Corea del sud-13. Gyeongju

Vam arribar a primera hora de la tarda a Gyeongju, i com que l’hotel el teníem lluny del centre, vam parar primer prop del parc dels túmuls, per passejar per la ciutat i veure l’ambient que s’hi respira en diumenge.

Aquesta població és patrimoni de la Unesco, hi ha tantes restes històriques que es diu que és un museu sense parets. S’hi ha trobat un gran nombre de restes arqueològiques i bens culturals de l’època del regne de Silla, un regne que va començar l’any 57 aC i va existir fins al 935 dC; aquesta ciutat va ser la capital del regne. El regne de Silla va arribar a governar bona part de la península coreana, entre els segles VII i IX.

Segons les cròniques aquesta població inicialment s’anomenava Saro-Guk, i s’hauria fundat l’any 57 aC, com a fusió de sis pobles petits propers, sota la direcció de Pak (o Bak) Hyeokgeose, que va ser el fundador del regne de Silla, un dels tres regnes que hi va haver en aquella època a la península de Corea. L’any 668 dC el regne de Silla es va imposar als altres reunificant-los sota el nom de regne de Silla Unificada.

Abans de la unificació dels tres regnes Silla ja tenia molta fama pel seu desenvolupament artístic i cultural, així com del budisme i els amplis vincles internacionals que tenia.

Però tornem als orígens d’aquest regne. Abans de la formació de Silla, la gent de Gyeongju vivia dispersa entre sis pobles i cadascun d’ells tenia el seu propi cap. 

Un dia es van reunir i van decidir que els hi aniria millor si s’unien tots, formaven un regne i escollien un rei. Mentre estaven buscant un home virtuós per fer de rei van veure una llum prop d’un pou i al davant un cavall blanc que s’inclinava com si fes una reverència. Els caps dels pobles van córrer cap allà i llavors el cavall va pujar cap al cel; al lloc on havia estat hi van trobar un gran ou. Quan van tocar l’ou es va trencar i en va sortir un noi. Els caps van considerar que era un signe i el van anomenar Pak Hyeokgeose, que vol dir més o menys, algú sorgit d’un ou que governarà el mon de forma brillant. I el van escollir com a rei.

Diuen que va esdevenir rei quan tenia 12 anys, i que va ser un governant compassiu i savi; va ser el fundador d’un dels regnes més forts, rics i extravagants de la historia de la península de Corea.

Segons el Samguk sagi, un document de l’any 1145, aquest rei, Hyeokgeose, va governar durant 60 anys, des del 57 aC fins al 4 dC.

Hi ha poca informació sobre aquest rei i la majoria prové del Samguk sagi.

El Samguk sagi, la història dels Tres Regnes, es va completar l’any 1145 i és la crònica de la història de Corea més antiga que es conserva. Està escrita en xinès clàssic, que era la llengua que es feia servir antigament a Corea. Aquesta recopilació de fets històrics la va fer escriure el rei Injong de Goryeo, que va regnar entre el 1122 i el 1146. 

Segons el que es descriu en aquests documents, l’any 41 aC aquest rei i la seva esposa van viatjar per tot el regne ajudant a la gent a millorar les collites. La població els anomenava els dos sants.

L’any 37 aC Hyeokgeose va fer va fer construir la fortalesa i uns anys més tard, en el 32 aC, s’hi va construir a dins el palau reial.

Segons la llegenda, un dia de l’any 4 dC Hyekgeose va pujar al cel i vuit dies més tard el seu cos va aparèixer escampat per terra. També la reina va morir. La gent va intentar enterrar-los però va aparèixer una serp molt gran que els va destorbar. Al final van enterrar el cap i les extremitats per separat, en cinc tombes. I el nom de la tomba és Sareung, que té a veure amb la serp que protegeix la tomba.

Després de la unificació dels regnes, Gyeongju es va convertir en el centre polític i cultural de la península. Aquesta ciutat va ser la seu de la cort de Silla i de la gran majoria de l’elit del regne.

Diuen que la prosperitat d’aquesta ciutat es va fer llegendària; se la menciona en el llibre de Rutes i Regnes, de Ibn Khordadbeh, un geògraf persa del segle IX.

