Nord oest d'Egipte (2011)-20. Oasi de Siwa: gran mar de sorra

El dia següent vam anar pel desert que hi ha al sud i oest de l’oasi fins arribar prop de la frontera amb Líbia, que es coneix com la Gran Mar de Sorra. Aquest desert s’estén a banda i banda de la frontera entre Egipte i Líbia; fa uns 650 km de nord a sud i 300 km d’est a oest.

Les imatges per satèl·lit mostren un patró de llargues crestes de sorra que s’estenen aproximadament en direcció nord-sud.

Els tuaregs i els comerciants que viatjaven en caravanes coneixien bé aquest desert, però per als europeus era totalment desconegut. El primer europeu en documentar aquesta mar de sorra va ser Friedrich Gerhard Rohlfs, que va començar les seves expedicions al Sàhara l’any 1865, i si no estic confosa va ser ell qui va anomenar aquesta gran extensió de dunes com a Gran Mar de Sorra. Ara bé, els europeus no van apreciar tot l’abast de la Gran Mar de Sorra fins a l’any 1924, amb els mapes del diplomàtic, explorador i tutor del rei Faruk, Ahmed Hassanein.

Aquesta és la setena mar de sorra més gran d’Àfrica. No es troba en una depressió clara, sinó que cobreix un terreny lleugerament inclinat, al sud es troba a uns 500 metres per sobre el nivell del mar, i al nord, prop de la depressió de Siwa arriba als -100 metres.

A través de la regió central d’aquest desert van passar les patrulles del Grup Britànic de Desert de Llarg Abast per atacar els llocs alemanys a Líbia, durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial. Llegeixo que les marques de pneumàtics encara són visibles en algunes superfícies.

Segons Heròdot, l’any 525 aC, més o menys aquella època, el rei persa Cambises II va enviar un exèrcit de 50.000 homes a l’oasi de Siwa, per amenaçar l’Oracle d’Amon. Els soldats van arribar a la meitat del desert occidental quan es van trobar amb una terrible tempesta de sorra que els va enterrar a tots. En aquesta època, Cambises, que havia succeït a Cir el Gran com a rei de reis de l’Imperi aquemènida, liderava la primera conquesta persa d’Egipte.

Tot i que molts egiptòlegs consideren que aquesta història és apòcrifa, la gent ha buscat durant anys les restes d’aquests llegendaris soldats perses, inclòs l’aventurer hongarès László Almásy, en qui es basa la novel·la de 1992 “El pacient anglès”.

Al gener de 1933, l’oficial militar britànic Orde Wingate va buscar sense èxit les restes de l’Exèrcit Perdut en el que aleshores es coneixia com a desert libi.

De setembre de 1983 a febrer de 1984, el periodista i escriptor nord-americà Gary S. Chafetz va liderar una expedició per buscar l’Exèrcit Perdut, patrocinada per la Universitat de Harvard, la National Geographic Society, l’Autoritat Geològica i Mineria d’Egipte i l’Institut de Recerca Ligabue. La recerca es va dur a terme al llarg de la frontera entre Egipte i Líbia, en una zona remota de 100 km2 de dunes, al sud-oest de l’oasi deshabitat de Bahariya i aproximadament a 160 km al sud-est de l’oasi de Siwa. 

A l’expedició hi participaven 20 geòlegs i treballadors egipcis, un fotògraf de National Geographic, dos documentalistes de Harvard Film Studies, tres camells, un avió ultralleuger i un radar de penetració terrestre. L’expedició va descobrir aproximadament 500 túmuls però cap artefacte. Diversos túmuls contenien fragments d’os. La termoluminescència va datar posteriorment els fragments al 1500 aC, aproximadament 1.000 anys abans de l’Exèrcit Perdut. També es va descobrir una esfinx alada reclinada tallada en pedra calcària oolítica, en una cova de l’oasi deshabitat de Sitra (entre els oasis de Bahariya i Siwa); la seva procedència semblava ser persa.

