26 de setembre 2025

Ladakh i Caixmir (2009)-7. Camí de Ladakh, llac Suraj i Bara-lacha La

Continuem la nostra ruta per la vall del riu Bhaga, fins arribar al llac Suraj (Suraj Tal). Prop del llac hi ha el pas de muntanya Bara Lacha,  a l’altar banda estem ja a les portes del Ladakh.

Un cop al Ladakh visitem dos llacs, el TsoKar i el Tsomoriri, posant a prova la nostra resistència a l’altura.

El llac Suraj, o Suraj Tal (llac del sol), també se’l coneix amb el nom de Tso Kamtsi; aquest llac té uns 800 metres de llargada i es troba per sota del port de muntanya Bara-lacha (4.890 metres). El llac es troba a 4.883 metres d’altitud.

El llac Suraj és el tercer més alt de l’Índia i el 21è més alt del món. Es troba just a sota del naixement del riu Bhaga que s’uneix al riu Chandra aigües avall, a Tandi, per formar el riu Chandrabhaga a Himachal Pradesh. El riu Chandrabhaga es coneix com a Chenab quan entra a la regió de Jammu i Caixmir. L’altre afluent important del Chandrabhaga, el Chandra, s’origina i flueix al sud-est del Bara-lacha La.

Aquest llac es troba a 65 km de Keylong, en la carretera que uneix Manali i Leh (Leh-Manali Highway). Aquesta carretera voreja el llac, que es troba a només 3 km del pas de Bara-lacha. La carretera queda tallada el mesos d’hivern, de novembre a abril.

Les glaceres i rierols que baixen del Bara-lacha la alimenten el llac. Aquest llac està situat a la zona de l’Himàlaia superior, on hi ha molt poca població i les condicions climàtiques són similars a les polars. Les nevades en aquesta zona, encara que escasses, s’estenen durant tot l’any i les pluges són rares. El sòl de la zona està cobert de tarteres i còdols.

El port de muntanya Bara-lacha, també s’anomena “pas amb cruïlla al cim”, ja que en aquest pas de 8 km es troben les carreteres de Zanskar, Ladakh, Spiti i Lahaul; antigament es trobava en una ruta comercial . A més del riu Bhaga que s’origina i flueix a través del Suraj Tal, el pas de Bara-lacha també és la font dels rius Chandra i Yunan al sud-est i al nord, respectivament.

Bara-lacha la (4.890 metres) és un port de muntanya a la serralada de Zanskar, que connecta el districte de Lahaul a Himachal Pradesh amb el districte de Leh a Ladakh. L’altitud d’aquest port nio la tinc molt clara, en alguns llocs posen 4.890 metres i en altres diuen que és superior als 5.000 metres.

Les dues capçaleres del riu Chenab, el Chandra i el Bhaga, s’originen prop del pas de Bara-lacha. El riu Bhaga s’origina al llac Suraj tali el Chandra s’origina en una glacera d’aquesta regió. El nom nadiu de Chenab, “Chandrabhaga”, representa la unió dels rius Chandra i Bhaga aigües avall.

El folklore afirma que els dos amants divins, Chandramukhi, filla del déu de la Lluna, i Surya Bhaga, el fill del déu Sol, van decidir celebrar el seu matrimoni etern al cim del Bara-lacha la. Des d’allà van córrer en direccions oposades. Chandra, activa i intel·ligent, va trobar fàcilment el seu camí i va arribar a Tandi després de cobrir la distància de 115 km.

Aviat va veure arribar a Bhaga que havia de bregar per passar a través d’estretes gorges fins arribar a Tandi (uns 60 km), on tots dos es van conèixer i es va celebrar el matrimoni celestial.

La cruïlla de les carreteres de Spiti, Ladakh, Zanskar i Lahaul es troben al pas de Baralacha; antigament formava part d’una ruta comercial. Al nord-oest s'origina el riu Bhaga mentre que el Chandra flueix cap al sud-est. Sota el Baralacha-la hi ha un llac maragda, el Suraj tal (llac del Sol), el naixement del riu Bhaga.

