05 de desembre 2025

Tadjikistan (2011)-7. Gorno-Badakhxan, Pamir: Vall de Bartang, Basid

Un cop hem sortit de la vall de Gizev  continuem per la vall del riu Bartang fins a Basid, cap al nord.

El riu Bartang baixava amb força, ocupant tota la vall i en algun tram també la pista.

Molt a prop del poble de Bartang, hi ha un poblet anomenat Siponj, on hi ha uns petroglifs. Es tenia que pujar per veure’ls i jo no em vaig sentir amb forces. Em va saber greu, però la diarrea i la dieta d’arròs i te em feien sentir sense forces.

Mentre els altres anaven a veure’ls em vaig quedar a baix xerrant amb una noia que parlava una mica d’anglès. Em va explicar que treballava al ministeri d’agricultura a Duixanbé; ella i la seva germana vivien a la capital però a l’estiu pujaven aquí a veure a la família i per ajudar-los. També perquè aquí s’està molt més fresc que a Duixanbé i és millor per al nens. M’explicava que havia vingut ella amb els nens i el marit s’havia quedat treballant.

La gent és encantadora, i en aquella estona em van oferir pomes i conversa, encara que limitada per la llengua. 

Vam aconseguir arribar a Basid, però ens van avisar que com que havia fet molta calor, hi havia hagut més desgel i el riu se n’havia endut la pista que continuava, després de Basid, fins a Bardara. És el que teníem previst fer, per visitar aquesta altra vall. La carretera estava tallada després de Basid i es preveia que trigarien uns deu dies en arreglar-la. I que no era convenient intentar creuar ja que potser si seguia el desgel, després no podríem tornar enrere.


A Basid vam dormir en cases locals; com que en una no hi cabíem tots, el veí va oferir una habitació. Un cop resolt el tema vam anar a visitar el poble, que és un dels més importants de la vall.

Em criden l’atenció els graners. Al poble hi ha dos mazars o santuaris religiosos; a l’època comunista no es feien servir. Són ismaïlites i no n’han construït cap de nou. En vam veure un i la gent hi va a fer ofrenes; hi ha sincretisme amb religions antigues.

A una part del poble no s’hi pot arribar a peu ja que hi ha massa aigua. La força del riu Bartang és brutal.

Les cases són de tova, algunes estan molt cuidades, i la majoria tenen flors.

En aquest viatge recordo que la convivència era tant intensa, 24 hores junts, que a les hores de menjar no parlàvem, estava cadascú en el seu mon.

Veient les fotografies, estic intentant recordar aquell dia, ja llunyà. Tinc una sèrie de fotografies a la vora del riu, i fotografies del poble abans i després. Tenint en compte que amb fotografies digitals no hi ha error en l’ordre, dedueixo que vam visitar una part del poble, i com que l’altra part no es podia visitar perquè no s’hi podia arribar per l’aigua, ens devien portar a donar una volta amb els vehicles, per veure una mica la vall.












Dedueixo que això és el  santuari.











Tornem enrere per la vall de Bartang, fins arribar a la carretera que va seguint el riu Panj.

Vam tornar a quedar aturats enmig de l’aigua, va caldre posar pedres i empènyer amb els peus en remull en una aigua glaçada.












Tadjikistan (2011)-6. Gorno-Badakhxan: vall de Bartang i vall de Gizev

Després de dinar ens dirigim cap a la vall de Bartang, entrem en aquesta vall del riu Bartang, però de seguida trobem el punt d’entrada a la vall de Gizev o Gizev, on passarem dos dies caminant per la vall i veient llogarets.

El nom de la vall no sé si s’ha d’escriure Gisev (com ho tenia a la fitxa en castellà), o Jizev com ho he trobat en diverses webs i al google maps; he optat per escriure Gizev, no sé si és correcte, però em sembla que en català no pot ser començant amb Ji, en el que tinc més dubtes és si ha de ser amb z o s.  

Vam agafar el mínim de coses per dos dies de trekking per aquesta vall del Pamir.

La ruta comença a uns 28 km de Rushan, al punt on s’ha de creuar un riu, que no sé si és el Bartang o el Gizev; tenint en compte que la vall de Gizev es troba a la dreta del Bartang, suposo que és el Gizev el que es creua. Però deu ser a la vora del punt de confluència dels dos rius. 