Acabada l’expedició al febrer del 1984, quan Chafetz va tornar al Caire el van detenir per introduir un avió ultralleuger de contraban, tot i que tenia el permís escrit de l’Autoritat Geològica i de Mineria d’Egipte per portar l’avió al país. El van interrogar durant 24 hores i van acabar retirant els càrrecs quan va prometre donar l’ultralleuger al govern egipci. Aquest avió està al Museu de la Guerra Egipci del Caire, amb una  llegenda en que s’afirmava que pertanyia a un espia israelià.

A l’estiu del 2000, un equip geològic de la Universitat de Helwan, que buscava petroli al desert occidental d’Egipte, va trobar fragments ben conservats de tèxtils, trossos de metall que semblaven armes i restes humanes que creien que eren restes de l’Exèrcit Perdut de Cambises. El Consell Suprem d’Antiguitats d’Egipte va anunciar que organitzaria una expedició per investigar el jaciment, però no va donar més informació.

Al novembre de 2009, dos arqueòlegs italians, Angelo i Alfredo Castiglioni, van anunciar el descobriment de restes humanes, armes, una polsera de llissa i arracades que daten de l’època de l’exèrcit persa. Els artefactes es trobaven prop de l’oasi de Siwa. Segons aquests dos arqueòlegs, aquesta és la primera evidència arqueològica de la història relatada per Heròdot. Mentre treballaven a la zona, els investigadors van notar una olla mig enterrada, algunes restes humanes i el que podria haver estat un refugi natural. Ara bé, es dubta de la fiabilitat d’aquestes germans ja que en lloc de presentar el que havien trobat en una revista científica n’havien fet un documental. Aquests germans ja havien produït a la dècada de 1970, cinc controvertits documentals africans. El Secretari General del Consell Suprem d’Antiguitats d’Egipte, va declarar en un comunicat de premsa que els informes mediàtics sobre el descobriment eren infundats i enganyosos i que els germans Castiglioni no havien rebut permís per excavar a Egipte.

L’any 2015, Olaf E. Kaper de la Universitat de Leiden, com a resultat de les seves excavacions a l’oasi de Dakhla, va argumentar que l’Exèrcit Perdut no va ser destruït per una tempesta de sorra, sinó que va ser emboscat i derrotat per un faraó egipci rebel, Petubastis III. Petubastis va ser posteriorment derrotat pel successor de Cambises, Dario el Gran, que suposadament va inventar la història de la tempesta de sorra per eliminar Petubastis i la seva rebel·lió de la memòria egípcia.

El desert em fascina, especialment quan hi ha dunes, que sovint tenen diferents tonalitats i formes, també els dibuixos que fa el vent amb la sorra...

De tant en quan es veuen zones cobertes de sals blanques. Aquesta gran mar de sorra havia estat en temps remots submergida sota l’aigua. Un dels entreteniments quan passeges pel desert és cercar fòssils, i és que hi ha sediments rics amb fòssils. A la regió nord de les dunes, al sud de Siwa, hi ha poca vegetació, i és on predominen els afloraments calcaris que revelen l’origen marí dels estrats.

Bir Wahed significa pou numero 1. Aquesta zona consta de tres fonts d’aigües subterrànies amb diferents característiques. Es troba a uns 12 km de Siwa.

El primer pou que vam visitar va ser el d’aigua calenta, amb una temperatura de 37 ºC; és aigua sulfurosa, rica en sals, i té propietats medicinals, per això és la font més visitada. Està envoltada de vegetació, plantes baixes i alguna palmera. Hi ha un petit canal d’evacuació que s’aprofita per al rec.

Després vam anar al llac d’aigua freda i dolça, que és més gran i està envoltada de vegetació, majoritàriament joncs; aquí abunda la pesca i els siwis venen a abastir-s’hi de peix.

Vam continuar rondant pel desert per anar a dinar al llac Shyata, una altre llac alimentat per les aigües subterrànies i molt salí. 

El llac Shyata és un altre llac natural salat; es troba a uns 45 km de Siwa. Llegeixo que aquí hi fan parada aus migratòries, com els flamencs, i en les zones del voltant a vegades s’hi poden veure gaseles.

