21 d’agost 2024

Est de Turquia-24. Diyarbakir, la Gran Mesquita

Després ens dirigim cap a la Gran Mesquita, l’Ulu Camii. És impressionant, i com més estona passes al pati més detalls hi veus. Em va agradar molt, i al vespre hi vaig tornar per veure-la il·luminada. La porta d’accés al patí té relleus de dos animals, a banda i banda. 

Aquesta mesquita es va construir cap a finals dels segle XI pel soldà seljúcida Malik-Shah I, sobre una antiga mesquita. Diuen que és un dels llocs més sagrats de l’islam, i que el seu disseny està inspirat en la mesquita de Damasc. Pot acollir fins a 5.000 fidels i acull quatre tradicions islàmiques diferents.

És la mesquita més antiga d’Anatòlia i possiblement de tot el país.

Després de la conquesta musulmana de la ciutat, en el 639 es va construir una primera mesquita. Estudis arqueològics suggereixen que la mesquita actual està sobre on en època romana hi havia el fòrum de la ciutat. I segons la tradició local aquí hi havia inicialment una església construïda per l’emperador bizantí Heracli, en la dècada de 620 i que estava dedicada a Sant Tomàs.

Una traducció alemanya d'un text musulmà medieval, afirma que quan es va conquerir la ciutat, l’església principal es va dividir per ser compartida entre musulmans i cristians.

El tema d’esglésies cristianes que es van partir per destinar una part als cristians i l’altra als musulmans és recurrent en les narracions de les primeres conquestes islàmiques.

En el cas de Diyarbakir, alguns investigadors donen credibilitat a la narrativa popular sobre la historia de la mesquita, però d’altres consideren que les fonts d‘informació són pocs fiables, ja que en general els primers conqueridors musulmans permetien que els cristians conservessin les seves esglésies, tot i que no en deixaven construir de noves.

Altres cròniques diuen que l’església que havia fet construir Heracli en el 629 va ser restaurada per la comunitat cristiana en el 770, o sigui, molt després de la conquesta musulmana.    

Theodotus d’Amida, un monjo siríac que va morir l’any 698, mencionava que els musulmans després de conquerir la ciutat van construir-hi una mesquita. Nasir Khusraw, teòleg, poeta viatger i filòsof, l’any 1045 escrivia que l’església principal de la ciutat era un edifici impressionant que estava a tocar de la mesquita.; a més deia que l’església encara la feia sevir la comunitat cristiana, en aquella època. Però no mencionava que es compartís l’edifici amb els musulmans.

Per tant sembla que al menys fins al segle XI els dos edificis estaven de costat, però no eren compartits.

La construcció actual és de finals del segle XI i començaments del XII. Els seljúcides van conquerir la ciutat l’any 1085. La inscripció més antiga menciona al soldà seljúcida Màlik Xah, que va encarregar la construcció, i indica la data, el 1091–1092.

Està inspirada en la gran mesquita de Damasc, que s’havia construït en a començaments del segle VIII, durant el període omeia. De fet, aquest soldà havia encarregat uns anys abans la restauració de la mesquita de Damasc, en el 1082-83.

De les inscripcions que hi ha, la més antiga és del 1091-92; en unes cròniques de Mateu d’Urfa, es diu que l’edifici va patir un gran incendi en el 1115-16 i que va quedar molt malmès. Es creu que aquesta mesquita es va construir en la primera meitat del segle XI (totes les dates segons el nostre calendari, cristià). I consta en una inscripció del 1155-56, la seva reparació. El minaret també té una inscripció amb una data, 1141, que sembla que es refereix al treball que s'estava fent a les ales occidental i oriental de la mesquita, ja que tenen un estil característic del segle XII, de les dinasties seljúcides.

Hi ha diverses inscripcions amb dates que van des del 1117 fins al 1163. La forma actual del portal d’entrada és probablement del període entre el 1155 i el 1178.

El que em va impressionar més són les façanes dels costats est i oest del pati. Tenen una decoració molt elaborada, combinant material d’antics edificis bizantins, columnes, capitells corintis, frisos amb motius de vinyes, inscripcions gregues... tot combinat per donar un estil particular. Els capitells corintis i algunes franges decoratives són del segle IV dC. Però l’estructura és d’època islàmica, tot i la barreja d’estils que s’aprecia en diferents zones.

