Ja he comentat que vam anar en bus de línia regular fins a
Kanazawa i que una de les parades que feia era a Shirakawa.
Quan vam arribar a Kanazawa feia molt fred. Tot el dia havia
fet vent i fred, i tan sols al migdia, a Takayama, quan estaves al sol feia
caloreta. Havia sigut un dia intens, ja que havíem sortit en tren de Gero,
haviem visitat Takayama, després el bus de línia i finalment al vespre
arribàvem a Kanazawa.
Aquí ens vam acomiadar de la primera guia que vam tenir en el
viatge. Vaig sopar en un restaurant de l’estació, pollastre arrebossat, 800
iens.
Vam tenir un dia lliure aquí a Kanazawa, sense cap visita
organitzada. Uns quants ens vam organitzar el recorregut a fer i ens va quedar
un dia força complet.
L’esmorzar a l’hotel era molt agradable, tot estava molt ben
presentat i hi havia molts platets amb tastets, l’esmorzar japonès.
Després vam agafar un bitllet de bus que servia per tot el dia,
que et permetia agafar tots els busos que volguessis durant 24 hores, i costava
800 iens. La línia més interessant és la circular; a molts dels llocs podíem
haver arribat a peu, però una de les que venia no podia caminar gaire i per
això vam optar per agafar aquest bitllet de bus.
En aquest mapa he marcat els llocs que vam visitar; en un dia
no hi ha més temps, i em va saber greu no poder arribar a la costa i veure la
mar del Japó. La ciutat està al sud-oest
de la península de Noto; la part oriental de
la ciutat està dominada pels Alps japonesos. Parts de la ciutat es
troben dins dels límits del Parc Nacional de Hakusan. La ciutat es troba entre
els rius Sai i Asano.
El nom “Kanazawa” (aiguamolls d’or), es diu que prové de la
llegenda del camperol Imohori Togoro (literalment Buscador de patates Togoro),
que estava excavant buscant patates quan va trobar algunes escates d’or. La
zona on es troba Kanazawa originalment es coneixia com Ishiura, que és el nom
que ha conservat el santuari d’Ishiura, prop de Kenrokuen.
Aquesta població pertanyia a l‘antiga
província de Kaga.
Durant el període Muromachi (1336-1573), mentre el poder dels
shoguns centrals a Kyoto minvava, la província de Kaga va quedar sota el
control dels Ikko-ikki.
Els Ikko-ikki eren bandes de camperols grangers, monjos,
sacerdots xintoistes i nobles locals que es van revoltar en contra del govern
samurai entre els segles XV i XVI. Seguien les creences de la secta budista
Jodo Shinshu, i el seu líder visible era Rennyo.
A la província de Kaga els Ikko-ikko van aconseguir enderrocar
el govern local, el clan Togashi, i van declarar la província sota el seu
control, el que constituiria la primera vegada en la història del país que un
grup de plebeus governaven una província. Es va conèixer com el Regne dels
Camperols.
El seu principal bastió era el Kanazawa Gobo, que estava
envoltat de turons alts i flanquejat per dos costats per rius; era una
fortalesa natural, al voltant de la qual es va desenvolupar una ciutat castell.
Aquest va ser l’inici del que esdevindria la ciutat de Kanazawa. Es trobava més
o menys on ara hi ha el castell.
L’any 1580, durant el període Sengoku (1467- 1615), Oda
Nobunaga va enviar a Shibata Katsuie i el seu general Sakuma Morimasa a
conquerir Kaga als Ikko-ikki.
Després de derrocar el Regne dels Camperols, Morimasa va rebre
la província com a feu, però després de l’assassinat d’Oda Nobunaga el 1582, va
ser desplaçat per Maeda Toshiie, que va fundar el domini de Kaga.
L’any 1600, a la batalla de Sekigahara, Maeda es va posar del
costat de Tokugawa Ieyasu i així va poder ampliar encara més les seves
possessions; va arribar a tenir
el
domini feudal més gran dins del shogunat Tokugawa. El clan Maeda va continuar
governant el domini de Kaga des del castell de Kanazawa fins al final del
període Edo.
Maeda Toshiie i els seus successors van ampliar
considerablement el castell de Kanazawa i van planificar acuradament la
disposició de la ciutat castell circumdant, per millorar la seva defensa.
