27 de desembre 2025

Bulgària (2012)-13. Dobarsko

Dobarsko es troba a 1.070 m d’altitud, al vessant meridional de les muntanyes Rila; a l’est hi ha les Ròdope i al sud les Pirin i es troba prop de la vall del riu Mesta.

Segons la llegenda, Dobarsko va ser fundada per soldats de l’exèrcit cec del tsar búlgar Samuel després de la batalla de Belassitsa el 1014, que van arribar a la zona de camí al monestir de Rila i van descobrir una font sagrada que suposadament els va curar.

La batalla de Belassitsa o de Clídion, va tenir lloc prop de Kliutx (al sud-oest de l’actual Bulgària), el 29 de juliol del 1014, i va ser un enfrontament entre l’Imperi Romà d’Orient i l’Imperi Búlgar.

Va ser la culminació de la lluita de gairebé mig segle entre l’emperador romà d’Orient Basili II i l’emperador búlgar Samuel de Bulgària, a finals del segle X i principis del segle XI. El resultat va ser una victòria decisiva de l’Imperi Romà d’Orient.

La batalla va ser una gran derrota per als búlgars; els soldats búlgars van ser capturats i cegats per ordre de Basili II, que posteriorment seria conegut com el “matabúlgars”. Samuel va sobreviure a la batalla, però va morir dos mesos més tard d’un atac de cor, segons sembla, provocat per la vista dels seus soldats cecs.

Dobarsko apareix per primera vegada a la carta de donant del tsar Ivan Shishman del monestir de Rila l’any 1378.

Durant el domini otomà de Bulgària, Dobarsko es va establir com el poble més important i ric de la vall de Razlog. Molts dels locals eren comerciants que compraven cotó del nord de Grècia i el venien a Europa Central i pasturaven grans ramats de bestiar a les muntanyes i a les planes al voltant de Drama i Serres. A finals del segle XVIII va començar a perdre importància, quan Bansko va esdevenir el centre de la regió.

Segons la llegenda, els primers habitants van ser els soldats cecs del tsar Samuel, que de camí al monestir de Rila, es van haver d’aturar aquí per culpa del rigorós hivern que estava fent. L’aigua d’aquí els hi va calmar el dolor dels ulls i van decidir quedar-se. Més tard van posar les bases per a l’antiga i famosa escola de Dobarsko, creada per a cantants cecs. crear.

En arribar al poble vam anar a dinar a una casa rural. Sopa de mongetes i estofat de porc. Primr ens van servir vi del sud del país, i després vam tastar un vi casolà. 

Després de dinar vam anar a veure una església, anomenada de Teodor Tyro i Teodor Stratelets. M’ha xocat que fos dedicada a dos sants Teodor, i lo de Stratelets em sonava, o sigui que he buscat sobre aquests sants i he trobat una cosa curiosa. Sembla que serien el mateix sant, i la seva historia es basa en la de Sant Teodor d’Amasia.

Teodor d’Amasia, va ser un militar grec del segle IV, antic patró de Venècia. Se’l coneix també com Theodorus Tyro, però noperquè fos originari de Tir, sinó perquè era un tiro, que era com s’anomenaven en llatí als nous reclutes. Va patir martiri a la ciutat d’Amasia. A Orient és conegut com a Teodor el Soldat.

Teodor Stratelates o el General, també conegut com a Teodor d’Eufrais o Teodor d’Heraclea és un sant llegendari, inexistent, creat a partir de la figura de Sant Teodor d’Amasia. No obstant això, és venerat com a sant màrtir a les esglésies ortodoxes i catòliques orientals, i a l’església catòlica romana.