El camí de tornada cap a l’oasi de Siwa ens va permetre gaudir una mica més de les dunes.

 

Nord oest d'Egipte (2011)-19. Oasi de Siwa: Gabal Dakrur i illa Fatnas

Gabal Dakrur

Després de dinar vam anar a Gabal Dakrur o la Muntanya Dakrur; en àrab muntanya és jàbal; primer pensava que potser gabal és la forma en siwi, però el siwi és una variant de l’amazic i en aquesta llengua muntanya es diu adrar, per tant sembla que deriva de l’àrab.
El mont Dakrur es troba a 3 km al sud-est de Siwa, i des d’allà hi ha bones vistes sobre el palmerar i l’oasi.

Aquesta muntanya és famosa pels banys de sorra terapèutics, utilitzats per tractar el reumatisme, dolors de les articulacions i problemes de pell. Els banys es fan de juliol a setembre, els mesos de més calor. El procés consisteix en excavar uns forats a la sorra almatí, deixar que s’escalfin amb el sol, i a la tarda el pacient es fica a dins i es cobreix fins al coll amb la sorra també calenta. Tenen un petit parapet que els hi tapa la cara per protegir-la del sol. Després entren a una tenda, que funciona com una sauna natural, beuen una infusió i descansen.

Llegeixo que ve gent de tot el mon a gaudir dels banys de sorra calenta.

El festival més important de Siwa és el Festival de Siyaha o Asihaite en llengua siwi, és el Festival del Perdó. Se celebra a l’octubre, durant tres dies de lluna plena. Tots els habitants de Siwa venen a aquesta muntanya a passar aquests tres dies, dormint en cases antigues i en tendes, ballant, menjant i renovant els vincles d’amistat. L’objectiu del festival és resoldre conflictes o ofenses que hi hagi entre la gent de l’oasi. Aquesta festa que es va establir fa 160 anys, en acabar les guerres i disputes entre les tribus occidentals i orientals.

Llegeixo que durant el festival, es fan rituals espirituals molt arrelats en la cultura siwi; també he trobat que és un festival sufí que promou la reconciliació i la pau.

Aquesta muntanya em va impressionar. É pedra blanca que s’esmicola fàcilment. Des de dalt hi ha una vista impressionat, de l’oasi, amb els llogarets habitats, l’antiga fortalesa de Shali, el palmerar,  i els llacs salats. Feia un dia esplèndid, però l’aire era gelat i feia molt fred.   

Vam tornar a agafar els carros per anar a l’illa Fatnas.

Illa Fatnas

L’illa Fatnas, també coneguda com illa fantasia, es troba a uns 5 km al sud-oest de Siwa; era una illa en el llac Birket, però actualment és una península plena de palmeres que s’endinsa en el llac salat. Llegeixo que el contingut en sal d’aquest llac és major que el de la mar Morta. A causa de la intensa activitat agrícola el llac va ser drenat i l’illa està ara envoltada de zones llotoses.

A l’illa hi ha una font natural, però no sé si d’aigua dolça o salada. És una piscina circular, similar al bany de Cleòpatra. Costa molt trobar informació, tant sols trobo la propaganda de les agencies.

El típic aquí és venir a veure la posta de sol, i és el que vam fer nosaltres. Hi ha uns establiments que serveixen begudes i potser alguna cosa per menjar, amb cadires col·locades per veure bé la posta de sol sobre el llac.

Hi havia força gent, em va semblar que eren alexandrins que havien vingut a descobrir l’oasi de Siwa. 

L’oasi de Siwa em va encantar, és un lloc molt agradable que combina  història i paisatges. Sense oblidar la seva gent, que és encantadora. Ens explicaven que altres anys l’oasi està ple d’autocars, però aquell any tan sols hi havia petits grups, com el nostre.

