Nord oest d'Egipte (2011)-17. Oasi de Siwa: la muntanya dels morts i el temple de l'oracle

 Per a fer les visites per l’oasi vam anar amb carros tirats per burros.

 Gebel al-Mawta, la Muntanya dels morts

La Muntanya dels morts, el nom àrab Gebel al Mawta, és una necròpolis amb tombes tallades a la roca, de diferents èpoques; hi ha tombes de la dinastia XXVI (segles VII i VI aC) i de l’època ptolemaica (segles VI-IV aC). Aquest és un dels testimonis més importants de la presencia grega i egípcia a l’oasi de Siwa.

Durant la Segona Guerra Mundial els habitants de l’oasi es van refugiaren aquestes tombes per a protegir-se dels bombardejos. Per escapar dels bombardejos es van amagar a les coves que hi havia a la muntanya i llavors va ser quan van descobrir les tombes del’època greco-romana. 

Hi ha diferents tombes, amb frescos, algunes estaven ben conservades, d’altres no tant.

En una de les tombes al sostre hi ha representada la deessa Nut; el sol entra pel seu capi surt per la vagina, i quan passa per l’interior del cos, representa la nit. Això és el que tinc anotat, per tant és el que ens devien explicar. 

Impressiona la quantitat de forats amb tombes que hi ha per tota la muntanya. De d’aquí dalt es veu un dels grans llacs salats de l’oasi.

Tornem a pujar als carros i anem cap al següent punt de parada, el temple de l’oracle.

 Temple de l’Oracle

El Temple de l’Oracle és un dels llocs religiosos més significatius i antics d’Egipte. És famós per ser la llar de l’oracle d’Amon, un dels oracles més importants del món antic. Situat al remot desert occidental d’Egipte, el temple va guanyar notorietat per la seva associació amb el déu Amon i pel seu paper en oferir guies profètiques a les persones, incloent-hi reis i governants de tot el món antic.

L’Oracle de Siwa era considerat un dels oracles més importants del món antic, juntament amb altres com l’Oracle de Delfos a Grècia. La guia proporcionada pels sacerdots d’Amon va influir en molts esdeveniments històrics significatius, incloent-hi la legitimitat dels governants, les campanyes militars i les decisions dinàstiques.

El paper de l’oracle era especialment crític en temps d’incertesa política, ja que la gent creia que la voluntat d’Amón podia determinar el destí dels regnes i individus.

Aquest temple va ser un dels centres religiosos més influents de l’antic Egipte; la gent venia de tot arreu per consultar l’oracle per obtenir orientació sobre qüestions polítiques, guerres i qüestions personals. El temple estava dedicat a Amon, un dels déus més importants d’Egipte, i era reconegut per les seves habilitats profètiques.

Alexandre el Gran, durant la seva conquesta d’Egipte l’any 332 aC, va visitar aquest oracle; la seva visita és un dels esdeveniments més famosos vinculats al temple.

Després de conquerir Egipte, Alexandre va viatjar a Siwa per consultar l’oracle. Segons fonts històriques, l’oracle va confirmar Alexandre com el “fill d’Amon”, reforçant la seva creença de que tenia ascendència divina.

Aquesta declaració de l’oracle va ajudar a consolidar la posició d’Alexandre a Egipte, ja que va ser acceptat tant com a conqueridor militar com a governant designat divinament. Aquest esdeveniment també va augmentar molt el seu poder i legitimitat com a governant d’Egipte i d’una regió mediterrània més àmplia.

La data exacta de construcció del temple és incerta, però es creu que es va edificar durant la dinastia saïta (664-525 aC) i posteriorment es va ampliar i es va continuar utilitzant durant el període grecoromà. El temple està construït principalment amb pedra calcària local i presenta els elements arquitectònics típics dels temples egipcis antics, incloent-hi pilars, columnes i patis.

El temple consta de diverses cambres i sales, incloent-hi la sala més important, la cambra de l’oracle, on tenien lloc les consultes amb el déu Amon. A l’interior del temple, hi ha relleus i inscripcions que representen escenes del déu Amon, processons reials i els faraons que visitaven el temple.

