Perpinyà_9

Església de Sant Mateu

El barri que hi ha proper al Palau és el barri de Sant Mateu, que es troba al peu del turó. 

Hi ha constància escrita de la presència dels Templers a la ciutat des de l’any 1209, ara be va ser a partir de l’any 1139 que van començar a tenir un nombre significatiu de propietats a la ciutat; aconseguien donacions dels nobles. Va ser la comanda més important de la Catalunya Nord. Un dels seus interessos era el control dels molins que hi havia a la vora de la ciutat, però participaven tant de l’activitat mercantil com de la política. La creació de la parròquia de Sant Mateu, en el segle XIII, és obra d’ells.

La primera església que es va construir de seguida va quedar petita i es va haver d’ampliar i després es va construir de nou i va obrir-se als fidels l’any 1509. Però aquesta església també va ser enderrocada, juntament amb les cases del voltant, l’any 1639 per deixar espai per construir la ciutadella. Es va construir un altre cop i es va acabar en el 1677.

L’església tenia un orgue que havia quedat destruït en el 1478, pel que l’any 1683 se’n va construir un altre de molt més gran.
La decoració actual és del segle XIX. Aquesta església és famosa per que en una de les capelles s’hi conserven quatre espines de la corona de Crist. Aquesta relíquia l’havia adquirit Sant Lluis, el rei Lluis IX de França, i la va llegar al seu fill Felip III l’ardit, que va morir a Perpinyà l’any 1285.

Residència dels cònsols

Arribant ja al barri antic, hi ha la residencia dels consols, un edifici del 1318 i ampliada en els segles posteriors, XVI i XVII. Al centre del pati hi ha l’escultura d’Aristides Maillol, la Mediterrània.

Casa Xanxo

Vaig estar passejant pel barri antic buscant alguns dels edificis emblemàtics, que teòricament es poden visitar, però no vaig tenir massa èxit ja que molts estaven tancats. Un d’ells era la casa Xanxo, que em va saber molt de greu no veure.

Aquest edifici el va fer construir Bernat Xanxo l’any 1508. Aquest home era un ric comerciant de teles. Era una gran casa senyorial, amb la zona residencial, en estil gòtic, i uns magatzems i una cava on guardar la mercaderia. Tenia també una sala per recepcions.

Perpinyà_8: palau dels reis de Mallorca

Un dels llocs que no es pot deixar de visitar a Perpinyà és el Palau dels reis de Mallorca. No està massa lluny del centre, o en el meu cas, no estava lluny de l’hotel. 

Vaig arribar-hi massa d’hora; l’horari d’obertura que havia trobat per internet no es corresponia amb el d’aquell moment, en plena pandèmia. Una mica abans de l’hora ja ens van deixar entrar. Hi havia una família que també estava esperant, i a la que van tenir organitzat el protocol d’entrada i neteja vam poder passar.

Més tard devia estar més ple, però a primera hora del matí hi havia una tranquil·litat absoluta. Em van fer un carnet per poder gaudir de descomptes en les diferents visites per la ciutat.

El recorregut pel palau és molt interessant i hi ha molts plafons explicatius. Se’l coneix també com el Castell reial de Perpinyà i la seva historia es remunta al segle XIII. Abans, però hi havia hagut un altre palau, aquest en el centre de la vila. 

Hi ha un document escrit, una carta escrita l’any 1152, en la que es parla del palau comtal de Perpinyà, que estava al costat del cementiri de Sant Joan, el que està al costat de la catedral. I és que a finals del segle X el comte de Rosselló va instal·lar la seva residencia a la ciutat de Perpinyà. Els comtes de Rosselló van viure en aquest palau al centre de la ciutat antiga fins al moment en que es va construir el Palau dels reis de Mallorca. 

Si no estic confosa, el castell reial de Perpinyà, que era el nom que va tenir inicialment, es va construir sobre un turó on hi havia un antic castell. 

