Abans d’arribar al campament ja es va veient de tant en quant
el llac Tsomoriri, o Tso Moriri.
L’origen del nom del llac no el tinc clar; tinc apuntat que
tsomoriri vol dir senyora i iac, perquè segons la llegenda que ens van explicar
una dona creuava el llac gelat amb el seu iac quan el gel es va partir i es van
enfonsar tots dos. Una variant diu que una monja, budista (es diuen chomo) del
proper monestir de Korzok buscava el iac del seu pare i que l’anava cridant
dient “ri, ri”, llavors el iac va aparèixer, el geles va trencar i es van
enfonsar tots dos.
En altres llocs diuen que el nom Tso Moriri vol dir llac de
muntanya. Es troba a 4.522 metres d’altitud. Forma part també dels aiguamolls
Ramsar a l’altiplà de Changthang.
Aquest llac té uns 26 km de llarg, direcció nord-sud i uns 3-5
km d’amplada. S’alimenta per tres rierols glacials primaris que formen extensos
aiguamolls als seus deltes. Ara és un llac endorreic a causa de la seva sortida
sud bloquejada, i les seves aigües són lleugerament salobres. El seu ecosistema
oligotròfic (pobre en nutrients) alcalí suporta una biodiversitat única. L’àrea
està protegida com a Reserva de Conservació d’Aiguamolls de Tso Moriri;
l’accessibilitat es manté limitada principalment als mesos d’estiu.
Només hi ha assentaments permanents durant tot l’any, a la
costa nord-oest, el poble de Karzok, i els llocs militars al llarg de la riba
oriental.
L’altiplà de Changthang a l’est de Ladakh és una extensió de
l’altiplà tibetà occidental que es troba per sobre dels 4.500 metres sobre el
nivell del mar i suporta poblacions diverses però baixes de diversos mamífers
amenaçats a nivell mundial.
L’àrea de drenatge del llac també es podria classificar com a
conca, ja que és una conca de drenatge tancada que reté l’aigua i no permet la
sortida a altres masses d’aigua com rius o oceans. El llac Tso Moriri es troba
entre 20 i 50 quilòmetres al sud-est de la vall elevada del nucli de la vall de
Rupshu i es troba dins de l’altiplà i l'àrea de la vall de Rupshu. El llac,
està envoltat per diversos cims que superen els 6.000 metres tant a l’est com a
l’oest, incloent el Mentok Kangri i el Lungser Kangri.
Diversos petits rierols de muntanya alimenten el llac, inclòs
un a través de pastures a Peldo Le. El llac s’alimenta de fonts i neu i té una
profunditat màxima de 40 metres. L’entrada principal de l’oest prové del riu
Lingdi, el principal afluent del llac, que drena la conca occidental abans
d’entrar a la riba sud de Tso Moriri.
La vora sud del llac s’obre en una vall ampla i plana que
connecta amb el riu Pare Chu (part de la conca del riu Sutlej). Al sud de Tso
Moriri es troben els aiguamolls de Nuro Sumdo, una zona pantanosa fora de la
conca de drenatge del llac que desemboca principalment al sistema del riu Pare
Chu.
Els llacs de l’Himàlaia es classifiquen segons el seu origen, i
el llac Tso Moriri, a l’igual que el Tso Kar, pertanyen a la categoria de llacs
romanents, o sigui que són masses d’aigua que queden de llacs prehistòrics molt
més grans.
A la regió del llac predomina l’aridesa i el fred del desert,
amb temperatures a l’estiu que es troben entre 0 i 30 ºC, i a l’hivern amb
temperatures entre -10 i -40 ºC.
Els principals habitants de la zona són els changpa, pastors
nòmades (comunitat pastoral) de iacs, ovelles, cabres i cavalls d’origen tibetà
i que es dediquen al comerç i treballen en caravanes a la regió de Ladakh.
Utilitzen la terra tant com a pastura com per al cultiu.
Pel camí fins aquí hem vist iacs, marmotes i molt de lluny
burros salvatges.
El llac és ric en avifauna i hi ha alguns projectes de
conservació en marxa. Dins del projecte de protecció del llac, la comunitat del
poble de Korzak han decidit voluntàriament preservar les tradicions i la
cultura i han posat tanques en algunes zones de la riba del llac per evitar el
pas de vehicles. Per entrar a la zona protegida vam haver d’ensenyar els
passaports.