L’Oracle de Siwa era una font de consell diví molt respectada i sol·licitada. Es creia que el déu Amon es comunicava amb el món a través dels seus sacerdots al temple. Aquests sacerdots interpretaven signes, somnis o fenòmens físics per oferir consells i prediccions.

Les respostes de l’oracle sovint eren críptiques i obertes a interpretació, permetent als déus guiar en tot, des d’estratègies polítiques fins a decisions personals.

Aquest oracle no era tan sols emprat pels egipcis, els governants i líders estrangers també el consultaven, convertint-lo en una institució religiosa i política clau en el món mediterrani antic.

Com molts altres temples de l’antic Egipte, el Temple de l’Oracle de Siwa va començar a decaure després de la cristianització d’Egipte i la posterior islamització. Durant els períodes cristià i islàmic primerenc, els temples com aquest de Siwa van ser abandonats, reutilitzats o destruïts.

El temple va patir l’erosió i desastres naturals, i està en gran part en ruïnes. Malgrat això, continua sent un jaciment arqueològic important a Egipte.

La cambra de l’oracle era la sala central, on el sacerdot d’Amon feia les profecies i oferia orientació a aquells que consultaven l’oracle.

Les parets del temple estan adornades amb relleus que representen escenes del déu Amon, figures reials i actes cerimonials associats al temple. Alguns relleus també inclouen referències a Alexandre el Gran.

El santuari era la zona més interior del temple, i és on es realitzaven els rituals dedicats a Amon.

El disseny del temple reflecteix l’arquitectura típica dels temples de l’antic Egipte, amb grans columnes, pilars de pedra i amplis patis, tots construïts amb pedra calcària local.

Les restes de l’antic temple de l’oracle, amb algunes inscripcions que daten del segle IV aC, es troben a les ruïnes del poble d’Aghurmi, a 4 km de Siwa.

Hi ha moltes històries sobre la fundació del temple. Una parla de dues sacerdotesses que van ser desterrades de Tebes al desert. Un va fundar el Temple de Dodona a Grècia, l’altre el Temple de l’Oracle aquí a Aghurmi.

Com he dit era un dels oracles més venerats de l’antiga Mediterrània, el seu poder era tal que alguns governants buscaven el seu consell mentre d’altres enviaven exèrcits per destruir-lo.

Llegeixo que la paraula Siwa prové de l’àrab Wahat Siwah, que significa “Protector del déu sol egipci Amon-Ra”.

Més coses sobre aquest oracle. Diuen que al rei Cambises de Pèrsia, fill de Cir el Gran i conqueridor d’Egipte, l’oracle l’hi havia predit que les seves conquestes africanes aviat anirien a menys, i va ser així. L’any 524 aC, Cambises va enviar, des de Luxor, un exèrcit de 50.000 homes per destruir l’oracle de Siwa. Tot l’exèrcit va desaparèixer sense deixar rastre, enterrat als mars de sorra entre Siwa i els oasis de l’interior de l’Egipte, i que jo sàpiga, fins al moment no se n’ha trobat cap rastre.

Els grecs de Grècia van conèixer l’oracle a través dels grecs de Cirene, i Esparta fou la primera ciutat que s’hi va connectar i van seguir Tebes, Olímpia, Dodona, Elis i d’altres. També els atenencs van enviar-hi algunes consultes.

Aquest temple se situa al nord-oest del turó rocós d’Aghourmi, que havia sigut antigament la capital de l’oasi. Es trobava a la cruïlla de diferents cultures, incloent-hi Cirene, Egipte i el món mediterrani.

La identitat de la deïtat originalment honorada a Siwa és difícil de definir, probablement és una variant líbia d’Amon. Quan els egipcis van prendre el control de l’oasi, van interpretar la deïtat com una variant local del seu Amón de Tebes com a part d’una estratègia d’expansió cap a la mar Mediterràni. La dinastia saïta va avançar amb el desenvolupament i l’ampliació d'un temple, probablement ja construït per dinastes libies. Ahmose II és probablement el faraó que va estar darrere de la construcció del temple durant el període tardà. Malgrat la destrucció el 1970 de les cases que l’amagaven, amb el que queda de l’antic temple costa imaginar el seu esplendor.

