Japó _4: Shiroishi

Shiroishi està a 36 Km de Sendai. Hi ha un tren que té el final en aquesta població, cosa força practica ja que així no has de patir si et passes de parada. Em va costar una mica trobar per internet la informació del tren a agafar i la via d’on sortia. Després va resultar tot força senzill.

El dia era bo, s’havien acabat les pluges. Hi havia estones de sol i a les 9 del matí ja començava a fer calor. 

El trajecte en tren dura una hora, està en la mateixa direcció que Yamadera, o sigui tirant cap al sud. El paisatge és molt verd, muntanyós, però amb cims no gaire alts, més aviat turons.

A l’estació mateix hi ha un oficina d’informació i turisme i vaig poder aconseguir un mapa en anglès. El més important d’aquí és el castell. 

Shiroishi estava sota control del clan Date que depenia del shogunat de Tokugawa. Aquí hi va haver una gran batalla durant la guerra per restaurar els Meiji, es van enfrontar les tropes pro-imperials i les del shogun Tokugawa. 

Aquest castell té els seus orígens aproximadament en el 1085, quan el van construir els del clan Katta. En aquell primer temps era una fortalesa de fusta. Després va estar en mans dels diferents clans, els Shiroishies, els Date i els Gamos. 

L’any 1598 va canviar altre cop de mans, passant al clan Uesugi. El van reconstruir i es va convertir en residencia. Poc després, en el 1600 Masamune Date, el senyor de Sendai el va capturar i es va fer amb el control de bona part d’aquesta regió; va posar al seu vassall Kojuro Katakura com a governador. Així que el castell de Shiroishi va ser la residencia del clan Katakure durant 260 anys. Durant aquests anys el castell i la ciutat van prosperar.

Kojuro Katakura va dedicar tota la seva vida a Masamune Date, que va ser el seu mentor, quan era petit. Diuen que Katakura tenia molt bon criteri i que gràcies a això els Date van poder sortir-se’n en moltes ocasions. Va ser l’oficial més important dels Date, reconegut pel propi shogun, Tokugawa. 

L’any 1615, durant el shogunat de Tokugawa, hi havia una llei que restringia molt l’existència de castells (per evitar revoltes i que s’aixequessin en contra seu) i molts van haver de tancar; en aquell moment aquest castell es va salvar de ser desmantellat. 

Quan els Meiji van guanyar la guerra, en el 1874, el castell es va tancar i els Katakura van fugir cap al nord, fins a l’illa d’Hokkaido.

En el passat la riquesa de la gent es mesurava amb kokus. Un koku era una unitat de volum, uns 180 litres. Però també era la quantitat d’arròs que necessita una persona durant un any, que equival a uns 150 kg. Les pagues dels samurais es feien en kokus o es calculava el seu valor d’or en base al koku. Per tant, el seu sou depenia del preu de l’arròs. 

Durant anys el castell va quedar abandonat. No va ser fins al 1995 que es va restaurar el castell. La restauració del castell es va fer el més similar possible a l’original, en fusta de xiprers i de pi, sense utilitzar claus. 

Vaig arribar a la ciutat a les 10 del matí. El camí per arribar al castell estava força ben indicat, tot i que en un punt em vaig despistar una mica, però preguntant i assenyalant el mapa vaig arribar. 

No es veia una ànima; vaig pensar que era per ser massa d’hora, però no. Érem quatre o sis turistes sota la solana. Pels carrers no es veia ningú. Es triga uns 15 minuts des de l’estació. 

Com que no tots els rètols són fàcils d’entendre, vaig passar de llarg de la taquilla. Més amunt hi havia una màquina on podies comprar l’entrada, però no vaig aclarir-me, o sigui que vaig arribar al castell sense haver-la comprat. Per sort, l’home va ser molt amable, i em va vendre l’entrada. Per uns moments vaig pensar que hauria de tornar a baixar a comprar-la. Vist des de la distància fa molt bonic. 

Té tres pisos, prop de 17 metres d’alçada, i em sembla que és el més alt del Japó. Té les parets blanques i es veu molt cuidat. Just passar la porta, hi ha una gran esplanada amb gespa i arbres. Aquest recinte és molt apreciat per la gent d’aquí i s’hi fan moltes activitats. Quan hi vaig ser jo hi havia una furgoneta de premsa i estaven entrevistant a algú, primer als jardins i després el passejaven pel castell. Dins del castell hi ha un petit museu i l’hi estaven ensenyant. 

En aquests jardins s’hi celebra cada any el festival samurai. És el primer dissabte d’octubre. Es fa una representació, en la que els que fan de samurais van vestits com a tals, amb una rèplica de la vestimenta en metall i les armes. Ve gent dels pobles del voltant a veure l’espectacle i participar de la festa. 

Des del pis de dalt es té una bona vista sobre els jardins, la ciutat i l’entorn. A la vora del castell hi ha un temple i també el cementiri dels samurais. Em fan molta gràcia la varietat de figuretes i objectes que deixen com ofrenes. 

Al voltant del castell diuen que hi ha cases que són del període edo, tot i que estan restaurades. Jo no vaig saber veure res especial. Em va semblar un barri residencial. Seguia sense haver-hi ningú pels carrers. La ciutat té uns quants canals, però no arribava a saber al costat de quin cnal estava. Tampoc hi havia gent per preguntar.

Buscava la residencia dels samurais, que estava marcada al mapa. Feia molta calor, no hi havia ni un sol arbre. Em va costar de trobar però ho vaig aconseguir. Quan vaig arribar-hi el primer que vaig fer va ser comprar una beguda a la maquina que hi havia al costat de les taquilles. L’home m’explicava on era la casa a visitar però jo necessitava recuperar forces. La taquilla estava a un costat de carretera i la casa a l’altre. 