En la cultura popular, a la novel·la Kim de Rudyard Kipling, hi ha una referència a Bara-lacha la, la font del Suraj Tal que va ser utilitzada pel Lama de Kim per entrar a l’Índia des del Tibet.

Tot i que la pujada es va fent lentament, els prop de 5.000 metres d’altitud no perdonen. Tot costa un gran esforç, sents la pressió al cap, i la sensació de flotar o no tenir molta estabilitat... al menys aquestes són les sensacions que jo tinc quan estic tant amunt. Beure molta aigua, però també fer molts pipis, sinó és quan un s’ha de començar a preocupar. 

Una del grup, aquí dalt va començar a presentar problemes de retenció de líquids, i no tolerar líquids. Al llarg el dia la cosa es va anar agreujant, ja que gairebé no s’aguantava dreta, i quan a lanit vam arribar al campament del llac Tso Kkar van acabar enduent-se la a Leh. Allò em va impressionar, la van embolicar amb el sac i una manta, la van carregar en un dels jeeps i ja de fosc van baixar cap a l’hospital de Leh.

Pel que sé, el mal de muntanya et pot agafar a qualsevol edat i estant en bona forma.  Em sembla que és força imprevisible.





Ladakh i Caixmir (2009)-6. Keylong

Quan vam arribar a Keylong vaig sortir a passejar una mica, necessitava estirar les cames. Vaig trobar algunes famílies índies fent turisme. L’ambient aquí era molt diferent al de Manali, més familiar i de muntanya. La gent quan em veu sola m’atura per parlar, senten curiositat, pregunten d’on vinc, on vaig... sobretot les dones, intenten comunicar-se, les que saben angles directament i les que no s’ho fan traduir. 

Keylong és la capital del districte de Lahaul i Spiti i es troba a una altitud de 3.156 metres. Lahaul també ho he vit escrit com Lahul.

El dia següent el vam dedicar a l’aclimatació. Keylong és un poble petit i tranquil i ens vam dedicar a recórrer els voltants a peu.

L’excursió que fem per aclimatar-nos és anar al poble de Kardang per visitar un monestir budista. Ja m’agrada, perquè entrem en el món budista, que m’agrada molt més que l’hinduista. 

El riu que passa pel costat de Keylong és el riu Bhaga i el poble iel monestir de Kardang estan a l’altra banda del riu. Per tan, primer hem de baixar fins al riu i després tornar a pujar per l’altra banda. És un passeig agradable, tot i que la pujada fins al monestir, que es troba a 3.500 metres em costava una mica.

Durant el recorregut es veu a la gent treballant els camps. Són amables i somrients. Estem envoltats de muntanyes d’uns 5.000 metres. Per les fotografies dedueixo que vaig trigar una hora i tres quarts en arribar al monestir. Estava tancat i només el vam veure per fora.

El monestir està situat en una carena a una altitud de 3.500 metres a la riba esquerra del riu Bhaga, just per sobre del poble de Kardang, i davant de Keylong. Kardang havia sigut la capital de Lahaul.

És el principal monestir budista (gompa) de la vall de Lahaul, és el més gran i més popular; és un monestir del budisme tibetà, de la branca Kagyu i el llinatge Drukpa. També coneguts com la secta del barret vermell. Em sembla que té el seu origen a Mongòlia, o almenys aquest monestir té influència mongola.

En aquesta branca del budisme, en els monestirs hi ha monjos i monges, o almenys en aquest, i tenen els mateixos drets, i suposo que deures també. Es poden casar. A l’estiu, que és quan hi ha feina al camp, van a viure amb la família per ajudar, i a l’hivern tornen al monestir.

Si no estic confosa el monjo s’anomena lama i la monja chomo. En aquest monestir hi viuen una trentena de monjos i monges.

Té una gran biblioteca de literatura budista, en la que hi ha les escriptures que conformen el cànon del budisme tibetà, el Kangyur i Tangyur. Hi ha també una bona col·lecció de thankes, instruments musicals i armes antigues. També destaca pels frescos de les parets.