El caràcter multicultural i marginal d’aquest oracle, en comparació amb santuaris com el de Delfos, que estaven sotmesos a una gran pressió política, va fer que fos convocat a estratègies de mediació cultural, mentre que s’utilitzava com a model anti-persa, ja que, segons les tradicions, Cambises es va comprometre a destruir l’oracle durant la seva dominació sobre Egipte. També va ser en aquesta perspectiva que Alexandre i l’elit grec-macedònia van utilitzar el missatge promulgat per l’oracle, des d’una perspectiva anti-persa, per legitimar l’aliança d’Egipte en la guerra que el conqueridor portava a terme contra el gran rei.

 

Nord oest d'Egipte (2011)-16. Oasi de Siwa

Vam arribar a Siwa al vespre. La ubicació del nostre hostal era fantàstica, davant de l’antiga fortalesa, la pega és que els àpats els fèiem al terrat, amb molt bona vista però molt fred.

L’oasi de Siwa, Isiwan, en amazic, es troba  uns 300 km al sud de Marsa Matruh, i a uns 50 km a l’est de la frontera líbia. Com es pot veure en aquest mapa, al nord hi ha alguns turons, i al sud hi ha el Gran Mar de Sorra. El Caire queda força lluny, a uns 550 km.

L’oasi es troba en una depressió, el punt més baix es troba 19 metres per sota del nivell delmar. A l’est hi ha la depressió de Qattara, que conté el segon punt més baix d’Àfrica, amb una altitud de 133 metres sota el nivell del mar; el punt més baix és el llac Assal, a Djibouti.

Aquest oasi té uns 80 km de longitud i 20 km d’amplada. A la zona hi ha diversos llacs i és una de les regions més aïllades d’Egipte. El terreny és fèrtil gracies a les prop de 200 fonts naturals, i als canals de rec. La seva població es dedica a l’agricultura, especialment de dàtils i l’olives.

El nom antic egipci per aquest oasi significava terra de palmeres.

Són berbers, parlen una variant de l’amazic, el siwi o tasiwi; és la regió més oriental on es parla amazic. La majoria de la població té com a segona llengua l’àrab, que han après a l’escola o gràcies a la televisió. Els egipcis d’altres regions no entenen el siwi. Sembla que teixits antics tenen brodades lletres de l’alfabet siwi, un alfabet que ja tenen oblidat. Ara el siwi és una llengua parlada i escrita en alfabet àrab.  

Hi viuen unes 23.000 persones, majoritàriament a Siwa, la població principal, que es troba entre els dos grans llacs salats; a més hi ha altres llogarets a les rodalies.

Una de les moltes fonts que hi ha a la zona és la de Tamussi  o de la núvia; aquí veien les noies a banyar-se abans del casament.

A l’antiguitat aquest oasi havia tingut importància pel comerç internacional, suposo que com a lloc de parada. Una sèrei de tombes faraòniques indiquen que l’oasi ja hauria estat habitat en el 2000 aC. A l’època de la dinastia saïta (664 al 525 aC) era un important centre religiós. Alexandre el Gran, abans de fundar Alexandria va venir Siwa a consultar l’oracle (331 aC) i volia ser enterrat aquí.

Hi ha evidències de que en aquest oasi hi va haver assentaments en el desè mil·lenni aC, però les primeres proves de contactes amb l’antic Egipte són de l’època de la dinastia Saïta; es va datar una necròpolis d’aquesta època (664-525 aC).

Els pobladors grecs de Cirene (Líbia) van establir contacte amb l’oasi al mateix temps que els egipcis (segle VII aC), i el temple de l’oracle d’Amon ja era famós en l’època d’Heròdot (segle V aC); aquest historiador i geògraf grec parlava que aquí hi havia una “font del Sol” que corria més freda a l’hora de calor del migdia. Una llegenda, transmesa per aquest historiador, narra que el rei Cambises II de Pèrsia (524 aC) va enviar un exèrcit de 50.000 soldats per atacar la població de l’oasi, però va desaparèixer enmig de la sorra del desert.

L’oracle d’Amon va confirmar a Alexandre el Gran que era un ésser diví i el legítim faraó d’Egipte durant una visita prèvia al començament de la seva campanya de conquesta a Pèrsia, l’any 331 aC. Els romans van usar posteriorment l’oasi com un lloc per a allotjar els desterrats. Sota el seu govern, les profecies de l’oracle van perdre el seu anterior prestigi.