La seva historia està relacionada amb el llegat de Jaume I, rei d’Aragó, en el 1276 i la distribució que va fer del territori entre els seus hereus. Al fill gran, Pere, l’hi va deixar el reialme de Valencia i la principat de Catalunya. Al fill petit, Jaume, l’hi va deixar el reialme de Mallorca, els comptats de Rosselló i la Cerdanya, i la senyoria de Montpeller.

Jaume II va ser el primer dels reis de Mallorca, un reialme curt, de menys de cent anys. En accedir al tron va fer construir aquest palau, a les afores de la ciutat medieval, per acollir-hi a tota la cort. Amb aquesta construcció volia posar de manifest la legitimitat de la nova dinastia i al mateix temps fer-se valdre davant de la corona aragonesa de la que volia alliberar-se.

Aquest reialme va tenir tres reis, Jaume II, Sanç i Jaume III i una vida bastant curta. Va durar menys de cent anys. Ja des del primer moment els reis de la corona d’Aragó van intentar apoderar-se de les terres del seus parents, els reis de Mallorca. Va aconseguir-ho Pere el cerimoniós, l’any 1344, forçant la renuncia de Jaume III, que va ser assassinat uns anys més tard, en el 1349. Durant uns 40 anys, els seus hereus van intentar recuperar el tron sense èxit.

Amb la integració de Perpinyà a la corona d’Aragó, el palau va perdre una mica la seva importància, però els monarques de la corona catalanoaragonesa quan venien de visita per aquesta regió s’allotjaven al palau.

En l’època dels reis de Mallorca la ciutat de Perpinyà, a l’igual que les altres del reialme, tenia una bona activitat econòmica i artística. Es van construir grans edificis, tant en l’àmbit civil com en el religiós. L’arquitectura d’aquesta època era d’estil gòtic però amb influencia mediterrània.

La construcció de la universitat de Perpinyà, al peu del turó del castell reial, va ser posterior, de poc després de l’annexió del reialme per part de Pere el Cerimoniós.

Inicialment aquest recinte se’l coneixia com el Castell Reial de Perpinyà. A finals de l’edat mitja es va utilitzar com arsenal.

Entre el segle XIII i XV al voltant del palau hi havia una zona enjardinada amb gespa, arbres fruiters i no fruiters, i un espai reservat a animals diversos, entre ells, lleons, llops, ossos, estruços.... En el pati hi havia una sínia que permetia portar l’aigua del canal per la irrigació del jardí.

Al segle XVI després de la unificació dels regnes de la península ibèrica, el rei Felip II va fer construir la muralla, per reforçar la fortalesa que controlava la frontera amb el reialme francès. La muralla forma una ciutadella en forma d’estrella de sis puntes que envolta el palau medieval i que s’ha conservat fins a l’actualitat.

A finals del segle XVII quan Perpinyà ja forma part del regne de França, el rei Lluis XIV va encarregar la seva modernització i el reforçament de les muralles. Al voltant del palau, a l’interior del recinte emmurallat, es van construir diferents dependències de serveis. 

El jardí que es veu actualment s’ha volgut que s’assembli al que hi havia a l’edat mitja.

El recinte té dues capelles superposades, la de Santa Maria Magdalena i la de la Santa Creu. Estan ubicades en la zona que separa les estances de la reina i les del rei i a les que també s’hi accedia des de l’espai públic.

Les pedres emprades en la construcció i decoració del palau eren de diferents tonalitats i originaries de diferents llocs. El marbre vermellós, de Vilafranca de Conflent, el blanc i el blau de Ceret. Tant les parets com els sostres estaven decorats amb pintures. Algunes es conserven.

La visita em va agradar molt. Com tot el que he visitat aquest estiu, es fa estrany estar en llocs emblemàtics o molt turístics, i visitar-los en solitari. Passejar per les diferents estances del palau sense trobar a ningú em produïa una sensació estranya. En el seu temps devia estar sempre en plena activitat, amb molta gent movent-se per galeries i passadissos, omplint les sales... En canvi ara, el silenci i la soledat és el que omple aquest recinte.

A l’igual que a la catedral, aquí també predomina el marbre vermell i blanc, el trobo original i molt bonic.

