Sudan, altaNúbia (2005)-9. De Karima a Mèroe creuant el desert de Bayuda

A primera hora del matí agafem el ferri per creuar el Nil i endinsar-nos en el desert de Bayuda, que es troba entre la 4ª i la 6ª cascada, i arribar al tram del Nil que hi ha després de la corba, a Atbara.

Aquest desert, juntament amb el desert de Núbia, que es troba més al nord, constitueix la part oriental del desert del Sàhara.

Al nord-est del desert de Bayuda hi ha camps de lava i volcans cònics que sobresurten de la plana desèrtica. Al nord-oest hi ha l’oasi de Bayuda.

En aquesta zona hi ha mineria d’or; l’extracció es fa d’octubre a març, En els uadis i en mines poc profundes hi ha quars aurífer, i entre octubre i mars els treballadors es dediquen a la seva extracció. Aquestes zones ja havien estat treballades anteriorment, durant el Nou Regne d’Egipte i el període àrab primerenc. El juliol de 2020, un grup de buscadors d’or va utilitzar maquinària pesada al jaciment arqueològic de Jabal Maragha i el van destruir cavant una enorme rasa; van ser arrestats i se’ls hi va confiscar la maquinària,  però més tard van ser alliberats sense càrrecs.

Al llarg de la civilització meroítica, el desert de Bayuda connectava els districtes nord i sud del Regne de Cuix, amb Nàpata i Mèroe un a cada extrem. L’estela del rei Nastasen proporciona testimoni de l’existència i l’ús d’aquesta ruta, descrivint el seu viatge a través del desert des de Mèroe fins a Nàpata per a la seva coronació.

Durant la guerra Mahdista, al gener del 1885 la Columna del Desert de l’Expedició de Socors Gordon, en un intent fallit d’alleugerir el setge de Khartum, va creuar aquest desert. La Columna del Desert estava dirigida principalment pel Major General Sir Herbert Stewart, però després de ser ferit de mort, el comandament va passar al General de Brigada Charles Wilson, l’oficial d’intel·ligència de la columna. L’expedició va enfrontar-se a dues batalles, la d’Abu Klea i la d’Abu Kru.

Aquest desert va estar ocupat per l’antic regne de Cuix. Actualment aquí hi viuen els bisharins i altres pastors nòmades.

Descendents de l’antic poble bejawi, i ètnicament part dels beja, no tots els bisharins són nòmades (els establerts al llarg del Nil són agricultors), però la majoria, juntament amb tribus més petites, són pastors; les seves rutes comercials, pastures i abeuradors són la font d’una cultura tan rica com fascinant.

El desert de Bayuda marca la meitat sud del que va ser Núbia, i com a tal va tenir un paper crucial en la formació d’una de les primeres civilitzacions del món. 

El Nil, encara que més ràpid i menys profund, i per tant no tan productiu agrícolament com a Egipte, va resultar ser la font de tot; d’aigua, d’invenció, de terres de regadiu, de cultius, de pobles, i de grans ciutats com, primer Nàpata, als peus de Jebel Barkal, i després Mèroe.

De fet, troballes recents d’art rupestre suggereixen que les civilitzacions egípcies-núbies van ser precedides per societats neolítiques complexes. El desert de Bayuda no sempre va ser un lloc inhòspit. En un moment donat, el desert de Bayuda va ser font de gran part de l’or de Núbia, i moltes de les operacions actuals de mineria i fosa a petita escala són exemples vius de mètodes practicats fa 7000 anys.

La paraula bayuda prové del mot àrab abyod que vol dir blanc. Hi ha zones d’aquest desert en que hi ha quars blanc.

Com deia abans, el grup més importants de nòmades que viuen aquí són els bishari o bisharin. Són un grup ètnic cuixita, que viuen en parts del nord-est d’Àfrica. Són una de les principals divisions del poble Beja. A part dels dialectes locals de l’àrab, els bishari parlen la llengua beja, que pertany a la família afroasiàtica de la branca cuixita.

Els bishari parlen la llengua beja, que és la seva llengua materna. Com a segona llengua parlen l‘àrab sudanès.

Els bishari són majoritàriament musulmans sunnites. Al segle X, el geògraf musulmà Al-Maqdisi va escriure que els bishari eren cristians. Al llarg de la seva història, les tribus bishari han practicat nombroses religions diferents, incloses varietats de paganisme, després cristianisme i ara islam. Tot i que són reconeguts com a musulmans, l’islam no està profundament arrelat en la cultura.