És una caseta de fusta, que veus des de fora, les portes i envans estan obert amb el que pots veure la distribució. Una mena de forat a terra on es feia foc i les brases escalfaven i no sé segur si també servia per preparar-ho el te. No hi havia cap explicació en angles. Et diuen que miris la web, que moltes coses estan en japonès. Al jardí hi ha una col·lecció de bonsais. Aquesta casa va ser restaurada en el 1991. 

Era ja l’hora de dinar; estava morta de gana i de calor. Per sort algun carrer que semblava important, ja que era ampla, estava cobert i podies evitar el sol. Tot estava tancat. Botigues, restaurants. Intentava buscar el centre de la ciutat sense èxit. 

Per fi vaig trobar un restaurant! En aquest poble són famosos els fideus. Vaig veure que tenien un cartell amb un menú de 1300 iens. No tenia ni idea de què hi havia al menú. Em van ensenyar una fotografia, en la que no es veia massa clar, em deien moltes coses, em preguntaven alguna cosa, que no entenia. 

Em van servir cafè fred, però jo preferia un refresc. Em van portar una safate amb diferents coses. Uns fideus freds de pasta d’arròs, un bol amb una sopa, que inicialment té aspecte gelatinós i translúcid i després quan remenes canvia de textura i perd la transparència. Era gustosa, amb un cert gust a pollastre. 

Hi havia també un bol amb tempura de verdures i una gamba també arrebossada. A sota hi havia arròs. En un costat, una safata petita amb dos coses que no reconec ni per la forma ni el gust: una és fosca i l’altra groguenca. Un altre bol amb caldo fred de soja, on segons m’han explicat, tenia que tirar els fideus. També hi havia una mica d’amanida. Estava tot molt bo. 

Els fideus de Shiroishi tenen fama, son els noodles umen. Segons la llegenda, hi havia un noi, Miemon, que veient que el seu pare portava molts dies al llit amb problemes estomacals, i que no tolerava res de menjar, va sortir a buscar algú que li digués com preparar alguna cosa que pogués prendre el seu pare. Va trobar a un religiós, que estava de pas, i que l’hi va explicar com preparar uns fideus més digestius. Tenia que preparar-los sense posar-hi oli, només farina aigua i sal. Alimentaven i eren més fàcils de digerir. El pare es va recuperar i es va guarir del problema que arrossegava des de feia anys. 

Una altra de les coses típiques d’aquí son les nines kokeshi; són de fusta amb un cosa gairebé sense forma i el cap. Totes tenen algun toc de pintura vermella. 

I també fabriquen un teixit de paper, washi, que va començar ja a fabricar-se en el temps dels Date. És un material lleuger, fresc i que es pot rentar. Durant un període, a començaments del període edo, només els samurais el feien servir. 

Aquesta tècnica sembla que va venir de la xina, passant per corea, juntament amb el budisme. Es va iniciar a Kyoto i aquí el van desenvolupar els Date i els Katakura. Es feia servir una planta de la regió, el kozo. Els pagesos es dedicaven a la fabricació de paper en els mesos d’hivern i així tenien una altra fon d’ingressos. 

Durant anys però, aquesta tècnica va anar a la baixa. Va ser en el segle XX que es va recuperar aquest sistema tradicional de fabricar paper. Actualment en alguns temple en les grans cerimònies es fan servir teixits de washi. 

L’any 1948 van incorporar millores al material, fent-lo més resistent; aquest nou material s’anomena kamiko. 

Vaig intentar visitar alguna botiga d’artesania o els tallers, però estava tot tancat o no ho vaig saber trobar tot i que en el mapa estava marcat. 

Després de dinar vaig provar sort amb els temples. Segons el plànol hi ha forces temples en aquesta ciutat. No vaig tenir massa èxit. Alguns dels que vaig trobar són actualment cases particulars. D’altres, tot i preguntar a la gent del barri ningú sabia on eren. 

Una veïna d’un dels temples em va acompanyar personalment fins a la porta perquè sinó ni l’hagués trobat. Tampoc hi ha rètols indicant-los. Els que vaig trobar, estaven tancats i al costat sempre hi ha un petit jardí amb el cementiri. 

La ciutat em va semblar molt morta; a part del castell, que sí que val la pena, la resta no vaig saber-hi trobar-hi cap encant. No sé si en una altra època està més animada, però aquell dia no. 

Una cosa curiosa en aquest país és que trobes moltes màquines que venen refrescos però no trobes cap banc on seure i beure tranquil·lament. Així que cansada de deambular per carrers deserts, vaig tornar cap a Sendai.

Rondant per la ciutat de Sendai vaig descobrir el barri de bars i restaurants, kokubuncho. Son carrers estrets amb molta animació quan es fa fosc. A totes les cruïlles hi ha nois i noies fent publicitat dels seus locals. Però fan publicitat només a la gent local. És curiós. 

En el lloc on vaig sopar, la noia que em va servir parlava una mica d’anglès, i l’hi intrigava saber què hi feia a la ciutat. No hi ha masses estrangers. De fet, jo no n’havia trobat cap encara. Els que viuen aquí treballen molt i tenen poc temps per sortir, pel que no és fàcil trobar-los pel carrer.

Japó_3: Sendai

El mal temps estava anunciat. La ciutat estava en alerta màxima. Les noies d’informació i turisme em van avisar molt de que no sortís de la ciutat. O sigui que, tot i que quan em vaig llevar feia relativament bo, vaig decidir visitar la ciutat.

Hi ha un bus turístic, el Loople Sendai, que costa 620 iens i fa un circuit circular, amb 16 parades. Unes quantes d’elles estan al costat de llocs turístics. No està malament. És un bus estil antic, bastant petit, té wifi a l’interior i una pantalla en la que va sortint informació dels llocs a visitar. Pots pujar i baixar del bus tots els cops que vulguis al llarg del dia. A més, amb aquest bitllet tens descompte en algunes entrades a museus o llocs turístics. 