Fins al segle IX només hi havia un sant Teodor militar, sant Teodor d’Amasia, o Teodor el Soldat (o el Recluta). En 1267 van arribar a San Salvador de Venècia unes relíquies identificades com de Theodoros Stratelates; com que fins llavors el Sant Teodor que es coneixia era soldat i aquestes noves relíquies es parlava de general, es va interpretar que era un militar diferent i es devia fer una inscripció diferenciant-los, el que va dur a pensar que hi havia dos sants, militars, amb diferent rang. El desdoblament va generar una llegenda nova, basada en la del sant original, que es va difondre en grec, llatí i altres llengües orientals i que va fer que es retés culte a tots dos sants.

Els dos sants van quedar vinculats i en l’art bizantí i venecià generalment apareixen representats junts: el soldat porta una espasa i el general una llança.

Aquesta església dels dos Teodors, és una petita basílica de pedra de tres naus mig excavada al terra, va ser construïda com a molt tard el 1614; hi ha algunes fonts que diuen que ja existia l’any 1122. Es va pintar l’any 1672. Els donants de l’església i els constructors estan representats en un fresc a l’esquerra de la porta.

L’església té 460 imatges, moltes d’elles s’allunyen de les normes generalment acceptades per a la pintura religiosa. L’iconòstasi està separat de l’altar per una paret en la que estan representats els dotze apòstols de cos sencer, que no és freqüent en altres temples búlgars.

Diuen que també és curiós que hi ha més de trenta imatges de santes. Un altre tret distintiu d’aquesta església és que hi ha un fresc de l’escena de la Transfiguració, on Jesucrist apareix representat en una mena de coet.

La neteja i restauració dels frescos es va iniciar a la dècada de 1970 i va durar uns deu anys. Estaven recoberts per una gruixuda capa de sutge, formada per la combustió de les espelmes de cera i de greix, i això juntament amb la poca llum que hi entra els va conservar.

Una petita esvàstica i una creu a la paret est són els únics elements de l’exterior que mostren que el petit edifici de pedra és un temple religiós. Actualment tan sols s’hi celebren oficis religiosos tres cops l’any.

Les meves impressions de l’església, és que semblava una ermita, amb uns frescos impressionats cobrint tot l’espai. En general de color pastel, amb expressions dels rostres molt vives. I destacada especialment la presència de figures femenines.

Es diu que la font sagrada al cementiri de l’església té propietats medicinals i seria la que va alleugerir el dolor als soldats cecs de Samuel, que van fundar el poble, tal com es mostra en un fresc.

Segons diversos relats de viatgers, a Dobarsko hi havia una famosa escola de captaires cantants cecs, que es va estendre per tot el país i va existir fins al 1939. Els captaires també van inventar un cant per al seu propi ús unint vocabulari búlgar, grec, valac i gitano, i interpretaven cançons èpiques heroiques.

Després el grup d’àvies del poble ens va fer un concert de cants tradicionals. Van crear aquest grup per tal de preservar el folklore tradicional i la seva història. Era un grup de gent d’entre 60 i 80 anys, amb veus potents i molta energia.

Duien el vestit tradicional i ens van oferir un ram de benvinguda.  Després de cantar ens van ensenyar el vestit tradicional de casament, i expliquen la cerimònia. La núvia ha teixit un mocador amb unes pomes que representen els fills.

Bulgària (2012)-12. Avramovo i el tren de via estreta

La parada a Velingrad va ser per una qüestió tècnica, per apropar-nos al nostre següent destí, Dobarsko.

Vam dormir a Velingrad i al matí següent vam anar en cotxe fins a l’estació de tren de Avramovo; em sembla que la idea era anar en tren des d’aquesta estació fins a Cherna Mesta i des d’allà en cotxe fins a Dobarsko. Vam haver de canviar els plans ja que en arribar a l’estació d’Abramovo ens van dir que el tren que volíem agafar encara trigaria més d’una hora. Com que l’objectiu era fer un recorregut en tren, i no hi ha gaires estacions on ens poguessin a venir a recollir amb el cotxe, vam agafar el tren que arribava al cap de poca estona, i vam fer el trajecte en sentit contrari, dues estacions, i després altra cop de tornada al punt d’origen, o sigui a Avramovo, per anar des d’aquí ja en cotxe cap a Dobarsko.