Per anar de Karima a Mèroe vam trigar unes 12 hores, però vam anar fent parades pel camí.

 

Sudan, alta Núbia (2005)-8. Karima, piràmides de Nuri

Prop de la 4ª cascada del Nil a hi ha Nuri, a uns 10 km de Jebel Barkal.

Nuri és el segon dels tres llocs d’enterrament de la família reia de Nàpata, que va ser la primera capital del regne nubi de Cuix.

La construcció de piràmides a Nuri va començar quan ja no hi havia prou espai a la necròpolis d’Al-Kurru. Encara es conserven en peu una vintena de piràmides. És probable que hi hagués hagut unes 80 piràmides marcant les tombes de la reialesa.

Les piràmides de Nuri es van construir durant un període de més de tres segles, des del 670 aC (la més antiga, la piràmide de Taharqa), fins al voltant del 310 aC (la piràmide del rei Nastasen).

La piràmide més antiga coneguda (núm. 1) pertany al rei Taharqa que mesura 51,75 metres quadrats per 40 o 50 metres d’alçada. Em sembla que és la més gran. La ubicació d’aquesta piràmide estava ben estudiada: és visible des del Jebel Barkal, i en un dia assenyalat de l’any, la sortida del sol des de l’horitzó, apareix sobre la seva punta. Això passa el dia de Cap d’Any egipci, que és el començament de la inundació anual del Nil.

Tantamani, successor de Taharqa, va ser enterrat a Al-Kurru, però tots els reis de Nàpata i moltes de les seves reines i fills, fins a Nastasen (núm. 15) (cap al 315 aC) van ser enterrats aquí, uns 80 membres de la reialesa.

Les piràmides de Nuri són, en general, més petites que les egípcies i estan molt degradades (causades tant pels humans com per la natura); tot i això algunes encara contenien parts substancials de l’atuell funerari dels governants cuixites que hi van ser enterrats.

Durant l’època cristiana, s’hi va erigir una església; per a la seva construcció es van fer reutilitzar algunes pedres de les piràmides, i fins i tot algunes esteles que hi havia a les capelles de les piràmides.

Les piràmides van ser parcialment excavades per George Reisner a principis del segle XX. El 2018, una nova expedició arqueològica va començar a treballar al lloc, dirigida per Pearce Paul Creasman.

Després de passejar una bona estona entre les piràmides i gaudir de la tranquil·litat que s’hi respirava vam tornar cap al nostre alberg a Karima, creuant de nou el Nil.

 

 

 

 

 

Sudan, alta Núbia(2005)-7. Karima, desert nubi i 4ª cascada del Nil

De les sis cascades del Nil, quatre es troben al Sudan. La 1ª i 2ª estan a Egipte però van quedar engolides pel llac Nasser.  La 3ª es troba prop de Kerma, la 4ª és la que es troba al nord de Karima, la 5ª està al nord d’Atbara i la 6ª prop de Khartum. 

L’any 2005 la 4ª cascada encara existia, però estaven construint la presa de Merowe i van dir que quan estigués acabada desapareixeria sota les aigües del pantà. La presa es va acabar en el 2008. 

Tot i que se les anomena cascades no són cascades, no es veu caure l’aigua per un desnivell, són més aviat zones del riu poc profundes i per tant no navegables.

Per arribar a la 4ª cascada es va seguint l’oasi que hi ha a banda i banda del Nil i creuant el desert nubi.

El desert de Núbia o desert nubi es troba a la regió oriental del desert del Sàhara, s’estén des del nord-est del Sudan fins al nord d’Eritrea, entre el Nil i la Mar Roja. Està separat del desert de Líbia per la vall del riu Nil. A diferència del desert de Líbia, el desert de Núbia és rocós i accidentat, tot i que hi ha algunes dunes; cap al mar Roig el desert s’eleva en suaus pendents i  ja a la vora de la Mar Roja hi ha turos, com el Jabal Erba, de 2.217 metres d’altitud.

El desert nubi és essencialment un altiplà de gres intercalat amb molts uadis (rius estacionals) que s’extingeixen abans d’arribar al Nil.

Els habitants nadius de la zona són els nubis i en l’antiguitat els comerciants egipcis creuaven aquest desert per arribar a Núbia.