En aquest llibre l’autor descrivia les principals rutes comercials del món musulmà d’aquella època i analitzava les regions comercials allunyades com ara Corea, la Xina i Japó. 

Molts dels llocs famosos de Gyeongju són del període de la Silla Unificada, que va acabar en el segle IX, amb Goryeo (918–1392).

El nom històric de la ciutat era Seorabeol, i va ser l’any 940, quan el rei Taejo, el fundador de la dinastia Goryeo, l’hi va canviar el nom per l’actual,. Gyeongju,​ que significa Districte Congratulatori.​

L’any 987 va ser nomenada capital de l’est; en aquella època Goryeo havia adoptat un sistema de tres capitals addicionals, en províncies que tenien importància política. El títol de capital de l’est se l’hi va retirar l’any 1012, per rivalitats polítiques existents en aquell moment.  

Més tard Gyeongju va ser la seu de la província de Yeongnam, i va tenir jurisdicció sobre una amplia àrea, incloent gran part de l’est-central de Yeongnam; més tard, en el segle XIII, durant el període Joseon, la seva àrea d’influència es va reduir i Gyeongju va perdre importància a nivell nacional, tot i que va continuar sent un centre regional. L’any 1601, la ciutat va deixar de ser  la capital provincial.

Al llarg dels segles les relíquies i el patrimoni històric de la ciutat van patir diversos assalts. En el segle XIII, els mongols van cremar la pagoda de fusta  de nou pisos de Hwangnyongsa.

Durant la invasió japonesa Gyeongju es va convertir en un camp de batalla, i els japonesos van cremar les figures de fusta de Bulguksa. A part de la destrucció deguda a les guerres, hi va haver també destrucció de patrimoni cultural durant el període Joseon, per part dels neo-confucians radicals, que van malmetre les escultures budistes de Namsan.

En el segle XX, la ciutat es va mantenir relativament petita, no més gran que altres ciutats coreanes. A començaments del segle XX es van fer moltes excavacions arqueològiques, particularment en les tombes que s’havien mantingut intactes durant molts segles.

Gyeongju va emergir com a nus ferroviari en el temps de l’ocupació japonesa; van establir les línies fèrries per preparar la segona Guerra Xino-Japonesa i també per explotar els recursos de l’est de la península de Corea. Després de l’alliberament de Corea, l’any 1954, molts dels coreans que havien marxat a l’estranger van tornar i aquí a Gyeongju es va construir un nou barri per ells, el que ara és el poble Dongcheon-dong.

En un període marcat per conflictes i disturbis, a l’àrea de Gyeongju hi va haver molta activitat guerrillera a les muntanyes. Durant la guerra de Corea, a començaments de la dècada de 1950, la major part del temps aquesta població va estar sota control de Corea del Sud. En algun moment, em sembla que hi va haver part de la ciutat que feien de línia de front.

L’àrea de Gyeongju ha patit diverses inundacions al llarg de la història, gairebé sempre degudes als tifons. Llegeixo que des del segle I, cada 27 o 28 anys hi ha hagut una gran inundació. En el segle XX es van establir mecanismes de control d’inundacions i s’han minimitzat els efectes. L’any 1991 n’hi va haver una d’important, quan per culpa del tifó Gladys el llac Deokdong es va desbordar.

Una curiositat més: la ciutat té 46 mines i canteres, d’on s’extreu caolí, que s’exporta, fluorita i agalmatolita.

Com ja he dit, vam arribar i vam passejar una mica pel parc dels túmuls i per un dels carrers antics, restaurat i molt comercial.

EHi ha diferents zones amb túmuls, on hi ha tombes antigues. Aquests parcs de túmuls són  espais molt amplis i molt agradables per passejar-hi. A part de que és un bon lloc per fer una parada tècnica, ja que hi ha lavabos públics.

En ser diumenge hi havia molt ambient per tot arreu. Davant del parc dels túmuls hi havia un festival, i com passa per tot arreu, la gent fent-se fotografies.

Corea del sud-12. Andong.Poble tradicional, Hahoe hanok.

Després anem cap al poble tradicional de la dinastia Joseon, Hahoe. Per arribar fins al poble hem de deixar el bus a l’aparcament i agafar un bus llançadora. Era diumenge i hi havia moltíssima gent.