Quan nosaltres vam arribar allà no hi havia pont; el pont penjant havia desaparegut i en el seu lloc hi havia una cabina penjada d’uns cables d’acer; disposava d’un manubri per fer-la avançar i arribar a l’altra riba. Van ser els xofers els que ens van anar passant a l’altra banda, fent la feina de girar el manubri.

El muntatge semblava una mica precari i feia respecte.

Deixem el riu enrere i comencem la pujada. És un camí agradable, alternant sol i ombra. No era difícil però estava amb diarrea i no ho vaig portar massa bé. El problema era l’aigua. Quan ja portàvem uns dies de viatge i diarrea vam deduir que la culpa era de l’aigua. Ells acostumen a prendre aigua amb gas, nosaltres ens entestàvem a prendre aigua sense gas que suposo que no es renova tant sovint. Un dia vaig veure que a l’interior de l’ampolla per estrenar hi havia uns filaments. Des de llavors, aigua amb gas o aigua de riu purificada.

És molt agradable després del camí pedregós trobar-se amb aquest llac. És el primer dels tres que trobarem en aquesta ruta.

Havíem caminat 2 hores i mitja quan vam arribar al primer poble, a uns 2.500 metres d’altitud; havíem fet un desnivell d’uns 500 metres. Vam fer nit aquí.

 El senyor que ens va allotjar a casa seva parlava anglès. Ens va preparar el sopar, arròs pels que estàvem malament de panxa, i te i galetes.

L’habitació tenia com diferents nivells on poder dormir. Devia ser el saló de la casa ja que hi havia una televisió i equip de música. En aquella sala ens hi vam col·locar 8 persones. A la nit no feia fred.

Al dia següent ens vam aixecar a 2/4 de 6 del matí; havíem anat adormir a les 10 de la nit. Tenien dutxa, una caseta feta amb plàstic i un tub d’on rajava l’aigua. El terra era de pedres i filtrava bé l’aigua, però feia mal als peus. L’aigua era freda, però per una dutxa ràpida va ser agradable.

Els que s’havien dutxat al vespre sí que havien tingut aigua calenta, ja que tenen plaques solars. Les cases són de tova, la cuina de llenya, i tenien una petita central elèctrica.

La gent encantadora. Els de mitjana edat parlaven anglès, almenys el suficient per poder-se comunicar. 

Després d’esmorzar ens vam posar de nou en marxa, per veure altres pobles i més llacs.

Per esmorzar ens van donar farinetes, que no va tenir massa èxit. Un dels àpats, no sé si dinar o sopar, plof (arròs), momos de carn i pinxos de pollastre, amb ossos inclosos. 

Quan passes per un poble de seguida t’ofereixen quedar-te allà. Al poble on havíem dormit, a la que van veure arribar els primers ja ho van oferir. Suposo que és un ajut econòmic important.

La gent de la vall de Gizev viuen (o almenys abans) sobretot de l’ajuda exterior. Ens explicaven que hi havia un programa d’ecoturisme, i suposo que els han ajudat amb l’equipament mínim per allotjar a la gent que fa trekking per la vall.  

A 2/4 d’11 arribàvem al tercer llac. Feia molt calor, i ens vam estar una bona estona allà gaudint de la vista. Després vam pujar al poble que hi havia una mica més amunt, des d’on contemplar el llac. Ens van donar te, galetes i caramels; em sembla que també ens van donar albercocs, o una fruita similar, molt madurs i gustosos.

En aquest poble hi havia una casa d’hostes. La noia que ens atenia, que ens havia rentat la fruita i ofert el te, ens va explicar que eren els seus avis els que vivien allà tot l’any; ella estudiava a Khorog i pujava aquí a ajudar-los a l’estiu. Ho tenia tot molt net i polit.

Després vam tornar cap al nostre poble. Vam prendre arròs, te, galetes i caramels, sempre presents els caramels.

L’home ens explicava que ell vivia aquí tot l’any, però que els seus parents, un germà i un nebot, havien anat a Rússia a treballar, ja que s’hi guanyava més que a Tadjikistan. Però aquell 2011 ja deia que cada cop ho tenien més difícil els tadjiks per trobar-hi feina. Abans molts homes i dobnes tadjiks es casaven amb russos per obtenir la nacionalitat, però ens deia que cada cop posaven més traves a aquests casaments.