L’autopista Caire-Ciutat del Cap passa pel desert de Núbia; la ciutat més gran del desert de Núbia és Port Sudan, a l’extrem oriental del desert, ja a la costa.

De camí creuem algun poblet, i el més sorprenent, una estació de tren abandonada. És xocant trobar unes vies enmig del desert.

La construcció de línies de ferrocarril al Sudan ca començar cap a finals del segle XIX, amb la construcció del tram des de  Uadi Halfa (prop de la frontera amb Egipte) a Abu Hamad (a la corba del riu); la construcció de la línia fèrria es va desenvolupar el segle següent. L’any 1906 ja quedava unit per tren Khartum i Port Sudan (el port de la mar roja).

No sé en quin moment es va construir la línia que vam trobar de camí a la 4ª cascada ni tampoc quin any va quedar abandonada l’estació que vam veure.

Sudan, alta Núbia (2005)-6. Karima: bosc petrificat

A uns 4 km a l’oest de la necròpolis d’Al-Kurru hi ha el bosc petrificat. Llegeixo que és un dels boscos petrificats més grans que es coneixen, fa 2 km d’est a oest i 1 km de nord a sud. Al mig del jaciment hi ha un conjunt de valls. Es va anomenar el Bosc Petrificat a causa de la gran quantitat d’arbres prehistòrica que hi ha, que amb el pas del temps s’han anat petrificant.

Em va sorprendre trobar enmig del desert restes d’arbres petrificats. Ja n’havia vist un al desert de Gobi, a Mongòlia, però aquí vaig veure’n més.

Per una banda, costa una mica imaginar aquesta zona com un gran bosc, i per altra banda, em va meravellar com s’han conservat tots els detalls de l’escorça de l’arbre. I sorprèn trobar troncs molt gruixuts convertits en pedra. Tinc anotat que el bosc petrificat té més de 4.000 anys, però en alguna web diuen que el bosc és de fa més de 200 milions d’anys. Potser no és contradictori, potser fa uns 4.000 anys que va començar el procés de transformació en pedra.

El procés de petrificació de la fusta té lloc sota terra, o sota cendra volcànica o aigua, és a dir en espais amb poc o gens oxigen. La manca d’oxigen evita la descomposició aeròbica per bacteris i fongs.

La fusta petrificada es forma quan les tiges llenyoses de les plantes estan enterrades en sediments humits saturats de minerals dissolts. La manca d’oxigen alenteix la descomposició de la fusta, permetent que els minerals substitueixin les parets cel·lulars i omplin els espais buits de la fusta.

La fusta es compon principalment de cel·lulosa, hemicel·lulosa i lignina, un 95% de la composició de la fusta seca;d’aquest 95% gairebé la meitat correspon a la cel·lulosa, que dona a la fusta gran part de la seva resistència. La cel·lulosa es compon de llargues cadenes de glucosa polimeritzada disposades en microfibril·les que reforcen les parets cel·lulars de la fusta. L’hemicel·lulosa, un polímer ramificat de diversos sucres simples, constitueix la major part de la composició restant de fusta dura, mentre que la lignina, que és un polímer de fenilpropans, és més abundant a la fusta tova. L’hemicel·lulosa i la lignina incrusten i reforcen les microfibril·les de cel·lulosa.

La fusta morta normalment es descompon ràpidament pels microorganismes, començant per la cel·lulosa i l’hemicel·lulosa. La lignina és hidrofòbica (repel·lent de l’aigua) i descompon molt més lentament. La velocitat de descomposició depèn de la temperatura i el contingut d’humitat, però la manca d’oxigen és el factor més important per preservar el teixit de la fusta: els organismes que descomponen la lignina han de tenir oxigen per als seus processos vitals. Com a resultat, la fusta fòssil més antiga que l’Eocè (uns 56 milions d’anys) ha perdut gairebé tota la seva cel·lulosa i hemicel·lulosa, i només queda lignina. A més de la descomposició microbiana, la fusta enterrada en un ambient alcalí es descompon ràpidament per reaccions inorgàniques amb l’àlcali.

La fusta es preserva de la descomposició si queda enterrada ràpidament en fang, particularment fang format a partir de cendra volcànica. A continuació, la fusta es mineralitza i es transforma en pedra. La fusta petrificada queda exposada posteriorment per l’erosió dels sediments circumdants. La fusta fòssil no mineralitzada es destrueix ràpidament quan s’exposa a l’erosió, però la fusta petrificada és bastant duradora.