El primer monestir es va construir en el segle XII. No sé res del què va passar amb aquest monestir fins a principis del segle XX. Diuen que va estar molt de temps en ruïnes i que l’any 1912 el lama Norbu Rmpoché el va reconstruir. Per això es considera que aquest és el fundador del monestir. Aquest lama va morir l’any 1952. Posteriorment, amb el lama Kunga va esdevenir un centre educatiu.

Les restes del fundador (el crani i cendres), el lama Norbu, es conserven aquí, en una stupa de plata que es troba en un chaitya; el chaitya és un espai amb absis arrodonit a l’extrem oposat a l’entrada de la sala i sostre alt de perfil arrodonit, on hi ha l’stupa.

L’antic monestir va quedar totalment destruït per les pluges l’any 1998. Es va reconstruir entre el 1999–2009.

És curiós escriure sobre un viatge fet fa catorze anys. A priori no recordo gaire cosa, però a mesura que vaig veient les fotografies i vaig llegint les notes, els records tornen.

Abans he dit que no havíem entrat al monestir, però en una fotografia es veu la porta oberta. Tinc anotat que a l’interior les parets estan pintades amb frescos, i que hi ha tres escultures corresponents al Buda Vajrdhara, el Buda Shakyamuni i Padmasambhava o Guru Rimpotxe. Com que no tinc cap fotografia dedueixo que no devien deixar fer-ne.

No sembla que hi pugi gaire gent al monestir, o almenys a l’estiu quan hi vam ser nosaltres. Costa una mica, per l’alçada, però val la pena el paisatge.

Quan vam tornar de l’excursió vaig sortir a buscar algun lloc que tinguessin internet però no funcionava. Han canviat molt les coses, en aquella època tenies que buscar algun local on tinguessin ordinadors i connexió internet. A vegades funcionava bé, d’altres no tant.

Aquest dia no vaig aconseguir connexió però vaig trobar un noi de de l’illa de Man; em deia que no havia trobat a cap altre estranger per aquí.

Keylong és un poble molt tranquil; tali com el vaig veure jo, era un carrer amb botiguetes a banda i banda, i amb poca llum.

A diferència de Manali i la vall de Kullu, en aquesta banda del pas de Rohtang no hi plovia. El cel era més net, però quan s’ennuvolava o es feia fosc, feia fred.

El mal d’alçada encara no es feia sentir gaire, però sí que notava la seva ombra amenaçadora, una lleugera molèstia al cap.

En la caminada que hem fet en algun lloc hem vist uns rectangles amb un mur d’un metre d’alt, com una mena d’habitació de paret baixa, plena de pedres amb mantres escrits. Crec que he posat una fotografia.

  





Ladakh i Caixmir (2009)-5. De Manali a Keylong pel Rohtang La

La distància entre Manali i Keylong és de tan sols 70 km, però es triga una eternitat, almenys en el 2009 quan ho vaig fer jo.

Per anar de Manaili a Keylong cal pujar al pas d’alta muntanya Rohtang, el Rohtang La. Aquest pas es troba a l’extrem oriental de la serralada de Pir Panjal, a uns 51 km de Manali, i serveix d’enllaç vital entre la verdosa vall de Kullu i les regions àrides i d’altitud de les valls de Lahaul i Spiti.

Vam trigar 9 hores per arribar a dalt del port, i després una hora i mitja per baixar cap a l’altra banda.

Rohtang es tradueix com a pila de cadàvers. Aquest port de muntanya es troba a 3.980 metres d’altitud. Com deia abans, enllaça la vall de Kullu amb les valls de Lahaul i Spiti que es troben a més altitud.

És conegut per la seva topografia espectacular i les impressionants vistes panoràmiques. La pujada des de Manali fins aquí és dura, però impactant. El paisatge va canviant, des dels turons verds i amb vegetació exuberant, al terreny alpí estèril i els cims escarpats i nevats.

El pas proporciona una divisió natural entre la vall de Kullu amb una cultura principalment hindú (al sud) i les àrides valls de Lahaul i Spiti amb una cultura budista (al nord).