Posteriorment, a finals del segle XII s’hi va afegir una madrassa i una mica més tard, a començaments del segle següent una altra.

Després de la conquesta otomana de la ciutat, en el 1515, es va afegir una segona sala de pregària, més petita; segons la inscripció és del 1528-29.

Es van fer reformes en el segle XVIII i el minaret es va reconstruir en el 1839. La font al centre del pati és del 1849.

Després de la conquesta musulmana de Diyarbakir, en el 639, es va fer servir, de forma temporal, una de les esglésies com a mesquita. Més tard va ser reconstruïda pel soldà seljúcida Màlik Xah I, entre el 1091i el 1097, segons s’indica en una inscripció.

Actualment en el recinte hi ha dues escoles de teologia i també el museu dels manuscrits.












Est de Turquia-23. Diyarbakir, districte de Sur i església ortodoxa siríaca

Després ens dirigim cap a l’església ortodoxa siríaca de la Verge Maria. Per arribar-hi, passem per carrerons estrets, amb cases mig enrunades, que recorda tota la violència que s’ha viscut en aquest barri, Sur. Quan vaig passar per aquí no era conscient de tot el que havien passat els seus habitants.



Arribem a l‘Església Ortodoxa Siríaca de Meryem Ana, o de la Verge Maria. Aquesta església es troba prop d’una de les portes de la muralla, la porta d’Urfa. Es va construir per primera vegada com a temple pagà, al segle I aC, i la construcció actual es remunta al segle III. Ha sobreviscut a diversos incendis i intents de destrucció. L’any 1304 es va restaurar per ubicar-hi el Patriarcat d’Antioquia, i va ser el centre de l’episcopat fins al 1933. Està sota la jurisdicció de l'arxidiòcesi siríaca de Mardin.

Quan Diyarbakir es coneixia amb el nom siríac Amida, va ser la seu d’alguns patriarques de l’Església Assíria de l’Est. D’aquí van sorgir molts teòlegs i patriarques famosos. En aquesta església hi ha moltes relíquies, com els ossos de l'apòstol Tomàs i Sant Jaume de Sarug. També es conserva una important col·lecció de manuscrits, que van des del segle VI fins al XX; hi ha bíblies, llibres litúrgics, literatura religiosa i un parell de textos científics.

El cristianisme siríac es va establir a la regió entre els segles I i IV dC, particularment entre els assiris de la ciutat. El primer bisbe documentat d'Amida va ser Simeó de l'Església Assíria d'Orient, que va participar en el Primer Concili de Nicea, l’any 325, en nom dels assiris.

Acaci d'Amida, va ser el bisbe de la ciutat del 400 al 425, durant el regnat de l’emperador romà Teodosi II. L’any 422 a la ciutat hi havia uns 7.000 perses, capturats pels romans, i que estaven en unes condicions deplorables. Els soldats no tenien intenció de tornar-los al seu país, així que Acaci va decidir vendre els vasos d'or i plata de l'església, per tal d’alliberar als presoners i enviar-los de retorn a la seva terra. Diuen que aquest gest va acabar amb les hostilitats entre l’Imperi Bizantí i l’Imperi Sassànida.

Molts bisbes de l'Imperi Bizantí van fugir davant la invasió persa de principis del segle VII, amb la consegüent expansió de l'Església jacobita, o església ortodoxa siríaca.

Al començament havia dit que la primera impressió de la ciutat no era molt bona, en canvi ara, després de tot el que he après llegint i escrivint aquestes pàgines,  mirant les fotografies i recordant, sense el cansament del moment, em sembla una ciutat molt interessant i que val la pena visitar amb calma, i si és possible amb menys calor.










A última hora de la tarda, vaig descobrir alguns racons més d'aquest districte tot tornantcap a l'hotel. 

De camí trobem la mesquita Fatih Paşa, que va ser la primera mesquita otomana que es va construir a la ciutat. El nom és el del mecenes, Bıyıklı Mehmed Paixà, també conegut com Fatih Paixà. Aquest va ser el general otomà que va conquerir la ciutat en el 1515. Actualment també se la coneix com la mesquita de la cúpula de plom.

A finals del 2015, va patir un incendi durant els enfrontaments entre l’exèrcit turc i el PKK.