Situada a les pintoresques muntanyes de Bulgària, Avramovo és l’estació de tren més alta del país i de tota la península balcànica, es troba a 1.267 m d’altitud.

Aquest poble es troba al llarg de la línia ferroviària de via estreta Septemvri–Dobrinishte.

La ubicació d’Avramovo ha tingut un paper significatiu en la història búlgara. Entre 1878 i 1912, va servir com a frontera entre el Principat de Bulgària i l’Imperi Otomà. Aquesta posició estratègica la va convertir en un punt de pas important abans de la unificació territorial completa de Bulgària.

L’estació de tren es va construir després de 1926, com a part del ferrocarril de via estreta Chepino–Yakoruda. El tram es va inaugurar oficialment el 30 de juliol de 1939, connectant Yakoruda i Belitsa. Inicialment coneguda com Avramovi Kolibi, l'estació va ser rebatejada com a Avramovo l’any 1983.

Avramovo està al sud-oest de la collada d’Avramova, una frontera natural entre les muntanyes Rila i Ròdope. Aquest coll també marca la divisora d’aigües entre els rius Maritsa i Mesta.

L’estació es troba dins la província de Blagoevgrad, concretament al municipi de Yakoruda. A només 1 km hi ha el poble d’Avramovo, un nucli tranquil que ofereix una visió de la vida tradicional de muntanya búlgara.

La línia de via estreta Septemvri–Dobrinishte és l’única línia de via estreta, de 760 mm, que està en funcionament a Bulgària. És operat pels Ferrocarrils Estatals Búlgars. Hi ha quatre trens de passatgers que cada dia recorren la línia en els dos sentits. El trajecte de punta a punta dura cinc hores, a través de les valls i gorges entre les serralades de Rila, Pirin i Ròdope.

La ruta connecta la part occidental de la Plana Superior de Tràcia amb les muntanyes Ròdope Occidentals, les muntanyes Rila i Pirin. A causa de les característiques de la ruta a través de les muntanyes, a aquesta línia ser la coneix com el ferrocarril alpí als Balcans.

Gràcies a la proposta per a la construcció del ferrocarril i als esforços continuats de Stoyan Maltchankoff (1875–1920), membre del Parlament de la regió de Nevrokop, mestre i antic voivoda contra l’Imperi Otomà, l’any 1920 es va aprovar la Llei de Construcció del Ferrocarril de via estreta Sarambey (Septemvri) - Ladzhene - Nevrokop (Gotse Delchev), amb branques per a el poble d’Eli Dere - Pazardzhik tàtar, el poble de Batak i el bosc estatal de Chehlyovo.

El ferrocarril es va construir en diverses etapes entre 1921 i 1945, amb una longitud total de 125 km, però només arriba fins a la ciutat de Dobrinishte. Durant el comunisme mai es va continuar fins a la ciutat de Nevrokop (estació de tren de Gotse Delchev) tal com estava previst inicialment. L’estació de tren de Varvara, parada de tren de Lyahovo, línia secundària de Pazardzhik, es va tancar el 2002.

Aquest ferrocarril de via estreta no s’ha de confondre amb el ferrocarril de via estreta TransRhodope, que es va proposar el 1913, quan Bulgària va accedir al mar Egeu (que més tard va perdre) i mai no es va construir malgrat dècades de peticions de la població local.


A principis del segle XX, els ferrocarrils búlgars es van desenvolupar ràpidament però hi havia una necessitat urgent de més línies ferroviàries, la manca de les quals es va notar intensament durant les Guerres Balcàniques i la Primera Guerra Mundial. S’havien construït moltes línies de via normal i estreta i s’havia proposat la construcció d’altres línies per a finalitats econòmiques (explotació de boscos, recursos naturals, mines, etc.) i per a finalitats militars.