Rohtang La es troba a la divisòria hidrogràfica entre les conques del riu  Chenab i el Beas. Per la banda sud d’aquest pas, el riu Beas emergeix del subsol i flueix cap al sud; pel cantó nord, el riu Chandra, un corrent font del riu Chenab, que flueix des de l’Himàlaia oriental, flueix cap a l’oest.

Aquest port de muntanya està obert de maig a novembre. Es troba en una antiga ruta comercial entre els pobles de les dues vessants del Pir Panjal. Hi ha altres passos que comuniquen amb les valls de Lahaul i Spiti, però sembla que aquest és el més antic i el més freqüentat. La particularitat d’aquest pas també es deu a que a banda i banda hi ha cultures diferents.

L’antiga carretera nacional que travessa la vall de Kullu, acaba a Manali; la carretera cap al nord, passant  pel pas de Rohtang fins a Keylong, al districte de Lahaul i Spiti, i cap a Leh a Ladakh no és una carretera nacional.

L’autopista Leh-Manali està molt concorreguda durant els mesos d’estiu, com a ruta militar alternativa, des del conflicte de Kargil el 1999. Els embussos de trànsit són habituals, ja que els vehicles militars, camions i transportistes de mercaderies intenten conduir per les carreteres estretes i el terreny accidentat, agreujat per la neu i el gel en determinats punts i el gran nombre de vehicles turístics.

Des de novembre fins al maig elpas queda cobert per la neu i la ruta està tancada, fent inaccessibles els districtes de Lahaul i Spiti al nord del pas. Per això es va veure la necessitat de construir un túnel per sota del pas. El projecte va ser anunciat pel llavors primer ministre Atal Bihari Vajpayee el 3 de juny de 2000. El treball va ser iniciat per BRO el 6 de maig de 2002; la primera pedra del projecte va ser col·locada el 28 de juny de 2010 per Sonia Gandhi en la seva qualitat de presidenta del Consell Assessor Nacional. El túnel de carretera anomenat túnel Atal va entrar en funcionament el 3 d’octubre de 2020, i com és lògic, t’estalvies de pujar el port i escurça molt el temps de viatge.

Aquell agost del 2009 hi havia obres, per eixamplar la carretera, i anaven tallant el trànsit, de forma alternada de pujada i de baixada. Era caòtic, però se’n sortien prou bé. Era com una mena de trencaclosques, per anar fent passar els vehicles. A més l’estat de la pista tampoc ajudava, ja que estava plena de fang i sots, aigua.... Les cues eren de vehicles diversos, camions, jeeps, vehicles petits... cadascun amb les seves problemàtiques per passar.

A tot això calia sumar-hi el mal d’altura, que et pot agafar en qualsevol moment. Et recomanen beure molta aigua, el que comporta també moltes ganes de fer pipí, i no és fàcil trobar algun lloc on arrecerar-te una mica per fer les necessitats.

En el tram de pujada des de la vall de Kullu, la pedra és mica i la seva lluïssor amb la humitat per la boira i l’aigua neu, contrasta amb el verd de l’herba. L’aigua del riu baixa grisosa, després del desgel.

Malgrat el malestar d’estar a gairebé 4.000 metres, em sentia feliç. Em passa sempre quan estic en un port de muntanya en un indret budista. Les banderoles d’oració de colors, les stupes, l’entorn àrid,... tot em transporta com si estigués en un altre mon.

L’ambient durant les llargues parades és distret, hi ha venedors ambulants, tertúlies entre viatgers... Jo soc de les que de seguida que puc baixo del cotxe per veure l’ambient. 

Superat ja el pas, quan ja hem baixat una mica, cap als 3.000 metres, ens aturem per menjar alguna cosa. Uns momos (30 rúpies) i una coca-cola (25 rúpies), o sigui que em vaig alimentar per un euro.

La carretera de baixada cap a la vall de Lahaul estava en millor estat i s’hi circulava millor.






Ladakh i Caixmir(2009)-4. Manali

Himachal Pradesh és un estat de la Unió Índia, format pels antics estats muntanyencs de Panjab. Limita amb el Tibet a l’est, Jammu i Caixmir al nord i nord-oest, Panjab al sud-oest, Haryana i Uttar Pradesh al sud i Uttaranchal al sud-est. La seva capital és Simla.

