Est de Turquia-55. Apropant-nos al mont Ararat. Cascada Muradiye

Continuem ruta direcció nord-est, fins a Dogubayazit, prop de la frontera iraniana, fent alguna parada pel camí.

Abans d’allunyar-nos molt de llac Van ens aturem a un dels atractius turístics de la zona, les cascades Muradiye, que estan a uns 80 km de la ciutat de Van.

El nom d’aquestes cascades fa referència al soldà otomà Murat IV, que va participar en la campanya de Bagdad en el 1638.

Hi ha un mirador des d’on es pot contemplar la cascada des de dalt, i també es pot creuar el pont i baixar fins al riu, on la gent es bany o remulla els peus.

De camí cap a Dogubayazit anem veient el mont Ararat. Aquesta muntanya de 5137 metres és on, segons el llibre del Gènesi, es va aturar l’arca de Noè després del diluvi.

Aquest antic volcà es troba a la frontera de Turquia amb Armènia i Iran. És la muntanya més alta de Turquia.

Est de Turquia-54. Llac Van, el Gat de Van

Abans de deixar enrere el llac Van ens aturem, al nord de la ciutat, per visitar el centre de conservació i recerca del Gat de Van.

El gat de Van té una anomalia genètic que fa que tingui els ulls de diferent color: un és blau i l’altre ambre. En el centre hi ha gats de tres tipus: amb un ull dècada color, amb els dos de color blaus i amb els dos de color ambre. Els gats són de color blanc.

En un altre lloc llegeixo que els gats Van es poden classificar segons el color dels seus ulls i el seu pelatge. Alguns presenten ulls desaparellats, amb un blau i l'altre ambre, altres tenen dos ulls blaus o ambre. A més, mentre que alguns tenen el pelatge completament blanc, altres tenen un toc marró sobre les orelles, el cap o el cos. Però tot són gats de Van.

Em sembla que el centre de recerca per protegir aquest gat va començar l’any 1995, per evitar que aquesta raça de gats s’extingís.

Quan es va començar a observar el procés d’aparellament i cria es va observar que les mares perdien molt pes. Actualment en el centre es fa un control de la salut dels gats i hi ha un programa de vacunacions. També s’intenta que augmenti la població d’aquests gats. Es cuida la dieta. A aquests gats els hi agrada l’entorn domèstic i que se’ls hi dediqui atenció. La música els relaxa i els hi encanta l’aigua i nedar.

Fa uns anys es va iniciar una campanya per tal de conscienciar a la població de la importància d’aquests gats, amb el lema “un gat de Van a cada casa”. Actualment hi ha molta demanda a nivell nacional d’aquest gat i el centre tant sols pot satisfer un 5% de les sol·licituds. En els primers nou mesos del 2018 es van distribuir 200 gats de Van.

Els hi vaig fer un munt de fotografies, estan acostumats a la gent, però aconseguir fotografiar als que tenen els dos ulls diferents no és gens fàcil. 

Estan en diferents habitacions, segons les edats, i també en un pati central. Alguns són molt juganers, d’altres dormiten tota l’estona.

 

Est de Turquia-53. Llac Van, Museu de Van

Abans de deixar la ciutat de Van visitem el museu que es troba davant del turó on hi ha el castell.

Van va ser la capital de la civilització urartiana i va continuar mantenint la seva importància durant els períodes seljúcida i otomà. La idea d’establir un museu es va plantejar per primera vegada en el 1932, quan es va veure que era necessari preservar els béns culturals que s’havien trobat en la regió de Van.

No va ser fins al 1945 que es va fundar el museu de Van. L’any 2011 l’edifici on estava ubicat el museu es va veure afectat per dos terratrèmols i és quan es va construir el nou edifici, prop de la fortalesa de Van, que va obrir al públic l’any 2019.

Els artefactes més antics que es troben en aquest museu corresponen al paleolític, neolític i calcolític.

Hi ha una zona dedicada al regne d’Urartu, segle IX aC fins al VI aC; aquesta civilització va destacar en l’art, la tecnologia i la metal·lúrgia. D’aquest període hi ha armes, objectes quotidians i esteles amb decoració escultòrica i inscripcions cuneïformes.

