Guinea Conakry (2006)-7. Fouta Djalon: Labé i rodalies

Labé

Vam arribar a Labé a mitja tarda i encara vam poder veure el mercat amb força afluència de gent.

La ciutat està situada a la serralada del Fouta Djalon, a prop de molts rius. Va ser fundada cap al 1755 per Alpha Mamadou Cellou, conegut com Karamoko Alpha, un important líder religiós.

Labé és la capital de la regió administrativa del mateix nom i de la prefectura.

L’any 2001 es va inaugurar el Museu de Fouta Djalon. Des del 2015 s’hi fa un festival internacional el “Festival des Arts et rire”.

Com a llocs de culte hi ha principalment mesquites, la més gran la de Karamoko Alpha. També hi ha esglésies cristianes, catòliques i protestants.

La seva posició geogràfica la converteix en un important centre comercial per als països veïns de la regió. El mercat central és el més gran del país després del mercat de Medina situat a la capital, Conakry.

Era l’època en que es fa el ral·li del Dakar i alguns al mercat ens preguntaven si estàvem allà per aquesta cursa. 

La gran mesquita de Karamoko Alpha és el monuments històric més gran de la regió.

Es va construir l’any 1755 després de la victòria de les tropes musulmanes fulani (o fulbé) sobre els pobles animistes que vivien aquí.

Sota l’auspici de Thierno Mamadou Cellou Diallo, conegut com Karamoko Alpha Mo Labé, es va construir la gran mesquita de palla i ell va ser el primer imam i primer rei musulmà de l’estat teocràtic de Fouta.

La mesquita ha sofert diverses renovacions i actualment té cabuda per unes 7.000 persones. Des de la seva construcció, els successius imams han sigut sempre entre la família de l’Alfa Karamoko i Thierno Aliou bhoubha N’Diyan, un altre erudit dels Fouta de Mali.

 Lélouma

Al matí següent vam anar a Lélouma, que es troba uns 60 km a l’oest de Labé. El nom de Lélouma ve del riu Lelouwol que travessa aquesta regió.

La població és majoritàriament musulmana sunnita. Hi ha forces mesquites però la més important és la de Petel, que és monument històric. Va ser construïda l’any 1744 pels primers imams de Fouta Djalon. L’impuls religiós i cultural estimulat per figures com Karamoko Alfa mo Labé va contribuir a l’establiment del poder teocràtic fulani (fulbé o peul) a la regió, al segle XVIII. A la ciutat hi ha també alguna església cristiana.

L’objectiu de la parada a Lélouma era veure les escales de bambú. Les escales no estan a Lélouma sinó prop del poble de Djinkan.

Escales de bambú de Djinkan

Són unes escales construïdes al segle XIX, per connectar els pobles del nobles, que es trobaven a l’altiplà amb els pobles de la plana, on vivien els seus esclaus.

Aquestes escales estan fetes amb pals de bambú connectats per lianes que formen els graons. Estan col·locades a la roca, i tenen uns 80 metres, que és la diferència d’altitud entre la plana al peu i l’altiplà de dalt.

Són unes escales impressionants; la gent segueix utilitzant-les per fer drecera, però realment és dur per la població local haver de passar per aquí.

He trobat un article en el que expliquen que abans de que hi hagués el centre de salut a la plana, quan algú es posava malalt, o les dones per parir, se’ls havia de transportar en lliteres, pujar la muntanya, passar per aquestes escales fins arribar a la població de l’altiplà.

Ara es fan servir per transportar mercaderies entre el centre ciutat i la plana. Si no es fan servir les escales s’ha de fer molta volta per la carretera. Porten els paquets al cap, al matí van carregades amb els productes a vendre i a la tornada duen el que han comprat.

És difícil pujar i baixar amb la càrrega al cap; també és complicat fer pujar o baixar les cabres i ovelles.

Popodara

Després de veure les escales de bambú, que no em vaig atrevir a baixar,  vam anar a Popodara a veure el mercat i després vam tornar a Labé. 

Guinea Conakry (2006)-6. Fouta Djalon: Pouké, cascades Mitty i Pita

Pouké

Al matí següent vam anar a Pouké, un poble que té renom per la seva cistelleria. Les dones fabriquen els famosos léfas, unes safates rodones fetes de fibres naturals, que poden arribar a tenir uns 30 cm de diàmetre; també fabriquen cistelles de diferents formes i mides, amb o sense tapa. Fan servir un tint vermell que extreuen d’un arbre de la zona.

En el poble hi ha també l’arbre de la paraula, que s’anomena kouratier, és una prunera de Guinea.

Em sembla que l’arbre de la paraula, en diferents llocs d’Àfrica occidental és un arbre amb una gran capçada, que fa molta ombra i és on es reuneix la gent, per parlar quan hi ha problemes, per celebracions, reunions...

Cascades Mitty

Vam continuar cap al nord fins a les cascades Mitty

Aquí ens van parlar d’un arbre anomenat Nere, en bambara; és la parkia biglobosa, una espècie de planta amb flor de la família de les fabàcies. Se’l coneix amb diferents noms: arbre de la farina, arbre de cérvol, garrofa africana (per la semblança de la seva beina amb la de la garrofa), mimosa porpra (per la semblança de la seva fulla).

Aquest arbre proporciona molts nutrients (proteïnes, lípids, hidrats de carboni, iode, diverses vitamines) de molt alta qualitat. La farina de nere aporta tots els aminoàcids essencials al cos, ferro (al voltant de 15,5 mg/100 g), i també vitamina C.