Al jardí de l’entrada hi ha un parell d’escultures, i ja en el jardí de davant del palau, una part està dedicada a les plantes aromàtiques.

Perpinyà_7:

A l'avinguda del general de Gaulle hi ha alguns edificis de començaments del segle X que tenen un cert encant.

Els molls del riu Bassa

La Bassa és un riu que en alguns trams està canalitzat, com en el seu pas per Perpinyà. Neix a Tuïr i desemboca en el riu Tet.

Quan es va tirar a terra la muralla el prefecte de la ciutat va fer grans obres per modernitzar l’entorn, entre elles tot al voltant de la bassa que es va urbanitzar, es van construir els diferents molls, amb cases amb jardí, de les famílies burgeses.

Actualment el canal de la bassa és molt agradable, enjardinat, i passa pel centre neuràlgic de la ciutat, per la plaça Aragó i pel castellet.

Perpinyà_6

Font del baró Desprès

En el camí que feia per anar des de l’hotel fins al centre passava per la plaça Bardou-Job que té al centre una font. És una plaça no massa gran i em va sorprendre una mica que tingués una font al centre que em semblava una mica desproporcionada pel lloc on es troba. L’explicació rau en el fet de que no era l’emplaçament original. Primer va estar a la plaça reial, després a la plaça de la república, més tard als jardins Terrus. I finalment en aquesta plaça dedicada als Bardou.

Jean Bardou es va inspirar en la fàbrica de paper de paper de fumar que hi havia a la Seu d’Urgell i a Puigcerdà i l’any 1849 associat amb un dels seus fills, patenten a França la marca de paper de fumar JB, les seves inicials, que estaven separades per una estrella. Més tard les dues lletres estaven separades per l’escut de Perpinyà, aquest símbol entre la J i la B va derivar en un rombe i finalment va acabant sent una O, quedant doncs com paper de fumar JOB. La producció del paper JOB s’iniciava en el 1849, però tres anys després moria Jean Bardou i el que va heretar el negoci va ser un altre fill, Pierre, que és el que va fer créixer l’empresa. Suposo que la plaça ret homenatge tant al pare com al fill.

Pel que fa a la font que hi ha al centre, la va fer construir el baró Hipòlit Desprès, que va ser l’alcalde de Perpinyà entre els anys 1818 i el 1827 i ho va pagar de la seva butxaca, com agraïment a la població de la ciutat. Aquesta font que es va inaugurar l’any 1831.

Plaça Catalunya

La plaça Catalunya es va construir després de l’enderrocament de les muralles, en el 1904. Ben aviat es va convertir en un important punt de connexió entre el barri de l’estació i el centre de la ciutat.

L’aparició dels grans magatzems a París va començar a principis del segle XIX. L’objectiu era que en un mateix edifici es poguessin trobar diferents productes, botigues de roba, de decoració, de parament de la llar, joieria i bijuteria... estava dirigit a una clientela amb recursos, es tenia cura de la decoració, amb grans espais, bona il·luminació, les darreres tecnologies, com l’ascensor...

Els germans Gompel havien creat a finals del segle XIX o començaments del segle XX una xarxa de galeries comercials anomenada “Aux Dames de France”. Estava inspirada en les galeries Lafayette i Printemps i al mateix temps competia amb elles per la clientela. Van tenir molt d’èxit i de seguida les grans ciutats franceses tenien un d’aquests centres comercials.

A Perpinyà van aprofitar l’espai que quedava després de tirar les muralles i van construir un dels seus magatzems a la plaça Catalunya. Em sembla que va obrir les portes en el 1910. L’estil de construcció era el modern de l’època, art nouveau, combinant estructures metàl·liques, grans finestrals, una cúpula...

Fins al 1970 aquests magatzems funcionaven molt be, en aquest any hi treballaven unes 300 persones. Però l’any 1979 l’empresa dels germans Gompel té greus problemes econòmics i perden el control d’aquest edifici, que passa per diferents propietaris. L’any 1987 ho va comprar el grup de galeries Lafayette, però va durar tan sols dos anys. La galeria comercial va tancar l’any 1989. L’edifici s’anava degradant; es va tapiar amb planxes metàl·liques.