Stoyan Maltchankoff va proposar la construcció d’aquesta línia per afavorir el desenvolupament de la regió pobra de Nevrokop, que després de les guerres havia passat a formar part del Regne de Bulgària. En un extens article del 2 de febrer de 1920, havia explicat en detall la difícil situació a la regió de Nevrokop i la manca d’infraestructura ferroviària i comunicacions, que dificultaven el comerç i l’ús eficient dels rics recursos naturals de la regió, com els boscos verges de coníferes a les vessants occidentals de les Ròdope i a les vessants orientals del Pirin,  carbó, etc.

La línia té un total de 34 túnels. En una de les fotografies es veu que passem per l’estació de Tsvetino, no sé si va ser aquí on vam tornar altre cop enrere, o vam anar una mica més enllà, però entre aquestes dues estacions hi ha nou túnels.

Com ja es veu a les fotografies, feia un dia infernal, i al fons, enmig dels núvols s’entreveia un pic nevat.

De nou a Avramovo, vam agafar altre cop el cotxe per anar cap a Dobarsko, uns 37 km.



Bulgària 82012)-11. Brestovitsa i Velingrad

Brestovitsa

Després de dinar tornem una mica enrere, direcció nord-oest, per anar a veure un celler al poble de Brestovitsa, que es troba a uns 20 km de Plòvdiv.   

El poble es troba als contraforts septentrionals de les muntanyes Ròdope, a la frontera geogràfica amb la Plana Superior de Tràcia, a una altitud de 297 m.

El poble existeix des del segle XII, tot i que s’han trobat restes d’un assentament prehistòric.  S’han descobert tauletes votives amb el genet tràcia, monedes de plata i altres objectes.

També hi ha les restes del Monestir de Sant Nicolau, construït durant el Segon Imperi Búlgar, al segle XIV. El monestir va ser destruït durant una islamització forçada el 1666. Alguns dels llibres del monestir encara es conserven a la biblioteca episcopal de Plòvdiv, incloent-hi dos evangelis dels segles XV i XVII. Es diu que aquest monestir era un centre d’alfabetització.

El poble s’esmenta per primera vegada en un registre otomà del 1576, amb el nom de Birestuviche.

L’església de Sant Teodor de Tyron es va construir al lloc d’un edifici més antic que va ser destruït durant una inundació el 1848. La nova església va ser inaugurada l’any 1851. En aquella època era prou gran per acollir-hi a tota la població del poble. Les icones van ser creades pel pintor Dimitar Zograf i el seu fill Nikola Zograf, de la ciutat de Samokov.

Em sembla que en el poble hi ha quatre cellers. L’any 2018, es va patentar el nom de “Brestovitsa- la capital del vi”, com a marca d’origen regional amb la idea de promocionar-la com a destinació turística atractiva i crear un museu especial dedicat a aquesta beguda.

Vam fer una degustació de vins; ens deien que no s’ha de fer mai menjant, ja que llavors no es nota tant el gust i et poden colar un vi dolent més fàcilment.

Després de la degustació de vins vam continuar la ruta direcció oest, fins a Velingrad. Són uns 75 km i suposo que hi vam arribar ja de vespre, doncs no tinc cap fotografia d’aquella tarda.

Velingrad

És una ciutat que atrau molt turisme pels seus balnearis. Es troba a una altitud d’uns 750 metres. Hi ha més de 90 fonts d’aigua mineral amb propietats curatives i preventives dins i al voltant de la ciutat. Les aigües minerals (procedents de fonts i pous) varien considerablement en temperatura, mineralització i contingut de fluor, i són adequades per al tractament d’una àmplia gamma de malalties.

La ciutat es troba a l’extrem occidental de la vall de Chepino. Abans del 1947 hi havia tres poblacions a la vall: Chepino, Ladzhene i Kamenitsa. Aquest any l’alcalde  de Kamenitsa, va prendre la iniciativa d’unir els tres pobles per crear una nova ciutat a la que van anomenar Velingrad, en honor a Vela Peeva, una revolucionaria de la Segona Guerra Mundial. L’any 1948 s’aprovava la fusió i el nou nom per la ciutat. Chepino i Kamenitsa són assentaments més antics, però Ladzhene va ser fundada després de 1878 per refugiats búlgars de Macedònia, perquè la seva regió va romandre sota domini otomà després del Tractat de Berlín.