Vaig començar el meu recorregut amb la visita Zuihoden Mausoleum. Es troba en el turó Kyogamine i és el cementiri de la família Date. 

El clan Date era un llinatge de senyors feudals (dàimios) que van controlar la zona nord del Japó, la regió de Tohoku on es troba Sendai, a partir del segle XIV. De fet, Date no era el cognom familiar; el que va començar el clan, cap a l’any 1190 va anar a viure al districte que duia aquest nom. 

D’aquest clan, el que va tenir gran importància, al menys pel que fa a aquesta regió, va ser Date Masamune. Va néixer en el 1566 i va ser el fundador de la ciutat de Sendai i el seu primer dàimio. Als 15 anys ja va participar en una batalla al costat del seu pare, contra clans rivals i al 1588, quan el seu pare es va retirar, va assumir el control del clan. Era un guerrer que va conquerir varies àrees del sud de la regió de Tohoku. 

A començaments del període Edo, que es va iniciar en el 1603, va promoure la industria local, l’economia i la cultura. Va potenciar l’arribada d’estrangers i de les seves innovacions. Va tenir gran poder en la regió nord del Japó. Va enviar una expedició marítima per establir contactes amb el papa de Roma, i també per visitar Espanya, Filipines i Mèxic. Alguns dels participants en l’expedició es van quedar a Sevilla, ja que eren cristians i al Japó en aquell temps estaven perseguits. Em sembla que va ser la primera expedició japonesa en vaixell arreu del mon. 

La seva simpatia pel cristianisme es va posar de manifest quan en el 1613 va sortir en defensa d’un capellà cristià que estava condemnat a mort per predicar la seva religió. I diuen que la seva filla gran s’havia convertit al cristianisme. 

El mausoleu Zuihoden es va construir un any després de la seva mort, en l’estil d’arquiectura típic de l’època. L’any 1931 l’emperador el va declarar tresor nacional. Malauradament un dels bombardejos de l’any 1945 el va cremar. Després el van reconstruir, però el tsunami del 2011 el va tornar a fer malbé pel que va necessitar una restauració i es va intentar que fos el més semblant possible a l’original. 

Quan va morir Date Masamune, al començament del període Edo, era tradició que quan moria el senyor feudal els seus samurais i subordinats, es suïcidaven; no sé si tots o només uns quants. En aquest cas van ser 20 persones. En aquest mausoleu hi ha també al costat, les tombes d’aquests samurais. 

És un complex força gran. Per arribar-hi ha una certa pujada, pel bosc. Just abans de començar a pujar hi ha un contenidor de fusta ple de pals. No sabia què era, fins que no vaig veure, quan ja anava de tornada que la gent agafava els bastons per caminar millor durant la pujada, i en acabar la visita els tornaven a deixar al lloc. 

Acabada la pujada s’arriba a la porta d’accés, Nehanmon, que vol dir nirvana, lliure de desitjos. Però també vol dir després de la vida. 

En aquest mausoleu hi ha enterrats uns quants dels dàimios del clan. Quan es va procedir a reconstruir-lo, en les excavacions que es van fer es van trobar els esquelets de tres d’ells dàimios amb bona part dels seus aixovars. Aquests objectes estan en un petit museu que està passada la porta Nehanmon. 

El tercer dàimio Date Tsunamune era un artista i només va poder governar dos anys dels 19 anys als 21, ja que el Shogun (que era un càrrec militar concedit directament per l’emperador) el va obligar a abandonar. I llavors es va dedicar a la pintura, la cal·ligrafia i el treball en laca. El seu mausoleu també és molt bonic. A l’igual que els altres són reconstruccions modernes, amb molt de color i harmonia. 

L’entorn, enmig del bosc, els edificis en fusta pintada, el fet que no hi havia gairebé ningú (4 persones) feia sentir que era una lloc idíl·lic. 

Sembla que alguns dels cedres que hi ha flanquejant el camí de pujada es van plantar en el moment de la construcció del mausoleu, o sigui que deuen tenir al menys 400 anys i simbolitzen l’antiguitat de la historia de la ciutat de Sendai. El nombre de graons per arribar al mausoleu indicava la riquesa familiar.

Enmig del bosc hi ha un cementiri de nens. I a la part baixa, un temple budista amb els seus budes coberts amb teles vermelles. 

Vaig tenir molta sort perquè vaig poder fer aquesta visita sense pluja. Després va començar el diluvi. Per això vaig decidir anar de museus. Vaig començar amb el museu de la ciutat. 

Aquest museu està en una zona enjardina, en el parc on hi ha el castell de Sendai. L’autobús no deixa exactament a la porta i com que començava a ploure vaig arribar a dins una mica mullada. La noia que venia les entrades me va donar una caixa de mocadors de paper perquè m’eixugues una mica. Uns que van entrar cinc minuts més tard que jo van arribar totalment xops i regalimant. O sigui que vaig tenir una mica de sort. 

Vaig trobar molt interessant el museu, ja que em va permetre aprendre algunes coses de la vida en aquesta regió. 

Els senyors feudals passaven un any a Sendai i un any a Edo, l’actual Tokio. Mentre eren allà aprofitaven a fer vida social. Les seves dones, les oficials, passaven la major part del temps a Tokio. 

Hi ha una col·lecció de dibuixos en les que es pot veure la forma de vida, les festes a l’aire lliure, vestimentes... 