El 14 d’abril de 1631, Kanazawa va patir un incendi que va
cremar bona part de la ciutat i també el castell. L’any següent, hi havia un
problema d’escassetat d’aigua, i Maeda Toshitsune va ordenar la construcció
d’un canal per portar aigua des de la part alta del riu Sai fins al castell.
L’aigua s’extreia força lluny riu amunt i es canalitzava a través de
quilòmetres de canals i canonades col·locades en pendent, fins al castell.
També es van construir llacs artificials, com el dels jardins Kenrokuen, que servia de reserva per cas
d’emergència. La llegenda local diu que el llac té un tap que es podia treure
per augmentar l’aigua als fossats que es van traçar a principis del segle XVII;
inicialment estaven secs, però més tard es van connectar als rius.
Abans que el clan Maeda arribés a Kanazawa, la ciutat tenia
només 5.000 habitants. Gràcies als esforços de Maeda, la població va augmentar
ràpidament i cap a l’any 1700, Kanazawa rivalitzava en mida amb Roma, Amsterdam
i Madrid amb una població de més de 100.000 habitants.
Els Maeda van animar als vassalls samurais a viure a Kanazawa i
van oferir un conjunt d’incentius per atraure els artesans i comerciants
necessaris per mantenir la població samurai. Els comerciants i artesans
titulats rebien privilegis econòmics, socials i polítics a canvi de
traslladar-se a la ciutat: se’ls garantia el negoci, estaven exempts de certs
impostos i se’ls concedien terrenys per a botigues i residències. Aquests
comerciants i artesans eren al capdamunt de la classe social chonin, o
vilatans.
Altres comerciants i artesans, van venir sense aquests
incentius; alguns van ser contractats primer com a servents per a samurais o
famílies de rics de comerciants, i quan acabava el seu contracte van decidir
quedar-se a la ciutat. Molta gent va venir a Kanazawa sense cap altra raó que
les oportunitats comercials que oferia la ciutat. El govern va facilitar encara
més el creixement responent a les necessitats d’aquests nouvinguts amb
projectes com el Projecte del Riu Sai.
Com que el riu Sai es dividia en dos i el castell es trobava al
mig, es va inutilitzar una part del llit del riu. A la dècada de 1610, el
projecte de construcció va desviar el rierol secundari cap al riu principal,
creant així terrenys utilitzables, on es van obrir quatre nous barris per a
l’assentament dels chonin. Alguns d’aquests comerciants més pobres van tenir
prou èxit per competir amb comerciants amb carta per càrrecs a l’administració
de la ciutat, però molts es van mantenir fabricant i venent productes de baix
cost, com paraigües i sandàlies de palla, per al consum massiu. Això significa
que la població comuna de Kanazawa va començar a generar les seves pròpies
demandes de consum, estimulant així encara més creixement.
Kanazawa va prosperar principalment gràcies a una relació
mútuament beneficiosa entre els dàimio i els chonin. Els samurais depenien dels
comerciants i artesans per a béns i serveis, mentre que els chonin podien
prosperar gràcies a la protecció que els dàimio proporcionaven.
Gran part del creixement econòmic i demogràfic a Kanazawa, així
com en altres ciutats castell japoneses, va tenir lloc durant la política de
país tancat (sakoku) del Japó; a partir de la dècada de 1630, el Japó tenia
poca o cap influència d’altres països. El creixement que va experimentar el
Japó mentre operava sota la política de sakoku va ser en gran part possible
gràcies a ciutats castell com Kanazawa. Van facilitar el creixement d’una
manera que no requeria influència estrangera, contribuint així a l’èxit i
l’estabilitat del Japó en aquell moment.
La gran riquesa dels Maeda es va canalitzar cap a les arts i
oficis, més que en objectius militars: el tercer dàimio, Maeda Toshitsune, va
promoure la laca i el treball en or i laca, i el cinquè dàimio, Maeda
Tsunanori, va reunirr
obres d’art i
artesans de tot el país. Kanazawa va ser una de les ciutats més grans del Japó
durant tot el període Edo.