Culturalment són molt diferents de la resta del país i també van estar molt temps desconnectats de la resta del mon; la carretera que uneix l’oasi amb la costa mediterrània es va construir en la dècada de 1980 i em sembla que va ser quan va arribar aquí la televisió. En canvi ara, en el 2011, anava tothom amb mòbil.

Amb a revolució s’havia aturat l’arribada de turistes, hi havia moltes agencies de viatges però sense feina.

Algunes coses que ens van explicar, que potser ara ja no són així: es casen cap als 12 anys i es poden divorciar tants cops com vulguin. No hi ha dot, però quan l’home se separa d’una dona que ja és una mica gran l’hi ha de buscar un altre marit.

Les dones anaven molt tapades, fins i tot les candidates a les eleccions. Una altra cosa que van explicar és que els homes no trobaven gaire atractives a les dones siwi i que preferien les beduïnes, però està mal vist casar-se amb beduïnes. A l’oasi hi havia dos grups de gent, uns de pell més fosca que els altres, i tampoc estava ben vist que es casessin amb els de l’altre grup.

A Siwa hi havia el pregoner que era el que duia les noticies i recollia noticies, passant casa per casa. Informava sobre temes molt diversos: l preu de les coses, esdeveniments, i també resolia conflictes entre la gent.

Antigament a Siwa era tradició que els treballadors mantinguessin relacions sexuals amb els terratinents. L’homosexualitat es veia com una cosa natural i molt estesa. Els primers turistes que van aparèixer per aquí eren gais.

Es veu gent rossa, diuen que són descendents dels soldats que van estar aquí durant la Guerra Mundial.

Ens deien que gairebé cada dia hi havia algun casament, i això és perquè es casen i divorcien molt sovint.

 Tinc apuntat també que el nom de Siwa, en amazic, vol dir ocell de pregària que protegeix al déu Amon. També que el nom ve de la tribu que habitava aquí els Tsiwa.

Aquest oasi estava en la ruta de les caravanes i com ja he explicat abans, molta gent venia fins aquí per consultar l’oracle.

Els cultius principals de l’oasi són els dàtils i les olives, també albercocs. Em va sorprendre que feien melmelada d’olives.

Aquell vespre vam anar a un restaurant a sopar, al centre de la població. El lloc d’entrada no prometia massa, la planta baixa estava en obres, l’escala per pujar a la terrassa on soparíem, força atrotinada, però en arribar a dalt, ens vam trobar una terrassa força agradable i bastant moderna.

Quan vam arribar tan sols hi havia dos clients, amb els seus ordinadors. Poc a poc va anar apareixent més gent. En un racó hi havia una prestatgeria amb llibres sobre l’islam.

El sopar va ser molt bo. Quan havíem acabat allà van celebrar l’aniversari del barber. Hi havia un fotògraf, els convidats i nosaltres, ja que ens van demanar que ens apropéssim, i vam passar a ser també convidats.  Ho vaig trobar curiós: entre tots vam bufar les espelmes, es va fer la conga, en la que tan sols van participar tres o quatre persones, es va posar música, alguna cançó de “Per molts anys”, el que celebrava l’aniversari va tallar el pastís, el va repartir juntament amb refrescos. La gent menjava, bevia i quan acabava marxava,no parlaven gaire amb l’amfitrió.

Nord oest d'Egipte (2011)-18.Oasi de Siwa: temple d’Umm Ubayda i bany de Cleòpatra

Temple d’Umm Ubayda

El temple d’Umm Ubayda  és un altre temple dedicat a Amon. Es troba sobre un turonet a uns 400 metres al sud d’Aghurmi; aquesta població es troba a 1,7 km a l’est de la ciutat de Shali, la principal de l’oasi. El temple està envoltat de terres agrícoles.

Se sap poca cosa de la història d’aquest temple. Les inscripcions jeroglífiques l’associen amb un reie de Siwa anomenat Wenamen i el rei de la dinastia XXX, Nectanbeu II. (359 - 343 aC).