 

Est de Turquia-22. Diyarbakir, mesquita del xeic Matar i minaret de quatre potes

El primer que vam anar a veure va ser una maqueta de la ciutat, que et permet veure la part emmurallada i els horts a la vora del riu Tigris. Em sembla que l’home que ens l’ensenyava era l’autor i ens explicava que ara la farà 10 vegades més gran; em sembla que quedarà com una ciutat en miniatura. Tenia per allà algunes de les peces de la nova obra.

Vam veure algun caravanserrall, amb la combinació de pedra de dos colors, típica d’aquesta zona. I després vam començar la visita de les esglésies i la mesquita.

Una de les coses que crida l’atenció és el minaret que està davant de la mesquita, al que col·loquialment anomenen el minaret de quatre potes.

Sembla que inicialment aquí hi hauria hagut una torre de vigilància, construïda cap al 906 aC. Quan la ciutat va ser conquerida i la seva població convertida a l’islam, cap al 1500 dC, es va reconvertir la torre en un minaret. Es diu que els quatre pilars representen quatre denominacions de l'islam sunnita i el minaret de dalt representa la religió de l'islam en el seu conjunt. La tradició local diu que si passes set vegades entre les quatre columnes se’t compliran tots els teus desitjos.

Després de visitar l'església caldea vam tornar una mica enrera per entrar a la mesquita del xeic Matar, que té al davant el minaret de quatre potes. Abans no hi havíem entrat perquè era l’hora de la pregària.

Aquesta mesquita du el nom del Xeic Matar, o Mutahhar, ja que es creu que en el seu recinte hi ha la seva tomba.

Segons una inscripció que hi ha en el minaret, aquesta mesquita es va construir l’any 1500 i té cabuda per unes 500 persones.

El més rellevant és el minaret. En els anuaris de la ciutat consta que la torre es va construir l’any 906, com una torre estable i alta; i després, quan es va construir la mesquita al costat, es va reconvertir la torre en minaret.

 



Est de Turquia-21. Diyarbakir, església armenia i església catòlica caldea

Primer visitem l’Església Armènia de Sant Giragos. Segons consta a la placa que hi ha a l’exterior es va construir en el 1376. Però la informació que trobo diu que es va construir entre el 1515 i 1518, o sigui que no sé si la data de la placa és d’un altre calendari.

No sé exactament qui és sant Giragos. Hi ha una placa en la que expliquen la història del martiri de sant Kyrikos i la seva mare Julitta. Per tant, pot ser que sant Giragos sigui sant Quirze, o sant Ciríac, o sant Cir...

És una església Apostòlica Armènia, també anomenada església Gregoriana Apostòlica Armènia, o sigui una de les esglésies ortodoxes orientals; és l'església armènia més gran de l'Orient Mitjà. L’any 2016 el govern turc la va confiscar i va tornar a obrir al públic, després de fer-hi reformes, al maig del 2022.

L’existència de l’església és del 1515-18,i després va ser restaurada i ampliada al llarg dels segles XVII i XVIII. En el 1880 va patir un incendi que la va destruir. Va ser reconstruïda 3 anys més tard.

L’any 1913 un llamp va caure sobre el campanar i es va reconstruir el mateix any. Quan es va acabar, el nou campanar era l'estructura més alta de la ciutat, i això va provocar friccions amb la comunitat musulmana local, ja que era més alt que els minarets de qualsevol mesquita local.

Durant la Primera Guerra Mundial es va fer servir com a quarter general de l'Exèrcit Imperial Alemany. Durant el genocidi armeni del 1915, el foc d'artilleria va destruir el campanar de l'església. Després de la guerra, l'església va ser utilitzada com a caserna de l'exèrcit, magatzem i com a fàbrica tèxtil per l'estat. L’any 1960, l’església va retornar a mans de la comunitat armènia local que havia sobreviscut, però estava abandonada. Des de l’any 1915 i fins al 2011, no s’hi va celebrar cap cerimònia religiosa. A la dècada de 1990, fortes tempestes de neu van provocar el col·lapse del sostre, i l’interior va quedar a la intempèrie.