Després de la restauració Meiji, la ciutat moderna de Kanazawa
es va crear l’1 d’abril de 1889, amb l’establiment del sistema modern de
municipis. Les fronteres de la ciutat es van expandir gradualment annexionant
pobles veïns, passant del 10,40 quilòmetres quadrats inicials als actuals
468,64 quilòmetres quadrats.
Kanazawa va ser una de les poques grans ciutats japoneses que
es va salvar de la destrucció dels bombardejos aeris durant la Segona Guerra
Mundial, pel que conserva bona part del seu patrimoni arquitectònic.
Santuari Oyama
El primer que vam anar a visitar va ser l’Oyama jinja o
santuari Oyama, però aquest no era el nom original del santuari ni tampoc la
seva ubicació inicial.
A Kanazawa i a d’altres ciutats castell, els temples i
santuaris se situaven generalment prop de les entrades. Quan Kanazawa estava
governada pels Ikko, els temples eren tots de la seva secta, Jodo Shinshu, però
quan es va acabar el regne dels camperols es van instal·lar a la ciutat altres
sectes.
La família Maeda, quan va desenvolupar la ciutat al voltant del
castell va ubicar els temples en tres barris; el barri de Teramachi, que es
coneix com el barri dels temples, tenia uns 70 temples budistes, i els més
importants es trobaven arrenglerats a banda i banda del camí recte que conduïa
al peu del mont Nodayama; aquesta és una zona muntanyosa al sud-est de la
ciutat, i on hi ha el cementiri Nodayama, on estan enterrats alguns membres de
la família Maeda.
Un altre districte de temples era el que estava al peu del turó
Utatsu, on hi havia el temple Utatsuyama; els temples d’aquest barri eren més
petits i els carrers més sinuosos. El mont Utatsu es troba a l’est del castell
de Kanazawa.
El santuari el va fer construir el samurai Toshinaga Maeda,
l’any 1599, en honor al fundador del clan, Toshiie Maeda i la seva esposa Matsu
Maeda. No tinc clar si inicialment era un santuari xintoista o temple budista.
L’any 1873 es va traslladar a la seva ubicació actual, i se’l
va reanomenar santuari Oyama. A partir del 1868 és quan es van començar a
separar els temples budistes dels santuaris xintoistes i a molts antics temples
budistes se’ls hi va canviar el nom.
Després del trasllat es va construir la porta principal
d’accés, que es va acabar l’any 1875. Aquesta porta combina art tradicional
japonès, xines i elements arquitectònics religiosos europeus. És obra d’un
arquitecte holandès.
Aquesta porta té 25 metres d’altura, vidrieres de colors,
plaques de coure que recobreixen la segona planta i té un parallamps, que és el
més antic del Japó. Durant un temps es va fer servir com a far.
La porta est del santuari diuen que havia format part de la
residència del castell de Kanazawa. El camí que surt d’aquesta porta connecta
directament amb el castell. Estava decorada amb uns imponents dracs tallats en
fusta, però a l’igual que molts altres santuaris i temples va patir un incendi
i es va construir de nou.
Aquest santuari és el més visitat i un dels més antics de
Kanazawa; es considera un santuari protector i per això és molt venerat pels
que desitgen tenir bona sort a la vida; hi ha molta afluència de gent per any
nou.
Els jardins originals van ser dissenyats per Kobori Enshu
(1579-1647) un famós jardiner i arquitecte de l’era Momoyama. La silueta de
l’estany té la forma d’un biwa o llaüt japonès; hi ha tres illes i un pont
decoratiu, tots connectats per pedres de pas i un pont de fusta en ziga-zaga,
anomenat “yatsuhashi” en japonès.
Aquesta és una estàtua de Toshiie Maeda.
Aquest és el casc de guerra daurat de Toshiie Maeda,
que tenia forma de cua de peix gat. L’original era de cuir i cobert amb pa
d’or.
En aquest gravat a la pedra es veu a l’esposa de Toshiie Maeda,
Omatsu, que era coneguda per la seva intel·ligència i habilitats diplomàtiques.
Va ser de gran ajuda per al seu marit durant el període dels Estats Combatents
del Japó, i també era molt popular a Kanazawa. Diuen que potser a causa de
l’èxit del seu matrimoni, molta gent ve a aquest santuari a pregar per tenir un
matrimoni feliç.