Aquesta regió estava habitada per tribus tràcies entre els segles VI-V aC. S’han trobat moltes tombes tràcies, set d’elles ara estan sota les aigües del pantà Batak.

Els romans van conquerir completament les muntanyes Ròdope després d’envair Tràcia l’any 45 aC.

La regió va ser habitada pels eslaus al segle VI; sembla que els eslaus van agafar moltes costums tràcies i els van adaptar als seus costums. Poc després de la invasió búlgara dels Balcans, tota la regió va ser annexada al Primer Imperi Búlgar.

En aquesta vall de Chepino s’hi han trobat monedes de l’època del tsar Ivan Alexandre. Es creu que la caiguda de la fortalesa de Tsepina i de tota la regió sota domini turc va tenir lloc entre 1371 i 1373. Després d’això la vida dels búlgars en aquesta regió va canviar. L’Imperi Otomà necessitava aliats en aquesta zona i va començar a imposar l’islam voluntàriament o per la força, ja a principis del segle XVI.

Segons els registres otomans en el 1516-1517 és quan van aparèixer els primers musulmans en aquesta regió. En aquell moment, hi havia un total de 624 llars als pobles de la vall de Chepino, 12 de les quals eren musulmanes. Llegeixo que els conversos a l’islam és freqüent que es posin el cognom àrab Abdullah.

Els musulmans búlgars, van preservar moltes de les tradicions del culte cristià.

La població de Chepino va participar també en el Renaixement ien la lluita d’alliberament nacional. L’any 1816 es va fundar l’església de la Santa Trinitat, que es va convertir en un centre per enfortir la consciència búlgara, i uns anys mes tard, s’hi va obrir una escola. 

Durant la guerra russo-turca, la població musulmana es va amagar a les muntanyes o als assentaments més meridionals. Alguns pobles, com Ladzhene, van quedar completament despoblats, ja que els habitants van tornar a les seves terres natals.

Al matí vam fer un petit passeig pel centre de la ciutat, però no l’hi vaig trobar massa encant. Vam veure una església de mitjans del segle XIX, però com és habitual aquí, no deixaven fer fotografies. 

 

Bulgària (2012)-10. Muntanyes Ròdope: pel camí dels pelegrins i la icona miraculosa

El monestir de Bàtxkovo es troba a les muntanyes Ròdope, i des d’allà vam anar pel camí dels pelegrins, fins al lloc on es va trobar una icona miraculosa de la Verge Maria. El lloc on es va trobar s’anomena Kluviata.

Cada any creients de tot el país fan una processó acompanyant a la icona des de Batxkovo fins a Kluviata.

A començaments del segle XVII dos pastors van veure una forta llum entre les roques en una cova, i quan hi van entrar van trobar la icona.

En el lloc on la van trobar hi brolla una font d’aigua que té propietats curatives, anomenada Ayázmoto. Es diu que la icona ha guarit a molts fidels. 

Per això, cada any, en l’aniversari de la descoberta de la icona de la Mare de Déu Protectora, el 21 d’abril, es fa la processó a la que hi assisteixen milers de persones.

Segons la llegenda, quan hi va haver la invasió otomana, els monjos del monestir van amagar la icona a la part alta de la muntanya. Es va trobar en el segle XVII i es va tornar al monestir. Ara bé, tot i que les portes de l’església estaven tancades, la icona va desaparèixer i més tard es va trobar al lloc on havia estat amagada. Cada any, el segon dia de Pasqua, la processó recrea aquesta història i recórrer el camí entre el monestir i el lloc on estava amagada. Dedueixo que és a la cova on la van trobar els pastors.