Aquest estat està situat a l’Himàlaia occidental, és una regió molt muntanyosa. Les valls, regades pels afluents de l’Indus (Chenab, Satluj i Beas), són fèrtils, i és on es concentra majoritàriament la població. Prop del 89% de la població parla hindi, però el territori és reivindicat pels nacionalistes radicals sikhs com a part del Khalistan.

Destaquen els conreus de blat, canya de sucre, lli, tabac i arròs, i la ramaderia d’ovelles i de cabres. Hi ha explotació forestal i jaciments de sal gemma. La indústria és de tipus artesanal: fusta i teixits de llana.

Antigament formava part dels estats del Panjab, posats sota dominació britànica després de la Primera Guerra sikh del 1846. En la dècada de 1930, els britànics hi van organitzar l’Agència dels estats del Panjab. L’any 1947, després de la independència, es van unir trenta estats indígenes i van constituir l’estat el 15 d’abril del 1948, i va ser reconegut el 26 de gener del 1950. L’any 1954, el principat de Bilaspur es va unir a aquest estat.

El primer de novembre del 1956 es va constituir en territori de la Unió i deu anys més tard va assolir l’extensió actual, amb la unió dels districtes de Simla, Kangra Kullu, Lahul i Spiti, i Una, cedits per l’estat de Panjab.

A finals de 1970, es va aprovar la llei que li retornava la condició d’estat, amb capital a Simla.

Manali es troba a l’estat d’Himachal Pradesh, a l’extrem nord de la vall de Kullu, formada pel riu Beas, i prop de la ciutat de Kullu. 

Manali és el començament d’una antiga ruta comercial a través de Lahaul i Ladakh, a través del pas del Karakoram, i cap a Yarkand i Hotan a la conca del Tarim, a la Xina.

Manali rep el nom de Manu, el progenitor de la humanitat en l’hinduisme. El nom Manali es considera que deriva de Manu-Alaya (que es tradueix com “la residència de Manu”).

En la cosmologia hindú, es creu que Manu va baixar de la seva arca a Manali per recrear la vida humana després d’un gran diluvi que havia inundat el món al final d’una era cíclica. La vall de Kullu on es troba Manali sovint se l’anomena la “Vall dels Déus”. Hi ha un antic temple dedicat al savi Manu.

Ens vam allotjar al ressort Banon, que el dirigeixen els descendents del capità A. T. Banon, que va establir el primer hotel a Manali a principis del segle XX. El complex es troba enmig de l’antic patrimoni cultural de la vall de Kullu.

El capità A. T. Banon, un distingit oficial irlandès que servia a l’exèrcit britànic amb els Llancers de Bengala estacionats a Calcuta, també era fill del cirurgià general amb seu a Murree (ara al Pakistan). En particular, va ocupar càrrecs destacats com a primer tresorer del Congrés Nacional Indi i com a membre de la societat teosòfica, col·laborant estretament amb Annie Besant.

A causa dels seus ideals progressistes i activitats nacionalistes, va ser donat de baixa de l’exèrcit britànic. Juntament amb el seu amic nord-americà, Mr. Lee, el capità Banon es va establir a Manali durant la dècada de 1870. Es va casar amb una dona de Gharwal i van tenir quatre fills. En la informació que trobo destaquen que va introduir pomes angleses i altres planters fruiters, establint les bases dels famosos horts de pomeres d’Himachal Pradesh.

La família Banon va contribuir significativament a elevar el perfil de Manali a l’escenari mundial. Els seus descendents van ser fonamentals en el desenvolupament d’infraestructures, inclosa la construcció de carreteres i ponts, així com la generació d’electricitat. A més, van tenir un paper pioner en el foment del turisme i les indústries fruiteres a la vall de Kullu.

Al matí, abans de començar les visites vaig sortir a passejar pels voltants del ressort. Està envoltat per un bosc d’avets, i la gent que vaig trobar era agradable. Vaig coincidir que passava un grup de gent tocant algun instrument i transportant una divinitat local que duien cap a un temple al poble.