L’evidència sobre l’existència del cristianisme a Siwa és dubtosa i, encara que el 708 els habitants de l’oasi van resistir el setge d’un exèrcit musulmà, probablement no s’hi van convertir fins al segle XII. Un document de l’any 1203 esmenta set famílies vivint a l’oasi, amb només quaranta persones, però després la població va créixer fins a 600 habitants.

Al segle XII, al-Idrisi esmenta que Siwa estava habitada principalment per berbers, amb una minoria àrab; un segle abans al-Bakri va declarar que només hi vivien berbers.

La primera visita d’un europeu, des de temps dels romans, va ser la de William George Browne, que va visitar el lloc el 1792 per contemplar l’antic temple de l’oracle.

L’oasi va ser annexionat oficialment a Egipte per Muhàmmad Alí; el representant egipci a Siwa va ser assassinat el 1838.

En algun moment, Muhàmmad ibn Alí as-Sanussí es va quedar a Siwa durant uns mesos i hi va reunir alguns seguidors; més tard, aquí hi va haver una base dels Sanusiyya en la seva lluita contra els britànics des de 1915 fins al 1917.

A la primavera de 1893, l’explorador i fotògraf alemany Hermann Burchardt va estar per aquí fotografiant la ciutat; aquest material està dipositat al Museu Etnològic de Berlín.

Siwa va ser el lloc d’algunes batalles durant la Primera i la Segona Guerra Mundial. El Long Range Desert Group de l’exèrcit britànic va tenir una base en aquest oasi, però les unitats de Rommel de l’Afrika Korps van prendre possessió d’aquest lloc en tres ocasions.

Llegeixo que els soldats alemanys es varen banyar nus al llac de l’oracle, en contra dels costums locals que prohibeixen la nuesa pública. El 1942 , mentre la 136ª divisió d’infanteria italiana Giovani Fascisti ocupava l’oasi, es va establir un petit govern titella a l’exili, a Siwa.

El poble siwi és d’origen berber, no està clar l’origen de les tribus que després de deambular pel desert van descobrir aquest oasi amb aigua i terra cultivable. La data exacta de l’assentament aquí no està clara, se situa entre el segle VI i XII. Hi ha un manuscrit del 1102 en que explica les tradicions i costums de Shali, l’antiga fortalesa de Siwa. Segons aquest document, a l’inici eren 40 persones i s’hi detallen el nom de totes elles. Els ancians de Siwa encara coneixen la història i els noms de les famílies que es van venir viure a l’oasi; tenien diferents orígens, hi havia libis, marroquins, algerians, sudanesos, malaisis, nigerians, turcs i saudites. 

Aquí a Siwa també hi havia campanya electoral; passaven amb un cotxe  equipat amb un altaveu. Els cartells de la campanya són curiosos,  hi ha objectes: una aspiradora, una pinta, una ploma, una làmpada, una escala, un ocell...

La població és força estesa i em va sorprendre que hi havia moltes agencies de viatges.

Com he dit al començament, el nostre hostal estava al peu de la ciutat antiga que a la nit estava il·luminada. És una construcció de tova, i aquella nit vam sopar a  dins, però com que el menjador no tenia vidres a la finestra hi feia fred.

Al matí sí que vam esmorzar a la terrassa; hi ha bona vista sobre les ruïnes de l’antiga fortalesa i sobre el palmerar.

Nord oest d'Egipte (2011)-15. Camí de Siwa per Marsa Matruh

Al matí següent vam, deixar Alexandria per dirigir-nos cap a l’oest seguint la costa. A la sortida d’Alexandria, es veia zona industrial, i al llarg d ela costa molts complexos turístics.

Vam passar per el Alamein però no ens hi vam aturar. El nom d’aquesta població significa 2 banderes. Es troba a uns 100 km d’Alexandria.

Hi va haver dues batalles importants durant la Segona GuerraMundial en aquesta regió. A la Primera Batalla d’El Alamein (1–27 de juliol de 1942), els Aliats van frenar l’avanç de les tropes de l’Eix cap a Alexandria; van aconseguir aturar les forces italianes i alemanyes que intentaven envoltar la posició aliada.