Es van idear diferents projectes per salvar l’edifici, però no van arribar a veure la llum. L’any 1998 una empresa australiana va comprar l’edifici per convertir-lo en un cinema, però la família Font propietaris del cinema Castellet, s’hi van oposar. L’any 2000 va ser l’alcaldia de Perpinyà qui va comprar l’edifici, un any més tard la llibreria Fnac va llogar una part de l’espai i va fer obres per rehabilitar l’edifici. Així que el centre comercial de plaça Catalunya va tornar a obrir les portes, amb unes deu botigues.

L’estació

Cansada de pluja em vaig refugiar una bona estona a l’habitació de l’hotel fins que va parar. Llavors vaig anar cap a l’altra banda del carrer, cap a l’estació de trens i busos.

L’estació va posar-se en funcionament en el 1858 amb la línia fèrria que anava de Narbona a Perpinyà. En un primer moment, al mes de febrer, l’estació estava a Vernet, ja que encara no estava a punt el pont sobre el riu Tet. El tren va poder creuar el riu pel pont al juliol. I deu dies després es va decidir que es tenia que construir una estació fora de les muralles però propera a la ciutat.

Els primers edificis de l’estació, provisionals, eren de fusta. Van començar a sorgir habitatges de forma desorganitzada, al voltant de l’estació. A la dècada del 1880 es considerava que era arriscat passejar per allà a peu, ja que hi havia molt moviment de carros i ramats, i no hi havia enllumenat públic.

L’estació actual és moderna, i té un vincle especial amb Salvador Dalí que l’any 1965 va pintar el quadre “l’estació de Perpinyà”, evidentment inspirat en aquest indret.

Dalí havia dit que a l’estació de Perpinyà es on tenia les idees més brillants, era el seu lloc d’inspiració. A partir del 1960 es referia a aquesta estació com el centre còsmic de l’univers. Una de les seves frases era “vaig tenir a l’estació de Perpinyà una mena d’èxtasi cosmogònic més fort que els anteriors. Vaig tenir una visió exacta de la constitució de l'univers. L'univers que és una de les coses més limitades que existeixen seria, segons totes les consideracions, l'estructura similar a l'estació de Perpinyà." Així doncs, l’estació de Perpinyà a quedat lligada al terme “centre de l’univers” i el centre comercial que es va construir en el 2010 se ‘anomena Centre del Mon.

Per passar al barri que hi ha darrera de l’estació i on hi ha el centre comercial es passa pel passatge Dalí.

Al vespre la ciutat estava més morta, tot i que prop de la plaça Aragó, on hi ha totes les terrasses, hi havia música. Hi havia menys restaurants i llocs oberts. Em va costar una mica trobar taula.

Perpinyà_5: cinema Castellet

Vaig continuar passejant i em vaig trobar de nou al Castellet. Ben a la vora, fora del casc antic, hi ha un edifici que em va agradar molt: el cinema Castellet. A l’igual que l’emblemàtic Castellet, aquest edifici, cada cop que passava per aquí no podia estar de mirar-me’l i fer-li alguna fotografia.

Es va construir en l’espai que havia quedat buit en enderrocar les muralles de la ciutat. El seu disseny arquitectònic es va inspirar en la dels teatres del segle XIX amb elements modernistes. Es va inaugurar l’any 1911 i va ser la primera sala de cinema de la ciutat. Hi cabien més de mil persones i es feia servir coma sala de cinema però també per actuacions musicals. En la segona meitat del segle XX es va convertir, com apassat a molts altres llocs, en un cinema amb moltes sales de cabuda més limitada.

El mateix any s’havia inaugurat un altre cinema a la ciutat, però ja no funciona, pel que el cinema castellet és el cinema més antic de França.

Perpinyà_4: claustre-cementiri de Sant Joan

Molt ala vora de la catedral hi ha el claustre-cementiri de Sant Joan. És el claustre funerari més gran i més antic que s’ha conservat als Països Catalans i l’únic que hi ha a França.