No està clar si la consulta a l’oracle que va fer l’any 331 aC Alexandre el Gran va ser en aquest temple o en l’altre. Diuen que va arribar acompanyat d’un gran grup d'amics i soldats, inclòs l’historiador Cal·lístenes. Alexandre va arribar al temple per ser rebut pel seu summe sacerdot com a rei d’Egipte, i perquè l’oracle li concedís divinitat.

Fins a principis del segle XIX gran part del temple encara es conservava, però va quedar malmès per un terratrèmol, l’any 1811, i després, en el 1897 es va dinamitar per obtenir pedres per construir una mesquita i l’escala d’una comissaria de policia.

Queda molt poc del temple, tot i que se sap que antigament estava ricament decorat amb relleus i jeroglífics; la seva maçoneria era parcialment d’alabastre de la regió, em sembla que de Gabal Dakrur.

Les excavacions han revelat que és possible que tingués un pati davanter amb columnes, ja que s’han recuperat restes de columnes palmiformes i arquitraus (la peça que uneix dues columnes). Al vessant oriental del turó, es van trobar restes d’una gran estructura, probablement hel·lenística o romana, en forma de plataforma de pedra calcària, juntament amb una cisterna.

El que s’observa actualment és la paret est de l’habitació que precedia el santuari (el Pronaos); aquesta paret conté gravats i dibuixos de colors. Les talles comencen a la part superior amb imatges de la deessa Nekhbet protegint el cartutx del rei, després hi ha un relleu enfonsat amb un jeroglífic que representa el ritual d’obertura de la boca, un aspecte estrany als temples.

Es veuen també tres files de persones en alt relleu que representen alguns déus; al davant hi ha Amon-Ra assegut al seu santuari representat amb cap de brau, darrere seu hi ha Mut, després el constructor del temple; el governador agenollat davant seu i darrere set déus, a la fila del mig nou déus i a la fila més baixa tres déus.

Al voltant del temple hi havia un mur de tancament que envoltava el temple des de fora, moltes de les seves parts es poden veure a l’oest.

El temple mira cap a l’entrada del temple a de l’oracle d’Aghurmi i estava alineat al llarg d’un eix comú, cosa que suggereix la possibilitat que ambdós temples estiguessin units per un camí processional.

El bany de Cleòpatra

La següent parada que vam fer va ser al bany de Cleòpatra, una antiga font natural d’aigua dolça.

El bany de Cleopatra és un gran pou rodó i molt ampli. L’anomenen també la piscina de Cleopatra i la gent s’hi banya. Llegeixo que és una piscina natural, suposo que es va aprofitar la cavitat original per fer-hi la piscina.

Aquesta és una de les fonts naturals més famoses, ja que queda molt a la vora de Siwa, i l’entorn és idíl·lic, envoltada de palmeres datileres i casetes tradicionals.

Segons la tradició local la reina Cleòpatra (Cleòpatra VII),la darrera reina d’Egipte, es va banyar en aquestes aigües quan va passar per Siwa. No hi ha proves històriques concloents, però la llegenda ha passat de generació en generació i ha convertit aquesta deu en un lloc ple de simbolisme.

El que sí és cert és que al llarg dels segles la gent de l’oasi s’ha banyat en aquest pou per les propietats refrescants i purificadores de la seva aigua.

És un pou natural circular, alimentat constantment per aigua dolça subterrània. La temperatura de l’aigua és agradable durant tot l’any, ja que es manté constant a 29 ºC. El pou de Cleopatra també es coneix com Ain Juba o Font del Sol. Té zones de diferents fondàries.

Al voltant hi ha llocs per menjar i beure alguna cosa, amb zones d’ombra on descansar i relaxar-se. Jo no m’hi vaig banyar, no soc massa aficionada als banys, i hi havia algunes algues. Vaig preferir dedicar-me a contemplar l’ambient mentre ens preparaven el dinar. Al migdia al sol feia calor i a l’ombra fred. Sí que vaig observar que es veia el lloc per on sortia l’aigua subterrània que alimenta la piscina.

Vam dinar aquí; abans havia vingut un dels mulers a encarregar el dinar, per tal de que poguessin anar a comprar i començar a preparar-nos el dinar.