Hi ha també objectes del període romà, bizantí, seljúcida, aq qoyunlu, qara qoyunlu i otomà. De l’època seljúcida destaquen les tombes en forma de moltons i ovelles.

L’any 1998 es van descobrir a la població de Hakkari 13 esteles de pedra, de diferents mides, en les que hi ha representades figures masculines nues, que sostenen recipients a les mans, incloent-hi pell humana, destrals, punyals, ganivets, llances i animals salvatges com cabres i cérvols. Dues de les esteles la figura humana no du res a les mans i es pensa que representa dones.

Elaborades per diferents artesans, les esteles Hakkari segueixen certes regles i pertanyen a la classe dominant que va viure en tendes durant la segona meitat del segon mil·lenni aC. Aquestes pedres són rares a l'antiga Anatòlia i al Pròxim Orient, amb una diferència de temps significativa entre elles que abasta des del tercer mil·lenni aC fins al segle XII dC.

Pel tipus d’armes representades es pensa que devien ser del 1500-1000 aC.

Les esteles tenen diverses mides, entre 70 cm i 3,1 metres, i estan treballades tan sols per una cara. Onze d’aquestes esteles representen homes, nus excepte per una peça que cobreix els genitals, un cinturó ample envolta la cintura, i d’ell hi penja una daga curta i corba, totes idèntiques. Les figures sostenen un recipient, diuen que es veu clarament que és de pell. Hi ha també una varietat d’objectes i figures, gravats en les esteles: armes metàl·liques, com destrals, punyals, ganivets i llances, animals de caça salvatge, com cabres de muntanya i cérvols, i figures humanes

Cal destacar la representació de tendes en forma de cúpula, típiques dels habitants de l’estepa.

Hi ha dues esteles més que se suposa que representen a dones, ja que són diferents ales altres onze.

Els escultors de les esteles de Hakkari no eren sempre els mateixos, però van seguir unes directrius d’iconografia comuna. Les esteles pertanyien a una poderosa elit governant que residia en aquestes tendes.

L’estela més antiga és un baix relleu i la darrera és en estil linear. Sembla que es van gravar en el període entre el segle XV aC i el XI aC. En un altre article diuen que la forma de les armes que hi ha representades, les destrals i les dagues, permet assignar les esteles a la segona meitat del segon mil·lenni aC. 

L’aparició a l'antiga Anatòlia i al Pròxim Orient d’aquest tipus de pedres és bastant rara. En canvi, s'han recuperat centenars d’espècimens a les estepes euroasiàtiques que deriven del llarg interval entre el tercer mil·lenni aC i el segle XII dC.

En algun article les anomenen esteles de Kurgan o també Balbals, que són esteles antropomòrfiques per honorar a un difunt. En aquestes esteles només es representa la part superior de la figura humana, no hi ha les cames. 

Al que vaig dedicar més temps va ser a tot l'espai dedicat al regne d’Urartu.

Hi ha una sala dedicada al temple d’Ayanis, dedicat a Haldi. El castell d’Ayanis el va fer construir el rei urartià Rusa II, que va regnar entre el 680 aC i el 639 aC; està construït sobre  un turó amb vistes al llac Van. Les excavacions que es van fer en el 2019 es van centrar en el temple que hi havia al castell, dedicat a Haldi una de les divinitats més importants urartianes. El temple es va descobrir en el 1997 i des de llavors s’ha anat fent excavacions de forma ininterrompuda. 

Hi ha un espai dedicat a la fortalesa de Kef, prop d’Adilcevaz, a la riba nord del llac Van.

Les excavacions van començar l’any 1964 i es van trobar nou bocs de basalt amb relleus a les quatre cares, de fet és la mateixa escena representada en les quatre cares. Sembla que pertanyien a una estructura de dos pisos com la que es pot veure en aquest fotografia.

El castell de Kef es va construir durant el regnat del rei urartià Rusa II (685-645 aC). Es troba a 2300 metres d’altitud.