La seva construcció data de començaments del segle XIV. Constava de quatre galeries amb pòrtics en marbre on hi havia els panteons de les famílies riques de la ciutat. En tots ells s’hi podia veure l’escut d’armes familiar. Les galeries del claustre tenien una coberta de fusta sostinguda per columnes amb capitells esculpits.

L’any 1321 es va excavar un ossari per la gent que no es podia pagar un nínxol. Durant la revolució francesa es va cedir a l’exèrcit que el va fer servir de dipòsit i quadres. Abans de cedir-lo ja estava en forces males condicions.

L’any 1825 es va tirar a terra una de les galeries per construir un seminari. L’any 1907 en el que havia sigut el seminari s’hi va instal·lar la gendarmeria.

Al fons del claustre hi ha una petita capella, la capella funerària, o funerària, com se la coneixia, que es va construir també en el segle XIV. En el segle XV la van convertir en sala capitular, on es reunien els canonges i el bisbe, que, malgrat que la seu del bisbat estava a Elna, la majoria vivien Perpinyà.

L’any 1993 es van iniciar les obres de restauració de la funeraria. Diuen que val molt la pena veure els vitralls. Quan jo vaig anar-hi aquest edifici estava tancat.

És un espai molt ampli i molt tranquil. Vaig entrar-hi sense saber gairebé què era, ja que estava plovent i vaig tenir una agradable sorpresa. No es podia entrar a la funerària, però en passejar per la part porticada, a recer de la pluja, es poden veure algunes de les decoracions dels panteons.

Perpinyà_3: Catedral de Sant Joan Baptista

Quan anava a sortir de nou es va posar a ploure. Va estar plovent de forma intermitent tota la tarda, alternant els xàfecs amb el sol. Una mica empipador quan vols fer turisme. El primer que vaig visitar va ser la catedral.

Hi ha constància de que l’any 1025 es va consagrar l’església de Sant Joan Baptista i que hi va assistir el comte del Rosselló, que vivia en un palau al costat. 

L’any 1102 aquí s’hi va fundar una comunitat de canonges agustinians, que va rebre molts suports, i rebia donacions per garantir la seva supervivència i per construir una nova església.

Un dels suports que rebia era del bisbe, que tot i que residia a Elna, aquesta església va quedar vinculada a aquella seu episcopal.

L’església de Sant Joan Vella era massa petita i l’any 1324, sota el regnat de Sanç I de Mallorca, es va iniciar la construcció d’una de nova, però amb la caiguda del regne de Mallorca i l’epidèmia de pesta negra, la construcció es va aturar.

Les escultures de la façana son de començaments del segle XIII. El campanar és del segle XVIII. Hi ha una de les façanes que no es va acabar.

Hi ha un espai dedicat a Sanç I de Mallorca, el fundador d’aquesta catedral. La seva figura jacent, és de les que m’agraden.

En el 1324 Perpinyà era la capital del regne de Mallorca. Quan es va reprendre el projecte la idea inicial de fer tres naus es va descartar. L’arquitecte, em sembla que el mateix que va construir la catedral de Palma de Mallorca, va decidir fer una sola nau molt més àmplia.

L’obra es va acabar l’any 1508, es va construir al costat de l’antiga, i era on vivia la comunitat agustiniana. L’any 1602, la seu episcopal, que estava a Elna es va traslladar a aquesta nova edificació.

Actualment es pot veure la catedral, l’església nova i al costat l’antiga església romànica, una capella de la col·legiata de Sant Joan Vell.

Em sorprèn trobar aquí i allà la senyera, dins de l’església. També em van agradar algunes de les figures, en marbre o similar.

Les escultures sempre m’han fascinat. El fet de poder convertir un tros de pedra en una figura, un rostre amb faccions ben detallades, polides... el primer que tinc ganes de fer, i que evidentment no puc fer, és tocar-les, acariciar la pedra llisa i fina, resseguir el contorn...

El terra de la catedral combina la pedra blanca i vermella, sembla marbre, però no estic segura que ho sigui.