Tots els del poble eren familiars. El poble havia estat habitat per la mateixa família durant 400 anys, em sembla que és això el que va dir.

En aquesta vall es parla el pamiri, per dir gràcies, tinc anotat que es diu color.

Eren les 4 de la tarda, i tot i estar a 2.500 metres d’altitud feia molta calor.

Aquestes valls queden aïllades a l’hivern, i molts no hi viuen tot l’any.

Durant anys hi va haver invasions, i un dels cops, que no van poder repel·lir als invasors van haver de fugir muntanyes a través, fins a la vall del costat.

En el passat moltes famílies venien les filles a famílies xineses, les casaven i es quedaven allà, però sempre recordaven que eren tadjiks. Hi ha una comunitat tadjik important a la Xina, a la regió uigur.  

Tornem enrere per la vall de Gizev per arribar de nou a la vall del Bartang. 








Tadjikistan (2011)-5. De Kalaikhum a Rushan

Avui anirem seguint el riu Panj, que fa frontera amb l’Afganistan, fins arribar a Rushan, que es troba a uns 175 km de Kalaikhum. De fet, bona part de la frontera entre Afganistan i Tadjikistan és aquest riu.

El riu, nominalment, neix de la confluència del riu Pamir (la seva font més llunyana, que neix al seu torn en el llac Zorkul) i del riu Wakhan, a l’antiga regió de Badakhshan entre l’Hindu Kush i les muntanyes de Pamir, fluint cap a l’oest a través de la frontera d’ambdós països. Abans de travessar la ciutat de Khorog, rep aigua un dels seus principals tributaris, el riu Bartang. Després s’uneix al riu Vakhsh per formar el riu Amudarià.

El Vakhx és un afluent per la riba dreta de l’Amudarià, que neix al sud de la vall de Fergana, al Kirguizistan i corre pel Tadjikistan fins arribar a l’Amudarià.

A l’antiguitat clàssica, l’Amudarià era conegut com Oxus en llatí i Ôxos en grec, derivat de Vakhx, el nom del major afluent del riu.

El Panj rep nombrosos i abundants afluents, tant per la riba dreta com per l’esquerra. Els principals afluents conflueixen pel marge dret i són tots de Tadjikistan.

El clima de la vall del riu Panj és àrid, amb una mitjana de menys de 200 mm a l’any.

El riu Panj va tenir un paper important durant l’època soviètica, especialment en la dècada de 1980 durant les operacions militars soviètiques a l’Afganistan i la guerra de l’Afganistan (1978-1992).

L’any 1946 es va signar un tractat sobre l’aigua, entre la Unió Soviètica i l’Afganistan, que permet a l’Afganistan treure 9 milions de metres cúbics d’aigua del riu Panj a l’any. Em sembla que actualment n’extreu uns 2 milions de m3. Segons el Projecte de la Conca del riu Panj, si Afganistan extragués tota l’aigua permesa segons el tractat hi hauria danys ambientals.

Des de l’any 2002 s’han construït diversos ponts sobre el riu Panj connectant Tadjikistan i Afganistan; alguns d’ells són gràcies a la Xarxa de Desenvolupament Aga Khan.

El que es va construir al sud de Duixanbé, en el 2006-2007, substituïa una barcassa que només podia transportar 60 cotxes al dia i que era inutilitzable molts mesos a l’any a causa dels forts corrents del riu.

M’impressiona veure Afganistan a l’altra riba del riu, i pensar que tan sols creuant el pont podries accedir-hi, si el pas estigués obert.

Afganistan sempre m’ha atret, pels seus paisatges i la seva gent, però no hi ha arribat a anar degut a la situació política i de conflicte i guerres. Però cada cop que l’he vist des d’un altre país m’ha impressionat, i segueix les noticies del que hi passa, especialment pel que fa a les dones. Per això aquell dia, anar resseguint el riu, veure els poblets a l’altra banda, veure a la gent, era magnètic per mi. Era una terra que no podia visitar, una gent amb la que no podia intercanviar un somriure. 