Comencem visitant el temple hinduista Hadimba o Hidimba Devi. Devi és una paraula en sànscrit que significa deessa. També se’l coneix com temple Dhungari.

És un antic temple rupestre dedicat a la deessa Hadimba,  esposa de Bhima, una figura de l’èpica índia Mahabharata. El temple està envoltat per un bosc de cedres anomenat Dhungiri Van Vihar, als peus de l’Himàlaia. El santuari està construït sobre una enorme roca que sobresurt del terra i que era adorada com una imatge de la deïtat. L’estructura va ser construïda l’any 1553 pel maharajà Bahadur Singh.

Hadimba i Bhima van tenir un fill, al que ella va cuidar fins que va tenir l’edat suficient per tenir cura del regne. Després d’això, ella es va retirar aquí a meditar. Més tard, en el 1553 es quan es va erigir el temple de fusta de quatre pisos.

El temple està construït en estil pagoda i no té cap figura a l’interior. Una petjada a la pedra és el centre del culte.

Hadimba tenia poders sobrenaturals a causa i era amable amb el seu poble; es va convertir en la deïtat patrona dels rajàs de Kullu.

Hadimba és molt venerada a Manali. Anualment, amb l’arribada de la primavera, es reuneix molta gent  dels voltants per celebrar una fira dedicada a aquesta divinitat.

Molt a prop del temple de Hadimba hi ha un arbre sagrat que es venera com a representació de Gatothkach, el fill de Pandava Bhima i la seva esposa Hadimba.

 A uns 7 km de Manali hi ha Jagatsukh. Antigament era coneguda com Nast, i va ser la capital de l’antic estat de Kullu durant més de seu generacions.

En hindi, “Jagat” significa el món i “Sukh” significa felicitat.

A part del paisatge i l’antic poble, destaca pels seus temples i santuaris. En veiem dos, un d’ells (o potser tots dos) està dedicat a Xiva i téforma de pic de muntanya, estil shikhara.

Hi ha algunes llegendes relacionades amb aquest lloc. Es diu que a principis del segle XVI, Sidh Pal va conèixer la deessa Hidimba, sota l’aparença d’una dona vella, que li va profetitzar que recuperaria el regne dels seus avantpassats.

Aquí s’hi fa un famós Festival, Chacholi Jatra, que atrau a molts devots.

Un dels temples s’anomena Gauri shankar, em sembla que és en el que s’adora a Xiva, i la seva construcció es remunta al segle VIII.

Un altre poble de la vall de Kullu és Vashisht. Es troba a uns 3 km de Manali a l’altra banda del riu Beas.

Aquest poble és famós per les aigües termals sulfuroses, que estan santificades per tres temples que hi ha a la vora, dedicats a Vashisht, Xiva i Rama. Hi ha la creença que aquesta aigua té poderoses propietats medicinals, que guareix moltes malalties de la pell, així com infeccions i altres mals.

Segons la llegenda el savi Vashisht va ser un dels set antics savis o Saptarishis. També va ser mestre de Rama i es diu que Rama juntament amb la seva dona, Sita, van passar temps en meditació al mateix lloc on actualment hi ha el temple. El temple té una estructura tipus pagoda.

El temple sembla que té uns 4.000 anys d’antiguitat, i està dedicat al gran savi Guru Vashisht, un dels més antics i venerats savis vèdics. Em sembla que aquest savi no s’entenia massa bé amb el rei Vishwamitra.

La llegenda diu que Vishwamitra va matar tots els nens de la població i això va provocar una  gran tristesa al savi Vashisht; tant és així que va  intentar suïcidar-se saltant al riu. No va morir en l’intent,sinó quediuen que el riu el va salvar. Així que Vashisht es va establir al poble a la vora del riu Vipasha (la paraula Vipasha significa llibertat de l’esclavitud). El poble es va anomenar Vashisht i el riu Vipasha més tard es va conèixer com a riu Beas.

Més tard es va construir el temple dedicat a aquest savi, en el lloc on acostumava a seure a meditar.