Perpinyà_2: Castellet

 

Després de dinar vaig entrar a visitar el Castellet. L'entrada, a diferència dels àpats, és barata, 2 euros. Actualment el Castellet és el museu de la casa pairal. Una escala de cargol et permet accedir als diferents pisos i a la terrassa, minúscula, des d’on hi ha una bona vista. En una de les plantes hi ha plafons explicant la història de la ciutat i alguns objectes del propi edifici, mentre que en una altra planta hi ha exposats objectes que em resulten molt familiars, ja que son de l’època en que jo era petita.

La nit de sant Joan, una festa ancestral relacionada amb el solstici d’estiu, és un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana.

Just a la sala d’entrada hi ha un foc, si no recordo malament es troba en una mena de llar de foc. És la Flama del Canigó, que es manté encesa durant tot l’any.

Aquesta flama es porta cada 22 de juny al cim del Canigó, i a la mitja nit es distribueix entre els presents, voluntaris de diferents associacions i col·lectius, que son els responsables de portar-la arreu de les  terres de parla catalana, per encendre les fogueres de Sant Joan.

El transport de la Flama es fa amb medis diversos, cotxe, bicicleta, a peu, vaixell... i la rebuda que se l’hi fa a cada població també varia.  

El ritual de la Flama del Canigó va néixer l’any 1955, per iniciativa de Francesc Pujades, d’Arles de Tec (al Vallespir, a la Catalunya Nord), que es va inspirar en el poema de Jacint Verdaguer, Canigó. La seva idea va ser encendre un foc al cim del Canigó i que d’aquell foc es distribuïssin flames per tot el territori català. Aquest costum va arrelar ràpidament a la Catalunya Nord, però no va ser fins a l’any 1966 que la Flama va poder creuar la frontera; el primer lloc on es va dur va ser a Vic. Malgrat la dictadura franquista, aquesta tradició de distribuir la Flama del Canigó es va estendre ràpidament, esdevenint el símbol de pervivència de la llengua i la cultura catalana.

La nit de sant Joan, una festa ancestral relacionada amb el solstici d’estiu, és un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana.

El ritual de la Flama del Canigó va néixer l’any 1955, per iniciativa de Francesc Pujades, d’Arles de Tec (al Vallespir, a la Catalunya Nord), que es va inspirar en el poema de Jacint Verdaguer, Canigó. La seva idea va ser encendre un foc al cim del Canigó i que d’aquell foc es distribuïssin flames per tot el territori català. Aquest costum va arrelar ràpidament a la Catalunya Nord, però no va ser fins a l’any 1966 que la Flama va poder creuar la frontera; el primer lloc on es va dur va ser a Vic. Malgrat la dictadura franquista, aquesta tradició de distribuir la Flama del Canigó es va estendre ràpidament, esdevenint el símbol de pervivència de la llengua i la cultura catalana.

Com ja he dit, aquesta Flama es preserva al Castellet i el personal de l’entrada explica la historia als visitants que hi arriben.

Aquesta construcció vermellosa, símbol de la ciutat data del segle XIV. L’any 1368 l’infant Joan d’Aragó, el fill gran del rei Pere IV, va fer construir un fort, el Castellet, a la porta del Vernet de la muralla, que comunicava la ciutat intramurs i les barriades del nord.

Segons la llegenda, l’any 1475 les tropes franceses assetgen la ciutat i capturen al capità de l’exercit català que era fill del cònsol de Perpinyà. Els francesos amenacen al cònsol Joan Blanca, dient-li que mataran al seu fill si no obre les portes de la ciutat. Joan Blanca no se sotmet al xantatge i proclama “jo declaro que per sobre de tot soc fidel al meu rei i a la meva pàtria, Catalunya, i que prefereixo la mort del meu únic fill abans quela traïció”. Els francesos van executar al capità al peu de la muralla.

En reconeixement al patiment sofert per la població de Perpinyà durant el setge, el rei Joan II d’Aragó i compte de Barcelona, atorga a la ciutat el títol de Fidelíssima Vila.