Ens van explicar que amb la seva farina es prepara una beguda per bebès, ells ens deien que preparaven llet per bebès.

Els fruits pedunculats tenen unes llavors negres, cobertes per una polpa groga d’hidrats de carboni que és la que s’utilitza com a farina. Les llavors es bullen, fermenten i es trituren per obtenir petites boles de massa o una pols (en aquest cas s’assequen i després es torren) amb olors fortes anomenades soumbala. Aquest producte el fan servir com a condiment, és similar a les nostres pastilles de brou.

La part més valuosa de l’arbre són les llavors, que són riques en greixos (29%), proteïnes (35%), hidrats de carboni (16%) i són una bona font de greix i calci per a les persones que viuen en àmbits rurals. La llavor es cuina primer per eliminar la closca de la llavor i després es fermenta per obtenir el resultat desitjat.

La polpa es pot utilitzar com a laxant, mentre que les closques es poden utilitzar com a fertilitzant, verí per a peixos o com a guix per recobrir les parets de les cabanes.

Aplicar la pols obtinguda triturant les closques als camps conreats pot reduir en certa mesura la infestació per la planta paràsita Striga hermonthica.

A més, la polpa de fruita, les fulles i les llavors es poden utilitzar per alimentar el bestiar.

Pita

Vam continuar la nostra ruta cap al nord, cap a Labé, fins arribar a Pita. Aquesta població es troba entre Dalaba i Labé. Típic d’aquí és el teixit tradicional de cotó.

La població d’aquí és majoritàriament d’ètnia peul.

Històricament, Pita es va formar al voltant del poble de Kigna després de l’annexió de Fouta Djalon a l’imperi colonial francès a l’Àfrica. Kigna, habitada pel clan Douyèbhe, formava part del diwal (província) de Timbi a la part central de l’imperi teocràtic de Fouta Djalon. Es troba al centre de Guinea. Limita al nord amb Labé, a l’oest amb Télimélé, al sud amb Kindia i a l’est amb la prefectura de Dalaba. A part de les capitals regionals, Pita és una de les ciutats més grans del país.

Es troba a gairebé 1.000 metres d’altitud, a les muntanyes de Fouta Djalon. Les principals activitats econòmiques són l’agricultura, la ramaderia, el comerç i l’artesania. En particular, la prefectura de Pita és el principal centre de producció de patata coneguda com a “Belle de Guiné”.

 

Guinea Conakry (2006)-5. Fouta Djalon: Parawi, Kamakoro i cascades Ditinn

Parawi

Vam continuar la nostra ruta cap al nord i ens vam aturar al poble de Parawi per visitar l’escola, i vam dinar allà.

L’edifici de l’escola el van pagar els alemanys i ens van explicar rebien donacions de ONGs. No sé com és ara, però en aquell moment hi havia dos tipus de mestres: funcionaris i no funcionaris. Tinc anotat que si el professor no era funcionari els alumnes pagaven 3.000 francs cadascun; suposo que eren les famílies les que directament pagaven el sou al mestre. Amb el que jo vaig estar parlant i  m’explicava això em deia que ell deixava assistir a les seves classes als orfes, que no podien pagar res, però que altres si no paguen no els deixen anar a classe.

Els llibres eren propietat de l’escola, els nens no tenen que comprar-se llibres. Les aules estaven molt ben arreglades.

Al començament els mestres eren una mica reticents a deixar que ens apropéssim als nens. No veien quin interès podia tenir per a nosaltres visitar l’escola. 

Kamakoro

La següent parada que vam fer va ser al poble de Kamakoro, per veure el mercat. Molta gent no volia que li fessin fotografies, però és comen molts altres llocs, si xerres una estona i t’interesses per ells, la cosa canvia. 

Cascada de Ditinn

La cascada de Ditinn, que es troba a uns 5 km del poble de Ditinn, és una de les cascades més altes de Guinea, amb una caiguda d’uns 120 metres al riu Tenee.

La cascada és especialment impressionant en l’època de pluges, ja que el seu fort cabal crea piscines naturals adequades per banyar-se. La zona que l’envolta és rica en biodiversitat, amb boscos frondosos i flora i fauna diverses.

La cascada ha modelat la zona i les seves comunitats durant generacions; és molt important per la vida de la gent d’aquí, com a font d’aigua, però també fa de frontera natural entre assentaments.

Hi ha llegendes i històries sobre la cascada que es van transmeten de generació en generació, de les que es parla i s’enriqueix en les trobades comunitàries; la cascada segueix formant part de la connexió quotidiana de la gent amb la terra.

Si no estic confosa vam fer una caminada pel bosc d’uns 20 minuts per arribar a la cascada. Va ser un camí molt agradable i la cascada es veu ja de lluny.

Em va fer gràcia que vam trobar grups de gent que havien anat allà a rentar la roba; primer la rentaven i després l’estenien sobre les roques per que s’eixugués amb el soli el vent. Mentre esperaven a que estigués seca feien petar la xerrada.

Em sembla que devíem tornar cap a Dalaba i ens vam aturar en un altre poble on hi havia uns nens preparats per fer els rituals d’iniciació, el pas a la vida adulta. Són rituals secrets i tot t’ho presenten envoltat de misteri. En general no pots parlar amb ells.