El temple està construït en l’estil arquitectònic típic de l’Himàlaia, Kath Kuni. Les restes d’un antic pou i l’antic santuari del temple de Vashisht mostren les característiques de l’arquitectura del temple medieval. L’interior del temple està decorat amb murals tradicionals, pintures i figuretes, una característica típica dels temples d’Himachal Pradesh.

La deïtat central del temple és el savi Vashisht, i a l’interior del temple hi ha una estàtua negra de granit d’ell; la figura està embolicada en un dhoti blanc.

El temple de Manu es troba a uns 3 km del mercat de la ciutat antiga de  Manali. Em sembla que és l’únic temple al món que està dedicat a Rishi

Rishi Manu, també conegut com el Rei Manu, és una figura venerada en la mitologia hindú, ja que es considera que va salvar i repoblar l’espècie humana. He trobat que en la mitologia hindú Manu es considera que va ser el primer home, el progenitor de la humanitat.

Segons la llegenda, el nom de la població, Manali, deriva de Manu-Alaya, que es tradueix com la residència de Manu. Segons la cosmologia hindú, Manu hauria desembarcat de la seva arca a Manali, després d’una gran inundació que havia devastat el món, marcant el final d’un cicle i llavors es va dedicar a recrear la vida humana.

Segons la història es creu que el savi Vaivasvata Manu va ser el primer rei a governar la terra després de salvar la humanitat del gran diluvi. Va ser advertit de la gran inundació per l’avatar Matsya del déu hindú Vixnu, i li va aconsellar que construís un vaixell gegant.

Segons el Matsya Purana (llibre de l’hinduisme del segle III dC, escrit en sànscrit), l’avatar de Vixnu, Matsya, inicialment es va aparèixer com una petita carpa, al rei Manu, mentre s’estava rentant les mans al riu.

La carpa va demanar al rei Manu que la salvés. El rei Manu la va col·locar en un pot d’aigua, però la carpa va anar creixent i el pot quedava petit, pel que la va canviar de recipient; seguia creixent i la va anar traslladant a un bol més gran, després a un pou i més tard a un dipòsit. Quan ja era un peix molt gran el va retornar al riu.

El peix havia adquirit proporcions gegantines i fins i tot el riu quedava petit, pel que el rei Manu va haver de traslladar el peix al mar. Va ser llavors quan l’enorme peix es va transformar en Vixnu i va avisar al rei Manu que aviat hi hauria un diluvi que inundaria i destruiria tot el món.

Llavors el rei Manu va construir una gran arca per allotjar-hi a la seva família, 9 tipus de llavors, i animals i ocells per poder repoblar la terra quan la gran inundació hagués passat. Es creu que després del diluvi, el rei Manu va trepitjar la terra i va meditar al lloc on ara hi ha el temple de Manu.

Més tard, el rei Manu se’l va conèixer com el savi Manu i a ell se l’hi atribueixen les Lleis de Manu, Manusmriti, que són la base de l’hinduisme. El Manusmriti és un text que es presenta com una conversa entre el savi Manu i un grup de rishis (sacerdots) que li van suplicar que els guiés sobre com afrontar les calamitats naturals i establir la pau i la disciplina en la societat.

L’estil arquitectònic del temple és tipus pagoda, que és l’estil típic de molts temples d’Himachal Pradesh. Aquest antic santuari està construït principalment amb fusta i formigó i compta amb un sostre de fusta únic que s’assembla a l’estil arquitectònic de molts temples del Nepal.

El temple es va construir a la riba del riu Beas. L’any 1992, el temple es va reconstruir i es va afegir un terra de marbre i sostres de volta.

El Manusmriti que comentava abans, es considera l’escriptura índia més antiga, i Vaisvata Manu seria la 5ª encarnació de Manu.

Manu hauria salvat als sets savis i els vedes durant el gran diluvi que ho va destruir tot.

La visita per Manali i voltants va ser interessant. Hi ha diversos temples hinduistes i també de budistes, és una zona on conviuen les dues religions.  En les faccions de la gent també vaig veure barreja.