S’han identificat uns 40 minerals en la fusta petrificada, però els minerals de sílice són, amb diferència, els més importants. La sílice s’uneix a la cel·lulosa de les parets cel·lulars mitjançant enllaços d’hidrogen i forma una mena de plantilla. La sílice addicional substitueix la cel·lulosa a mesura que es descompon, de manera que les parets cel·lulars sovint es conserven amb gran detall. Així, la silicificació comença dins de les parets cel·lulars, i els espais dins i entre les cèl·lules s’omplen de sílice més gradualment. Amb el temps, es perd gairebé tota la matèria orgànica original; a la fusta petrificada n’hi queda aproximadament un 10%. El material restant és sílice gairebé pura, amb traces de ferro, alumini i elements alcalins i alcalinoterris.

La forma que pren inicialment la sílice segueix sent un tema d’investigació. Hi ha evidència de deposició inicial com a òpal, que després cristal·litza en quars durant llargs períodes de temps. D’altra banda, hi ha algunes proves que la sílice es diposita directament com a quars.

La fusta es pot silicificar en centenars d’anys en aigües termals riques en sílice. La major part del color de la fusta petrificada prové de metalls traça que s’han incorporat en el mineral. D’aquests, el ferro és el més important i pot produir una varietat de tonalitats en funció del seu estat d’oxidació.

És curiós veure que la franja al costat del Nil, es verda, amb un bon palmerar, i més enllà el desert.

Abans de tornar a Karima ens vam aturar al poble de Kurru per prendre un te. Les casetes són baixes, de tova, de tons ocres. Abans criaven coloms per menjar, em sembla que ja no. Tenen horts amb fruiters i herba pel bestiar; es veu alguna vaca, cabres i xais. Es veuen forces burros i alguns camells. 

La família de la casa on anem a prendre el te era encantadora. Les noies parlaven anglès i una d’elles era mestre d’anglès a l’escola.

La càmera de fotos digital fa meravelles per relacionar-se amb la gent, tot i que sempre m’ha resultat fàcil apropar-me ala gent i conversar, encara que no sempre tenim una llengua comuna. Potser té raó el jesús, el company de viatge, i les dones ho tenim més fàcil, ja que podem parlar amb tothom, homes, dones i nens, en canvi ells, apropar-se ales dones no els hi resulta tant fàcil.

A mi m’agrada crear una certa complicitat, ensenyar les fotos, riure plegats.... He passat molt bons moments amb la gent tenint una càmera a les mans.

Recordo quan eren càmeres analògiques i no podies ensenyar la fotografia, els hi deixava mirar pel visor, i una de les coses que fascinava a les criatures era quan es rebobinava el carret, el soroll que feia i la curiositat que sentien quan obria va la càmera per posar-ne un altre.

Sudan, alta Núbia (2005)-5. Karima, necròpolis d'al-Kurru

Després de dinar vam anar a visitar la necròpolis d’Al- Kurru. Aquest va ser el primer dels tres cementiris reials utilitzats pels reis cuixites de Nàpata, també coneguts com la 25ª dinastia d’Egipte; en aquest cementiri hi ha algunes de les piràmides reials de Núbia.

Al-Kurru es troba entre la 3ª i la 4ª cascada del Nil, uns 1,6 km a l’oest del riu. Aquesta necròpolis va ser excavada per primera vegada per George Reisner, l’any 1918; l’any següent i després de la seva mort va ser el seu ajudant, Dows Dunham, el que es va fer càrrec de l’excavació i de publicar l’informe de l’excavació d’Al-Kurru, l’any  1950.

Aquest cementiri es va utilitzar principalment des del 860 aC fins al 650 aC. La primera tomba amb un nom adjunt és la del rei Piye (també conegut com a rei Piankhy) que data d’aproximadament el 750 aC; les setze tombes anteriors possiblement pertanyen als predecessors reials de Piye. L’últim rei de la dinastia 25, Tantamani, va ser enterrat aquí al voltant del 650 aC.

Els posteriors governants de Nàpata van optar per ser enterrats al cementiri reial de Nuri. No obstant això, a mitjans del segle IV, el rei 20, el nom del qual es desconeix, va optar per construir la seva tomba, així com la de la seva consort, a Al-Kurru.