Hi ha una col·lecció de nines de guix pintades, de no més de 20 cm d’alçada molt curioses. Les nines japoneses de la regió de Tohoku es van començar a fabricar cap al 1800. Hi ha una gran varietat de tipus de nines i de materials. Segons alguns autors, i potser només algun tipus de nines, es pensa que les fabricaven els pagesos de la zona per regalar als turistes que venien aquí als banys termals. Inicialment eren en fusta, però com que el comerç amb l’exterior estava tancat van canviar al guix. No sé si perquè van començar a escassejar (ho trobo estrany perquè hi ha molt bosc). N’hi ha que són en paper-maché. Algunes són pel festival de les nines, que es fa al mes de març, d’altres per qüestions religioses. 

Hi ha figures de tota mena, nines, guerrers, diversos personatges representats, dones... 

Hi ha l’armadura d’un del senyors de clan Date. I com ja explicava abans, Date Masamune l’any 1613 va enviar una expedició a Roma i Espanya, passant per Mèxic que llavors era colònia espanyola, per establir relacions comercials. En el museu es pot veure un plànol amb el recorregut que van fer, una reproducció del vaixell que van emprar i alguns objectes que van portar quan van anar de tornada. 

Quan vaig sortir del museu estava diluviant. Vaig passar bastanta estona al vestíbul del museu esperant per si millorava una mica el temps, però com que no era així vaig optar per sortir. 

A la parada del bus, al costat dels arbres, la pluja queia amb molta intensitat i bufava un fort vent. Sentia cruixir els arbres, veia caure algunes branques. Era impressionant. Mentre era allà mig protegida de la pluja, sentia per megafonia que avisaven alguna cosa, però era en japonès. Vaig suposar que si realment fos un avís d’alguna cosa greu ho dirien també amb anglès. 

En el museu hi havia algunes lloses de pedra amb inscripcions, i al costat hi havia un rètol que avisava que en cas de terratrèmol t’allunyessis d’allà. Mentre era a la parada hi vaig pensar. A la vora hi havia un pal d’electricitat, vaig posar-me el més allunyada possible, per si de cas queia. Per sort el bus no va trigar massa a venir, tot i que aquells vuit o deu minuts que vaig passar allà se’m van fer força llargs. 

La següent parada la vaig fer al museu d’art. No és que tingués molt interès, però tampoc em venia de gust tancar-me a l’habitació de l’hotel. Aquest museu ja està més a la vora del centre de la ciutat. 

Vaig aprofitar a dinar allà mateix, i entrar una mica en calor i eixugar-me. Vaig menjar be. Vaig prendre una quiche de verdures amb gambes; el que em va sorprendre és que tant les verdures com les gambes estaven senceres. Una amanida, un tastet de macarrons amb salsa de tomàquet. I per entrar en calor, una copa de vi. No hi havia gaire gent, i és que amb aquell temps, no venia de gust sortir. 

El museu d’art em va semblar poc acollidor; potser pel dia, potser perquè estava jo sola passejant per allà... i tampoc em motivava gaire. Hi ha algunes escultures que estan en un pati obert, però amb aquell temps les he mirat de lluny sense sortir. 

Després vaig anar a la mediateca. És una mena de centre cultural, amb una bona biblioteca i wifi. O sigui que vaig passar una bona estona al bar d’allà, a resguard de la pluja. És un dels llocs que recomanen visitar pel seu disseny.

Em va sorprendre no trobar turisme occidental. Ni a Yamadera ni per la ciutat de Sendai. Veia alguns turistes, no gaires, però eren orientals. No sabria dir si japonesos, coreans o d’altres llocs. 

Canada ja de pluja vaig anar cap a l’estació (l‘ultima parada del bus turístic) per consultar a les d’informació i turisme com anar a Kakunodate. Em van recomanar que esperés encara un dia per anar-hi, ja que no estava clar si havia passat el cicló i havia acabat el temporal. 

Aquell dia vaig tenir una grata sorpresa, a les botigues de l’estació sí que hi havia refrescos coneguts! Vull dir coneguts per mi. Vaig poder comprar-me una coca-cola! Al supermercat del costat de l’hotel (un 7 eleven) no en tenien. Cada vespre, després de sopar passava per allà per comprar xocolata, o alguna pasta... per completar el sopar amb dolç.

Després vaig anar a l’hotel a descansar i canviar-me de riba. Estava cansada d’anar mullada i de pluja. El difícil era posar les coses a eixugar; com ja vaig explicar l’habitació era minúscula, posar tota la roba estesa, i el paraigües obert em va costar lo meu. 

Quan va parar de ploure i semblava que ja no hi tornaria em vaig animar a tornar a sortir. Vaig anar per una sèrie de carrers comercials que estan coberts, em plan galeries. És curiós com un mateix carrer va canviant d’estil. La part alta, són botigues de més qualitat que la part baixa del carrer que està a tocar de l’estació. 

En aquest tram baix hi ha molta més gent, botigues, restaurants, karaokes... una mica de tot. Vaig veure’n un que segons el cartell de la porta tenien makis i sushi. Al veure que mirava el cartell de seguida va venir una noia i em va fer passar. Per sorpresa meva, el menjador no era allà, sinó que entraves en una porteria, agafaves l’ascensor i et pujaven fins al pis on hi havia el restaurant. Més tard ho vaig veure en algun altre lloc això de que el restaurant no està a nivell de carrer. 

El cas és que em vaig trobar en un pis, amb un llarg passadís; el terra de fusta i t’has de descalçar i posar les sabates en un armariet del que et guardes la clau. A mi em va fer certa vergonya posar les sandàlies, que encara estaven xopes, en aquell armariet! 

Em van portar a una de les habitacions, un reservat, em van deixar la carta i em van assenyalar un timbre per quan estes llesta, o si necessitava qualsevol cosa, pogués avisar. Sentia molt xivarri a les altres habitacions. La porta no era de fusta sinó les típiques per aquí, que tenen llistons de fusta i la resta sembla paper o un material mig translúcid. Preserves la intimitat però no et sents tant tancat. De totes formes a mi se’m feia estrany estar jo sola en aquell reservat!