A començaments del segle XXI es va renovar, en part com un gest de reconciliació dels líders  locals envers la comunitat cristiana. La restauració va començar l’any 2009 amb al creació d’una fundació formada per armenis que vivien a Istanbul, que van supervisar la gestió i el finançament del projecte. El suport financer va venir de la diàspora armènia internacional i de les autoritats polítiques locals de Diyarbakir. L’església va tornar a obrir a l’octubre del 2011; sembla que va ser la primera església de Turquia que va tornar a ser un lloc de cukta permanent. Es va tornar a consagrar i ja al 2013 hi anaven centenars de persones cada dia, molts d’ells eren armenis islamitzats.

Aquesta església es troba al districte de Sur, que és el que ha patit més en totes les lluites, la religiosa, primer i la del PKK i forces turques després.

Al febrer del 2016 aquesta església no va patir masses danys, a diferència de la veïna església catòlica armènia, que va quedar parcialment destruïda. Al març del 2016 el govern va confiscar l’església en base a un dels articles de la llei d’expropiacions.

Totes les esglésies, aquesta, la siríaca, la caldea i la protestant van ser expropiades. De fet, al districte de Sur, és a dir a la ciutat emmurallada, es van expropiar 6.300 parcel·les de terra, que és aproximadament el 80% de la propietat d'aquest districte. El Col·legi d'Advocats de Diyarbakir va emetre un comunicat dient que aquesta decisió violava el dret de propietat i també anava en contra de la llei constitucional turca, la llei d'expropiació i el Conveni europeu de drets humans.

Finalment, després d’una important renovació va tornar a obrir al públic el 7 de maig del 2022.

Com he dit, és l’església armènia més gran de l’Orient Mitjà. Té cabuda per unes 3.000 persones. Hi ha un pis a sobre que feien servir les dones. Aquesta església és única pel nombre d’altars, en té set:5 a la planta baixa i 2 en el pis superior.

La comunitat apostòlica armènia és la comunitat cristiana més gran de Turquia.

Aquesta església havia sigut el lloc de culte més important de la comunitat armènia del sud de la península d’Anatòlia fins a l’any 1915, quan hi va haver el genocidi armeni.

L’Església Apostòlica Armènia, o Església Gregoriana Apostòlica Armènia, té els seus orígens en els viatges evangelitzadors a Armènia que van fer els apòstols Bartomeu i Tadeu. Gràcies a la prèdica de Gregori l'Il·luminat, que va ser el primer catolicós de l'Església armènia, el rei Tiridates III va declarar el cristianisme com a religió del país l'any 301. Cap a l’any 435 es va traduir la Bíblia del grec a l’armeni, amb l’alfabet que s’havia creat l’any 406.

L'església armènia es va separar de la branca principal del cristianisme l’any 451, ja que va rebutjar les decisions del Concili de Calcedònia, i va adoptar el monofisisme, que considera que Crist només tenia naturalesa divina.

Al costat hi ha l’església Catòlica Caldea Mar Petyun.

L'Església Catòlica Caldea, també anomenada Església Caldea de l'Orient és una de les Esglésies Catòliques Orientals. El cap de l'Església porta el títol de catolicós-patriarca de Babilònia dels Caldeus, amb residència a Bagdad a l'Iraq. És hereva de l'antiga Església de Pèrsia i la seva llengua litúrgica és el siríac, derivat de l'arameu.

Es creu que la primera església es va construir en el segle IV i que després es va enderrocar i es va reconstruir diversos cops. L’estructura actual és del segle XVII. Des de l’any 1681 és l’església Caldea d’Amida. Encara està en us, especialment pels siríacs d’orient.

Hi ha catalogats 31 manuscrits procedents d’aquesta església; molst d’ells són llibres de comptes i registres de batejos, defuncions i altres esdeveniments que proporcionen dades detallades sobre la comunitat caldea i les seves institucions culturals a Diyarbakır durant els segles XIX i XX. Aquesta col·lecció mostra la diversitat lingüística al sud-est d’Anatòlia, ja que s’ha trobat material en àrab, en turc otomà i en siríac.

També s’ha trobat un registre de defunció que inclou una nota en francès, sobre un oficial alemany que va morir a la ciutat, durant la Primera Guerra Mundial.

Una altra troballa que es va feren aquesta església és una còpia parcial d’unes glosses dels segle XIV, d’Ibn al-Maḥrūmah,  una important obra àrab medieval tardana de diàleg cristià-jueu-musulmà, de la que anteriorment tan sols hi havia constància d’un únic exemplar a la Biblioteca Angèlica de Roma.