A la Segona Batalla d’El Alamein (23 d'octubre – 4 de novembre de 1942), les forces aliades van trencar la línia de l’Eix i les van forçar a retrocedir fins a Tunísia.

A la població hi ha cementiris militars italians i alemanys; també hi ha un cementiri grec. El Memorial Alamein de la Commonwealth i el cementiri de guerra annex, té tombes de soldats de diversos països que van lluitar al costat aliat. Aquí estan enterrats 6.425 membres identificats del servei de la Commonwealth, 815 no identificats i 102 d’altres nacionalitats. Hi ha monuments que commemoren les forces gregues, neozelandeses, australianes, sud-africanes, índies i canadencs.

Vam arribar a Marsa Matruh a l’hora de dinar.  Aquesta població es troba a 240 km a l’oest d’Alexandria.

La ciutat estava plena de cartells, estaven en plenes eleccions. Vam estar parlant amb una noia, universitària, que anava acompanyada de la mare i una germana. La mare era la que parlava més. Ens deia que abans de les eleccions la gent donava suport a l’acampada de la plaça Tahrir del Caire, però ara, en ple procés electoral ja no hi havia tanta unanimitat. Hi havia gent que prioritzava tenir estabilitat, d’altres tenien molta por als Germans Musulmans; ens deien que a la TV feien molta propaganda dient quer no tenien que témer res d’ells, que les noies podrien estudiar, que no tindrien que estar tancades a casa...

En època romana Mersa Matruh era un important port de cereals; va ser base militar de l’Imperi Britànic. Durant la Segona Guerra Mundial, es van lliurar diverses batalles a les rodalies quan l’Exèrcit Panzer italo-alemany d’Àfrica intentava capturar el port. Va caure en mans de l’Eix durant la Batalla de Mersa Matruh, però va ser recuperada després de la Segona Batalla d’El Alamein.

Mersa Matruh va començar com una població de pescadors, però va ser prou important per acollir un temple egipci sota Ramsès II, cap al 1200 aC. En el segle VIII aC va prosperar com a port,  gràcies a loracle d’Amon Ra a l’oasi de Siwa.

Aquesta ciutat va passar a ser coneguda com a Amoníac després de la conquesta d’Egipte per Alexandre el Gran de Macedònia, al segle IV aC. Sota la dinastia ptolemaica i els romans, se la coneixia com a Paraetonium. Servia com a important port de trànsit per al gra egipci cap a Roma. Ovidi va escriure que la seva deessa patrona era Isis.

La ciutat va ser cristianitzada al segle VI, quan es va construir una capella d’estil bizantí.

Després de la conquesta d’Egipte pel Califat al segle VII, va passar a ser coneguda com a Baritun. Després encara va tenir alguns altres noms més.

Aquí també hi va haver importants protestes a començaments d’any, durant la revolució.

Hem deixat la costa enrere i ens endinsem pel desert, camí de l’oasi de Siwa, fent alguna parada tècnica (te i lavabos).

Aquestes petites mesquites, que sembla que estiguin al  mig del no res sempre m’han sorprès, però tenen sentit, és un lloc de pas, gairebé deparada obligatòria, en ple desert, i és lògic que hi hagi un espai per la pregària.

 

Nord oest d'Egipte (2011)-14. Alexandria, mesquites del barri d’Anfushi

En aquest barri hi ha unes quantes mesquites, segons el plànol, dues mesquites que estan properes i a la mateixa plaça, com a la fotografia, són la mesquita d’ Abu al-Abbas al-Mursi i la mesquita de Sidi Yaqut al-Arsh. En realitat a la plaça hi ha encara una altra mesquita, la mesquita d’al-Bursi.

Mesquita d’Abu al-Abbas al-Mursi

Abu al-Abbas al-Mursi va morir l’any 1286 dC i va ser enterrat en un petit cementiri a la localitat de Bab al-Bahr. Més tard, es va construir un petit qubba a sobre, que es va convertir en un santuari. L’any 1307, es va construir una mesquita sobre el santuari, amb finançament de Zain al-Din al-Qattan, un comerciant i xeic sufí d’Alexandria. L’emir mameluc d’Alexandria va reconstruir la mesquita el 1477.