Al primer temple, el Hadimba, que és curiós perquè està en el bosc, la gent hi anava aportar ofrenes, de fet atots els temples i també a l’arbre sagrat, on em va sorprendre que hi havia moltes ofrenes que eren objectes metàl·lics. A tots els llocs que vam visitar calia treure’s les sabates per entrar. En un dia de pluja com el que teníem era una mica un incordi.

Els poblets tenen l’aspecte típic dels llocs d’alta muntanya; cases de fusta, aixecades i a sota les vaques, que aporten escalfor i proporcionen a la família llet i fertilitzant.  

L’antic Manali també té cases fusta, mentre que a la part nova es barregen les cases tradicionals amb les botigues i locals per als turistes, botigues de roba i records, restaurants, hoteletes....

Una de les coses que vaig anotar és que es tenia que anar amb compte ja que desapareixien estrangers, diuen que lligat al tema de la droga. Quan érem allà hi havia cartells en els que anunciaven que s’oferia una recompensa a qui tingués informació d’un israelià que havia desaparegut.


L’ambient em va recordar el de Katmandú, molts joves o no tant joves, amb rastes, una mica penjats, hippies....També hi havia gent de muntanya, que després de visitar Manali anaven a fer algun trekking, o be en tornaven.

Aquesta terra és propicia per al cultiu de la poma. Hi ha moltes pomes, vi de o poma, sidra....

El dinar em va costar unes 300 rúpies, equivalent a 5 euros. I la connexió a internet, em sembla que era al ressort, 50 rupies l’hora.

Quan vam acabar les visites vaig sortir a donar una volta pels voltants per fer temps fins a l’hora de sopar.

A l’extrem del carrer, prop del pont, que si no estic confosa duia cap al poble antic, vaig trobar unes escena curiosa. Un home que intentava controlar al seu animal, crec que era un iac, que no l’hi feia cas. Sempre els havia vist lliures aquests animals, i em va sorprendre veure’l lligat amb una corda.  Son animals molts grossos, i aquell hi va haver un moment en què semblava ingovernable. Si no recordo malament hi va haver algun jove que va ajudar a l’home a tranquil·litzar a l’animal. En tota l’operació es va crear força expectació. 

Ladakh i Caixmir (2009)-3. De camí a Manali.

 Manali està a uns 500 km de Delhi. Vam dedicar tot el dia a fer aquest trajecte.

A primera hora del matí vam agafar el tren fins a Chandigarh, uns 275 km. El trajecte va durar unes 4 hores, en les que primer ens van servir esmorzar i després altre cop menjar.

Chandigarh fa de capital política de dos estats indis: Panjab i Haryana. El nom de Chandigarh significa “El Fort de Chandi” i deriva d’un antic temple hindi anomenat Chandi Mandir, dedicat a la deessa hindú Chandi, que es troba a prop.

Després de la partició entre l’Índia i el Pakistan, feta el 1947, la regió del Panjab es va dividir entre els dos països i com que Lahore, que era la capital del Panjab, va quedar dins Pakistan, l’Índia va necessitar una nova capital per al Panjab sota la seva administració i es va decidir construir una nova ciutat.

El 1966 es va formar, segregant-se del romanent Panjab occidental, el nou estat indi de Haryana de majoria lingüística hindi (mentre que a la resta del Panjab es parla majoritàriament panjabi). Com que Chandigar era a la frontera es va mantenir com la capital dels dos estats.

Es troba a 350 metres d’altitud. El paisatge fins aquí és verd i pla. Es veuen camps d’arròs i plantacions de canya de sucre.

Un cop allà vam agafar jeeps per pujar fins a Manali, uns 270 km. 

Aquest tram de viatge va ser molt dur. Hi havia molt caos durant el trajecte, molt trànsit, especialment de camions, però també gent, vaques.... i pluja. Vam acabar molt cansat, ja que en total havíem trigat unes 12 hores.

El paisatge va canviant al llarg de les hores, a mida que anem pujant; és més muntanyós i boscos. La temperatura també ha variat, fent-se molt més fresca, ja que Manali està a uns 2.000 metres d’altitud. 

Com deia abans, vam arribar al nostre allotjament molt cansats i ja de fosc, amb poques ganes de fer res.