Vist des del costat tadjik les pistes del costat afgà, impressionat. Potser són més amples del que sembla i menys penjades.

Vam arribar a Rushan a l’hora de dinar. Aquesta població es troba a 1800 metres d’altitud.













Tadjikistan (2011)-4. El Pamir i la regió de Gorno-Badakhxan: Kalaikhum

Abans de començar a parlar del viatge per aquesta regió he hagut d’aclarir-me les idees, sobre el Pamir, Badakhxan i Gorno-Badakhsan. La regió del Pamir i el Badakhxan fan referència a una extensió molt més extensa de territori.  

Les muntanyes del Pamir, situades a l’Àsia central, formen un altiplà de prop de 100.000 km², i una altitud mitjana entre 3.000 i 4.000 metres. Estan formades per la junció de les serralades del Tian Shan, Karakoram, Kunlun i Hindu Kush. Són unes de les muntanyes més altes del món, conegudes també pel nom xinès de Congling. La regió del Pamir està principalment situada al Tadjikistan, a la regió de Gorno-Badakhxan. Hi ha part de les muntanyes del Pamir compartides per Kirguizistan, Afganistan, i Pakistan.

Les tres muntanyes més altes en són el pic Ismail Samani (conegut des del 1932 al 1962 com a pic Stalin, i del 1962 al 1998 com a pic Comunisme), de 7.495 m sobre el nivell del mar, el Pic Independència, de 7.165 m i el pic Korzhenevskoi de 7.105 m. Hi ha moltes glaceres, com la glacera Fedtxenko, de 72 km de longitud, la més llarga de l’antiga URSS i la més llarga fora de la regió polar.

A l’oest dels Pamirs, al Tadjikistan, hi ha la cadena muntanyosa anomenada Akadémia Naük, que es troba alineada en la direcció dels meridians terrestres, i és considerada el cor del sistema muntanyós del Pamir. El pic més alt és l’Ismail Samani. La longitud d’aquesta cadena muntanyosa és d’uns 110 km i té 24 cims de més de 6.000 m d’altitud. El punt de pas més baix, el Kamaloyak, que es troba a una alçada de 4.340 m, propera a l’alçada la del mont Blanc (4.810 m).

El llac més alt dels Pamir, i el segon més alt del món, és el Kara Köl (Pamir), que està situat a 3.900 m sobre el nivell del mar (al Tadjikistan), rodejat de muntanyes de neu permanent, i que té 25 km de diàmetre. S’ha pogut deduir, a partir d’imatges fetes des de l’espai, que aquest llac es troba assentat dins un forat creat per l’impacte d'un meteorit fa 5 milions d’anys.

A l’oest del Pamir s’extrau carbó, tot i que la ramaderia ovina als prats elevats són la primera font d’ingressos de la regió. A començaments de la dècada del 1980, es va descobrir en aquestes muntanyes un dipòsit de clinohumita (Mg9(SiO₄)₄F₂); fins llavors no se’n coneixia cap altre dipòsit, i l’any 2000 se’n va descobrir un altre a la península del Taimir, a la regió de Sibèria.

Al límit sud-est de la regió del Pamir, en territori xinès, hi ha la carretera més alta del món: la carretera del Karakoram, que connecta el Pakistan i la Xina. La carretera del Pamir, la segona més alta del món, va de Duixanée, capital del Tadjikistan, a Oix, al Kirguizistan, a través de la regió autònoma de Gorno-Badakhxan, i és la principal via d’aprovisionament d’aquesta aïllada regió.

La regió del Pamir era coneguda pels xinesos amb el nom de She-K'i-nior (regne de les cinc gorges); l’esmenta el pelegrí xinès budista Hsüen-Tsang al segle VII. En temps dels musulmans, Yakubi esmenta el principat de Shiknan (Shughnan), governat per Khumar Beg o Khumar Tigin, a l’alt Tukharistan, i el de Badakhxan i diu que la població era pagana i pagava tribut a prínceps veïns. Al segle X, l’obra Hudud al-alam esmenta el Pamir com a porta d’entrada al Tibet, i la seva capital, Ishkamish, com a seu del malik de Wakhan.

