 metres de la línia divisòria entre els dos països, i està a uns 25 km de Lahore. Per la banda Índia el poble que hi ha més a prop de la frontera és Attari, a uns 3 km, i Amritsar es troba a uns 25 km.

Si no estic confosa actualment aquesta és l’única via que hi ha per creuar d’un país a l’altre. He buscat una mica i em sembla que la informació està actualitzada: aquest pas fronterer està obert cada dia de 10 del matí a 3 de la tarda, però cal tenir els visats d’ambdós països. Nosaltres no vam creuar, però em sembla que si tens els visats els estrangers poden creuar, prenent-s’ho amb calma perquè és laboriós. Els pakistanesos ho tenen més complicat per obtenir el visat; en demanar el visat han d’indicar els motius de les visites, i poden visitar un màxim de cinc llocs, que han de detallar en la sol·licitud del visat.

En aquest pas fronterer, cada tarda, dues hores abans de la posta de sol es fa la cerimònia de la baixada de bandera. Durant una estona la reixa que separa els dos països està oberta.

Aquesta frontera està marcada per la línia Radcliffe. No tinc del tot clar si abans de la partició de l’Índia britànica les dues poblacions Wagah i Attari eren una sola.

La línia Radcliffe és la que es va traçar per definir la frontera que separava els dos països. Va ser per aquest pas que van entrar els musulmans que venien de l’Índia i van sortir els hindús.

En algunes èpoques hi ha hagut servei de tren entre Amritsar i Lahore; llegeixo que el tren que feia aquest trajecte, entre el 28 d’octubre i el 30 de novembre del 1954 va transportar 8.239 persones de l’Índia al Pakistan i 10.360 del Pakistan a l’Índia.

Al juliol del 1976 es va posar en marxa el Samjhauta Express (Exprés de l’Acord, en referència a l’acord de Simla), que enllaçava Amritsar i Lahore. Em sembla que en alguna època enllaçava Lahore i Delhi.

El Thar Express era un altre tren que enllaçava l’Índia (Jodhpur) i Pakistan (Karachi).

El servei de tren d’aquestes dues línies s’ha aturat molts cops al llarg dels anys, arran dels atacs terroristes i inestabilitat en les relacions entre Índia i Pakistan. En alguns períodes es tenia que canviar de tren, en creuar la frontera. Em sembla que actualment hi ha tren de Lahore a Wagah, i d’Amritsar a Attari.

L’any 2014 hi va haver un atac suïcida en aquest pas fronterer, per la banda pakistanesa, just en acabar la cerimònia de baixada de bandera; van morir unes 60 persones.

El 29 de setembre del 2016, l’exercit Indi va fer incursions en territori pakistanès a la zona del Caixmir. Això va tensar les relacions entre ambdós països; la cerimònia de tancament de la frontera i baixada de bandera va continuar, però per part índia no es va permetre l’accés al públic, entre el 29 de setembre i el 8 d’octubre d’aquell any.

Diuen que en festes religioses assenyalades d’un o l’altre país i pel dia de la independència, els Ràngers Pakistanesos i les BSF, Forces de Seguretat de Frontera, intercanvien dolços. Però en la festa del Diwali del 2016, festa de l’Índia, les BSF i els Ràngers ni tan sols es van saludar. 

La cerimònia comença cap a les sis de la tarda, però cal ser-hi un parell d’hores abans per poder tenir seient. 

La cerimònia consisteix en la baixada de bandera per part del personal de seguretat de la frontera d’una banda i l’altra. En un lloc he trobat que aquesta cerimònia es fa des del 1959 i en un altre que és des de 1986, com a senyal de pau.

Abans del 2010 la cerimònia era més agressiva, com si es barallessin els dels dos països, però des de llavors es va decidir suavitzar-ho.

Tot el muntatge és una mena de competició entre els dos països. L’any 2017 l’Índia va col·locar a la seva banda un pal de bandera de 110 metres, llavors Pakistan en va posar un més alt, de 122 metres. Hi ha una mena d’amfiteatre a una banda i l’altre; el de l’Índia és molt gran, Pakistan està ampliant el seu. Competeixen també per qui crida més fort, quin té la bandera més gran...

Primer hi ha una desfilada dels cossos de seguretat de frontera i després la baixada de la bandera, tot molt ben sincronitzat. Quan les banderes ja són a baix, es pleguen, els dos xicots que les han baixat es donen la ma i es torna a tancar la reixa. Això de que els de les dues bandes es somriguin i es donin la ma és des del 2010.

Abans de que comenci la desfilada l’animador  encoratja a la gent a cridar. El que es crida és “Pakistan Zindabad”, i a l’altra banda “Hindustan Zindabad”.