Dos anys més tard, en el 1477, la ciutat està ocupada per les tropes franceses però la població no està contenta i mostra la seva hostilitat. El rei de França, Lluis XI, tem que hi hagi alguna revolta i fa una remodelació del Castellet, amb dos objectius. Per una banda controlar millor l’accés a la ciutat, però l’altre objectiu era vigilar i fer por als habitants que vivien a l’interior. Aquesta nova construcció enganxada a l’anterior era el Petit Castellet o la porta de Nostra Senyora.

Amb el tractat signat l’any 1493 entre Ferran II rei de la corona d’Aragó i Carles VIII rei de França, el Rosselló i la Cerdanya tornen a formar part del regne d’Aragó.

L’any 1542 Carles V va protegir la zona nord del Castellet amb un bastió poligonal. Per la seva construcció es fan servir pedres provinents de l’enderrocament de la capella de Nostra Senyora del Pont que es trobava davant del Castellet. La imatge de la verge es va conservar i actualment es troba en un nínxol a la façana.

La guerra dels trenta anys va acabar amb el tractat dels pirineus, signat l’any 1659, que acorda l’annexió a França del Rosselló, el Vallespir, el Conflent i la meitat de la Cerdanya. 

Els catalans d’aquest territoris es revolten; els habitants de Perpinyà no en son cap excepció. El Castellet es converteix  en la presó on van a parar els dissidents, sovint després de patir tortures. D’altres opositors son assassinats.

Uns anys més tard, en el 1697el Castellet és declarat Presó d’Estat. Durant la guerra de les religions als presos se’ls tancava aquí, i també durant la revolució francesa.

L’any 1888 es va convertir en caserna, tot i que una part de l’edifici seguia tenint la funció de presó. Quan l’any 1904 es va enderrocar la muralla de la ciutat, el Castellet es va preservar, al menys en part.

Llegeixo una historia curiosa. L’any 1948, el que era el bibliotecari municipal, es va fixar en que una de les finestres estava emmarcada per pedres blanques i semblava que havia estat enreixada i després tapiada. Va fer obrir la finestra, que es trobava en el Castellet Petit, al costat de la imatge de la Mare de Deu. Quan van obrir-ho es va sentir molt mala olor, i van descobrir un nínxol de 3 metres de llarg per 80 cm d’ampla i 2 metres d’alçada, tancat per una porta de fusta revestida de ferro. A l’interior hi havia l’esquelet d’una criatura, estirat sobre una superfície de terra. Hi havia sabates de cuir, pel que se suposa que estava vestit quan el van enterrar. 

A la cambra hi havia també un plat de l’època de Lluis XVI (segle XVIII) amb restes d’ossos d’animal i un fragment de càntir. Els estudis realitzats amb el material trobat fan pensar que devien empresonar aquest infant cap a finals del segle XIX, com a molt d’hora. No està clar qui era ni perquè l’havien tancat aquí.

Perpinyà_1

Feia temps que tenia pendent anar a conèixer Perpinyà, a la Catalunya Nord, i l'estiu passat, amb la pandèmia, com que no es podia anar gaire lluny, vaig aprofitar a fer una escapada cap allà. Vaig estar-hi 4 dies, temps suficient per veure aquesta ciutat i copsar l’efecte de la pandèmia a l’altra banda dels Pirineus.

Vaig triar un hotel que estava entre l'estació i el centre. Vaig deixar la maleta, ja que l’habitació encara no estava preparada i vaig sortir a passejar. La primera impressió que vaig tenir va ser que hi ha menys botigues tancades que a Barcelona i força turisme. Ara bé el turisme era majoritàriament francès. I gairebé no vaig sentir a ningú parlant català. Aquell primer dia, era un dijous, no era obligatòria la mascareta si estaves a l’aire lliure. Així i tot hi havia gent que la duia, potser la meitat dels vianants.

L’avinguda que enllaça l’estació amb el centre és l’avinguda del General de Gaulle. Els carrers estan retolats en francès i català. Arribar al centre no costa gaire i de seguida em vaig trobar a la vora del canal, i una mica més enllà vaig poder veure l’emblemàtica estructura del Castellet.