Al final del segle XIII, Marco Polo va creuar la regió de Pamir i Badakhxan i la vall de Wakhan per anar al nord cap a Kashghar i diu que la població era musulmana i bel·licosa; al seu cap, li dona el nom de None. Als segles següents, va estar generalment en poder dels mirs ismaïlites nizarites de Shughnan, que van fer front als atacs timúrides (segle XIV i XV). Foren nominals vassalls uzbeks després del segle XVI.

A finals del segle XIX, l’Oxus superior va quedar fixat com a frontera entre l’emirat de Bukharà (protegit per Rússia) i l’emirat de l’Afganistan (1895) i va quedar en part sota control rus.

Badakhxan és un territori muntanyós format essencialment per les muntanyes Pamir. Forma el 45% del territori del Tadjikistan però només té el 3% de la població. El nom tadjik, Kuhistoni-Badakhxon (o Kohistan-Badakhxan) vol dir Badakxan Muntanyós, i és equivalent a Gorno-Badakhxan.

El Badakhxan fou un antic país muntanyós situat a la riba esquerra del riu Amudarià, on neix el riu Panj. Actualment està dividit entre el Tadjikistan (el Pamir que forma el districte autònom de Gorno-Badakhxan) i l’Afganistan (Província de Badakhxan i districte annex de Wakhan); em sembla que el comtat autònom tadjik de Tashkurgan, a la Xina, també en formava part.

El seu nom derivaria dels badhakhx o balakhx, una mena de robí propi únicament d’aquesta regió, però una altra teoria suggereix que els robins van agafar el nom del país (Balakhx). Les mines de robins es troben de fet fora dels límits estrictes del país, al Xughnan, que antigament formava un sol territori amb el Badakhxan. També hi ha mines de lapislàtzuli.

No se sap quan fou conquerit pels àrabs, però sí que se sap que el segle XI s’hi va introduir la doctrina ismaïlita, que encara es conserva. Diferents dinasties van governar aquesta regió al llarg dels segles (gúrides, dinasties locals, timúrides, uzbeks  i afganesos).

L’any 1876 va començar la penetració colonial russa al Badakhxan i en el 1892 els russos es van apoderar del Pamir oriental que va esdevenir un districte de l’oblast de Fergana. L’11 de març de 1895 un intercanvi de notes amb els britànics va determinar les fronteres al Pamir entre l’Afganistan, quasi protectorat britànic, i el khanat de Bukharà, protectorat rus. Em sembla que la part que va quedar a Afganistan va ser la que va conservar el nom de Badakhxan. La resta del Pamir (la part occidental) va passar a Bukharà.

El 2 de gener de 1925 es va crear amb les dues parts del Pamir rus la regió especial del Pamir, com a part de la República Socialista Soviètica del Turquestan. El desembre del mateix any es va canviar el nom pel de Regió Autònoma de Gorno-Badakhxan i integrada a la República Socialista Soviètica Autònoma del Tadjikistan. La capital fou establerta a Khorog o Kharogh.

A la caiguda de la Unió Soviètica, Tadjikistan va esdevenir independent i aviat va esclatar la guerra civil (1992). El govern de la regió va declarar la independència i el territori fou un feu de l’oposició. El govern regional finalment va retirar la declaració d’independència.

Per tant, la part del Pamir i de l’antic Badakhxan que es troba a Tadjikistan és la de la regió autònoma --Badakhxan. La ciutat principal i la capital és Khorog i la segona ciutat en importància i població és Murghab.

He trobat que la població en el 1962 estava formada per kirguisos nòmades i tadjiks, tot i que em sembla que no són tadjiks sinó pobles del Pamir. La major part de la població són ismaïlites.Com he comentat abans, vam trigar unes deus hores en arribar a Kalaikhum. Vam sopar en un local a la vora del riu, en una terrassa i mentre érem allà, em sembla que el guia i xofers van anar a gestionar el tema allotjament. Una família ens va acollir a casa seva. El menú del sopar va ser puré de patata i pasta i bistec rus amb ou ferrat. Quan jo era petita al que ara s’anomena hamburguesa n’hi dèiem bistec rus. El curiós és que en aquest país sempre porta un ou ferrat a sobre.

També vam començar a veure la dificultat de trobar aigua sense gas.