Es creu que la icona fa miracles i que la gent es cura si la toquen durant la processó. La llegenda diu que l’apòstol Lluc va dibuixar la cara de Maria a la icona.

Aquesta icona l’havien donat al monestir dos monjos georgians, l’any 1311. L’any 1819 s’hi va afegir el revestiment platejat.

El lloc està envoltat de penya-segats i la cova es troba al peu de l’anomenada “muralla roja”, un penya-segat vertical de 1500 m d’altitud. El nínxol on havien amagat la icona, està situat a 10 m del terra. Després s’hi van tallar uns graons per poder-hi accedir fàcilment.

No gaire lluny hi ha l’església dels Sants Arcàngels, on cada any s’hi serveix un dinar el segon dia de Pasqua. A l’interior hi ha un fresc ben conservat del segle XVII, i a l’exterior, una petita font, l’aigua de la qual es creu que és miraculosa.


























Bulgària (2012)-9. Monestir de Bàtxkovo

Continuem cap al sud, a uns 30 km al sud de Plòvdiv hi ha el monestir de Bàtxkovo; a les pagines web en angles o castellà apareix escrit com Bachkovo, però a la wikipèdia en català he vist que ho escriuen com Bàtxkovo. He optat per agafar aquesta versió.

Aquest és el segon monestir més important del país, tant per les seves dimensions com per l’antiguitat, i potser el més important en quant a la preservació del culte, espiritualitat i tradicions ortodoxes. Sabent tot això va ser frustrant que no deixessin fer fotografies. És curiós perquè he trobat moltes fotografies per internet, no sé si ara deixen fer-ne o bé és gent que es van saltar la prohibició.

El monestir de la Dormició de la Mare de Déu de Bàtxkovo, antigament anomenat monestir Petritsoni o Monestir de la Mare de Déu Petritzonitissa, és un important monestir ortodox oriental al sud de Bulgària. Es troba a la riba dreta del riu Chepelare, a 189 km de Sofia i a 10 km al sud de la fortalesa d’Assenovgrad, i està directament subordinat al Sant Sínode de l’Església Ortodoxa Búlgara.

Aquest monestir combina les cultures bizantina, georgiana i búlgara, unides per una fe comuna.

El monestir de Bàtxkovo el va fundar el polític i comandant militar de l’Imperi Romà d’Orient, Grigorii Bakuriani o Gregori Pacurià, l’any 1083, sota el regnat de l’emperador bizantí Aleix I Comnè. Bakuriani era amic de l’emperador i el governant d’aquesta regió. El seu germà, Abàs, també cofundador, va proporcionar un suport financer significatiu però va morir abans de veure acabada la construcció.

Hi havia uns 50 monjos i l’abat al càrrec del monestir; aquesta era una xifra significativa, ja que només hi havia dues institucions més a Bizanci tenien més monjos. El primer abat del monestir va ser Grigorii Vanski i els primers monjos provenien de les regions orientals de Bizanci, d’origen georgià o armeni, com els fundadors.

Els fundadors, Gregori i Abàs, van quedar orfes a una edat primerenca i van aconseguir triomfar a la vida gràcies al fidel servei als emperadors bizantins, perseverança i disciplina.

Segons el capítol 24 dels Estatuts del monestir, no s’hi permetia cap deixeble d’origen grec, ja que aquests havien de ser principalment georgians.

Gregori va aconseguir un decret reial especial que atorgava al monestir la completa independència de qualsevol altra institució ortodoxa, especialment del bisbe metropolità de Plòvdiv i també del pagament d’impostos. El decret va ser signat pel patriarca de Jerusalem. Gregri va cedir al monestir diverses propietats de la zona. Es van construir tres fondes-claustre per als pelegrins; només s’ha conservat l’església d’una d’elles. El monestir també rebia animals domèstics, hi havia uns 110 cavalls.