Aquest poble o hanok, és patrimoni de la humanitat per la UNESCO, des del 2010, ja que conserva l’arquitectura de l’època Joseon, així com la cultura i tradicions populars.

Tot el poble es del mateix clan familiar; moltes cases encara estan habitades, i el govern paga pel manteniment.

Es troba a la vora del riu Hwachon, que és un afluent del Nakdong. Com ja he comentat abans, té forma de flor de lotus, ja que està organitzat segons els principis geomàntics coreans, el que es coneix com a pungsu.

El pungsu és un conjunt de creences d’inspiració taoista que aquí a Corea serveixen per decidir la ubicació, orientació de les construccions i característiques que han de tenir tant els pobles, com les ciutats, fortaleses, tombes... s’aplicava a qualsevol tipus de construcció. No tinc ni idea desi actualment segueix utilitzant-se. És originari de la Xina, on es coneix com a Feng Shui.

El mot pungsu es tradueix com “vent i aigua”; considera que la terra és la mare de totes les coses i allibera energia, en major o menor quantitat segons el lloc i l’orientació. Aquesta energia afecta tant als éssers vius com a les coses.

Segons el pungsu la terra té caràcter femení i el cel masculí. La relació entre cel i terra és la que allibera l’energia. Per això abans de construir cal analitzar el lloc basant-se en aquesta energia ja que sinó atraurà als mals esperits i la gent que visqui allà es veurà afectada i hi haurà desgràcies. Per això cal construir en llocs energèticament favorables, segons el pungsu, per tal de tenir bona sort.

Tant el poble de Hahoe com el de Yandong es van fundar en els segles XIV i XV i estan considerats els pobles clànics més representatius de la república de Corea. Tots dos es troben ubicats en zona muntanyosa boscosa, davant del riu i de camps agrícoles, reflectint la cultura confuciana aristocràtica dels inicis de la dinastia Joseon, que va començar en el 1392.

La ubicació dels pobles s’escollia de forma que es pogués obtenir aliments de l’entorn i també que el paisatge aportés aliment espiritual.

En aquests pobles hi havia les residencies de les famílies dirigents, i pels diferents membres del clan. Hi havia acadèmies confucianes, pavellons, sales d’estudi... aquestes eren estructures sòlides de fusta. Hi havia grups de construccions més senzilles, d’una sola planta, amb parets de tova i teulada de palla, que eren per les classes més humils.

Els poetes dels segles posteriors, segles XVII i XVIII gaudien d’aquests paratges com a font d’inspiració i lloc de retir.

Quan he parlat de l’acadèmia confuciana ja he comentat que el clan Ryu es va establir en aquest poble de Hahoe, durant el segle XVI i que totes les famílies del poble eren d’aquest clan; no sé si segueix sent així, crec que sí.

El poble ha conservat moltes de les cases i també de les tradicions, com ara el Hahae, que és una ball de màscares, un ritus xamànic en honor dels esperits de la comunitat.

En un principi les dues branques de la família, em sembla que corresponien als dos germans dels que ja he parlat abans, vivien uns en la part nord (Pukchon) i els altres al sud (Namchon). Actualment els descendents d’aquests dues branques originals ja viuen barrejats en les dues zones del poble.

En una de les cases es conserva una important col·lecció de llibres. En un dels llibres es documenta la guerra d’Imjin, que va tenir lloc l’any 1592; un altre és un registre dels campaments militars. 

El riu Nakdong envolta tres quartes parts del poble. Diuen que el nom del poble fa referència a que el riu al seu voltant fa una mena de remolí; també es coneix aquest indret com el poble del riu circular.

El poble es va a donar a conèixer gràcies a l’acadèmia confuciana dels dos germans del clan Ryu, dels que ja he parlat: el mestre Gyeomam, que és el pseudònim de Ryu Un-ryong, i el mestre Seoae, pseudònim de Ryu Seong-ryong. Aquests dos personatges van realitzar grans proeses durant la guerra d’Imjin del 1592.

Com que el poble està envoltat pel riu i les muntanyes, mai va ser envaïda, i per això s’ha conservat.

Actualment hi viuen unes 180 famílies del clan Pungsan Ryu. Algunes de les cases formen part del Tresor Nacional.