Reisner pensava que la tomba més antiga, datava de l’època del faraó Sheshonq I de l’Antic Egipte (c. 860 aC) i és anterior al Regne de Nàpata en uns 200 anys. En l’actualitat, alguns estudiosos pensen que les tombes més antigues serien de finals de la 20ª dinastia d’Egipte (c. 1070 aC);ara bé, d’altres investigadors estan més o menys d’acord amb la cronologia de Reisner, i situen la data d’ús inicial al 850-830 aC, en lloc de la data proposada per Reisner de 860 aC.

El cementiri està dividit en tres parts per dos uadis. La secció central sembla ser la més antiga i conté diverses tombes tipus túmul anteriors al Regne de Nàpata. No totes les tombes que hi ha són piràmides.

Hi ha túmuls d’estil nubi que consisteixen en una fossa tallada a la roca coberta per un monticle circular de grava, còdols i runes. L’estil dels túmuls va canviar amb el temps. N’hi ha que tenen parets circulars, que són més resistents que les piles de runes que coronaven les tombes anteriors, i tenien capelles d’ofrena. D’altres tenen planta quadrada i també una capella d’ofrenes.

Reisner creia que aquestes tombes quadrades eren mastabes, estructures de sostre pla, però Lohwasser i Kendall argumenten que en realitat estaven coronades amb petites piràmides que van ser retirades quan les tombes van ser saquejades.

La tomba del rei Piye marca un altre canvi en l’estil de construcció de les tombes d’Al-Kurru, ja que va ser enterrat en una cambra voltada que va ser tallada a la roca i construïda amb maçoneria de pedra.

Les piràmides reials construïdes després de la del rei Piye eren igualment monumentals i les tombes del rei Tanwetamani i la reina Qalhata estan pintades amb escenes de l’inframon egipci. Malauradament, gairebé totes les tombes d’Al-Kurru van ser saquejades, deixant les tombes en força mal estat. Tot i això, els artefactes que van quedar donen una idea de la riquesa dels governants i de la destresa dels seus artesans.

En el període medieval, quan la regió formava part del regne cristià de Makuria, Al-Kurru va constituir un assentament emmurallat que va funcionar fins al 1200 aproximadament. En aquest període, els nubis cristians van tallar diversos grafitis en una de les piràmides, incloent monogrames, símbols cristians i, el més notable, una multitud de vaixells, potser commemorant una mena de processó fluvial.

Una mica separat de les piràmides es van trobar quatre fileres de tombes que contenien enterraments de cavalls. Les quatre tombes de la primera fila probablement daten de l’època de Piye, les tombes de la segona fila daten de l’època de Shabaka, les tombes de la tercera fila daten de l’època de Shebitqo, i les tombes de la quarta i última fila daten de l’època de Tantamani.

Totes les tombes havien estat saquejades, però amb el que quedava es va poder determinar que els cavalls estaven enterrats en posició vertical i que s’enterraven amb tots els seus ornaments.

La majoria de les piràmides reials núbies daten de la primera part del període cuixita (reis nàpata), des d’Alara de Núbia (795–752 aC) fins al rei Nastasen (335–315 aC.

Fins al segle IX aC, els nubians s’enterraven en túmuls. En aquesta època, els reis s'encomanaven a Amon. Els seus títols també foren els mateixos o similars que els dels faraons egipcis. A la tomba d’Alara (vers 795-760 aC), s’hi han trobat símbols egipcis, així com en altres tombes de reis.

A la meitat del segle VIII aC, el rei Piankhi va establir un sistema d’enterrament amb semblances al d’Egipte, amb els túmuls convertits en piràmides.

Era impressionant passejar per la necròpolis, sense ningú. No podia deixar de comparar-ho amb Egipte, que sempre està tot ple de gent. Aquí s’hi respirava tranquil·litat.

Com ja he comentat, aquestes piràmides són més petites que les d’Egipte, però són més estilitzades, a mi em semblen més elegants. N’hi havia dues d’obertes que vam poder visitar; una és la del faraó Tantamani,  (664-653 aC), que té dues cambres subterrànies amb les pintures de les parets i sostre força ben conservades. Aquest va ser el darrer faraó negre que va regnar sobre Egipte. L’altra tomba és la de la seva mare, que va morir abans de que estes acabada la decoració. No dipositaven el sarcòfag directament a terra, sinó sobre una mena de taula.