És un paisatge d’alta muntanya i poc a poc m’havia anat
aclimatant a estar a 4.500 metres. En arribar al campament on dormiríem vam
anar cap al poble.
Karzok o Korzok es troba a 4.570-4.595 metres d’altitud, al
nord-oest del llac Tso Moriri.
És un dels assentaments permanents major altitud del mon. En
aquest poble hi ha un monestir, del llinatge del budisme tibetà Drukpa.
Karzok va estar a la ruta comercial d’Àsia Central fins al 1947
i era la seu de la vall de Rupshu. Un dels reis, Rupshu Goba, em sembla que va
viure aquí amb la seva família, i hi va construir nou cases permanents.
El poble té diverses cases, i a l’estiu la població nòmada
s’estableix aquí amb les seves tendes (fetes de pèl o pell de iac), i
contribueixen en les tasques agrícoles de la regió.
Les tendes estan proveïdes de ventilacions a la part superior
per deixar sortir el fum. Els changmas comercien amb la pashmina (llana de
iac),un producte molt preuat, i amb la sal que extreuen dels grans camps de sal
de la zona, com les fonts de Puga. Intercanvien aquests dos productes per
cereals i altres productes necessaris. Poc a poc les tribus nòmades van
canviant el seu estil de vida, i augmenten el nombre de construccions estables.
En el passat, el monestir era la seu de la vall de Rupshu. És
un monestir independent, sota la direcció del Korzok Rinpoche, àmpliament
conegut com a Langna Rinpoche. Va ser el tercer Rimpoche de Korzok, Kunga Lodro
Ningpo, el que va fundar aquest monestir en el segle XVII.
La història de Korzok es remunta als reis que van governar en
aquest inhòspit terreny i van lluitar diverses guerres. Van patir diversos
contratemps en les guerres i van haver de portar una vida nòmada i aïllada. Un
dels reis d’aquest llinatge nòmada havia enviat el seu emissari al Tibet
buscant ajuda. L’emissari va portar un lama del Tibet que és qui va establir
aquest monestir en el segle XVII. Des de llavors els nòmades van deixar la
religió animista, i van adoptar el budisme. Aquí vivien en pau i harmonia amb
l’entorn i els animals. El regnat del regne nòmada va acabar amb el seu últim
rei Tsewang Yurgyal, que va governar fins a l’agost de 1947.
Sembla que els pastors nòmades dels llogarets propers
treballaven per als monestirs, també que mantenien el bestiar del rei, i
aprofitaven per extreure’n la llet, i fer formatge i mantega.
A l’interior del monestir hi ha una estàtua de Buda Shakyamuni
i altres estàtues. Hi ha diverses stupes a l’exterior. Ens van dir que hi
vivien uns 70 monjos.
Sembla que el monestir, tal com es veu ara, va ser reconstruït
al segle XIX a la riba dreta del riu Tsomoriri. L’antic monestir estava en un
pendent suau, a diferència d’altres monestirs que generalment es troben al cim
dels turons. No em queda clar si es va canviar de lloco és on hi ha el
reconstruït en el segle XIX.
El poble l’any 2009 era un llogaret senzill, de cases de tova,
amb gent molt amable. La gent puja al monestir, després a les stupes, les
circumval·la, després va al molí d’oracions i el fa girar...
És com estar en un altre mon, em recordava molt el Tibet. Als
tibetans se’ls saluda dient Namasté i als ladakhis Julé. A l’escola que havíem
estat abans, hi havia barreja de nens tibetans i ladakhis.
Tot i que abans deia que m’estava adaptant bé a l’altitud, ara
veig que havia anotat que tot ho tenia que fer molt a poc a poc; al matí per
vestir-me ho havia hagut de fer en dues etapes, fent una pausa per estirar-me,
entre una i l’altra. Vaig passar molt mala nit, amb mal de cap i mal d’estomac.
Per sort ja s’acabava estar a 4.500 metres, ja que ens dirigíem a Leh que està
a 3.500 metres.
A les 7 del matí el sol ja escalfava força, cosa que em va
sorprendre. I el llac estava molt bonic.