A finals de setembre i començaments d’octubre se celebra aquí el festival Internacional de Danses de Màscares, que dura uns deu dies. Amb la visita de la reina Isabel II el poble de Hahoe es va convertir en un lloc molt popular i s’hi van celebrar molts esdeveniments amb balls de màscares.

El ball de màscares Hahoe Byeolsingut Talnori, s’ha anat transmeten de generació en generació al llarg de més de 600 anys.

A Andong, no sé segur si va ser en aquest poble, s’han filmat diverses sèries coreanes amb rerefons històric; una d’elles està basada en la vida del rei Taejo, que va fundar la dinastia Goryeo (918-1392). En aquella època els líders locals i les seves famílies van donar-li suport, pel que va tenir molta influència en aquesta regió.

Quan es va filmar la sèrie es van fer servir una vintena d’edificis d’aquella època, incloent oficines governamentals a més de residències privades.

En una de les cases hi ha un plafó on s’explica que l’any 1987 el govern de Corea va designar a la senyora Cho Ok Hwa, mestre coreana del menjar tradicional i l'única posseïdora dels coneixements de fabricació del soju d’Andong. Aquesta senyora va començar un moviment per a l'emancipació de la dona a finals de 1940.

El mètode tradicional de fabricació de Soju s’ha preservat a Andong. El seu origen es remunta al regne de Goryeo, en el segle XIII. És un licor que s’obté a partir de la fermentació de l’arròs. Aquesta és la beguda amb més contingut d’alcohol que tenen; el soju obtingut de forma tradicional té 45º, 45% en volum d’alcohol.

El procés de fabricació del soju d'Andong s'ha anat passant de generació en generació, entre les famílies de la noblesa local d’Andong.

Cho Ok Hwa va incorporar els coneixements de l’elaboració casolana apresos a casa seva i també a casa del seu marit; després ho ha transmès alseu fill i a la seva jove.

Hi ha pocs llocs en que encara preparin el soju amb el mètode de fermentació tradicional coreà, que és essencial en l’elaboració d’aquest licor.

L’obtenció del soju es fa barrejant farina d’arròs amb aigua, fent una massa que després es va trepitjant per que vagi formant el llevat(entenc que deu ser una mena de massa mare). A continuació es deixa en repòs durant deu dies. Passat aquest temps es tritura i es barreja amb arròs bullit, que estigui ja fred, i aigua; aquesta barreja es deixa fermentar durant 20 dies. La massa obtinguda és la que es fa servir per destil·lar, amb aigua bullent, el licor. 

El soju que es ven per tot el país, que consumeixen abundantment, no és el d’Andong; no està elaborat segons el mètode tradicional de forma artesanal.

L’any 1965, després de la guerra de Corea, com que hi havia escassetat d’aliments el govern va prohibir la fabricació d’alcohols que fessin servir arròs o cereals. Va ser llavors quan va sorgir la industria del soju que es troba per tot arreu en ampolles petites verdes; aquest soju té un contingut en alcohol molt més baix, no supera el 25% en volum.

L’any 1999, passada l’època de penúries, es va permetre de nou la fabricació d’alcohol a partir d’arròs i cereals.

En una altra de les cases les senyores ens ensenyen el sistema que feien servir antigament per planxar. Estenien la tela sobre una taula allargada baixa, no recordo si era de fusta o de pedra, i amb uns bastons van picant-la per allisar-la.

En aquest poble, i en tots els pobles tradicionals coreans, tenen un déu protector que associen a un arbre. Aquí a Hahoe, el déu protector es troba en un arbre que hi ha al centre del poble, anomenat zelkova, que té uns 650 anys. Es considera que protegeix al poble i que atrau als bons esperits.

La placeta a on es troba està una mica amagada; s’ha de seguir un carrer estret, en forma de L. Quan s’arriba a la plaça tancada on hi ha el arbre se l’hi dona mitja volta i a s’arriba al punt on hi ha fulls de paper en blanc perquè la gent pugui escriure-hi els seus desitjos o demandes i es penja al voltant de l’arbre.

He trobat un article en el que han analitzat els desitjos que ha posat la gent; la majoria dels joves, fins a la quarantena, demanen coses per ells, com ara riquesa, felicitat o guanyar la loteria; en canvi els més grans demanen per la felicitat i salut dels fills.