El sopar va ser molt bo. Hi havia diferencia entre els makis i sushis d’aquí Barcelona. Hi havia molt peix i poc arròs. La tonyina estava deliciosa. També vaig tastar un llagostí a la planxa cobert de sal, un pinxo de salmó acompanyat de maionesa. Vaig provar una bola d’arròs fregit amb soja. En conjunt un bon sopar. També més car del que semblava d’entrada, segons els preus de la carta. Suposo que i havia alguna taxa o el servei... com que el compte és inintel·ligible.... Em va sortir a 1700 iens, que són uns 16 euros, que tampoc està gens malament. 

Lo del timbre em va fer gràcia. Això em recorda que en els lavabos, en alguns llocs he vist que tenen un intèrfon per si necessites ajuda. Hi ha un munt de detalls curiosos. El paper de wàter que utilitzen aquí és molt prim. Per tot arreu tenen dispensadors de desinfectant per les mans. A l’hotel just abans d’entrar al menjador n’hi ha un. Al costat de la porta dels lavabos, vagis on vagis, també. I en els restaurants si no hi ha el producte desinfectant et donen una tovalloleta humida. 

Una altra curiositat: a l’hotel, si poses el cartell de que no et canviïn la roba de llit i les tovalloles cada dia, et regalen una ampolla d’aigua. De fet, cada dia que s’estalviaven de canviar-ho, una ampolla!

Japó_3: Yamagata

Com que vaig acabar força d’hora la visita del temple de Yamadera i el poble no donava més de sí, vaig decidir seguir explorant la regió. Aprofitant que ja no plovia, vaig agafar el tren cap a Yamagata, que és la ciutat important que hi ha a la vora de Yamadera. Van ser 20 minuts de tren.

La ciutat de Yamagata és la capital de la prefectura que té el mateix nom. Havia sigut una ciutat fortificada, de mitjans del segle XV, però ara pel que jovaig veure és una ciutat moderna. La ciutat en sí no té massa atractiu, però està molt ben situada, prop de Yamadera, prop d’alguns onsens (banys termals) importants i de les pistes d’esquí. Diuen que la millor època per visitar-la és quan hi ha els festivals. 

L’estació de tren és molt moderna, i just al davant hi ha una sala wifi que em va anar perfecte per poder enviar algun missatge. El que em va costar una mica era saber per quin cantó sortir. Per sort només hi havia dos opcions. Vaig intentar preguntar sense èxit. El primer intent va ser fallit, vaig arribar a una gran esplanada i aparcament. Vaig desfer el camí i vaig emprendre l’altre sortida. Aquest cop sí, estava més o menys al centre de la ciutat. 

Carrers molt amples, poca gent caminant i tampoc masses cotxes. Tot net i polit. Algunes botigues curioses, però res massa especial. 

Vaig trobar algun temple camuflat entre els cases. Com en els de Yamadera abans d’entrar hi ha una font, generalment la sortida d’aigua és per la boca d’un drac, i uns cullerots per agafar l’aigua. És per rentar-se abans d’entrar al temple a pregar. Es tiren una mica d’aigua per les mans, que fan lliscar fins als colzes, després em sembla que se’n passen per la cara. 

A la porta del temple hi ha una mena de mural on la gent penja bocins de fusta amb alguna cosa escrita; suposo que són pregaries o desitjos que volen que es compleixin.

Estava cansada i vaig estar buscant algun lloc on entrar a prendre alguna cosa. No vaig tenir èxit. Hi havia restaurants, però no vaig saber trobar un bar, una teteria o cafeteria. Hi ha màquines de begudes per tot arreu, però no hi ha bancs per seure. Pots comprar la beguda però has de seguir caminant. 

Al final vaig entrar en un centre comercial i allà si que vaig trobar refrescos i seients! Del que tenien per beure el que em va semblar més familiar va ser una ampolla que vaig suposar que era aigua de maduixes. No ho sabia segur, ja que el dia abans havia agafat una ampolla amb un dibuix d’unes fulles i vaig suposar que era d’algun sabor especial i o, era aigua pura. Aquesta cop sí que el dibuix s’ajustava al que hi havia a dins; era aigua amb gas amb gust de maduixa. 

Aquí no resulta fàcil escollir begudes. Quan estava a Yamadera, amb la caminata tenia molta sed i em moria de ganes de prendre un coca-cola. En una de les botiguetes m’he mirat què tenien i res, no reconeixia res. Llavors he preguntat a la venedora i... sorpresa! Darrera de tot, amagada, estava la coca-cola!

Mentre estava en el centre comercial descansant, una senyora que també estava reposant després de les compres m’ha ofert un dolç de color negre. Era una mena de gominola, en forma de cub. No estava malament, no tenia massa gust. 

Per la ciutat vaig poder veure algunes indicacions dels punts de trobada en cas de terratrèmol. Yamagata és una ciutat de l’interior i aquí suposo que l’efecte d’un tsunami és més difícil que arribi. Tots els llocs que veia indicats eren parcs, espais oberts. 

Em va sorprendre veure que davant d’alguns aparadors de vidre, especialment si estaven en cantonades, hi havia apilats tot de sacs. Aquí hi feia sol, però començava a aixecar-se vent i s’apropaven núvols negres. Suposo que a l’igual que a Sendai, estaven en alerta pel mal temps que s’apropava. 

A les 4 de la tarda vaig decidir tornar ja cap a Sendai. Estava cansada doncs des de les 8 que estava en marxa. Vaig agafar un tren que parava a totes les estacions i va trigar una hora i quart. 

Pel que vaig observar, a partir de 2/4 de 4 ja hi ha nens que surten de l’escola, així que el tren es va omplir força. Om que començava a Yamagata vaig tenir sort i vaig poder anar asseguda. 