El nom de Kalaikhum ve del persa, i el seu significat és “fortalesa sobre el Khum”. Es troba a la riba del riu Panj. De fet, aquí és on el riu Obikhumboi desemboca en el Panj.

Kalaikhum és la porta d’entrada a la Regió Autònoma de Gorno-Badakhshan, propera ala frontera amb Afganistan. En el passat va ser el centre del principat independent de Darvaz. Actualment és la capital de districte de Darvoz.

Vam arribar aquí seguint la carretera del Pamir i és on vam fer nit.  La població es troba a 1200 metres d’altitud. La ciutat està pràcticament envoltada per les muntanyes del Pamir i  aquí ja es troba el riu Panj.

D’aquí surt la carretera que connecta Tadjikistan i l’Afganistan, a través del pont de l’Amistat Tadjik- Afgana. Els dissabtes hi ha mercat transfronterer; durant anys va estar tancat i actualment em sembla que està obert. Com que vam arribar-hi en dijous no el vam poder veure, tot i que em sembla que en 2011 estava obert.

La història de Kalaikhum comença en el segle XV quan s’hi va construir la primera fortalesa. Primer era un destacament a la frontera del Pamir, protegint el costat oriental de l’Imperi Timúrida. Més tard, Kalaikhum es va convertir en la capital del Khanat independent de Darvaz, que va existir fins a finals del segle XIX.

Tadjikistan (2011)-3. De Duixanbé a Kalaikhum

Avui comencem la ruta cap a l’est, cap a l’altiplà del Pamir. Abans de sortir de Duixambé vam trobar tres controls policials, amb l’únic objectiu de trobar alguna cosa per la que poder-nos fer pagar. Vam trigar una hora a sortir de la ciutat.

En aquest viatge no teníem els allotjaments reservats, excepte a Duixambé, ja que no es podia preveure si arribaries al lloc previst o no; a vegades la pista està tallada o impracticable, poden haver-hi accidents que bloquegen la ruta... molts imprevistos que fa difícil saber si s’arribarà a lloc o cal modificar l’itinerari. Per això calia arribar d’hora a les poblacions per poder buscar alguna casa on allotjar-nos.

L’objectiu d’aquell primer dia de ruta era arribar a Kalaikhum a dormir, un trajecte d’uns 350 km. Kalaikhum és la porta de la regió del Badakhxan i del Pamir.

El nom dels llocs no sempre es correspon el que tenia a la fitxa del viatge amb el que trobo per internet o que apareix al google maps. En la major part dels casos em sembla que és una qüestió de transcripció, canviar de l’alfabet ciríl·lic al llatí.

El paisatge va canviant, i de tant en quant fem alguna parada tècnica.

Si no estic confosa aquesta ruta és la M41 o carretera del Pamir.  És una carretera que travessa les muntanyes del Pamir a través de l’Afganistan, Uzbekistan, Tadjikistan i Kirguizistan, a l’Àsia central. És l’única ruta contínua, per la dificultat del terreny que ha de creuar, i serveix com a principal ruta de subministrament a la regió autònoma del Tadjikistan de Gorno-Badakhshan. La ruta fa mil·lennis que s’utilitza, ja que hi ha un nombre limitat de rutes viables a través de les muntanyes del Pamir. La carretera formava un enllaç de l’antiga Ruta de la Seda.

M41 és el número de la carretera soviètica, quan es va construir, en part  a finals del segle XIX i sobretot en la dècada de 1930. Durant la dècada del 2000 aquesta carretera del Pamir es va connectar amb la Xina i la carretera del Karakorum.

Tonc apuntat que vam dinar al llac blau, suposo que deu ser aquí, però no he trobat cap informació d’aquest llac o potser és que té un altre nom.

Si no estic confosa, la barraqueta rosa que es veu al fons, és una latrina.

La carretera passa pel pas de muntanya Khaburabot, a 3.252 metres d’altitud. Jo tenia apuntat que el nom del pas és Sagirdasht, però aquest nom correspon al poble que hi ha una mica més avall, a 2.556 metres. 

Després del pas de muntanya el paisatge canvia més, hi ha gorges més estretes, més rocós...


Si no estic confosa, vam trigar unes 10 hores en arribar a Kalaikhum.