Per a finalitats litúrgiques es proporcionaven llibres litúrgics, juntament amb icones, vestimentes ricament decorades, plats d’església i altres. Es van redactar setanta decrets imperials per establir l’estatus del monestir i la propietat dels béns. El nom inicial havia estat Petricionski (pel lloc on va ser construït), i més endavant durant l’edat mitjana es va convertir en Bàtxkovski.

Es va establir una societat acadèmica que va atreure algunes de les ments més destacades de l’època, com Joan Petrich, que va traduir textos al georgià i va escriure molts assaigs contra l’heretgia. Va morir a Gelati, Geòrgia, després d’haver passat trenta anys al monestir.

Gregori va morir en una batalla tres anys després que el monestir obrís portes, el seu cos no es va trobar, en canvi els ossos del seu germà Abàs estan a l’ossari.

El monestir de Batxkovo va aconseguir mantenir el seu estatus independent fins al 1363. Els reis búlgars van elogiar el lloc i van fer moltes donacions; a la primera meitat del segle XIV, el tsar Ivan Alexandre en va fer algunes de molt significatives i més tard va ser reconegut com a cofundador; hi ha una imatge seva als arcs del nàrtex de l’ossari.

En temps de les croades, els soldats visitaven el monestir i el trobaven en un bell estat: pedres emblanquinades, moltes icones, adornades amb or i plata, propietats ben conservades. Durant la Tercera Croada, l’abat va rebre l’ordre d’anar a una reunió amb Friedrich Barbarosa, emperador de l’Imperi Romà, que va mostrar una gran cortesia i va enviar una donació per al monestir.

Després de la conquesta dels Balcans pels turcs otomans el 1393, la vida al monestir es va tornar més dura. Es van introduir impostos i es van perdre alguns dels antics privilegis. Durant el segle XVI, el soldà Solimà I va rebaixar una mica la pressió fiscal i això va permetre al monestir reunir fons i poder-lo renovar.

El 1393, la capital búlgara de Tàrnovo va quedar sota domini otomà i el fundador de l’Escola Literària de Tàrnovo i últim Patriarca de l’Església Ortodoxa Búlgara medieval, el patriarca Eutimi, va viure exiliat en aquest monestir, on va treballar a la seva escola; sembla que molts monjos van adoptar els seus costums.

A la primera meitat del segle XV, Constantine Kostenechki, un destacat llibreter búlgar, va visitar el monestir buscant el patriarca Eutimi, desitjant la seva tutela, però ja havia mort; va trobar al seu deixeble Andronik. Malauradament, a causa d’errors històrics, no ha sobreviscut gaire obra religiosa i literària.

Tot i que el monestir va sobreviure a les primeres onades d’invasions turques a terres búlgares, després va ser saquejat i destruït, però restaurat cap a finals del segle XV. El refectori va ser reconstruït l’any 1601, les pintures murals que hi ha són d’un pintor anònim, però tenen un valor artístic significatiu. L’església de Maria, que encara es conserva es va acabar en el 1604.

A principis del segle XVII, el monestir de Bachkovo i les construccions del voltant van ser restaurades i/ o reconstruïdes.

Durant el segle XVII, el monestir va perdre completament la seva independència i passà a formar part del Patriarcat de Constantinoble. Va nomenar abats, majoritàriament d’origen grec, i en general la presència grega va augmentar. Els segles XVIII i XIX van estar marcats per la lluita per la superioritat, entre grecs i búlgars.  Això també passava em sembla a Plòvdiv.

Els monjos van donar un gran suport a l’establiment de la primera escola búlgara a Plòvdiv. Cap a la primera meitat del segle XIX, es va afegir un segon pati al monestir, ja que el nombre de pelegrins anava en augment. L’any 1836 s’hi va construir una església, la de Sant Nicolau, més tard pintada per Zahari Zograf.

A finals de segle, amb la lluita per aconseguir l’Església búlgara independent, alguns dels monjos grecs van abandonar el monestir i també van amagar les còpies més antigues de l’ordenança del monestir. Actualment, es troben a l’illa grega de Qios, a la biblioteca de Korais. També es van endur alguns llibres i objectes de valor. Però amb l’establiment de l’Exarcat Búlgar el 1894, el monestir va passar de forma permanentment a quedar sota la jurisdicció de la Nova Església Búlgara.