Això em recorda el bus que et porta a la terminal, no et fan anar com a sardines, com a casa nostra, sinó que tothom va assegut i quan ja no hi ha seients lliures posen un altre bus. 

Viatjar en tren és interessant, ja que vas veient el paisatge però també la gent del país. Aquesta regió de Japó, la de Tohoku no és gens coneguda pel turisme occidental. De fet, vaig passar uns dies sense veure turistes europeus, o molt pocs i passaven desapercebuts. És un Japó que em va semblar diferent al del sud, que havia vist en fotografies. Com si fos el país del dia a dia, més d’estar per casa. Em va agradar aquesta sensació. M’hi sentia còmoda, tot i que trobava a faltar bars, llocs on seure.... i el menjar em cansava una mica. 

Un cop a Sendai vaig seguir explorant la zona propera a l’estació, uns carrers comercials coberts, grans avingudes... Vaig sopar en un lloc molt agradable, tipus taverna. Hi havia forces grups de gent fent xiarri. Ara be, a mi a l’anar sola, em van posar a la barra i cara la paret! Vaig prendre pollastre rebossat i un formatge també rebossat, acompanyat de copa de vi (no massa bo, però canviava de l’aigua). 1200 iens. 

Total que vaig quedar satisfeta de la meva primera sortida en tren per la regió. El temps no havia sigut meravellós, però no em va impedir pujar fins a dalt de Yamadera.

Japó_2: Yamadera

Com que vaig anar a dormir molt d’hora a les 6 del matí ja estava en peu. Començaven a servir esmorzars a les 6,30. Era un bufet lliure. Les taules eren grans, per compartir. I em va sorprendre que molts es posaven d’esquena a la gent com si no volguessin que els vegis menjar. 

Hi havia una mica de tot, essencialment japonès. Vaig prendre carn de porc, una mica de peix, salmó i un que semblava el barat, pa de bambú, ous remenats... Vaig optar per fer un tastet de tot, ja que no hi havia res que em temptés molt. No hi havia coberts, només palillos. Al costat dels sucs hi havia cafè fred i te també fred. En un racó tenien també alguna llesca de pa de motllo ( 4 o 5) i també un nombre escàs de croissants. 

Abans de venir cap aquí m’havia mirat què hi havia interessant per la regió i havia comprat el passi de trens de la regió de Tohoku. És per fer tots els viatges que vulguis durant cinc dies. Només arribar a la ciutat vaig anar a l’estació a recollir el passi i també que m’expliquessin be com funcionava. Van ser molt amables, interessant-se per quines excursions volia fer, aconsellant-me, perquè dels dies que tenia lliures hi havia algun en el que anunciaven temporal. Em van recomanar que aquell dia em quedés a la ciutat. 

Així que vaig estar pendent de la informació meteorològica. La pagina oficial funciona molt be. Aquell dia tenia previst anar a Yamadera. Segons la previsió faria més mal temps a Sendai que allà, o sigui que vaig decidir aventurar-me i començar la meva aventura amb els trens japonesos. 

Va ser força senzill trobar el tren que havia d’agafar. Els rètols a l’estació estan en japonès i angles. Aquí la vida comença molt d’hora i al vespre de seguida queda tot en calma. O sigui que vaig agafar el tren de les 8,15 h. Anava ple d’estudiants, vestits d’uniforme. Les nenes amb faldilles força curtes. Pugen i baixen del tren molt ordenats. No es posen drets i es preparen per sortir fins que no s’ha aturat el tren. Van baixar en un parell de parades que fa el tren dins d ela mateixa ciutat de Sendai. 

El trajecte dura una hora, i va estar plovent to el camí. Un cop va haver sortit de la ciutat el tren va quedar gairebé buit. A Yamadera vam baixar unes cinc o sis persones. 

El poble es troba en una vall molt verda, i ja des de l’estació es veu a la muntanya del davant el temple, enmig de la boira. El temps era força desagradable; plovisquejava de forma continuada. No em va quedar més remei que treure el paraigua.

És un poble tranquil, i el temple s’estén per tota la muntanya. En una botiga em van donar un plànol del recinte en anglès. Segons hi posa aquí, Yamadera és un lloc que té molt poder. Et protegeix de la mala sort i te`n porta de bona. Pujant 1015 graons de pedra arribes a dalt de la muntanya. En el mapa que em van donar hi ha marcades les botigues de les dones de Yamadera. 

Aquest temple es va fundar l’any 860. El seu nom oficial és Risshakuji, però se’l coneix com Yamadera, que vol dir la muntanya del temple. 

Durant el període Heian, entre el 794 i el 1185, l’emperador Seiwa va enviar un dels monjos budistes més importants a la regió més extrema del territori, la de Tohoku. Era un monjo de la secta Tendai, del temple Enryakuji que es troba a la muntanya Hiei, prop de Kyoto. 

Els monjos que van arribar aquí duien el foc del seu temple d’origen, que diuen que encara crema. Gracies a això, quan el senyor feudal Oda Nobunaga va destruir diversos temples i va apagar la flama del temple d’Enryakuji, els monjos de Yamadera van poder portar altra cop el foc sagrat al temple original. 

El poeta Matsuo Basho, va visitar Yamadera en el 1689 i l’hi va agradar tant el lloc que va escriure un dels seus millors i més famosos haiku. Els haikus son uns poemes típics japonesos, de tres versos, en que generalment fan referencia a la natura. L’any 1662 es va publicar el seu primer poema, quan tenia uns 18 anys. 

Hi ha una estàtua d’ell i del seu poema gravat en una roca pel camí de pujada. 

Hi ha diferents temples en tot aquest recinte. Un d’ells el va fer construir, en el 1356, el senyor feudal del castell de Yamagata, que és la ciutat propera a aquesta muntanya. És de fusta de faig, que diuen que és estrany una construcció d’aquest material. I és aquí on es conserva la flama sagrada. 

