El Caixmir és un territori dividit entre l’Índia i Pakistan,
que se’l disputen, i la Xina que també n’ocupa una petita part.
La part índia té la capital a Srinagar; està dividida per dues
regions administratives, Jammu i Caixmir, que formen un estat de la Unió Índia.
La part de Pakistan, anomenada Azad Kashmir (Caixmir lliure), té la capital a
Gilgit.
El mapa que he trobat més clar sobre el territori del Caixmir i
la disputa territorial que hi ha, és el que poso aquí. M’agrada perquè es veu
el territori que ocupava l’antic estat principesc de Jammu i Caixmir, marcat
per la línia vermella. La zona en verd és la que està sota control pakistanès,
lazona taronja està controlada per l’Índia i la zona marronosa d’Aksai Chin
està sota control xinès.
http://www.lib.utexas.edu/maps/middle_east_and_asia/kashmir_disputed_2003.jpg
És un país molt muntanyenc, ja que és ocupat totalment per la
serralada de l’Himàlaia i per les valls de l’Indus i del Sind.
Les primeres notícies reals sobre el país són del temps
d’Asoka, que hi va construir monestirs i stupes i va fundar Srinagari (moderna
Srinagar). Després d’Asoka la història torna a ser llegendària i incerta. Hi
hauria hagut dos reis, substituïts pels grecs de Bactriana, domini saka, dels
surens o indoparts i els kusana o kushana. Les dates varien segons les fonts.
La dinastia de Gonanda que va substituir els kushana s’hi va
establir al segle I o al segle II i va perdurar fins al segle IV o V. Sota
aquesta dinastia el budisme va entrar en decadència.
Al segle VI va caure en mans de Mihirakula, rei dels huns
heftalites, que va afavorir l’hinduisme contra el budisme.
La dinastia Karkota es va fundar el 627. Muktapida Lalitaditya,
el sobirà més gran, va conquerir Kangra, Punch, Rajauri i Jammu; vers el 732 va
enviar una ambaixada a l’emperador xinès Xuanzong (713-755) per demanar ajut
contra els àrabs que venien pel sud i els tibetans i turcs pel nord. El budisme
hi va tornar a prosperar.
Aquesta dinastia va ser substituïda en el 857 per la dinastia
d’Utpala, emparentats amb els karkota. En aquesta època es van construir grans
temples, es van construir canals de rec, i dics per impedir les inundacions, i
guanyar noves terres de cultiu, que garantien la prosperitat.
Poca poc els reis d’aquesta dinastia van anar perdent poder a
mans dels caps feudals. El rei Kshemagupta (951-960) va quedar dominat per la
reina Didda, filla del senyor de Lohara, i a la mort del marit va pujar al tron
després de matar els seus fills i nets.
Didda va obrir la dinastia de Lohara, va regnar del 981 al
1003. Va regnar amb encert i a la seva mort va deixar com a successor el seu
nebot Sangramaraja.
El 1014 Mahmud de Gazni va intentar envair el país, però no va
tenir èxit. La major part dels reis de la dinastia de Lohara foren incompetents
i la situació es va deteriorar. Els damars (caps feudals) van augmentar el seu
poder i amb les seves revoltes constants van portar la confusió al país.
Ramadeva, (1252-1273), no tenia fills i va adoptar a
Lakshmandeva, fill d’un braman. Sota el seu fill Suhadeva, els mongols van
envair el país dirigits per Zuldju, vers el 1320. Suhadeva va fugir a Kishtwar
i durant 8 mesos els mongols van devastar la vall, però després se’n van
retirar.
Aprofitant la situació de caos, Rinchana, fill d’un cap ladakhi
refugiat al país, va prendre el poder i es va convertir a l’islam sota
influència d’un sant conegut com a Bulbul Shah, i va prendre el nom de Sadr
al-Din. Quan va morir, la seva esposa Rami Kota, per consell dels nobles, es va
casar amb un germà de Suhadeva, que va pujar al tron amb el nom de Udayanadeva.
Mort aquest el 1338, va prendre ella mateixa el poder que li fou disputat per
un general probablement d’origen turc, Shah Mir, un dels nombrosos caps
mercenaris turcs que servien als reis hindús
La dinastia de Rinchana es va acabar l’any 1339 quan Shah Mir
va derrotar les forces de Rami Kota i va assolir el poder com a sultà Shams
ad-Din I Shah Mirza Swati (1339-1342), fundant la dinastia musulmana Swati que
va regnar fins al 1561.
Durant aquesta dinastia va arribar al país, i s’hi va quedar
uns anys, un santó, Sayyid Ali
Hamadhani (setembre del 1372) que va fer moltes conversions a l’islam. El seu
fill, Sayyid Muhammad, va intentar introduir la xaria i crear la funció de
Shaykh al-Islam i va fer perseguir els hindús i destruir els seus temples.
Si Sikandar l'Iconoclasta (1389-1413) va donar suport a aquesta
política el seu fill Zayn al-Abidin (1420-1470) conegut com a Budshah (el gran
rei) la va capgirar; va donar diners per reconstruir els temples hindús i va
permetre als que havien estat convertits a la força de tornar a la seva
religió. Els seus successors també van seguir la política de tolerància però
l’islam va guanyar terreny.