L’any 1934, el rei Fouad I va ordenar la construcció d’un sahn (un pati religiós, com els que hi ha a les mesquites) que inclouria les mesquites-santuaris d’Al-Busiri i Yaqut al-Arsh, amb la mesquita d’Abu Al-Abbas al-Mursi situada al mig. Després l’edifici va ser renovat i reconstruït extensament. Mario Rossi, un arquitecte italià, va participar en la planificació del disseny i la decoració de la mesquita, i la construcció va durar setze o divuit anys (hi ha informacions diverses).

Diuen que l’estructura final de la mesquita va servir d’inspiració per a la gran mesquita Sheikh Zayed d’Abu Dhabi, que es va completar l’any 2007.

La mesquita actual, especialment l’exterior, està dissenyada en un estil neo-mameluc, inspirat especialment en l’arquitectura mameluca tardana.

A l’interior els terres estan coberts de marbre blanc i les parets estan fetes d’una combinació de pedra artificial i mosaic.

Les columnes són de granit, quatre d’elles són d’un granit més dur, dissenyades a Itàlia, per suportar la pesada cúpula. Al fons hi ha la tomba d’Abu al-Abbas al-Mursi i tres dels seus deixebles, i hi ha també les tombes de tres místics de la família Ashraf.

La mesquita està coronada per una gran cúpula envoltada de quatre més petites, representant al sant i els seus deixebles.

Llegeixo que el conjunt de la mesquita està uns 3 metres més elevat que el seu entorn; diuen que era un moviment estratègic contra els bombardejos aeris en temps de guerra.

L’edifici té una biblioteca amb uns 3.000 manuscrits de teologia islàmica, estudis de la llengua àrab i literatura clàssica.

Espero no confondre les fotografies i posar en cada lloc les que toquen.

Mesquita Sidi Yaqut al-Arsh

No tinc molt clar si aquestes fotografies corresponen a aquesta mesquita o segueix sent la d’Abu al-Abbas.

La mesquita Sidi Yaqut al-Arsh rep el nom d’un imam que va viure a Alexandria durant el segle XIII.

Abans he comentat que les tres mesquites estaven en una plaça, i és així, però la situació de les tres mesquites és al voltant d’un shan, un pati o espai obert religiós. Les tres mesquites estan relacionades: Abu al-Abbas al-Mursi era el mestre, al Busiri un deixeble seu i Yaqut al-Arsh era deixeble i també el seu gendre.

Quan Yaqut va morir, l’any 1331, va ser enterrat al costat de la mesquita del seu mestre i sogre, Abu al-Abbas al-Mursi, i al costat del que aleshores era la zàuiya d’Al-Busiri; una zàuiya és un oratori o mesquita petita.

Com explicava abans, l’any 1934, el rei Fouad I va ordenar la construcció d’un sahn per una mesquita d’Abu al-Abbas ampliada, per  , una nova mesquita construïda al lloc de la zàuiya de Busiri, i una nova mesquita sobre la tomba de Yaqut. Tots els edificis de la zona van ser àmpliament renovats i construïts per l’arquitecte italià Mario Rossi, que va participar en la planificació del disseny i la decoració de les mesquites fins a la finalització de tot el projecte el 1943.

La porta d’entrada de la mesquita és gran i decorada amb motius tallats.

A l’interior, el sostre de la mesquita reposa sobre sis columnes octogonals de mosaic amb bases decorades i coronades amb capitells d’estil àrab. La porta central condueix al santuari, una nínxol quadrat fet de fusta preciosa que es troba al centre de la sala i conté la tomba de Yaqut al-Arsh.

La ciutat em va semblar força bruta, amb carrerons plens d’aigua, escombraries...,edificis bonics però que necessitaven una restauració. Tenia un aire força decadent, al menys pels carrers que vam voltar, sobretot la part antiga de la ciutat. Hi havia molts, cafès, cases de te, terrasses, homes fumant la xixa, noies amb aire decidit i amb moltes ganes de parlar, tot i que vagin tapades, amplis somriures... la gent em va semblar molt amable, encantadora.

Ciutat de contrastos, carrerons, basars, atapeïment de coses, fins i tot a les voreres... i el gran passeig costaner, la corniche, amb  ambient mediterrani.