La pujada es fa a través d’un bosc de cedres, on hi ha molta humitat i un degoteig constant d’aigua. Així i tot, el camí em va encantar. Hi havia molt poca gent, tots japonesos. Regnava el silenci. Anava caminant lentament, pel mig del bosc, bastant fosc, ja que és dens i no feia sol. Aquí i allà es van trobant figures de buda, esteles mortuòries... coses que criden l’atenció. 

L que més em fascinava eren les figures de Buda, en pedra. N’hi havia de totes mides, amb ofrenes posades al seu davant, i la majoria tenien una tela vermella per sobre. No sé si era tela o plàstic. A vegades embolicava la figura, d’altres els cobreix el cap, en algunes és un pitet. Molt curiós. 

He llegit que hi havia rodes d’oració. Jo no n’he vist cap del tipus de les tibetanes. En canvi hi ha una mena de flors clavades en un pal, generalment vermelles, que potser són les rodes d’oració. Les ofrenes que hi ha son variades; em sorprèn torbar-hi joguines, cotxets, nines... 

Els temples són de fusta, sense pintar. Molt sobri, elegant. No és el japó que havia vist en fotos. Em va agradar molt. M’hi vaig passar tres hores rondant per allà. 

Em vaig fixar que la gent davant de cada temple tocava el gong que hi ha per cridar al monjo. Llavors treien un llibre que duien en una bossa, generalment de tela i l’hi donaven. M va costar molt fer-me entendre i que m’expliquessin en què consistia aquell ritual. Al final vaig aconseguir saber-ho. Molta gent fa la ruta dels temples pel país. En cada temple demanen al monjo que els hi escrigui una pregària i els hi posa el segell del temple. Ells fan un donatiu. 

La parella que m’ho va explicar em va ensenyar el llibre, amb l’escrit que els hi havien fet. Evidentment no entenia res del que hi deia. 

Hi ha un mirador cobert des del que hi ha molt bona vista sobre la vall. També hi ha en una de les portes, les figures dels guardians, una a cada banda; estan una mica despintades, cosa que no m’estranya donada la humitat que hi ha aquí.

De baixada em vaig trobar uns nois europeus que em van saludar molt contents, i és que és agradable trobar algú que entengui anglès! 

En el poble vaig trobar un restaurant amb la carta amb fotos i en anglès i m’hi vaig quedar. Vaig menjar molt be, per 1050 iens (10 euros). Vaig prendre un bol immens de sopa de fideus amb soja i tempura de verdures, gamba i bolets. 

El curiós és que la tempura estava a dins la sopa. La dona del restaurant em preguntava alguna cosa referent a la tempura, que no vaig entendre. Al final va desistir de fer-se entendre. Potser em preguntava si volia la tempura a dins o a fora. No estava malament, però m’agrada més a fora, que conserva la textura. 

La gent molt amable, i curiosos. Em miraven per veure si sabia menjar. I jo els mirava a ells per veure com fer-ho. En alguns restaurants, a sota la cadira hi ha una cistella per deixar-hi el bolso. 

Després de dinar vaig visitar el que en diuen l’antic hotel. Ara és una mena de museu i et permet veure com son aquests edificis antics per dins. 

Com que Yamadera és una muntanya sagrada, només s’hi podien allotjar els peregrins. L’any 1751 els monjos del temple van autoritzar la construcció d’hotels en la zona. En aquell moment se’n van obrir 25. Amb la construcció del tren que enllaçava Yamagata amb Yamadera en el 1933 el flux de gent va augmentar. L que ara és el museu va servir d’hotel entre 1751 i el 2007. Va ser un dels hotels més antics en aquesta zona. El nom de Yamadera hotel és del 1902. 

Com que és en fusta has de deixar les sabates just en entrar. Hi havia una exposició de pintures i dibuixos, i el que em va agradar és veure l’estructura de l’edifici.

Japó_1: Sendai

Tenia que estar a Sendai per una reunió a començaments de setembre pel que vaig aprofitar a anar-hi uns dies abans per explorar una mica la regió.

El viatge de Barcelona a Sendai és molt llarg. En total 22 hores. Quan vaig buscar els vols vaig vigilar que hi hagués un marge de temps suficient en les escales per no haver de patir, i també que no tingués que canviar de terminal. La millor opció que vaig trobar era fent una primera parada a Frankfurt i després, ja al Japó, una altra escala a Nagoya. 

Avió de Nagoya a Sendai

La sorpresa va ser que a Barcelona em van dir que no podia facturar l’equipatge fins a destí, o sigui fins a Sendai. Només podia facturar fins a Nagoya. El trajecte de Nagoya fins a Sendai el feia amb la companyia nipona ANA i em van explicar que aquell dia havia anul·lat alguns vols per problemes amb els motors dels seus avions. La noia que m’atenia em va dir que semblava que el meu vol no estava anul·lat però que no m’ho podia garantir. 

No em va quedar més remei que oblidar-me’n d’aquest problema fins que arribés allà. Tenia masses hores per davant com per neguitejar-me. El vol cap a Frankfurt va sortir amb mitja hora de retard; tot i se un vol de menys de dues hores, ens can oferir una pasta i un cafè o una beguda. 

L’aeroport de Frankfurt el vaig trobar una mica caòtic. Aquest segon vol també va sortir amb mitja hora de retard. Els seient força confortables, en quant a espai. A diferencia de la companyia turca, amb la que he volat més el darrer temps, no ens van donar mitjons. Ara be, si que ens donaven tovalloletes humides per rentar-nos les mans abans de menjar. 

El vol de Frankfurt a Nagoya era de codi compartit amb la companyia nipona i el menjar que servien era tipus japonès amb algun toc europeu. Vaig prendre pollastre estil japonès i fideus. Per amanir hi ha la clàssica vinagreta i també salsa de soja. No escatimen gens l’alcohol. A més del vi blanc i negre hi ha vi espumós. 