El regnat de Rusa II va ser el període de màxim esplendor del regne d’Urartu. En aquesta fortalesa s’hi ha trobat un palau amb mes de cent habitacions.

Durant el regant de Rusa II el regne tenia quatre ciutats importants, una d’elles era aquesta de Kef, que es trobava en una lloc estratègic, controlant les rutes comercials.

En aquest castell s’hi va trobar una escultura d’un elefant, que em sembla que està en procés de restauració. Com en molts altres llocs, els cercadors de tresors han fet molt malbé aquest jaciment. Si ho he entès be, van foradar les potes de l’elefant buscant tresors al seu interior. 

Les figures alades porten un capell que representa les qualitats divines de la figura.

Els cinturons metàl·lics, especialment en bronze, eren molt típics en l’època urartiana. Els dels homes eren més amples que els de les dones; els de les dones estaven decorats amb escenes de banquets religiosos a l’aire lliure.

Els urartians creien en la vida després de la mort. Els tipus d’enterrament depenia del grup ètnic i classe social al que pertanyien. Les tombes reials estaven excavades a la roca. El tipus d’enterrament més habitual era el d’una cambra funerària.

Hi ha una bona col·lecció d'objectes emnprats en la guerra.  

Bona part del museu està dedicat al regne d’Urartu, i com que era el més desconegut per mi és on m’hi he entretingut més. Ara be, com ja he dit al començament hi ha peces dels diferents períodes de la història d’aquesta regió del llac Van.

Hi ha una col·lecció de tombes que tenen forma d’animals. A la superfície hi ha gravats relacionats amb el difunt. 

Hi ha també una bonacol·lcció de monedes de diferents períodes.

Est de Turquia-52. Llac Van, l'antiga ciutat de Van

Al matí següent vam anar a veure les restes de l’antiga ciutat que van destruir els otomans per conquerir-la. Ja es veia des de dalt del castell que estan reconstruint algunes de les mesquites.

Abans de la destrucció la ciutat estava plena de mesquites, esglésies, mercats, banys, botigues i tenia uns 80.000 habitants. La majoria dels edificis estaven construïts amb maons de fang i les teulades eren planes, també de fang. Per tant, en ser destruïda la superfície de la ciutat va quedar coberta de petits turons i forats allà on hi havia hagut edificis, i després els saquejadors van anar excavant per trobar tresors.

Entrem per una de les portes que està restaurada, la del mig; les altres dues, la porta del port i la de Tabriz no han sobreviscut. 

Hi ha dues mesquites que ja estan restaurades: la Kaya Çelebi i la d’Hüsrev Paixà. Nosaltres visitem aquesta darrera que és la més propera a la porta de l’antiga ciutat.

Hüsrev Paixà va ser el governador otomà que va encarregar la construcció d’aquesta mesquita a Mimar Sinan, un dels millors arquitectes de l’Imperi Otomà. La inscripció fundacional, data en que es va finalitzar la construcció, és del 1567-1568. La mesquita formava part d’un complex que incloïa una madrassa, un orfenat, un caravanserrall, uns banys i una escola elemental. Hüsrev Paixà va morir executat en el 1571, i l’any 1587 es va construir el seu mausoleu.

L’estil arquitectònic combina l’estil típic dels otomans en aquella època, amb ratlles vermelles i blanques, que eren populars als estats àrabs.

Més enllà hi ha l’altre mesquita restaurada que és similar, i es va construir en el segle XVII. Ambdues mesquites van ser greument danyades durant els incendis i els combats de 1915.

Es veuen també les restes d’un gran minaret de totxanes, és el que queda de la Gran mesquita de Van. Aquesta mesquita es devia construir en el segle XII.

 Un altre minaret que es veu, amb decoració vidriada, era de la mesquita del minaret vermell, que va ser construït durant el període turc seljúcida, probablement al segle XIII.

Tot i que Van ha estat governat per diversos regnes i imperis islàmics durant la major part dels últims 1000 anys, gran part de la població era cristiana, i encara hi ha ruïnes d’algunes esglésies. I en els penya-segats diuen que es poden veure creus gravades.