Abans he parlat de les màscares tradicionals coreanes, que s’utilitzen en un ball tradicional. Generalment les màscares coreanes estan fetes amb carbasses o de paper i després de la dansa es cremen. En canvi, les màscares d’aquest poble són de fusta i duren molt de temps.

Segons la llegenda, un noi anomenat Heo va ser el creador de les màscares, després de rebre un missatge diví. Està documentada l’existència de nou tipus diferents de mascares de Hahoe, incloent-hi les dels monjos budistes; algunes d’aquestes màscares són: la halmi, una dona gran; el seobi, un estudiós; el yangban, l’aristòcrata; la gaksi, la núvia; i el baekjeong, el carnisser).

Aquestes màscares es fan servir per la dansa tradicional Hahoe byeolsingut talnori, que es fa sempre en espais oberts, del poble.   

Corea del sud-11. Andong. Acadèmia confuciana, Byeongsan seowon.

Després vam anar a visitar una acadèmia confucianista. Durant la dinastia Joseon les institucions educatives més comuns eren els sewons. Eren institucions privades que combinaven dues funcions l’ensenyament del confucianisme, acadèmies confucianistes,  i també eren centres de culte. En aquests centre també es preparava als nois per passar els exàmens nacionals. I generalment eren joves de famílies aristocràtiques.

A finals del segle XIX, per un edicte del regent Daewon-gun,  van haver de tancar la majoria d’aquestes acadèmies o seowons.

L’acadèmia confuciana Byeongsan Seowon es va fundar per honrar la memòria de Ryu Seongryong que s’havia traslladat a viure aquí en el 1572. No tinc del tot clar si va ser aquest germà o l’altre, Ryu Unryong, he trobat informacions contradictòries. Era un personatge molt respectat tant pel seu caràcter com per les seves escriptures, i per això després de la seva mort, en el 1607, els confucians locals van fundar un temple, el temple Jondeok, l’any 1613; van consagrar una tauleta ancestral per commemorar el seu treball acadèmic i les seves virtuts. El temple va passar a anomenar-se Byeogsan Seowon, l’any 1614. Després s’hi ha dipositat noves tauletes ancestrals per altres membres d’aquesta família i dels seus deixebles.

Aquí es conserven uns 3.000 llibres de molts tipus diferents. Hi ha una col·lecció d’obres de Ryu Seong-ryong.

Aquest tipus de centres tenien molta llibertat, amb les lleis Joseon, per exemple, no tenien que pagar impostos. Amb l’ocupació japonesa van perdre molts dels drets que tenien, fins que va arribar el tancament definitiu. 

Hi ha una bassa, la bassa Gwangyeongji, que vol dir bassa de llums i ombres. La seva forma representa la cosmologia confuciana, en que el cel és rodó, la illa central, i la terra quadrada, la forma de la bassa.

En tot el conjunt, els materials conserven al màxim la seva forma natural.

En la majoria de construccions tradicionals les portes i finestres tenen una estructura de fusta recoberta per un paper resistent. També espot veure el sistema de calefacció per sota del terra.

El recinte té dos espais diferenciats, un d’ells destinat a l’ensenyament i les habitacions, a la part baixa, i a la part superior hi ha l’espai dedicat a la preparació dels rituals i el santuari. Aquí hi ha una estructura destinada a cuina i magatzem, al costat del santuari, protegida per un mur de pedra per protegir els aliments i begudes.

Corea del sud-10. Andong. Mirador Buyongdae.

A la tarda vam continuar la nostra ruta cap a Andong, que es troba a uns 200 km de Suwon. Com que era cap de setmana hi havia molt trànsit i vam trigar més de tres hores en arribar, incloent una parada tècnica a mig camí.

Vam arribar que ja era fosc, i l’hotel estava en una zona moderna, sense massa interès, a un 25 km del centre històric.

El més bonic que vam trobar per allà a la vora va ser un rierol cobert, amb bona il·luminació.  

Andong, es pot traduir com a terra plàcida de l’est, se la coneix per ser un indret de cortesia i respecte i per ser hereva de cinc mil anys de tradicions. Ha pogut preservar les seves tradicions i folklore gràcies a que havia tingut poca interacció amb els estrangers, ja que està flanquejada per muntanyes.