Les 11 hores de vol van passar relativament be. Hi havia moltes famílies, uns joves d’una escola, gent que semblava que anava per feina... una mica de tot. De la tripulació alguna parla japonès. 

Nagoya és la quarta ciutat més gran del país però l’aeroport està en una illa artificial. Fa efecte vist des de l’aire. No hi havia fingir per arribar a la terminal. El control de passaports va ser molt lent. Jo estava una mica nerviosa doncs havia de recollir la maleta i tornar-la a facturar. 

en algun carrer de Sendai

Després les coses no van ser tant complicades. Preguntant aquí i allà vaig aconseguir canviar de la zona internacional a la nacional. És un espai molt gran i la zona de vols domèstics estava molt buida i era molt espaiosa. Hi ha wifi per tot arreu. 

Estava molt cansada ja que el trajecte és molt llarg, però tot va resultar més fàcil del que m’esperava.

En aquesta terminal vaig tenir el primer contacte amb els wàters japonesos. Impressionant. Plens de botons. I tot està molt net. 

L’avio que em va dur cap a Sendai era petit, dos seients per cada banda i d’hèlices. Tot és petit menys l’espai entre les cames que és força ampli. Era l’única estrangera en aquest vol. Ja quan estàvem a la sala d’embarcament m’hi vaig fixar, tothom era asiàtic. Els anuncis en japonès, a dins de l’avió també. Hi havia força gent gran i em vaig fixar que hi ha bastanta diversitat de fisonomies. 

Observant a la gent em va semblar que totes les senyores de mitja edat en endavant duien el cabell curt. No sé si era casualitat o és així per tot el país. 

Tot i que hi ha el tren que enllaça l’aeroport amb la ciutat vaig preferir agafar un taxi perquè vaig pensar que em resultaria més fàcil. Agafar el taxi sí que ho va ser, però comunicar-me amb el taxista no. Parlava molt, en japonès, i no hi havia forma d’entendre’ns. Jo duia el plànol amb la ubicació de l’hotel en japonès, però no devia ser prou clar perquè no parava de preguntar-me coses. Em va semblar que no tenia ni idea de com arribar a l’hotel. Va estar fent unes quantes trucades i finalment em va dipositar davant de l’hotel, amb un ampli somriure. Feliç ell i jo també!

Ja havia escollit un hotel que estes a la vora de l’estació per poder fer excursions amb tren fàcilment. Era un hotel senzill i l’habitació minúscula. Allargada, un llit estret, amb la taula en paral·lel al llit. No portava una bossa gaire gran, així i tot em va costar trobar lloc per posar-la. No hi ha armaris, uns penja-robes penjats a la paret és tot el que hi ha. 

El bany... Impressionat. Minúscul i molt ben aprofitat l’espai. La tassa del wàter ocupa gairebé la meitat de l’espai, ja que amb tota la maquinaria que porta associada requereix lloc. Pots escalfar el seient, el pots netejar, automàticament. Tens diferents opcions de sortida d’aigua: freda o calenta, amb més o menys pressió, tipus dutxa o esprai. Només seure, a la tassa detecta el teu pes, engega un xorro d’aigua. És d’una sofisticació increïble.

La pica del lavabo és minúscula però suficient i comparteix la canalització d’aigua amb la dutxa que està al costat, Girant una palanca pots tenir aigua al lavabo o a la dutxa. La dutxa i el terra eren tot d’una peça en plàstic. Em recordava els dels trens. 

Era un hotel senzill i no tenien bar, només servien esmorzars. Així que vaig sortir a donar una volta i buscar algun lloc per dinar, mentre acabaven d’arreglar l’habitació. A l’hotel no parlaven gaire anglès, però s’esforçaven per fer-se entendre. Em van assenyalar en el plànol per on podia anar per trobar menjar. 

Estava cansada pel llarg viatge i una mica atabalada per no entendre res. Una de les primeres sensacions que vaig tenir era que tot parlava. En pujar a l’ascensor deien alguna cosa, pel carrer en passar davant d’un aparcament també... Sentia veus i no tenia ni idea de què estaven dient. Era una mica frustrant. Després m’hi vaig habituar i ja no en feia cas, però aquell primer dia va ser estressant. 

Només sortir al carrer em vaig adonar de que hi ha moltes màquines de refrescos, però... no podia escollir, no hi havia cap etiqueta que em resultés familiar. 

Davant de l’estació hi ha un centre comercial amb una planta dedicada als restaurants. Em va anar molt be. Vaig menjar allà, una hamburguesa amb arròs i verdures; et serveixen aigua que és molt bona. 1000 iens, menys de 10 euros. 

Vaig voltar una mica pel barri de l’hotel i l’estació. Vaig trobar un petit temple, camuflat entre les cases, i tancat. Hi havia molts restaurants amb ofertes. La gent s’ho mira molt abans de decidir-se i entrar en un local. Al vespre vaig anar a sopar a les 6 de la tarda. Era hora punta i en molts restaurants hi havia cua. La carta tenia fotos pel que vaig poder triar sabent més o menys quina pinta tenia el que menjaria. 

Una altra de les coses que em va cridar l’atenció aquell primer dia va ser els passos de vianants. La gent s’espera, ordenada, a una certa distància de la vora. Més o menys es fan tres o quatre fileres. A l’altra banda de carrer igual, però les fileres no queden una davant de l’altra, sinó intercalades. 

Aquell primer dia jo veia espai davant de tot i m’hi vaig posar. Ningú em va dir res, i no va ser fins més tard que em vaig adonar que ho deixaven expressament buit. Precaució per si un cotxe se surt? Per evitar esquitxos en dia de pluja? Ni idea.