Actualment, el monestir forma part del Patriarcat Búlgar i és un lloc on es troben les restes de dos abats de l’Església Ortodoxa Búlgara: l’exarca Stefan i el patriarca Kiril.

Tot i que els georgians van perdre el domini sobre el monestir en el segle XIII, les seves tradicions es van conservar fins a principis del segle XIV.

En aquest monestir hi ha enterrats el patriarca Eutimi (1330–1404) i el patriarca Ciril (1953–1971), em sembla aquest darrer va evitar la deportació dels jues de Bulgària.

L’única part que ha sobreviscut de l’estructura original del monestir és l’ossari, que té un disseny arquitectònic específic i frescos antics, i es troba a 300 m del complex monàstic contemporani. Des del punt de vista arquitectònic, el pla de l’ossari no segueix l’estil local sinó recorda més les estructures funeràries siriano-palestines, amb dues plantes de disseny idèntic. Cada planta té un nàrtex, una sola nau i un absis. La planta baixa està destinada a una cripta i disposa de 14 nínxols funeraris. Sembla que l’ossari original estava dissenyat per allotjar catorze cadàvers específics sota el paviment del terra. Aquest tipus d’ossari no es troba enlloc més al món. L’absis de la planta superior, l’església pròpiament dita (coneguda com l’Església de la Santíssima Trinitat), és semicircular a l’interior i pentagonal a l’exterior amb 3 obertures que deixen entrar una mica de llum natural a l’altar.

L’ossari és interessant pels mètodes de construcció. Representa una barreja de tradicions constructives georgianes i bizantines. La façana està diversificada amb 8 nínxols cecs i una successió de capes de maó i pedra, unides amb morter. L’avantcambra està separada de l’església per parets gruixudes i portes de fusta massís, pintades amb la Creu Georgiana que representa la forta influència dels georgians en la construcció i gestió d’aquest monestir als segles XI i XII. Sobre l’arc de la porta hi ha el mural de la Mare de Déu amb el Nen.

La Catedral de la Mare de Déu, del 1604, és el lloc on es conserva una valuosa icona de la Mare de Déu Eleusa, del 1310, portada de Geòrgia. Segons la llegenda, la icona és una obra miraculosa que atrau molts pelegrins. Aquesta església es va construir al lloc de l’església més antiga del monestir, destruïda pels turcs. L’edifici ha sobreviscut en la seva estructura original: una basílica de tres naus laterals, en forma de creu, amb cúpula i tres absis pentagonals. Una creu daurada de plata que s’eleva de la cúpula porta la inscripció “Guanya sempre!”» en georgià. Els murals de l’espaiós nàrtex es van pintar el 1643 i representen retrats a mida real de Georgi i el seu fill Constantí, que eren notables d’alt rang a Istanbul i donants de l’església. Els frescos de la nau van ser pintats molt més tard, el 1850, per Joan Mosch (mestre Mosko). Les dues icones centrals de l’iconòstasi són del 1793, i representen a la Verge i Jesucrist. La fusteria de l’església (iconòstasi, tron episcopal i similars, data del segle XVIII.

Una altra església medieval del monestir és l’Església dels Arcàngels, que probablement data del segle XII, el nàrtex obert i voltat de la qual va ser pintat per Zahari Zograf, l’any 1841. L’interior de l’església va ser pintat per l’artista Joan Mosch el 1846.

Al pati hi ha un arbre, crec que és un ginjoler, que es va dur de Geòrgia fa més de dos segles. Al monestir preparen un licor, un destil·lat, a partir del seu fruit.

La paret exterior del refectori té un mural que representa la historia del monestir. Hi havia una inscripció en que deia que es va acabar en època de l’abat Cyril, el 22 de juliol de 1846. Es va cremar en el 1902.