Es van produir diverses guerres civils successòries i hi va
haver intrigues dels nobles. El novembre de 1540 Haydar Mirza Dughlat, cosí de
l’emperador mogol Baber, al servei d’Humayun, va envair el país i ocupar el
poder en part del país. Les seves disposicions religioses en favor de
l’hanafisme van provocar la revolta dels nobles que el van derrotar i matar
l’octubre de 1551; llavors els nobles (les famílies Rayna, Magre i Chak) es van
disputar el poder. Finalment els Chak, originaris del Dardistan i xiïtes, van
emergir com a triomfadors. La dinastia Chak va tenir el poder fins al 1586.
Ghazi Shah va derrotar un exèrcit mogol enviat l’estiu del 1561
per Akbar. Aquest va enviar una segona expedició el 20 de desembre de 1585
dirigida per Raja Bhagwan Das; els caixmiris van oferir forta resistència al
coll de Bulyasa. Yusuf Shah es va presentar al campament mogol el 14 de febrer
de 1586 i va signar un tractat pel qual conservava el tron però les monedes i
la khutba es farien en nom de l’emperador.
Akbar no va respectar l’acord i va fer empresonar Yusuf; mentre
els nobles havien posat al tron al seu fill Yakub Shah, que era valent i ple de
recursos, però va voler imposar el xiïsme com a religió i molts nobles sunnites
es van entregar a Akbar. L’emperador va enviar un exèrcit potent, dirigit per
Kasim Khan i Yusuf Khan Ridwi; Yakub va combatre amb valentia però, traït per
un dels seus, es va haver de rendir (juliol de 1586).
Akbar va anar tres vegades al país, la primera vers el juliol
de 1588 quan va eliminar impostos i en va posar d’altres, provocant una revolta
que fou sufocada. Va tornar l’octubre de 1592 i va tractar als antics rebels
amb consideració, va reduir els impostos i es va voler guanyar al poble i als
Chak (amb aliances matrimonials). La tercera vegada no està registrada.
Jahangir hi va anar vuit vegades i durant el seu regnat els
Chak es van revoltar dues vegades. Durant el seu govern es va conquerir
Kishtwar. El 1632 Xa Jahan va nomenar governador a Zafar Khan que va fer abolir
tots els impostos opressius. Sota Xa Jahan es van conquerir Baltistan i Ladakh.
En general el període mogol (1588-1752) va ser pacífic i es va
desenvolupar l’agricultura, el comerç i la indústria. Les tres famílies
dominants va ser substituïdes per funcionaris mogols.
Amb la mort d’Aurangzeb, en el 1707, la situació va començar a
empitjorar. El 1747 els nobles caixmiris van escriure a Ahmad Shah Abdali per
demanar-li annexionar el Caixmir. Ahmad Xa (ara Ahmad Xa Durrani) va enviar un
exèrcit, l’any 1752, que va ocupar el país amb certa facilitat després de
derrotar un exèrcit mogol.
Començava el període afganès dels Durrani. La dominació
afganesa va ser dura, el els ciutadans van patir una important càrrega
d’impostos i els xiïtes eren perseguits.
L’any 1819, la vall del Caixmir va passar del control de
l’Imperi Durrani de l’Afganistan als exèrcits conqueridors dels sikhs sota
Ranjit Singh del Panjab. Acabaven quatre segles de domini musulmà, sota els
mogols i el règim afganès.
Com que els caixmiris havien patit molt amb els afganesos,
inicialment van donar la benvinguda als nous governants sikhs. No obstant, els
governadors sikhs van resultar ser durs i opressius; potser tenien una certa
llibertat per actual amb duresa al Caixmir, ja que estaven lluny de la capital
de l’Imperi Sikh, Lahore.
Els sikhs van promulgar una sèrie de lleis contra els
musulmans, que incloïen la imposició de condemnes a mort per matança de vaques,
el tancament de la mesquita de Srinagar, i la prohibició de la crida pública
musulmana a loració.
El Caixmir havia començat a atraure visitants europeus, alguns
dels quals escrivien sobre la pobresa estesa entre els camperols musulmans i
sobre els impostos exorbitants sota els governants sikhs. Els alts impostos,
segons alguns relats contemporanis, havien despoblat grans extensions del camp,
permetent que només es conreés una setzena part de la terra cultivable. Molts
camperols del Caixmir van emigrar a les planes del Panjab.
L’any 1832, després d’un període de molta fam, els sikhs van
reduir l’impost sobre la terra a la meitat del producte de la terra i també van
començar a oferir préstecs sense interessos als agricultors. El Caixmir es va
convertir en una important font d’ingressos per a l’Imperi Sikh. En aquesta
època es van començar a conèixer, arreu del mon, els xals del Caixmir, i aquest
producte atreia a molts compradors, especialment occidentals.
L’estat de Jammu, que havia anat ascendint en importància
després del declivi de l’Imperi Mogol, va quedar sota el domini dels sikhs
l’any 1770. Més tard, el 1808, va ser conquerit completament pel maharajà
Ranjit Singh.