Zindabad vol dir llarga vida. Per tant el que es crida és “ Llarga vida al Pakistan”, que és un eslògan patriòtic. La frase es va fer popular entre els musulmans de l’Índia britànica després de la publicació, l’any 1933, de la “Declaració del Pakistan” titulada “Ara o mai; hem de viure o morir per sempre?, escrita i publicada per Choudhry Rahmat Ali.

En aquest document apareix per primer cop la paraula Pakstan.

El document es va crear per distribuir-lo als delegats britànics i indis a la Tercera Conferència de la Taula Rodona que tenia lloc a Londres el 1933. El document anava acompanyat d’una carta signada per Ali en la que deia: adjunto aquí una crida en nom dels trenta milions de musulmans del PAKSTAN, que viuen a les cinc unitats del nord de l’Índia: Panjab, Província de la Frontera Nord-oest (Província Afganesa), Caixmir (Kashmir) , Sind i Balutxistan. Demanava el reconeixement del seu estatus nacional, a diferència dels altres habitants de l’Índia, mitjançant la concessió al Pakistan d’una Constitució Federal separada per motius religiosos, socials i històrics.

Després aquesta ideologia la va adoptar la Lliga Musulmana de l’Índia i en va sorgir la teoria de les dues nacions, que va estimular el moviment pakistanès i va conduir a la partició de l’Índia britànica. Durant aquest temps, “Pakistan Zindabad” es va convertir en un eslògan i salutació àmpliament utilitzat dins de la Lliga Musulmana, i després de la creació del Pakistan, també va ser utilitzat com a crit de lluita pels musulmans que migraven cap al nou estat independent des de l’Índia, i també l’empraven els que ja vivien al Pakistan.

L’eslògan el fan servir tant els ciutadans com les institucions durant les festes nacionals, ocasions importants i també en èpoques de conflicte armat. La traducció literal és llarga vida al Pakistan, diuen que tant pot expressar victòria, com patriotisme o també desig de que realment tingui llarga vida.

L’aparcament queda lluny de l’accés; es passa un primer escorcoll, separats homes i dones. Hi ha menys dones que homes, pel que la cua de les dones avança molt més de pressa que la dels homes. Després avances per una carretera per la que no hi circula ningú.

De lluny estant es veu una gran bandera Índia; aquell dia no hi havia la de Pakistan ja que com que estan fent obres l’havien tret.

S’arriba a la porta d’accés a la zona de frontera, però s’ha d’esperar a que sigui l’hora en que es permet el pas. Hi ha grups de nens i joves, semblen d’escoles, de nois i de noies. També hi ha famílies. Molt ambient i força calor; a l’estiu deu ser terrible.

Poc a poc la gent ja es va situant, per una banda els homes, per l’altre les dones i es passa un segon escorcoll. Llavors el camí ja és més curt. Passem pel costat de les obres de la nova graderia que estan construint i arribem als seients que hi ha habilitats; ens fan lloc. Els de seguretat, policies o el que fossin, no tenen manies en fer fora gent, reubicar-la... per nosaltres però també per col·locar gent gran o suposo que gent important...

Com que vam estar força estona abans no començava la desfilada vaig tenir temps d’observar les maniobres que feien col·locant a la gent. Vaig tenir la impressió que a les dones les col·locaven en la part central de les fileres i els homes als extrems; almenys en algun cas vaig veure com feien intercanviar el lloc a alguns homes i dones. Jo estava en un extrem, al costat de l’escala, i al costat se’m va col·locar un dels de seguretat. No deixaven que ningú segues a l’escala, tenia que estar lliure. Hi havia alguna noia entre els de seguretat i entre els ràngers.

Mentre esperàvem que fossin les sis i comencés l’acte, pels altaveus se sentia música, després els eslògans que tenia que repetir la gent. Anaven donant instruccions de què cridar. Mentre, per amenitzar hi havia un home ballant al mig de l’escenari; en realitat no és cap escenari, és el lloc per on fan la desfilada els ràngers.

Els ràngers són xicots ben plantats, i he llegit en algun lloc que si es deixen bigoti els hi paguen més; no sé si és cert. La seva indumentària deu ser de gala. La gent fa cua per fer-se fotografies amb ells.

Quan acaba la desfilada i arriben a la reixa, s’obre i el rànger i l’equivalent de l’altra banda fan una encaixada de mans. Ho vaig trobar un moment emotiu, sabent com son les relacions entre tots dos països, i veure el pas obert.

Segueixen fent alguns passos més, els d’un cantó i l’altra, i comença la baixada de bandera. Em va semblar que la bandera de Pakistan tenia un pal més llarg que la de l’Índia. Quan comença aquest procés de baixada de bandera tothom es posa dret. Després s’acomiaden amb una altra encaixada de mans i es tanca de nou la reixa.