 

Nord oest d'Egipte (2011)-13. Alexandria, catacombes de Kom el-Shoqafa i barri d'Anfushi

Catacumbes de Kom el-Shoqafa

Tinc anotat que vam anar a unes catacumbes, que eren impressionants, molt espaioses; també que hi havia una barreja de coses de diferents èpoques, faraòniques, romanes i gregues. Moltes sales i nínxols amb gravats fantàstics. El pis inferior estava inundat i no s’hi podia accedir. Tan sols tinc una fotografia. Tinc també anotat que aquestes catacumbes són una de les set meravelles del mon antic.

He llegit que sota del Serapeu hi havia unes catacumbes, però per la impressió que em van fer suposo que el que vam visitar va ser el cementiri reial de Kom el-shoqafa. O sigui que la informació que poso aquí és sobre aquesta necròpolis. Potser no deixaven fer fotografies.

Les catacumbes es van anomenar Kom el- Shoqafa, que significa Turó de Fragments, perquè la zona solia contenir un munt de fragments de terracota, formats principalment per gerres i objectes de fang. Aquests objectes eren deixats per aquells que visitaven les tombes, que portaven menjar i vi per al seu consum durant la visita. Acabada la visita no volien retornar els recipients a casa seva després d’haver estat en un cementiri, i els devien trencar.

La necròpolis consta d’una sèrie de tombes alexandrines, estàtues i objectes arqueològics del culte funerari faraònic amb influències hel·lenístiques i de l’Imperi Romà primerenc. En aquestes catacumbes es fusionen atributs culturals romans, grecs i egipcis; algunes estàtues són d’estil egipci, però porten roba i pentinats romans.

Hi ha una escala circular, que sovint s’utilitzava per transportar els cossos dels difunts pel mig, condueix fins a les tombes que es van excavar a la roca al segle I i principis del II dC; originalment era una tomba privada d’una sola família, però després es va convertir en cementiri públic per als romans rics.

Aquesta necròpolis es va utilitzar fins al segle IV. En època de Muhammad Ali es va fer servir com a cantera. Es va descobrir per casualitat en el 1892. Es diu que un burro va caure en un forat de 12 metres de fondària. Després de la seva descoberta van quedar submergides per l’aigua. L’any 1995 per salvar les catacumbes es va decidir construir sis pous de 40 metres de fondària i que només quedes submergit el el nivell inferior.

És una necròpolis de 30 metres de profunditat, dividida en tres nivells, amb decoracions de baix relleus mescla d’art egipci i grecoromà. Una escala de cargol du fins al primer pis, on hi ha un vestíbul amb dos nínxols, que porta fins a una sala circular; aquesta sala té un pou circular al centre i al costat una sala amb 4 pilars, que era un saló de banquets funeraris on amics i familiars es reunien en sofàs de pedra coberts amb coixins, tant en el moment de l’enterrament com en futures visites commemoratives. A l’extrem de la sala hi ha una escala que du al segon nivell.

En el segon nivell hi ha la cambra principal, amb decoracions gregues a l’entrada, com Atenea, deessa de la guerra, la civilització i la saviesa, i Medusa, el monstre femení. Hi ha el disc solar amb dues serps amb les corones de l’Alt i el Baix Egipte. A la cambra hi ha tres nínxols excavats a la roca, cadascun amb un sarcòfag. Hi ha també 4 columnes, i decoracions de divinitats egípcies antigues, com Anubis (el déu amb cap de xacal) vestit com un soldat romà i Sobek amb vestit militar. En aquest nivell hi ha la majoria de les tombes de les catacumbes.

El nivell més baix és el que està submergit a l’aigua.

Una de les sales s’anomena de Caracalla, ja que conté els ossos dels cavalls d’aquest emperador. He llegit que aquestes tomba es va crear l’any 215 dC.

Barri d’Anfushi

Tinc apuntat que després vam anar al barri d’Anfushi, que es troba a l’antiga península de Faros. Aquest és un dels barris més antics d’Alexandria. El nom del barri pot fer referència a Augusto Anfossi, un instructor d’artilleria en època de Muhammad Ali i més tard coronel.

L’any 1901 es van descobrir unes tombes de l’època ptolemaica i de l’inici de l’era romana.

M’agrada fotografiar carrers i l’activitat quotidiana de la gent, encara que no sigui fotogènic. És una forma de recordar el lloc de forma més completa.