El primer maharajà de Jammu i Caixmir va ser Gulab Singh, que
va fundar la dinastia Dogra. Originalment era un comandant de l’Imperi Sikh,
que es va posar del costat dels britànics en la Primera Guerra Anglo-Sikh i es
va convertir breument en primer ministre de l’Imperi Sikh el 1846. El mateix
any va signar el Tractat d’Amritsar amb els britànics, establint l’estat de
Jammu i Caixmir sota la sobirania del Raj britànic; aquest tractat formalitzava
la transferència de totes les terres que van ser cedides pels sikhs als
britànics en el Tractat de Lahore.
Els Dogra van governar millor que els sikhs però la situació
del poble no va evolucionar gaire. L’arròs va esdevenir monopoli de l’estat i
es va encarir. Els musulmans eren el 90% i havien de pagar una taxa al sindicat
religiós hindú; les mesquites eren possessió del govern.
L’estat Principesc del Caixmir i Jammu (com es va anomenar
inicialment) combinava regions, religions i ètnies dispars. A l’est, Ladakh era
ètnicament i culturalment tibetà i els seus habitants practicaven el budisme.
Al sud, Jammu tenia una població mixta d’hindús, musulmans i sikhs. A la vall
central del Caixmir, la població era majoritàriament musulmana, majoritàriament
sunnita, però també hi havia una petita però influent minoria hindú, els
pandits bramans del Caixmir. Al nord-est, el Baltistan poc poblat tenia una
població ètnicament relacionada amb la de Ladakh, però que practicava l’islam
xiïta. Al nord, també poc poblada, l’Agència Gilgit era una àrea de diversos
grups, majoritàriament xiïtes. I a l'oest, Punch estava poblada principalment
per musulmans d’una ètnia diferent a la de la vall del Caixmir.
Després de la rebel·lió índia de 1857, en la qual el Caixmir es
va posar del costat dels britànics, i la posterior assumpció del govern directe
per part de la Gran Bretanya, l’estat principesc del Caixmir va quedar sota la
sobirania de la corona britànica.
Ranbir Sing va succeir al seu pare (Gulab Singh) el febrer de
1856 i va intentar millorar la situació econòmica però quant a religió no va
canviar res. El va succeir l’any 1885 el seu fill gran, Pratap Sing, però com
que era de caràcter dèbil va estar sota una regència controlada pel resident
britànic. Finalment va recobrar els poders el març de 1921. Durant aquest
període, sota el resident, es van fer nombroses reformes i la situació dels
musulmans va començar a millorar però no en mesura suficient.
El net de Ranbir Singh, Hari Singh, que havia pujat al tron del
Caixmir el 1925, va ser el monarca regnant l’any 1947 al final del domini
britànic del subcontinent i la posterior partició de l’Imperi Britànic de
l’Índia en dos dominis, Domini de l’Índia i el Domini del Pakistan.
Deixem Dras enrere per dirigir-nos ja cap al Caixmir. La primera nit la fem a Sonamarg i després
quatre nits més a Srinagar.
Per la carretera seguim trobant molts controls militars, garites
fetes amb sacs amb un parell de soldats vigilant, campaments militars...
Pel camí també trobem molts campaments nòmades, i per la
carretera nòmades que van amb els seus ramats.
En el 2009, quan jo vaig fer el viatge, la carretera de Kargil a
Sonamarg tenia una normativa especial pel trànsit de camions: al matí podien
circular en direcció a Sonamarg i a la tarda ho feien en direcció a Kargil.
Així s’evitava que es creuessin dos camions i entorpissin el pas.
El Zoji La és el pas de muntanya que connecta la vall del
Caixmir a l’oest amb les valls de Dras i Suru al nord-est i la vall de l’Indus
més a l’est. O sigui és l’enllç entre el Ladkah i el Caixmir. Està a uns 100 km
de Srinagar i a 15 km de Sonmarg, a una altitud de 3.580 metres.
A l’hivern, degut a la neu sovint està tancat, i és per això
que a finals del 2022 es va començar a construir un túnel per evitar haver
de creuar aquest pas.
Segons algunes fonts, Zoji La significa el “pas de muntanya de
les tempestes de neu”. Basant-se en la tradició oral que va sobreviure entre la
gent local, Zoji es refereix a Du-Zhi-la, la deessa de les quatre estacions del
Tibet. La llegenda descriu a aquesta deessa com l’esposa de Naropa.
Durant la Primera Guerra del Caixmir, l’exèrcit pakistanès va
conquerir, l’any 1948, el pas de Zoji La. L’exèrcit indi en va recuperarel
control el primer de novembre, en un assalt amb el nom en clau d‘Operació Bisó;
aquesta operació va aconseguir el seu objectiu principalment a causa del
sorprenent ús de tancs per part de les forces índies. En aquell moment, aquesta
era l’altitud més alta a la qual els tancs havien operat en combat al món.
Creuar aquest pas comporta un canvi espectacular de paisatge;
apareix el verd, les prades, avets...