El riu Nakdong passa per la població que és el principal centre mercantil de les zones agrícoles del voltant.

La Universitat Nacional d’Andong té una especialitat dedicada a la docència i estudi del folklore coreà, i això ha contribuït al desenvolupament d’aquesta població.

En el segle I aC la població que hi havia aquí s’anomenava Gochang. Després, en el període dels Tres Regnes, estava sota el control de Silla. Va ser després de la batalla que va tenir lloc l’any 930, en que va guanyar l’exèrcit de Goryeo, que se l’hi va donar el nom actual d’Andong. 

Quan va començar la dinastia Joseon, aquesta població es va transformar en un centre confucianista, i d’aquí van sorgir rellevants estudiosos d’aquesta filosofia. Va ser una època on imperava el conservadorisme.

Un dels estudiosos més important de Corea va ser Toe-gye Yi Hwang (1501-70), que va néixer en aquesta ciutat i en l’etapa final de la seva vida es va retirar aquí on va fundar una gran acadèmia confucianista Dosan Seowon, que es va acabar quan ja havia mort.

En aquesta època hi havia diversos clans familiars de la ciutat que tenien molta influencia en els cercles polítics. Em fa gràcia el nom dels clans que tots incorporen el nom de la ciutat: Andong Kim, Andong Jo, Andong Kwon i Pungsan Hong d’Andong.

A partir del segle XVI la influència d’aquesta ciutat va anar en declivi fins a començaments del segle XIX quan hi va haver un casament entre una persona de la família reial i una del clan Kim; això va fer que aquest clan tingués una forta influencia en la reialesa.

Durant la guerra de Corea, a començaments de la dècada de 1950, aquí hi va haver batalles que van deixar gairebé arrasada la ciutat. En acabar la guerra de seguida es va reconstruir. I en el 1976 es va construir la presa d’Andong i la central hidroelèctrica.

L’any 1999 la reina Elisabet II del Regne Unit va celebrar aquí el seu 73^è aniversari. 

El soju d’Andong està considerat un dels millors del país. Aquesta beguda és molt popular a Corea, és un aiguardent d’arròs, que sovint prenen barrejat amb cervesa.

Un dels plats típics d’aquí és el jjimdak. Els jjim són plats coreans cuinats al vapor o bullits. Aquest està fet amb pollastre i verdures variades marinades en una salsa a base de salsa de soja.

Dues curiositats que ara recordo, i que no tenen res a veure amb aquesta ciutat. Una és que les dones quan es casen conserven el seu cognom, no adopten el del marit. L’altra, és que molts hotels no tenen la recepció a la planta baixa, sinó que es troben en pisos elevats. Per exemple l‘hotel on estàvem a Seül, ocupava tan sols els pisos superiors d’un gran edifici.

Després d’esmorzar anem cap al mirador Buyongdae, és un penya-segat d'uns 64 metres d'alçada situat al final de la serralada Taebaeksan. Des de dalt es té una bona vista sobre la plana on hi ha el poblat tradicional Hahoe i sobre el riu Nakdong. Es triga tan sols deu minuts en arribar a dalt.

Una cosa curiosa és que quan hi ha camins de terra, els cobreixen amb unes estores d’espart o similar, per evitar que es pugui relliscar i també suposo que té la funció de subjectar el sòl i que no es deteriori.

Diuen que el poble Hahoe vist des d’aquí dalt sembla una flor de lotus flotant sobre l’aigua, i això és el que vol dir el nom d’aquest mirador. 

El nom del poble prové del terme Ha, que vol dir riu, i Hoe que vol dir envoltar, i fa referència a la forma de S que té el riu al voltant del poble.

Al poble de Hahoe hi va viure durant 600 anys la família Ryu. Van ser rellevants dos germans d’aquesta nissaga, Ryu Unryong (1539-1601) que va ser un gran erudit confucianista de la dinastia Joseon, i Ryu Seongryon (1542-1607) que va ser primer ministre durant la invasió japonesa, del 1592 al 1598.

Aquests dos germans es van construir les seves cases un a cada banda del penya-segat i hi havia un camí que permetia anar d’una a l’altra.